19 de maig 2012

-Forgotten sunglasses-

Vladimir Kush -Forgotten sunglasses- proposta de Relats Conjunts


Com cada divendres esperava ansiosa l'hora de sortida. Era l'únic dia que tenia la tarda lliure i aprofitava per fer una passejada pel casc antic de la ciutat. Abans, de petita i d'amagat de la seva mare, ho feia quan sortia de les classes de piano. La seva mare sabia que el Sr. Tàpies mai planyia els minuts pel bé dels deixebles i aquesta era la seva coartada
El seu professor, a més de ser un excel·lent músic, els parlava de la importància de la cultura i els introduïa    - a poc a poc, com si d'un joc es tractés en el món de la fantasia dels escriptorspintors i músics de la seva època . Els conduïa, d'alguna manera, a visitar el casc antic, on residia la màgia de la ciutat. Menudes botigues esquitxaven els carrers, cadascuna tenia el seu encant i ... els seus anys, en les quals podies perdre fàcilment la noció del temps.
Ara, ja no havia de mentir a la seva mare, ni escapar després de les classes, encara que fossin uns minutsAra,  era capaç de passar-se tota la tarda submergida en aquest món.

La primera aturada, la llibreria de la Srta. Anna. En molt poc espai s'amuntegava  una  excel·lent col·lecció d'obres i malgrat el poc espai, l'ordre natural dels llibres prevalia, potser dictat pels seus propis autors. Sempre hi podies trobar qualsevol llibre. Li encantava veure com acaronava els llibres, com si es tractés dels seus propis fills;  com explicava, a cada persona que entrava, tots els detalls del llibre que havia triat.

La segona, "La casa de la música". Un rètol amb un gran pentagrama i en ell dibuixades totes les lletres com si fossin notes. En el seu interior instruments, des d'un piano fins a una flauta, mimats per Josep que els tenia sempre afinats. El seu record de quan tocava als carrers, acompanyat pel seu gos  i  el saxo, permetia als novells la possibilitat d'adquirir els seus instruments i els seus coneixements a molt bon preu. Es quedava embadalida quan tocavaho feia sovint quan es feia de nit ... sobretot en nits de lluna plena.

En un carreró, el més estret, hi havia el racó que l'atreia més. La fantasia cobria tots els seus racons, aquella tenda d'antiguitats li havia donat moltes hores de somnis. Tenia un aire de misteri que la tenia atrapada. Recordava que, entre les seves coses, hi va haver durant molts anys una peça que li cridava l'atenció. Era un quadre d'uns ulls mirant a través d'unes ulleres de sol. La primera vegada que el va veure, un calfred va recórrer tot el seu petit cos. Fins passat uns anys no va descobrir la llegenda que Mister Kush havia situat en una tauleta a sota l'obra... " SI ENS MIRES, MAI MENTEIXES ".  Recorda un dia que quan va anar a la tenda, el quadre ja no hi era i li va preguntar què havia passat amb ell. Mister Kush li va dir que l'havia venut tot i el perill que tenia, no sense haver advertit al seu nou propietari de tota la seva història. Poc temps després, asseguda en una cafeteria, va llegir amb sorpresa que la mansió d'un conegut milionari havia quedat tota cendres,  salvant-se inexplicablement el quadre que ella reconeixia perfectamentUnes setmanes després, el quadre va tornar a la tenda.

Ara ja no li produïa esgarrifances,
fins i tot li semblava veure
un somriure en aquella mirada.

41 comentaris :

  1. Original argument dut a un relat molt ben escrit. M'ha agradat.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies Jp i benvingut al racó, ens llegim!

      Una aferrada.

      Elimina
  2. Pots deixar les ulleres, però continues mirant amb el cor. I de vegades et dóna sorpreses força interessants. M'agrada llegir-te.

    ResponElimina
    Respostes
    1. És la millor manera de mirar, amb el cor.
      Gràcies per venir!
      Bessets.

      Elimina
  3. Caram amb el quadre de les ulleres, millor que el deixin al seu lloc i que ningú se'l vulgui emportar a casa, que pot patir un disgust. Bona història, però t'he de dir que jo ara necessitaré unes ulleres, perquè m'he deixat la vista llegint aquesta lletra tan petita!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Mem Xexu, em sap greu això que t´ha passat i com no et puc ajudar amb les ulleres
      noves, si et puc donar un truquet per llegir (encara que crec que ja ho saps) ja em sentiré menys culpable. Apretant el botó "Control" i fent pujar o baixar la roda del ratolí, obtindràs la mida de lletra que vulguis.

      Uns bessets... reconciliadors!!

      Elimina
    2. No passa res, dona. Ja sé aquest truquet, el que passa és que de vegades fas això i després se't deslloriguen totes les mides de lletra del navegador, a la feina em passa! I res, que no ho vaig tocar per si després em quedava tot del revés. Però ja sé que es pot fer, és clar. Una altra opció és copiar-ho en un word i allà fer la lletra tan gran com vulguis. Però sóc una mica dropo, tot s'ha de dir...

      Elimina
  4. Hi ha geografies que mostren un recorregut on ens agrada perdre'ns. La fantasia impregna l'aire i ens convida a respirar-lo a poc a poc.
    Felicitats, nina. És un conte de les mil i una nits.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hi ha un racó molt semblant al de la història ón m´hi agrada perdrem, no és ben bé amb tendes, però si amb màgia al carrers.

      Gràcies Pilar, un regal tenir-te aquí!

      Elimina
  5. amb el teu relat jo en faria un curtmetratge l'he anat veient mentre llegia!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ens animem?...Siiiiii!!

      Una aferradeta!

      Elimina
  6. Quina intriga! realment millor que deixem el quadre al seu lloc!

    Un bon relat, lluneta!

    ResponElimina
    Respostes
    1. La veritat és que és una mica difícil que hi hagi una persona que mai menteixi per emportar-se el quadre a casa, oi?

      Gràcies nina!

      Elimina
  7. T'he deixat una floreta al meu blog

    ResponElimina
    Respostes
    1. Eiii Francesca, benvinguda al racó i a la ciutat! ;)
      Desprès aniré a casa teva a cercar la teva floreta,
      moltíiiiiissimes gràcies !

      Elimina
  8. Una mirada que retrata la màgia de les petites botigues antigues. Una fantasia que ens acaba captivant.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Escolta noi, no hi ha manera de deixar comentari al teu bloc, ho he provat com a tres-cents mil pics (no sóc andalusa) i que no.
      Jo només et volia dir que les ulleres ja no faran més camí, perquè et queden de meravella ;)

      Una aferradeta dolça!

      Elimina
    2. Bona nit, sa lluna.
      Alguna vegada els comentaris al meu meu blog wordpress donen guerra, he fet algunes modificacions a veure si ara es poden deixar.

      Gràcies per les ulleres, Kush m'ho va posar molt fàcil. :)
      Una abraçada.

      Elimina
  9. aquest quadre té alguna cosa que no és de fiar.....si de cas algú me'l vol regalar, li diré que no....no fos cas que les cendres s'apropin.
    Molt bon relat...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Si estàs segur de no mentir mai, pots agafar l´obsequi tranquilament que no et passarà res.

      ...gràcies Joan!

      Elimina
  10. Nina, tens un obsequi al meu bloc.
    Bon vespre de diumenge!

    ResponElimina
  11. Moltísimes gràcies Nasara, ara vaig a ca teva.
    Bona vesprada nina!
    Bessets agraïts!

    ResponElimina
  12. Vaja diumenge que porto, amb tormenta i mala conexió i, ara, quan a la fi puc obrir, em trobo amb un munt de comentaris i fins i tot regals!!

    Gràcies a tots per tants moments bons i per fer-me sentir com a casa!!

    ResponElimina
  13. Sa lluna, porto habitualment ulleres, però per llegir el post, he estat a punt de buscar la botigueta i fer un robatori: agafar les ulleres del quadre!!, m'ha agradat molt! pots fer la lletra una mica més grosseta.........feliç setmana Sa lluna

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ja em sap greu Marta, en aquest pas no guanyaré per ulleres, jejje (miraré de solucionar-ho).

      Una aferradeta!

      Elimina
  14. un bon relat ple de misteri i una màgica imatge, sa lluna

    gràcies per la teva felicitació, estic ben content

    una abraçada
    joan

    ResponElimina
  15. Ostras . m'agrada molt he? lluneta escrius que fa venir enveja , quin guió , encara vindrà algun america a robarte'l per fer una peli que sempre remenen a vore que poden pillar... .. saps que jo m'enamoro de les escriptores que em fan enveja??? ves al tanto he???

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ostres TU! estic molt contenta que t´agradi.
      Ja, però de moment, només et "faig venir" enveja, jeje

      Una aferradeta nin!

      Elimina
  16. Això és una pel·lícula, o una novel·la!!! Hi ha tots els elements que si els obrissis segur que sortiria un argument xulíssim.

    ResponElimina
  17. mmmm...m'ho pensaré, trobar temps per fer-ho i, com diu en Miquel Àngel, que els americans no m´ho pillin!! ;)

    Gràcies ninona

    ResponElimina
  18. Cuando yo era un jovencito tuve una profesora de Arte que, cosa insolita, me transmitio el amor al Arte... Nunca la olvidaré... Incluso nos aconsejaba hacer algunas extravagancias, como conseguir que nuestros padres nos compraran "Dioses, tumbas y sabios"...

    Algo insolito, realmente.

    Un abrazo, amiga

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hay personas que nos marcan, afortunadamente, para siempre con su experiencia, sabiduría y buen hacer.
      Amic Antiqva, sigo mi comentario en una nueva entrada, si?

      Una aferradeta dolça!

      Elimina
  19. Hola!
    Ara vaig a fer una confessió... Vaig venir fa dies a llegir el relat però en vista de la mida i tipus de lletra em vaig fer enrere. Tinc una vista no massa bona i em cansa molt llegir de pantalla si no és ben gran i clar... així que, tot i que em va saber greu, vaig marxar sense dir res :-(

    Però bé, ara he tornat, amb les eines del Chrome he augmentat la mida del text a un 125% i, a més, he anat seleccionant amb el ratolí els trossets que anava llegint, així quedava en blanc sobre blau i la vista no se'm cansava tant...

    Tot aquest rotllo... per dir que... Uuuuuui!! Jo sempre presumeixo que dic la veritat però... hi ha algú que, veritablement, sempre digui tota la veritat al cent per cent?... Millor que ningú em regali aquest quadre!! :-))
    M'ha agradat molt com descrius l'atracció que sent la protagonista per aquell carrer i cadascun dels seus racons! ;-)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola!!!
      estic contenta que les teves eines t´hagin pogut permetre llegir el meu relat, i molt més que t´hagi agradat!!

      El dia que el vaig escriure era al treball i la mida de la lletra configurada no és la mateixa, si hi sumes que porto progressives i la visió que tinc a l´ordinador d´allà és practicament davant els nassos...resultat? ningú llegia el meu relat o en força treball.

      Crec que ara ja està solucionat i si no és així, agrairia ho diguéssiu i ho miro de solucionar aviat.
      Ja veus, jo també tinc rotllo per vendre i regalar!!

      Una aferradeta Assumpta i moltes gràcies per venir ;)

      Elimina
    2. Jo tinc fama de ser la comentarista "més pesada" de la catosfera... pregunta, pregunta a en XEXU o a en MAC... o a la CARME... o ahir i abans d'ahir al pobre MACIP!! :-DDDD

      Ara, la mida de les respostes, la veig bastant bé, però la del relat la segueixo veient microscòpica... però només és aquest post. La resta dels posts la lletra es veu més gran! (Segur que és culpa del quadre aquest, que fa coses rares!!) :-))

      Elimina
    3. ehehe ... si a mi m´encanta la teva manera de fer, em fas riure molt i això és molt important ;)

      He retocat el relat, no sé si ho haurà guardat com cal, ja m´ho diràs si tornes!
      (tampoc me´n refío del quadre)

      Gràcies nina!!

      Elimina
  20. Ai, em sap molt de greu dir-ho, però jo la veig diminuta igualment... però és igual no hi pateixis més, dona, que ara ja sé el truc per llegir-lo i tota la resta es veu molt bé, només és aquest post :-))

    (Culpa del quadre, però segur, segur... em dóna mal rotllo hehehe)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ara ja si, si no funciona ja no ho toco més, grrrrrrr ;)

      Ahh i no et tallis, m´agrada que digueu el que no va bé!!

      Gràcies, bonica!

      Elimina

Benvinguts al racó!