24 de febrer 2013

CONTET de DIUMENGE



Imatge de la xarxa
Deien que nevaria, la realitat era una altra. El dia era intensament fred, però un raig de sol es passejava per aquell espai convertit en parc infantil. Un tobogan, un gronxador, una molla amb forma de peix i una estructura de barres i anelles de colors per on acostar-se una mica més al cel, pretenien alegrar als més petits. El nen, abrigat fins les celles, dirigia les seves maldestres passes cap al vell banc de fusta. La seva mare, ajupida i amb els braços oberts, el seguia tot esperant que no caigués. En un no res ja havia pujat al banc fent equilibris per travessar aquell espai tan interessant. El pare, a l'altra banda del parc, sostenia el cotxet que al mateix temps mitjançant una corretja sostenia al gos. La mare acompanyà el recorregut agafant-li la mà, tot seguit el va portar al costat del peix, però no semblava agradar al xiquet aquesta opció i aprofitant la distracció de la seva mare  -que parlava amb el seu pare-  es va dirigir al punt que li cridava més l'atenció des del seu passeig pel banc. Aquell espai era molt més gran i els vehicles es bellugaven lliurement. La mare va aconseguir arribar a la seva alçada just a un pas de la vorera del carrer, agafant-lo per la jaqueta i movent el seu cap amb gest de negació. Mentre el pare va anar apropant-se i després d'unes paraules, van ficar al xiquet al cotxet i van començar a caminar, mentre els plors del nen alteraven el tranquil passeig del gos, únic aliat en el seu acte de rebel·lia. Tot i el raig de sol,  la jerarquia seguia anul.lant els somnis ... tot i que deien que nevaria, la realitat era un altre.

30 comentaris :

  1. La jerarquia mana, no som lliures, ens mouen els atavismes.
    Molt ben escrit!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Fins i tot el nen sabia que, aquells cotxes que es bellugaven, eren més lliures que ell.

      Gràcies, Helena!!

      Elimina
  2. Ara potser no ho entenia, però de més gran segur que es podrà alegrar de que la jerarquia mani de vegades!

    ResponElimina
    Respostes
    1. De vegades, ja ho dius bé, que caldria veure quan i com. :)

      Bon dia, Xexu!

      Elimina
  3. Açò no és democràtic.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gens democràtic!!...bé, no sé, per votació dos contra un en l'elecció de continuar o no al parc ... i amb el vot del gos hauria un empat.

      Que passis un bon dia, Jp!

      Elimina
  4. No hi ha volta de full: la jerarquia, en casos com aquest, té l'obligació d'anul·lar els somnis. I sovint, en casos diferents i quan no en té cap obligació, continua fent el mateix. Tant si fa sol com si neva.
    Un contet molt ben fet, Lluneta.
    Una abraçadeta!

    ResponElimina
    Respostes
    1. La vida és dura i la jerarquia és la jerarquia... que hi farem, des del principi ens ensenyen a renunciar... :) Plorar tampoc serveix de gaire. Encara que nevi.

      Abraçadetes de bona nit, lluneta



      Elimina
    2. Jo crec que aquí fallen totes les jerarquies. La de l'ajuntament en instal·lar un parc prop d'un carrer molt transitat i sense cap protecció i la dels pares per no portar-lo a un espai sense perills.

      Aferradetes, nina!

      Elimina
    3. Aiiii Carmeta, que et tenia al correu brossa i no sé perquè has anat a parar allà!!

      Ja has vist, en aquest cas tampoc va servir que el nen plorés ni que el gos lladrés.:(

      Aferradetes beeen fortes!!

      Elimina
  5. Aquest conte és una bona descripció d'una passejada familiar pel parc, un diumenge al matí, amb ensurt inclòs, del nen que malgrat els jocs que té a l'abast, li crida l'atenció el carrer per on passen els cotxes...El nen que no té encara desenvolupat el sentit del perill plora; no entén perquè els pares li barren el camí cap a un lloc que ell veu més atractiu...Penso que, de vegades , no és dolent que algú ens barri el pas!

    Ah, i aquí si que va nevar ahir Lluneta i el paisatge era deliciosament blanc! Uns quants raigs de sol, van desfer la neu, però ja n'havíem pogut gaudir!

    Petonets.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Els nens a l'edat d'aquest -que començava a caminar- prefereixen els objectes que es mouen i no els estàtics, sobretot si els pares es dediquen a portar-lo al parc per passejar ells...

      La Serra de Tramuntana està ben blanqueta, però encara no ens ha arribat aquí, el fred síiiiiii!

      Bessets.

      Elimina
  6. Un dia estarà al capdamunt d'aquesta jerarquia i també podrà veure que no és del tot perfecte.

    ResponElimina
    Respostes
    1. No existeix la perfecció, encara que uns la busquin més que d'altres. De vegades penso que els nens necessiten més motivacions que prohibicions, parlo gairebé com una àvia, sense ser-ho encara. Però és l'experiència la que t'ensenya i els nens no neixen amb un fullet d'instruccions sota el braç, ni tan sols amb un pa.

      Un somriure per un dia gelat!!

      Elimina
  7. pares dictadors...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Dictadors, dictadors eeeeh, d'aquells que fan història!
      Entre l'arribada i la partida, no van transcórrer ni 10 minuts, pobre infant :(

      Bon dia, Pons!

      Elimina
  8. Jo crec que la jerarquia no té res a veure amb la manca de neu. ^0^ Potser tot s'arregla dibuixant ninots ben lluny dels cotxes i els espais immensos on els petits poden desaparèixer.

    ResponElimina
    Respostes
    1. La jerarquia potser no, però els "entesos" deien que tindríem neu fins al coll.

      Crec que tots els nens haurien de tenir espais oberts -sense perills, lluny de televisors i ordinadors, d'habitacions tancades- per poder gaudir lliurement dels seus jocs i desenvolupar la seva imaginació.
      Un dels records més feliços que tinc és quan, asseguda a terra d'un jardí del poble, jugava a botiguetes amb pedres, fulles, terra i tot el que trobava en aquell lloc.

      Aferradetes, nina.

      Elimina
  9. m´agrada com escrius LLuna! un conte precios malgrat la realitat sigui una altra.
    La jerarquia anul.la els somnis.... per aixo la majoria els guardem en secret.
    Petons guapa

    ResponElimina
    Respostes
    1. Un país que no impulsa ni motiva la imaginació, el talent, la creació, és una país sense futur. Per descomptat aquesta tasca ha de començar a casa, amb els nostres fills, perquè més tard ningú pugui matar els seus somnis.

      Gràcies nin ... bessets!

      Elimina
  10. Als nens els anul·len com a mínim un parell de somnis cada dia. N'hi ha que, com en aquest cas, són per protegir-los i n'hi ha d'altres que són per castrar-los. M'ha agradat molt el relat!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Em sembla que ens castiguen més que ens protegeixen i això no porta a res.

      Grácies Sílvia!!

      Elimina
  11. La vida ja ho té això. Pocs de nosaltres sortim de les zones segures per anar on realment passen les aventures de veritat.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Així és, no només ha de quedar-se a la imaginació, cal anar a cercar allò que somiem ... i són pocs els que ho fem.

      Bon dia, Sergi!

      Elimina
  12. Home hehehe no sóc jo massa amiga de jerarquies, d'ordres i d'obeir "per la força", però en el cas d'aquest conte -tan ben escrit, per cert... m'agrada molt la paraula "maldestre" hehe són paraules que s'utilitzen poc i que no hem de perdre- doncs, deia que, en el cas d'aquest conte, SORT de la jerarquia... que quan un és petit, anar a passejar per aquell lloc on els cotxes corren lliurement no és massa recomanable :-))

    Em quedo amb una sensació doble: Ha estat un bé pel petit... però entenc que estigui molt enfadat, pobret ;-))

    ResponElimina
    Respostes
    1. Uiiiiii tu ets de les meves, imposicions ni una!!
      De bona voluntat i amb bones paraules raonades, gairebé tot el que vulguis.

      Pobrissó ... ara castigarem als seus pares, apa! :)

      Aferradetes voluntàries!!

      Elimina
  13. Tan real como la vida misma, amiga... Siempre he sabido, por mis hijas, que los niños lo que desean, realmente, es escapar del parque y correr entre los coches... Eso es lo que quieren elllos

    Un abrazo fuerte

    ResponElimina
    Respostes
    1. Creo, por lo pequeñito que era, que prefería más el movimiento de los coches que los estáticos columpios o al menos la participación de sus padres en sus juegos.

      Abrazote, amigo!!

      Elimina
  14. Anònim26.2.13

    Salluneta, Salluneta, ya lo decía el refrán "Donde hay patrón no manda marinero", y la Jerarquía es la Jerarquía, vamos, pero de todas formas ahí hay una gran revelación, si ahora me han visto, y no puedo explorar el mundo a mi antojo (nieve o no nieve), deberé de ser más cauteloso la próxima vez..... para despistar a los Jerarcas y poder explorar más y mejor (Tant si neva, como si no neva) 1ª lección de la vida, aprender a escaquearse.... jejejej además de útil muy gratificante....Salluneta... Salluneta.

    Anónimo Enmascarado

    ResponElimina
    Respostes
    1. Mi queridísimo amigo Enmascarado, ¡¡ cuánto tiempo sin aparecer por estos lares!!
      Veo con admiración que usted ha aprendido esa primera lección de vida y por tanto puede explicarla a la perfección. Pero me temo que yo soy como ese niño del parque, ¡¡pobre de mí, tan inocente!! que nos creemos que todo el espacio es para explorarlo y disfrutarlo, con todas sus maravillas y horrores.
      Afortunadamente la "Jerarquía humana", no puede decidir ni imponer que nevi o no nevi, pero si puede equivocarse al emitir una sentencia (como en muchas otras cosas más) ... seguim sense neu aquí baix, serà per rebel·lia?

      Como puede ver he puesto en práctica su sabia lección, de momento no me han metido en el cochecito, jejje
      Aprofitaré aquests instants per desitjar-li una bona tarda. Ya sabe, trabaje pero no mucho que tiene que haber para todos ;)

      Aferradetes virtuals ben fortes, fins que puguin ser més ... de pell?? :)

      Elimina

Benvinguts al racó!