27 de setembre 2012

MALSON - 254è joc literari


254è joc literari - Jesús M. Tibau
Havien passat deu anys des que vaig sortir de la petita ciutat que m'havia vist néixer. Molts eren els canvis que havia fet la meva vida des de llavors. Quan vaig marxar era com una gateta espantada, sense tenir res clar, només volia marxar ... fugir.
 

Ara tornava amb experiències, alguns fracassos i molt més segura de jo mateixa. Havia tancat un capítol de la meva vida, un matrimoni trencat, set d'anys de felicitat i un de decepció. Ara, potser podria complir un dels meus somnis, obrir un petit despatx en una petita ciutat, la meva.
 
Vaig voler donar un passeig pels seus carrers abans d'arribar a l'hotel, on estaria uns dies fins que trobés la casa perfecta per viure. Una casa amb espai per muntar el despatx i que tingués un petit jardí.  Anava donant voltes, recorrent tots els carrers, descobrint els canvis, perquè la meva ciutat havia canviat també, potser més que jo. Estava pensant en una parada en el camí per reposar forces, necessitava un bon cafè amb llet i una pasta ... i allà estava, una preciosa terrassa assolellada i, just davant, lloc per aparcar. Em vaig asseure amb la mirada cap al carrer, volia veure l'anar i venir de la gent, potser pogués reconèixer a algú, encara que la idea em semblava gairebé impossible, massa anys sense saber res. El cambrer em va atendre amb un ampli somriure i va marxar.


De sobte un calfred em va recórrer des del clatell als peus ... no, això no em podia passar a mi!.  Els records apareixien com una seqüència d'imatges i sons que jo havia oblidat completament des que vaig fugir d'aquí. La meva àvia havia mort i em vaig quedar sola durant dos llargs i turmentosos anys. Dos anys en què agafar el son era impossible. Cada nit -quan les campanes de l'església repicaven les dotze- se sentien les rialles d'una parella que ballaven al ritme d'un punyent i ensordidor tango ... després els sentia discutir, crits, un tret i  ... silenci. Mentre,  al sostreuna llàntia se gronxava fins que s'estampava contra la paret. Nit rere nit passava el mateix. L'àvia m'havia explicat de petita que en aquella casa hi havia hagut un accident, però mai va voler explicar res més. Aquests dos anys em van emmalaltir fins que vaig decidir marxar per no tornar mai més ... no tornar ... no tornar ...
Eixugant-me les llàgrimes, em vaig aixecar com si hagués vist el mateix dimoni. Sense pensar, em vaig ficar al cotxe i vaig sortir fugint una vegada més ... per no tornar.

21 comentaris :

  1. Sense adonar-me'n, m'he trobat dins de la casa, tot escoltant i visualitzant els secrets guardats entre les seves parets.
    M'agraden molt els relats amb atmosferes grises...


    ResponElimina
  2. És inquietant com la imatge.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Quan la vaig veure, em va posar els pèls de punta!

      Aferradeta!

      Elimina
  3. Fas posar la pell de gallina... lluneta! Molt bon relat, que embruixa en llegir-lo.

    ResponElimina
    Respostes
    1. La protagonista anava explicant i els meus dits teclejant, coses de bruixes ;)


      Gràcies nina, uns bessets!

      Elimina
  4. Malgrat tendim a positivitzar els nostres records, n'hi ha alguns que superen el nivell suportable de dolor i passen a la posteritat com terribles experiències que marquen un abans i un després.

    ResponElimina
    Respostes
    1. La ment juga amb el records, n´hi ha que sembla que no hi són, fins que per qualsevol circumstància es disparen i sol passar amb les males experiències viscudes. Marquen, sí!

      Aferradetes!

      Elimina
  5. Bon relat! Però al cambrer no li ha semblat tan bo quan ha eixit amb el compte i ja no hi eres.

    ResponElimina
    Respostes
    1. En aquest cas, un "sinpa" és justificat, no et sembla?

      Bessets!

      Elimina
  6. Excelente relato fantastico, amiga, con un ritmo que atrapa. Me ha gustado mucho...

    Un abrazo fuerte

    ResponElimina
    Respostes
    1. Me alegro que así sea, gràcies amic!

      Aferradeta!

      Elimina
  7. ohh..es genial!!
    m'has tingut tota l'estona..espectant

    M'encanta !!

    mes petons abans de que marxis

    ResponElimina
    Respostes
    1. Només ha mancat fer un UHHH!... perquè caiguessis de la cadira, jejje

      Gràcies ninona.
      Bessets!!

      Elimina
  8. Un escrito muy impresionante

    besos y muchos recuerdos no cambies nunca

    Luis

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies Luis por pasar por aquí!

      Más que cambiar, mejor crecer, no crees?

      Besos.

      Elimina
  9. Devien ser dos esperits que havien ocupat la casa. Si ella ho percebia potser és que es volien comunicar, potser no eren dolents. Jo d'ella hi tornaria a fer net!

    M'agraden aquests relats amb tocs esotèrics!

    BeSSets, ben juntets ;)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo crec que la casa necessita més que una mà de pintura, ne et sembla? :)

      Gràcies nina, aferradeta!

      Elimina
  10. M´agrada aquesa visió fosca, diferent...
    T´he notat molt còmode escrivint-lo.
    Aquestes llunes ens posen el nivell molt alt...
    Petons guapa

    ResponElimina
  11. Moltes gràcies Enric! com tu dius, jo no sóc escritora ni molt menys poetessa, però tinc la necessitat d´expresar el que sent i ho faig com més bé sé ... o com surt. :)

    Uns bessets.

    ResponElimina
  12. Quin relat més inquietant, si hi ha somnambulisme encara es por prendre mal.

    ResponElimina

Benvinguts al racó!