30 de març 2012

FANTASMES del PASSAT - ALZHEIMER -

Era dissabte, no m'anava bé anar-hi, però sabia que si hi anava el diumenge no li trobaria. Gairebé sempre el recollien per anar a dinar a casa de la meva germana gran. Així només podia veure a la meva mare, i em quedava sense veure al meu pare. Per això estava ja decidit i vaig sortir d'hora per agafar el tren. Quan vaig arribar estava endormiscat, assegut en una butaca a la sala comunitària, amb els braços plegats. Li vaig donar un petó al front i va obrir els ulls, em va somriure i m'agafà la mà. Em vaig seure al seu costat, acariciant-li la mà,  i li vaig demanar com estava.
Va començar a explicar-me que per la nit el portaven darrera la porta, l'assenyalava amb la mà, era la porta de l'entrada.
-Ens porten a un lloc pitjor que aquest. Allà no ens atenen.
Jo no entenia res del que deia i vaig intentar esbrinar de què m'estava parlant.  Però ell seguia assenyalant la porta...
-No sé com arribo allà, no sé si en cotxe ... no recordo, només que sóc aquí i de sobte estic allà.
-Pare de quin lloc em parles? Quan vénen a buscar-te els diumenges?
-No, no ho sé. Però després de sopar anem a dormir allà.
Vaig intentar tranquil · litzar-lo, encara que era jo que necessitava tranquil · litzar-me, i li vaig preguntar per la mare. Em va dir que estava,  a dalt, a la seva habitació i que estava dormint. Li vaig proposar que pugéssim junts. Vaig agafar el seu bastó i l'hi vaig deixar a la seva mà, mentre el sostenia per l'altre braç. Pujàrem.
A la pujada em va comentar que hi havia un noi nou, que no li agradava molt perquè venia d'un altre lloc on l'havien fet fora. Que havia noies que es portaven molt , però d'altres no, i que si no fos per la meva mare, ell se n'aniria. Quan vam arribar a l'habitació, tot van ser carícies cap a la meva mare. Primer les seves, després les meves. Em va comentar que creia que era diumenge i li estranyava que no l´haguessin anat a cercar. Li vaig dir que només era dissabte i que jo hi havia anat per tal de poder veure'l.
Després d'una bona estona d'acariciar els cabells de la meva mare, d'explicar-li els meus secrets sense paraules, vaig agafar el braç del meu pare i vam baixar.
Li vaig portar a la seva butaca i donant-li una forta aferrada,  li vaig dir que no es peocupara, que el diumengeanirien a buscar per anar a dinar.

Quan vaig sortir d'allà, tot em va caure al damunt. No podia creure que pogués començar el malson de nou i vaig plorar sense consol. Després de deu anys de patiment mutu, d'intentar assimilar el deteriorament de la meva mare, d'aguantar llàgrimes, d'inventar monòlegs ... quan creia que tot estava ja superat, l'ombra del passat tornava ara en el meu pare.

No sé si podré passar per el mateix una altra vegada, pensava haver après molt durant aquests anys,
però ara ja no n´estic segura.

10 comentaris :

  1. Ufff! sa lluna, quants records tristos també. Aquesta és una de les grans ferides de la vida. Immensa.

    Molt ben explicat, i jo m'hi trobo. Per sort el meu pare no va viure tant, com per arribar el deteriorament que havia assolit la meva mare. Però que dur, tot plegat!

    ResponElimina
  2. Si Carme, molt dur tot.
    Gràcies nina.

    ResponElimina
  3. vaig pasar ahir a llegir-te, pero no vaig sapiguer trobar les paraules per expresar la sensacio que em va deixar el teu escrit
    i ara em pasa igual...

    et deixo molts petons, nineta

    ResponElimina
  4. La vida ens porta per camins sovint insuportables, de mal caminar.
    Però cal mirar endavant i agafar fort el que ens estimem.
    Sempre penso que després de una pujada ve un turo on ens podem esplaiar observant tot el que ens ha fet feliços.
    Gaudeix dels bons moments que són els que ens ajuden a pujar quan tot és fosc.
    Bon cap de setmana.

    ResponElimina
  5. Només et queda ser valenta, molt valenta i superar tot el que calgui. Pensa que només podem anar endavant i hem de fer-ho amb la màxima qualitat.
    Ànims....una abraçada.

    ResponElimina
  6. Anònim31.3.12

    solo puedo decir que animos y que viva usted los recuerdos por ellos

    ResponElimina
  7. No saps com t'entenc ,jo ho estic vivint amb la meva mare des de fa ja sis anys i és una malaltia cruel, molt cruel, tant per qui la pateix com per tot l'entorn que la viu.

    Al principi et negues a tu mateix que aquella persona plena de vida, d'il·lusions, amb les quals has compartit viatges, confidències està prostrada en el mes absolut dels buits, perquè per mi això és el Alzheimer, com si l'ànima es buidés i de tant en tant fossin capaços de reconèixer aquella mirada, aquell somriure o un simple monosíl·lab que ens transportés al que van ser un dia.

    La malaltia de la meva mare es va emportar poc a poc al meu pare que no va superar el veure-la aixi, i jo cada vegada que la miro tinc la sensació que és una malaltia tan summament cruel que ens ensenya a oblidar els éssers que estimem en vida, no perquè els deixes de voler, d'acaronar o de cuidar, sinó perquè el que et queda d'ells és la trista desolació del moment, i em nego, sempre m'he negat al fet que aquest present tan fosc pesi mes que els meus records del passat, a oblidar tot el compartit i les tantes i tantes hores de converses que ella i i sempre havíem compartit perquè la relació amb la meva mare va ser sempre molt especial.

    Ara quan la miro necessito retrobar-me en la seva mirada, tenir la certesa que no pateix, que està en el seu afable cel ple de núvols uns dies menys denses i altres dies mes, però que és feliç, encara que les vegades que en una dècima de segon en què la seva vida i la meva es troben en la meitat de la dues no aconsegueixo travessar aquest mur impermeable en el qual els seus ulls han perdut la llum i la idea que no és feliç i pot estar patint em dol.

    Jo no tinc tan clar com diuen els metges que són feliços al seu món, perquè a la majoria d'ells se'ls apaga la mirada que és la llum de l' anima, l' unic que puc fer és continuar estimant-la.

    ResponElimina
  8. Tots sabem de la crueltat d'esta malaltia.
    Fixeu-vos, el polze de mumare acarona el meu. Això m'aconhorta, qualsevol gest on segueixo reconeixent-la i que d'alguna manera ens manté lligades. He comprovat que si, que hi ha moments de retorn, i són els que em mantenen forta quan sóc al seu costat.
    Amb el pare potser no arribin aquests moment, ara és difícil saber-ho, però no les desig...

    Gràcies amics per acompanyar-me.

    ResponElimina
  9. Anònim1.4.12

    J dice:

    ""Los recuerdos son la profundidad de la vida, son aquello que nos dá proporción, y nos hace ser y sentirnos parte de una historia colectiva, y protagonistas de nuestra historia personal,

    cuando la memoria se pierde ¿¿Que queda??

    solo queda la historia colectiva

    la historia que los demás mantienen viva

    la historia que construimos juntos a todo nuestro entorno

    y eso, y esos, son lo que queda, el cariño, el amor......... tus huellas"



    Joan

    ResponElimina
  10. Estimat amic meu, moltes gràcies.

    ResponElimina

Benvinguts al racó!