31 de març 2012

TAL COMO LO SIENTO

Plomizo estaba el cielo                                                                       
como el gris del carboncillo 
dibujando en el reverso del periódico
      volutas y contornos por hacer alguna cosa     
para ver pasar las estaciones,
incluso ferroviarias, 
sin saltarle la tapa de los sesos
al grillo impertinente empecinado
en desvelar las medianoches
y también las madrugadas,
o dejar tranquilo al grillo y,
siendo al fin ecuánime,
aplicarte el tratamiento.
 
Y en eso estaba yo.
Tejiendo y destejiendo caracolas 
liando una madeja de neuronas inconexas
en la puerta de una “gare” afrancesada,
-un poco “demodée”-
con el tedio pintado a desconchones en paredes  
o en los párpados enrejados tras carámbanos de inercia,
la vida
           -¿qué, si no?-
                                 colgada entre paréntesis.
 
Y . . .
ahí estabas tú
apareciendo de la nada
plantada en un semáforo
partiendo el asfalto en dos mitades
acercándote resuelta, directa la mirada a mis pupilas
disipando brumas pertinaces
intuyéndote aún sin conocernos.
 
Luego . . .
millares de palabras al filo de una copa de ribera
y un pollo teriyaki de testigo en la frontera del Salero,  
el lenguaje de los gestos percibido entre penumbras
travellings difusos de la gente pululando alrededor
y una única secuencia contigo en plan protagonista
hasta romperme el encofrado, derretirme
y trazar un surco nítido en el suelo de madera
borrando los segmentos de memoria.

Y así sigo,                                                                           
desde ese primer viernes de diciembre,
sentado en la esquina de una nube
aterrado y aterido, los pies en el vacio                
expectante en el techo la galaxia,
el corazón fuera de sus límites 
esperando amaneceres que te acercan
cobijando voraces mariposas
con un nudo en la boca del estómago
que me cuenta sin ningún interrogante
diáfano y campante
lo que ahora trato de decirte  
tal como lo siento.
     
      (diciembre/enero 2010-2011)
            Jose Luis Moreno Sala                                          
                      




30 de març 2012

FANTASMES del PASSAT - ALZHEIMER -

Era dissabte, no m'anava bé anar-hi, però sabia que si hi anava el diumenge no li trobaria. Gairebé sempre el recollien per anar a dinar a casa de la meva germana gran. Així només podia veure a la meva mare, i em quedava sense veure al meu pare. Per això estava ja decidit i vaig sortir d'hora per agafar el tren. Quan vaig arribar estava endormiscat, assegut en una butaca a la sala comunitària, amb els braços plegats. Li vaig donar un petó al front i va obrir els ulls, em va somriure i m'agafà la mà. Em vaig seure al seu costat, acariciant-li la mà,  i li vaig demanar com estava.
Va començar a explicar-me que per la nit el portaven darrera la porta, l'assenyalava amb la mà, era la porta de l'entrada.
-Ens porten a un lloc pitjor que aquest. Allà no ens atenen.
Jo no entenia res del que deia i vaig intentar esbrinar de què m'estava parlant.  Però ell seguia assenyalant la porta...
-No sé com arribo allà, no sé si en cotxe ... no recordo, només que sóc aquí i de sobte estic allà.
-Pare de quin lloc em parles? Quan vénen a buscar-te els diumenges?
-No, no ho sé. Però després de sopar anem a dormir allà.
Vaig intentar tranquil · litzar-lo, encara que era jo que necessitava tranquil · litzar-me, i li vaig preguntar per la mare. Em va dir que estava,  a dalt, a la seva habitació i que estava dormint. Li vaig proposar que pugéssim junts. Vaig agafar el seu bastó i l'hi vaig deixar a la seva mà, mentre el sostenia per l'altre braç. Pujàrem.
A la pujada em va comentar que hi havia un noi nou, que no li agradava molt perquè venia d'un altre lloc on l'havien fet fora. Que havia noies que es portaven molt , però d'altres no, i que si no fos per la meva mare, ell se n'aniria. Quan vam arribar a l'habitació, tot van ser carícies cap a la meva mare. Primer les seves, després les meves. Em va comentar que creia que era diumenge i li estranyava que no l´haguessin anat a cercar. Li vaig dir que només era dissabte i que jo hi havia anat per tal de poder veure'l.
Després d'una bona estona d'acariciar els cabells de la meva mare, d'explicar-li els meus secrets sense paraules, vaig agafar el braç del meu pare i vam baixar.
Li vaig portar a la seva butaca i donant-li una forta aferrada,  li vaig dir que no es peocupara, que el diumengeanirien a buscar per anar a dinar.

Quan vaig sortir d'allà, tot em va caure al damunt. No podia creure que pogués començar el malson de nou i vaig plorar sense consol. Després de deu anys de patiment mutu, d'intentar assimilar el deteriorament de la meva mare, d'aguantar llàgrimes, d'inventar monòlegs ... quan creia que tot estava ja superat, l'ombra del passat tornava ara en el meu pare.

No sé si podré passar per el mateix una altra vegada, pensava haver après molt durant aquests anys,
però ara ja no n´estic segura.

27 de març 2012

EL CASTELL ENCANTAT

                           
                            -Pare digues-me que has vist en aquest darrer viatge.
                            -Anna, no molestis al teu pare que ha arribat cansat.
                            -Va, mare, només una miqueta!

I el pare em fa l'ullet i colpeja el genoll perquè em segui al damunt. Jo prenc vol cap a ell, abans que la mare digui que me'n vagi a dormir.

-Només una miqueta nina, que la teva mare té raó, he arribat molt cansat.
-Si, si, papa!
-Després de molts dies de camí, arribàrem a un castell.
 Era de nit i els  cavalls estaven cansats.

Els meus ulls s'obrien cada vegada més. Ell feia pauses, mentre em mirava de cua d´ull.

-Era una nit de lluna plena i desconeixíem qui vivia al castell i tampoc sabiem si ens deixarien passar la nit allà. Els cavalls necessitaven aigua, nosaltres menjar i un lloc on dormir.
-I no tenies por?
-Pssssss ... escolta!. Ens vam apropar i vam veure que la porta estava oberta.
Vam cridar, però ningú va contestar. Trobarem aigua pels cavalls i els vam deixar lligats a prop de la porta principal...

La mare es va apropar...

-Anna, a dormir!
-No mama, ara no.
-Si, és fa tard i el pare está cansat.
-Si us plau pare, encara no has acabat la història...
-Va Anna, demà més.
-Segur pare?
- Si  petita, va un besset de bona nit.
-Bona nit papa!  bona nit mama!

Anava de mala gana cap el llit,  però el pare ha dit que demà més.

-Miquel no sé quantes vegades he de dir que amb aquestes històries tan sols omples de fantasies a sa nina.
-Què vols que li digui, que son pare surt de viatge a vendre sabates? Deixa-la que somiï, encara és petita.
-No sé si amb tot això li fas més mal que bé...
-Tranquil.la  Maria. I ara, ens anem a jeure que demà ja es aqui!





24 de març 2012

ON ÉS el LLUÍS???

Llegint a un amic,  he recordat una història que va passar amb la meva tarja de mòbil.
 Ja he pres la sana costum de no respondre a cap trucada que no està registrada a la meva agenda. Des que no sé per quina raó em van vendre una tarja - en principi "verge" - i van començar a ploure trucades preguntant per un tal Luis. Al principi anava explicant que no coneixia a Luis i que semblava m'havien venut la seva targeta. Vaig començar  a estar "mosca" quan ja van ser cridades d'entitats bancàries, del seu taller mecànic, de ... amigues!. Fins i tot d'un cosí que es va entestar que no podia ser,  ja que havia vist a Luis feia unes setmanes i no li havia comentat que havia canviat de número de mòbil. Això va passar per Nadal, després de mitja hora discutint si podia ser o no possible, em va penjar.

Dos minuts després de les campanades de cap d'any, em van trucar ...
-Hola, le dices a Luis que se ponga.
-Lo siento, aquí no hay nadie llamado Luis.
-Ahhh si, perdona!! Quería felicitarte el año nuevo. No lo he hecho cuando hemos hablado y me parecía una buena idea ya que has sido tan amable al explicarme lo de Luis y su tarjeta...
-Bueno, pues muchas gracias hombre. Felicidades a ti también.
-Oye,  estás segura que no conoces a Luis?...no, no mujer, era broma!.
 Dime, de dónde eres tú?
-Feliz año nuevo y gracias por tu llamada, pero avisa a sus parientes y amigas...  que no llamen más. Y si ves a Luis, le felicitas el año de mi parte. Buenas noches.
-Buenas noches resalá!



Des d'aleshores no hi ha hagut més trucades.
Vaig decidir no contestar a números desconeguts.
Ja que està explicat,
si heu de trucar, abans deixeu-me el vostre número Guiño



 

23 de març 2012

ENGANXA´T als COLORS!




Qui no desitja que arribi la primavera?
He pogut comprovar que la sang ja
comença a bollir als blogs que segueixo.

Volem llum, escalfor, colors i quan arribi
començarem de nou, amb més força
i amb moltes, moltes ganes de viure.




Podrán cortar todas las flores
pero no podrán detener la primavera
                            - Pablo Neruda -

21 de març 2012

RELATS CONJUNTS proposa BANDA de MÚSICA


Davant del mirall intentava col · locar el mocador per dissimular l'escot. Si el pare em veu no em deixarà sortir. I avui era una gran nit, la meva nit. Estava satisfeta amb l'elecció de la tela del vestit, el lila era el color ideal per a aquesta ocasió.
-Neus, ens podem anar ja?
Sílvia, la meva germana gran, estava cridant. No era qüestió de fer esperar, el meu pare era capaç de treure el permís i la meva primera sortida es quedaria en res. Sortim ràpides. Un -fins després, seguit d'un  -no torneu tard.
Una petita escala ens duia a l'interior del local, una primera sala amb una gran barra al fons, un portal que portava a una altra sala, on es trobava la pista de ball i xicotets reservats per poder xerrar.
Sílvia em va portar fins a una taula i em va dir molt seriosa, abans de desaparèixer
-Si et perds ens trobem aquí. Portat bé, t'estaré vigilant! Vaig a veure a uns amics ...
I se'n va anar somrient, mentre jo intentava ubicar-me. Sort que hi havia poc llum, les meves galtes estaven cremant.
Feia una estona que em mirava, ens miràvem, es va apropar i em demanà foc, tenia una mirada profunda i la mantenia fixa en els meus ulls, vaig apropar la flama i m'agafà la mà suaument per dirigir-la a la seva cigarreta, agraí el gest amb un somriure i es va retirar.
Vaig tancar els ulls, tot i així seguia veient el seu somriure ... la música va arribar com aire fresc per als meus sentits. Era la mateixa cançó que escoltava des de petita al tocadiscs de l'àvia i que a ella tant li agradava.
No el vaig veure apropar-se, em va xiuxiuejar
- Ballem
- Si, no, no sé ...
- Jo tampoc, podem provar...
va contestar somrient.
Ens dirigim a la pista, era com si haguéssim ballat sempre junts, la seva mirada clavada en els meus ulls. En un gir, envoltant-me amb els seus braços em va dir
- Llàstima que no sapiguem ballar
- Si, llàstima
- El teu nom és ...
- Neus
- Jo sóc Edu ... Feliz Navidad!
Les rialles no em deixaven ballar. Ell seguia somrient i intentant que no perdés el pas. Em va convidar amb un gest que ens asseguéssim, em va donar pas i sentia la seva presència a la meva esquena.
Parlàvem de cançons, del blues, del jazz, de les sensacions que produeixen ... de lo malament que ballàvem ... dels seus somnis ... Cada vegada em sentia més còmoda i la seva mà anava jugant amb la meva, mentre les nostres mirades deienaltres coses .. .
Sílvia va arribar lleugerament nerviosa
- Saps quina hora és? ... tard, molt tard ... ens hem d'anar.
Vaig fer les presentacions i em vaig disculpar
- Ha arribat l'hora dels adéus, Edu
- Em permets?
El mirava mentre apropava  les seves mans a la meva cara, baixant-la em besa al front i em xiuxiueja...
- Un plaer, espero seguir algun dia amb les classes
- Tenim un ball pendent, gràcies Edu
- A tu, Neus
Ens acompanya a la porta iacarona sense dir res més.

Tota la nit va sonar la cançó de la vella Banda de King & Carter,
mentre recuperava el seu somriure als meus somnis.

19 de març 2012

PERDONA'M si SOMiO



Perduda  entre els vells carrers
els pensaments molt lluny
tot i que et sabés tan a prop


Hi eres en cada pedra del camí
en els colors d'una primavera primerenca
durant els llargs silencis ...
eres l'aire que respirava


Hi mancava anar agafats de la
en silenci 

com tantes vegades havíem imaginat
i junts caminar


Perdona'm si somio


16 de març 2012

JoC de LLeTReS de SAnT JOrDi

Joc de Lletres de Tu mateix llibres.

Cliqueu aquí si voleu saber les regles del Joc.




La meva opció: "Qui de nosaltres" de Mario Benedetti

Quan el meu amic  Mario  -en  una  trobada  inesperada- em digué  que  m'acompanyava,  la  idea  d'aquest  viatge de  treball  es  convertí  en  una  aventura
Tornar  a experimentar  les  nostres  sortides,  m'animà.

Qui  s'hagués  imaginat  que  -nosaltres-  ens  trobaríem 
anys  després,  des  d'aquella  exposició a  la  sala 
Benedettion  desaparegué  misteriosament.



14 de març 2012

DETALLS...



De vegades, passa que algú et sorprèn amb un detallobres els ulls, els llavis dibuixen un gran somriure iamb la emoció del moment, no pots articular paraula.

De vegades, aquests detalls són materials.


De vegadesarriben a través d'una paraula 
d'un somriured'una caríciad'una mirada 
d'una abraçada ...





En totes dues, et sents feliç de saber-te estimada


                                        Gràcies, nins!

12 de març 2012

Santa Anna


Assignatura pendent: la visita a Santa Anna


Avui, sola, en silenci, asseguda al claustre semblava
com si el temps no hagués passat per aquest espai.
La mateixa força que m'ha portat allà, m'havia paralitzada.



Absent, sense saber com, he entrat a l'església,
quedant-me sorpresa amb tanta bellesa.
Anava en un núvol recorrent pam  a pam,
no volia perdrem cap detall.


De sobte el so de l'òrgan ha trencat el silenci,
els meus ulls s'han ennuvolat i
una sola llàgrima ha arribat als meus llavis,
sense poder-ho evitar


Quan he sortit,
cada campanada acompassava
el meu cor


Març-2012


 


09 de març 2012

UNA FLOR al CAMI


Des que el meu cotxe es va jubilar, he fet el camí a la feina caminant.
Els primers dies se m'ha feia etern, a poc a poc vaig anar descobrint el paisatge i poc a poc, me n'anava amb més temps per gaudir-lo.
En aquest últim any, he descobert les zones amb ombres a l'estiu,
com es saluden,  la lluna i el sol,  de bon matí,

els trinats dels ocells que nien en els arbres,
els colors de la tardor,
la pluja a la cara,
la neu que lluïa espectacular sobre les branques,
com el vent agita, amb força, els arbres d'aquest immens jardí ...
 
Des de fa un parell de setmanes he vist florir un ametller,
dia a dia, pas a pas.





03 de març 2012

ABANS O ARA...




Eren altres temps, altres lluites.
Erem joves i d´esperit rebel.
El món un espai per explorar.
Nosaltres erem la veritat
La sang bullent  i
La llibertat, nostra raó d´esser.




Els anys han anat passant de pressa.
El món ha donat mil i una volta.
Els joves han sortit de nou al carrer.
Tenen el poder de noves tecnologíes.
La sang bullent i l´esperit rebel...


mentre sonen les mateixes notes
al vell tocadiscs.