29 de juny 2012

PETITA REALITAT


Pawel Kuczynskiego

- Bon dia nen!. Quin cotxe més xulo! ... però està una mica brut, vols que t'ho netegem?
- Què dius tu ara? Va, vés, aparteu-vos del meu camí!!
- Però portem estris per fer-ho.  
  Mira, aquest és en José i jo sóc Luis Alberto, i tu ... com et dius?
- No tens res a fer amb el meu nom!! Què pot ser que no sàpigues qui sóc??
- Ho sento, però no, no sabem qui ets.
- Sóc Francesc, fill del Sr Pons, l'amo de mig poble, i si vull, us porta a tancar.
- Si nosaltres només volíem netejar el teu cotxe ... vols que juguem?
- Amb vosaltres? ni mort! Aparteu-vos us dic, feu pudor!!
- Luis Alberto ens anem, no vol jugar amb nosaltres, anem-nos!
- Adéu Francesc, que ho passis bé! Bona tarda!

- Egsssssss  escòria!
  brrrrrrmmmm ... brrrrrrrrrrmmmm ... nyeeeec ...

28 de juny 2012

PREMI _ S

                                                                                
       - LIEBSTER BLOG -                
Les normes del premi són:
Copiar i enganxar en el blog el logo del premi i fer-ne un enllaç del blog que t'ha otorgat el premi.
Triar cinc blogs com a preferits que tinguin menys de 200 seguidors, fer-hi un comentari perquè sàpiguen que han rebut el premi.
Esperar que segueixi la cadena i cadascun dels cinc triï els seus cinc blogs (no hi estan obligats).

Ja han passat uns quants dies des que dues nines em van atorgar el premi. Em vaig quedar sorpresa ja que feia molt poc que havia descobert els seus blocs. Avui vull agrair el seu afecte ... Francesca Nasara  Nasara , Francescamoltíssimes gràcies!

Després d'agrair-ho en els seus respectius blocs, el primer que vaig fer va ser buscar el significat de la paraula liebster i la traducció que vaig trobar va ser la de favorit. Tots els blocs que visito són d'una manera o altra  FAVORITS  per a mi. Lògic, sinó no tindria sentit que els hagués triat.
Sempre he estat una rebel, i tinc certa al · lèrgia a les normes, buscant sempre la forma més diplomàtica per sortir-me amb la meva. Per tant, com he rebut dos premis i les normes que m'han arribat no diuen res en contra ... 2 x 5 = 10 (pura matemàtica).  D'aquesta manera puc triar a deu blocs per premiar
Els motius ... diversos, però deixo que ho descobriu vosaltres mateixos. 

I  els meus premiats són els següents:

  
Jpmerch          Marta          Antiqva          Sergi          Violant d´Atarca 

                 Ona             Alba             Sílvia            Rachel            L´Exorcista

Un bon dia, exactament el 25 de desembre de 2011, una sargantana i un follet em van dir que el Pare Noel els havia deixat un regal per a mi, i així va néixer aquest bloc ... des d'aleshores i fins avui, ha anat creixent amb tots vosaltres
Com ja sabeu "ni són tots els que estan,  ni estan tots els que són", i aquesta norma dels 200 seguidors m'ha emprenyant bastant (encara que entenc perfectament el seu significat),  per això he volgut aprofitar per fer l'ullet a tots els blocs  - els que no he anomenat en aquesta llista i els que si -  amb una ximpleria de les meves.  Gràcies per fer-me sentir a gust a casa vostra.   

Va  per a TOTS!!


Si ho voleu enganxar al vostre bloc, és tota vostra!


26 de juny 2012

Ma LIBERTÉ



Pawel Kuczynskiego - caricaturista polonès -



     La llibertat està en tu, en cadascun,
                       respira, respiro ... prenem alè,
                       mai ens la podran  arrabassar,
                       respira, respiro ... tot arribarà.

    ( Per a tu,  Antonio )


   

25 de juny 2012

Especial PERE CALDERS - Jocs Literaris -


Antaviana al seu blog ens proposa un Joc literari Especial PERE CALDERS:
Acaba el microconte


"Van convidar-lo a pensar i digué que no volia donar molèsties,
que ja pensaria a casa"


PREVISOR
I quan arribà  per posar-s´hi,
es prengué unes vacances per començar més relaxat.


INDECÍS
Va donar unes passes i es va girar dient ...
ben mirat,  ho podem parlar.




22 de juny 2012

Keith Haring

Artista i activista social, 1958-1990, Estats Units- Proposta de Relats Conjunts




 
- Doctora Martí?
- Si, digui.
- La reunió ha sigut convocada per demà a les deu, en el Saló de la primera planta.
- mmm ... demà a les deu, prenc notagràcies Helena.

- Doctora, no oblidi tota la documentació per a la presentació del seu projecte i les dades ja recollides ...
- Si, no es preocupi. Fins demà.
 
Per fi havia arribat el dia. Un any de collita pròpia, sense el suport de cap dels col · legues. Havia estat dur, però ara era el seu moment.  Estava tranquil · la, tot i saber de la meticulositat del Dr Moyà i de la seva experiència com a cap del Servei de Psicologia.  Amb els seus cinquanta anys, sempre havia estat a l'ombra d'Albert, amic, col.lega i cap, ja era hora que presentés el seu propi treball.
Va dedicar la tarda a repassar tots els seus apunts, les fotos i les cintes.  
Li va venir al cap el dia que va reunir per primera vegada als que formaven el grup d'estudi, tots eren voluntaris i va quedar clar, en aquell moment, que ningú abandonaria el projecte fins que aquest finalitzés. Termini, un any.
- Un darrer cop d'ull abans de sopar i després al llitEl matí serà molt intens.
  
El despertador la va portar al món real. Va obrir els ulls i es va aixecar ràpidament. Dutxa, esmorzar i un repàs a tots els papersQuan s'estava pentinant, va mirar fixament la imatge reflectida i va dir amb veu ferma...
- Doctora Martí, avui és el teu dia!. Tot a punt, en quinze minuts seré a la porta de l'hospital.
Quan va arribar, la esperava a la porta l´Albert. 
- Què passa res Doctor?
- Lourdes, res dona ara t´ho explico,  deixem els formalismes per un altre moment, no et sembla?
- Com vulguis, què ha passat?
- S´han convocat dues reunions alhora i haurem de parlar al teu despatx, si et sembla bé.
- Tots al meu despatx? Saps que  és petit.
- No, només vindrà na Sílvia i en Joan. Els altres han d´anar a l´altre. Sé que ha estat un embolic, però ara ja no hi podem fer res més.
 - Solen passar aquestes coses? ... D'acord,  al meu despatx en quinze minuts.
Tot i que li havien desmuntat els plans, es va dirigir al seu despatx per habilitar-lo per els seus col · legues. Quan van trucar a la porta les va fer passar i els va convidar a que s'asseguessin.
- Sembla que ja hi som tots i puc començar.  Aquesta foto que veieu, la vaig fer quan portavem gairabé set mesos de sessions. Us pot semblar una festa, de fet va ser així, una gran festa però no de cap de setmana a una disco, ni a casa d´uns amics, ni tans sols al carrer. Va ser festa perquè va ser el primer dia en que tots varen entendre tot el que havien vist abans i que, fins aqui, eren incapaços de fer.
Us aniré passant els perfils de cadascun. Com podeu veure, tots treballen, tots tenen casa, tres amb una relació estable i no hi ha res, aparentment, que els faci diferents a tothom. Quan van venir  tots presentaven un alt sentit del ridícul, un quadre d'ansietat, inseguretat i una gran sensibilitat davant els judicis o opinions dels altres.
Les primeres sessions van ser desastroses, la sensació de ser observats i el pànic a dir o fer alguna cosa que pogués ser burla dels altres, no deixava que avancés res.
Tot això ho podreu trobar als informes que us he preparat.

El Doctor Moyà, juntament amb na Sílvia i en Joan, escoltaven sense dir res.

- Avui us volia parlar del dia de la foto, del moment en què els resultats d'aquests mesos, van començar a alegrar-me les sessions. Ja havíem aconseguit que parlessin per als demés de tots els temes més delicats i dels que simplement els divertien. Aquell dia era el meu aniversari i els vaig demanar que vinguessin de festa, amb el que realment se sentissin a gust o els agradés posar-se per a l'ocasió. Quan va arribar l'hora de la sessió i vaig obrir la porta, una desfilada de colors i dissenys va aparèixer davant meu, cridant a l'uníson, Per molts anys Lourdes! i van començar a dansar al meu voltant, cantant i rient feliços. Vaig agrair aquest moment i els vaig proposar allargar la festa fins que finalitzés la sessió. Em van portar a la meva butaca com si d'un tron es tractés i vaig ser espectadora privilegiada dels seus balls, cançons, rialles, jocs ... tot un espectacle que em va deixar satisfeta.
Avui, quan han sabut que venia, m'han desitjat molta sort.
- Bé Lourdes, ara ens deixes els informes i ens reunirem la setmana que ve per avaluar els resultats.
- D`acord,  només m´heu de dir  quin dia us va bé.
En Joan  i na Sílvia varen sortir junts, mentre l´Albert es quedà a la porta...
- Has fet un bon treball Lourdes, crec que tot anirà bé i podrem fer-ho aquí, amb la teva ajuda...per cert...aquesta foto que tens damunt la taula...




- Si? ... sóc jo

- Molt maca!!


 

19 de juny 2012

- POESIA EN AIGUA FREDA - "CITA A CEGUES"

Participació a "Poesia en aigua freda" d´En Jordi de la Banyera

(Imatge de la xarxa)

Llum d'espelmes
aigua tèbia, sals,
 juntets a sa banyera
 ...vaig somiant 

Nit màgica
 encara no ha cridat
 màgica nit
 meu serà aviat!

 Ja es fa tard
 millor si vaig trucant
 alguna cosa ha passat
 i jo aquí esperant

 Sona el timbre
 serà ell?
 obro la porta ...
me l'han canviat!

Els dos espantats!
 qui ets tu?  dic jo
 tu qui ets?  diu ell
i els dos, callats!

Ets tu na Joanna?
I tu en Bernat?
no, sóc na Maria,
i jo el veïnat!!

16 de juny 2012

RETALL DE TRISTOR



En aquesta ciutat (poble) difícilment es poden trobar actes culturals, ni cap altre tipus d'entreteniment. No sé per quin motiu, els seus habitants sempre han preferit sortir fora per gaudir del seu temps lliure. Res a veure a quan jo era petita, que es preparaven unes estupendes festes, amb tot tipus d'actes. Antigament hi havia tres cinemes, en l'actualitat estan els tres tancats i, com això, tota la resta.
Fa pocs dies vaig descobrir un blog que parlava de les activitats a Inca, per curiositat el vaig guardar per anar veient que es cou en aquesta ciutat. Em vaig dur una gran sorpresa, en contra del que s'estava fent en els darrers anys, vaig descobrir que hi havia gent que s'anaven movent i em vaig alegrar per la gent, que com jo, trobem a faltar una mica de vida.

Al matí havia llegit que hi havia un concert de piano al mateix claustre de l'exposició de fotografies. Vaig posar la meva atenció en això, però en veure que només era per al 13, vaig pensar que potser no podria assistir, més que res per l'hora de sortida de la feina, el cansament i milers d'excuses més que apareixen quan les coses no em quadren com vull, en aquest cas, el dia i l'hora de l'esdeveniment.
Al migdia vaig rebre un correu que va fer que la tristesa m'acompanyés la resta de la tarda. I potser per la tristesa, em va venir una necessitat d'assistir al concert, si o si.

A la sortida del treball, sense temps per anar a casa a canviar-me, em vaig dirigir al claustre. Un fantàstic piano de cúa, instal · lat en una cantonada de l'interior del pati, al costat d'un xiprer, donava un aspecte acollidor a un claustre que dies abans m'havia semblat molt fred.
Hi havia gent, poca, la majoria molt més gran i ja en els seus seients. Em vaig fixar en tres cadires buides al costat del pou, havia de passar per davant de gairebé tots   -em vaig arreglar els cabells, sense pensar-hi més-   vaig creuar el passadís format per cadires i em vaig seure.
Just a temps per a la presentació de la joveníssima pianista Anastasia Rizikov (14 anys),  jove i excel · lent concertista. Amb un vestit negre i un llaç blanc a la cintura, melena recollida en una trena i amb un gran somriure va saludar al seu públic.
Feia fresqueta, vaig pensar que al final agafaria fred, però només escoltar les primeres notes, vaig saber que no podia perdrem aquesta meravella.
De mica en mica vaig anar submergint-me en el seu món, sense cap partitura a seguir, moltíssimes hores de treball i un do que se li havia concedit, potser sense ser molt conscient...

Em sentia nua, tots els sentiments van aflorar nota a nota, no em vaig poder contenir, hi va haver llàgrimes, somriures, records, admiració ... certa enveja, per què no! i la serenitat fou obrint-se camí entre els meus porus, mica en mica, transformant la tristesa en acceptació, en infinita pau.
Quan va acabar el concert, després d'obsequiar-nos amb un bis, em vaig dirigir a la sortida i va arribar la cirereta de la nit. Sota els arcs vaig veure a na Paula, la meva professora de piano, feia més de trenta anys que no ens havíem trobat. Ens van fondre en una fortíssima aferrada, mentre no parava de dir-me "ai Paulons, quant de temps sense veure'ns!". Vam recordar temps passats, comentarem el concert i em vaig acomiadar.
Anava caminant, lentament, molt a poc a poc, volia assaborir cada segon de la nit i no tenia pressa en arribar a casa, feia una nit esplèndida i la lluna em va acompanyar tot el camí.


13 de juny 2012

250è joc literari - EsCaCs


Poemes visuals de Toni Prat

Jesús M.Tibau ens demana que escriguem un haikú 
 inspirat en la imatge del poeme visual de Toni Prat, 
fa poc que els he descobert, per tant, 
deman disculpes si no he entés com es fan...
ho provo!


                                                  . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

                                                      El joc és aquí,
                                                      blanques i negres a punt.
                                                      Ara,  tots juguem!

                                                 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .



                                                     Amunt les blanques.
                                                     En silenci, les negres,
                                                     esperen avall.

                                                . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

                                                    Saps qui guanyarà?
                                                    Peons, alfils, reis...ara,
                                                    tots hi són, enmig.

11 de juny 2012

SA SABATA

Dissenys-MODICAL-
Això és una sabata tal qual la veiem a la tenda, però per arribar fins aquí, passa per un llarg procés que alguns desconeixen. Avui us parlaré d'una part d'aquest treball, la que conec més.
La ciutat -on vaig néixer i visc- és famosa per les seves sabates i la pell en general, per aquest motiu se la coneix com "la ciutat de la pell". Antigament, la majoria d'empreses eren fàbriques de sabates o auxiliars d'aquestes, fins i tot,  es treballava des de casa per a elles, les famoses "cosidores", a les quals les fàbriques entregaven els "cortes" (peça bàsica per la sabata, ja que és la que és més visible a l'hora de comprar-les). Moltíssimes famílies vivien del calçat. Avui en dia, en queden molt poques.
Firmes com Yanko, Camper, Lottusse per anomenar les més conegudes van anar tancant a poc a poc o reduint personal fins a quedar en un no res. No entraré a discutir els motius, però ja podeu imaginar quantes famílies es van quedar sense feina. Les fàbriques auxiliars es van tancar també i el treball de les dones cosidores desaparegué.
L'empresa on treballo en l'actualitat és una empresa auxiliar del calçat. Fabriquem les soles de les sabates. Les fotos següents us faran una idea...






Us sembla d'una sola peça? No, no ho és.



Els materials que utilitzem per a la seva fabricació són el cuiro i el TPU (goma), a més de viras, coles, tatxes... La sola o base, és la peça que utilitzem per recolzar la sabata a terra. Aquesta pot ser totalment de cuir, de goma o combinant ambdues. Els talons, també poden ser de cuiro o de goma. Les viras són els marcs que porten les soles al seu voltant, també fabricades en cuiro o  goma i poden ser llises o pespunteadas, depenent del model que es vulgui realitzar.
Fem dues temporades, la d'hivern i la d'estiu. A l'hivern fem el prefabricat per a les sabates d'estiu ia l'estiu a l'inrevés.

Es comença amb el mostrari, els nostres clients-els fabricants de la sabata pròpiament dit-es posen en contacte amb el nostre modelista per llançar el mostrari per a la temporada, els dissenys van prenent forma ...
Quan s'han posat d'acord en formes i materials, comença part del meu treball, fer les comandes de tots els materials per a la seva elaboració, treure les notes de fabricació i, un cop rebuts els materials, posar-les en marxa a la secció del tallat.

Un cop tallades les soles, passen al tren de fabricació, on diverses persones manegen diferents màquines amb les que peguen les viras a les soles, modelen si són per sabata de taló alt, tenyeixen i claven els talons, tenyeixen els cants de les soles segons el gust del client (generalment negre, gris o marró), donen brillantor a les soles i arriben a l'envàs, on revisen possibles tares i les col · loquen en caixes per tal d'enviar al client. Tot això es fa aquí ...



Un cop acabades les mostres, són enviades al client per acabar la sabata. Algunes firmes ho fan en la seva pròpia fàbrica, altres ho deixen en mans d'altres empreses auxiliars. Els cortes es munten en els prefabricats i un cop enllestida la sabata, es presenta en les diferents fires de calçat. Allà és on realment es signen les comandes, depenent de l'acceptació de les tendes i dels futurs clients.
Abans de sortir de l´ empresa, les notes de fabricació passan per les meves mans. Desprès de quedar d´acord amb el clients en la forma d'enviament, faig els corresponents albarans, les notes d'enviament i truco a l'agència de transport. Tot això des d'un racó que de vegades em sembla una presó, per la quantitat d'hores que estic en ell, però he de dir que treballar sola té avantatges i desavantatges ... però això és un altre tema per un altre dia, us deixo al racó on acaba tota aquesta història.



 

09 de juny 2012

EMPATIA


La capacitat d'entendre la postura dels altres i viure com a propis els seus sentiments, es dóna en molt poques persones avui en dia. Difícilment ens posem en la pell dels altres i moltes vegades, girem el cap per no veure, com si la realitat deixés de ser-ho.

Aquesta reflexió l'hem compartit no fa moltes hores,
un estimat amic i jo,
veient aquestes fotografies que trenquen l'ànima.


Mar Agüera/ fotografía, projecte realitzat a la canera municipal d´Inca








  











08 de juny 2012

249è joc literari - Mira´M !!


249è joc literari- Jesús M. Tibau

Míra´m! 

Et juro que el destriparé!!

Què li he fet perquè em deixi amb aquestes pintes?
Un tupè passat de moda, una camisa que s'assembla més a la camisola que portava la meva àvia. 
I els braços, què em dius? no s'haurà trencat la closca per tan poca cosa. 
I els ulls de maniàtic depressiu, quan en realitat són d'un celest amorós.
I el que m'ha emprenyat més, més  -vaja, del tot-  és la manera d'agafar el ganivet ...

Doncs saps què?
Ara tindràs el teu merescut
-caricaturero d'estar per casa-
no faràs cap vinyeta més!!
quan tornis de fer el cafè,  
 em trobaràs destroçat ...

ZISSSS-ZASSSSS! ... Ziss-Zass! ... Zis-Zas! ... Zis-za ... zis ... zs ... .. . 

07 de juny 2012

ON són ... ???


http://3.bp.blogspot.com/_sf_zdKniVc0/RglSB9dYpvI/AAAAAAAAAlQ/R2y7Gx6L5VY/s320/inspiraci%C3%B3n.png
Imatge internet


L'excés de treball minva l'estat de gràcia,  
els musos s'han anat amb l'última lluna  
i no sé quan tornaran ... 
mentres, espero 
-com el nano-  
  
anhelant veure'ls
. . .



02 de juny 2012

248è Joc LITERÀRI- El CrAnC


248è Joc literari de Jesús M. Tibau

Era hora de tornar. Cinc anys enrrere la Comunitat l'havia deixat en aquest planeta per observar l'evolució i poder trobar les causes del seu deteriorament. Només era un cranc, però com a tal podria passar desapercebut, podria anar i venir, ficar-se en els racons més foscos. S'havia adaptat perfectament al seu entorn, tant que la tornada li resultaria molt difícil.
Era hora de recopilar la informació rebuda, d'explicar les seves vivències.
Quan la comunitat el va rebre afectuosament, va fer un gest de desconfiança amb el que deixà perplexos als seus companys.

- Allà regeix la llei del més fort.
Va dir, i va prosseguir sense immutar-se davant les cares de preocupació dels presents ...
- Els humans disfressen la seva ambició, la seva supèrbia, les seves ànsies de poder amb gestos solidaris i belles paraules  -sempre hi ha persones (poques molt poques) de bon cor que els serviran per fer reals els seus plans-  sent aquest el seu gran poder, l'engany.

Hi havia un silenci absolut.

- Té tant poder l'engany, que fins i tot es practica en les coses més simples, en cada activitat que realitzen, fins i tot en els jocs dels nens. Tot està dirigit per a aquesta finalitat, SER EL MÉS ..., peti qui peti.
- I a tu que et sembla, com ho has viscut?, Va preguntar el més ancià.
- Al principi vaig trigar a comprendre-ho, però molt aviat vaig aconseguir fer-me l'amo de la roca. Cada dia tenia més i més i tots em tenien por.
I aixecant la veu, va concloure ..
- I més tindria si no em haguéssiu fet tornar!

El més ancià, amb gest trist, movia el cap com si no pogués creure el que estava veient. Es va aixecar i li va dir ...
- Tens dos camins, tornar al planeta o passar per recuperació.
El cranc,  que encara seguia amb la forma adopatada, va dir somrient maliciosament ...
- Com podria perdre tot el que he guanyat!!. Aquesta ha estat una pregunta ximple, retorn al planeta.