Poques vegades, un poema traduït
hauria estat tant explicatiu,
concís, recte, equidistant...
Mai una paraula des de la llunyania,
un vers perdut
viu d'estrofes
per que la paraula
mai no mor.
Un cop expressada en el paper
esdevé un raig de sol,
un núvol trencat,
blanc o gris, tant se val,
un raig de sang
que defuig, rellisca...
...i ell sol
vol dir-te quelcom,
potser sense saber què dir-te.
I un darrera l'altre es succeeixen els mots,
abans esmicolats als sentiments,
mai perduts
pero sovint
esmaperduts de retrobances,
somnis adequats
i mirades retrobades
al vell mirall i
cada matí.
Xavier Cañadas
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada
Benvinguts al racó!