07 de juny 2013

JusTícia Terrenal


Ella by Bebe on Grooveshark 


L'al·lota estava asseguda amb els peus molt junts per dissimular la tremolor que portava des de feia una hora. A dalt el jutge, amb la seva toga i cara inexpressiva. A la dreta, dos advocats representant la part denunciant.  

Quan va arribar a aquell pis no podia imaginar que es veuria davant d'aquesta situació anys després. Ho havia triat per la seva llum, entre tots els que havia visitat. Era el més semblant a la casa on havia passat gairebé mitja vida. Quan la va deixar -pressionada pel constructor que l'havia fet xantatge emocional per poder construir tota una illa de pisos- no volia anar a un pis. Estava acostumada a viure com si estigués al camp, en aquella caseta fora de la ciutat on podia gaudir del silenci de la natura, dels colors del jardí, de tanta llum ... i al mateix temps -amb només baixar un camí que ni tan sols era carrer- tornava a la civilització ... 

El jutge li va dir que s'aixequés i s'apropés. Li va preguntar si admetia el seu deute (res més) i ella no ho va negar. Volia explicar la seva situació, però el jutge li va dir que s'assegués. Va deixar anar un munt de paraules que ella no entenia fins l'arribada del ... vist per a sentència. 

El pis era molt gran, massa habitacions per a una persona sola. En aquells moments tots resultaven caríssims i pel mateix preu ella volia llum, sense llum no podia viure. Ja sabia que era un preu abusiu, però ajustant el seu pressupost podia seguir la seva vida en aquest nou racó. Van començar a arribar de nou els problemes i les possibilitats de complir amb el lloguer van anar desapareixent. 

Després del cop de maça, va aixecar la mà tremolosa i li va preguntar al jutge si podia parlar. Aquest va assentir, donant-li la paraula.  Gairebé no li sortien, va balbucejar que se sentia enganyada, totalment indefensa,  que ella mai s'havia negat a pagar, però les circumstàncies no permetien donar més del que pagava pel que havien arribat a un acord verbal amb el propietari que li aniria abonant quantitats així com ella les percebés.
L'últim any es va convertir en un infern. El propietari, que vivia al pis inferior, va iniciar un assetjo brutal. La vigilava a la sortida de la feina per insultar-la. Cridava a la porta a altes hores de la nit per reclamar el deute, oblidant el seu pacte, oblidant qualsevol gest d'educació, sempre amenaçant amb el puny alçat ... Va aixecar el telèfon, es va presentar com a advocat del propietari i la va convidar a sortir del pis en un mes. Li va oferir la possibilitat de cancel·lar el deute si ho feia en una setmana. Ella sense saber perquè el propietari no l'hi havia comunicat, en comptes d'utilitzar la violència verbal i gairebé física, li va dir que era molt poc temps per buscar pis amb les seves possibilitats, que li donés uns dies més. Van acordar que la tornaria a trucar

El jutge li va preguntar perquè havia assistit sense advocat al judici. Va contestar que el Col·legi d'advocats li havia negat la seva ajuda i havia decidit presentar-se com a prova de compliment davant la justícia, prova també que no volia fugir de les seves responsabilitats. 

L'advocat va trucar de nou als pocs dies, amenaçant que la deixarien al carrer i que totes les seves pertinences es quedarien al pis. A partir d'aquell moment va sortir a la recerca de l'únic advocat conegut. La sort tampoc era la seva aliada, quan va saber que l'esmentat advocat era un dels advocats del propietari la va enfonsar del tot. Tot i aixòva buscar informació per obtenir ajuda. Estava sola, sense cap coneixement sobre temes judicialsLa maleïda burocràcia va fer la resta

Cap gest que alterés l'expressió del jutge. Només unes paraules per convertir la seva vida en un caos sense fi ... 
Senyoreta, vostè havia d'haver parlat abans de dictar sentència i se li hagués assignat un advocat d'ofici. Ara ja no hi ha marxa enrere ... 
Jutjada, condemnada sense assistència d'un lletrat, embargada. Assetjada, humiliada pel propietari i els seus advocatsObligada a sortir al carrer en un mes. Ja res tenia sentit.  

25 comentaris :

  1. per desgràcia això passa tan sovint que sembla que visquem a l'edat mitjana. On els senyors dels castells vivien com reietons i els pobres dels voltants sobrevivien com podien.
    però aquest relat remarca la poca humanitat de la nostre societat, falsa com una mentida, hipòcrita com les promeses dels polítics.
    En fi, estimada amiga , que vols que et digui ??
    jo reclamo un sostre per tothom i un plat a taula per cada infant.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Passa tan sovint que hi ha qui creu que si passa és perquè s'ho han buscat. L'empatia no existeix on manen els diners.
      I estic amb tu, reclamo un sostre per a tothom i que mai ens oblidem dels infants.

      Una aferradeta ben gran!

      Elimina
  2. És molt trist, sobretot veure que hi ha dues justícies que mai van juntes. La terrenal s'hauria de dir infernal.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Encara que m'agradaria que fos tot el contrari, jo no hi crec en la justícia dels homes.

      Bona tarda ... aferradetes!

      Elimina
  3. Lluneta, fa molta por aquesta història, que qualsevol dia ens hi podem trobar...

    Bona nit tingui!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. I quan hi ets, fa més por i no entens res.

      Tinguem una bona tarda!! :)
      Aferradetes

      Elimina
  4. espero que sigui una historia inventada i sense rostre

    d'altra banda, tots sabem que es un fet cotidia i no pr aixo menys trist

    m'en vaig enfadada amb la nostra societat, les nostres lleis i amb les persones que les fan

    un peto trist

    ResponElimina
    Respostes
    1. Aquesta història té rostre, malauradament no només un, encara que en cada cas té les seves particularitats. Sigui com sigui, la situació és desesperant i no la desitjo a ningú.

      Les lleis estan fetes a mida de qui les fan.

      Bessets plens de somriures, crec que això si pot ajudar encara que sembli que no gaire

      Elimina
  5. Bueno, ya se sabe, amiga, la Justicia es cosa de ricos...

    Es cosa sabida, amiga

    Un abrazo, Lluna

    ResponElimina
    Respostes
    1. ¿Qué pena de justícia, no? ¿Nos tendrán que definir nuevamente la palabra para entenderla?

      Abrazote, amigo!

      Elimina
  6. Caram Lluneta, t'he de dir que m'he quedat sense paraules, un relat que trenca el cor, i el més trist és que deu ser real, i casos com aquest n'hi ha molts...
    A mi quan veig que desnonen algú, se'm fa un nus a l'estomac, perquè m'imagino al seu lloc i no sé si ho podria resistir...
    Esperem que algú hi posi remei a tant de patiment.

    Un petó ben gros lluneta i bon cap de setmana.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tan real que fa mal, és com si em trenquessin en mil trossos cada vegada que veig algú en aquesta mateixa situació.

      Mil somriures i un besset, de dilluns ja!

      Elimina
  7. La justícia sense sentit comú perd tot el significat. Una pena.

    ResponElimina
    Respostes
    1. En aquest cas, ni justícia ni cap sentit, ni tan sols el comú.

      Bessets!

      Elimina
  8. Les lleis no s'haurien d'aplicar a l'engrós, malauradament passa cada vegada més.

    ResponElimina
    Respostes
    1. També ho crec així, difícilment es pot jutjar a tothom amb la mateixa vara. Cada cas té les seves peculiaritats.

      Aferradetes!

      Elimina
  9. En aquesta societat nomes som numeros, les persones poc a poc van desapareixent perque hi han masses interessos creats, el pitjor de tot es que ens estem deshumanitzan i per molts ja toit val.
    Una aferradeta immensa lluneta

    ResponElimina
    Respostes
    1. Els "treballadors" de la justícia tenen un llenguatge molt difícil d'entendre per les persones que no tracten en aquests termes. És trist veure com pacten al seu gust sense considerar a les persones, ni el seu desconeixement, ni el seu patiment.

      Sé que m'entens, nina!
      Bessets.

      Elimina
  10. Tot és molt complicat. Som complicats cadascún de nosaltres. El sistema una cosa sense sentit en moltes ocasions. I quan es comencen a creuar particularitats, uff! Una sinrazón.
    I la justícia... què és just, qui ho és i per a qui?
    Casos com aquests segur que n'hi ha cada dia. Motius n'hi ha per tots cantons i esquerdes per on s'escapa la raó no aguanten cap argument sòlid...
    Més val que no ens hi trobem ni de lluny!

    ResponElimina
    Respostes
    1. I així com ho has definit tu...qui té el dret de jutjar què és just o no?

      Millor ben lluny, tot i que a mi em toca ben a prop.

      Aferradetes!

      Elimina
  11. Una història verídica i cruel com tantes i tantes que passen ara mateix....amb la recent nova llei dels lloguers hi hauran encara més abusos i mes gent al carrer
    en fi aferradetes!

    ResponElimina
    Respostes
    1. De fet, els que hagin passat pel jutjat per impagament de lloguer, sortiran en una llista negra a mercè de tots els propietaris perquè puguin negar-los un nou lloguer. Això sense saber si ja han pogut regularitzar la seva situació, tant si han pagat el deute o no.

      Aferradetes nina!

      Elimina
  12. Té rostre?

    Jo...

    Ara encara em fa més mal.

    Petons.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Si, aquesta en particular si en té i moltes més que desconeixem.

      Bessets.

      Elimina
  13. Viure i conviure... amb les lleis del més fort. O del que remena els diners. I sempre hi surten perdent els assenyats, els que malden per aguantar.

    Petons, xata.

    ResponElimina

Benvinguts al racó!