27 de febrer 2014

Estàtics


La gent no sap 
mirar l'entorn 
Quan estem sols 
no hi ha res 

Com en una fotografia 
sense moviment 
pendents només de nosaltres 

Allà es troba el sol 
Davant, l'arbre
Entre ells, l'aire

Anem a la feina 
Mengem a hores 
Dormim, dormim 

I sempre és demà per començar 
I sempre es fa tard per sentir 
I sempre és ara per viure
(sa lluna,  febrer-2014)


18 de febrer 2014

eiii ... eiiiiii ... eiiiiiii ...


HOLA, HOLA ... què hi ha algú ??
Sóc el portàtil de sa lluna i abans que torni del treball, 
vos volia explicar una coseta. 

Fa un parell de setmanes que em vaig posar malaltó, tenia molt de fred i estava cansat de l'hivern. Com aquesta noia també la veig apagadeta, doncs vaig decidir avançar la primavera i vaig omplir la pantalla de colors Uffff no us podeu imaginar la que em va muntar en arribar a casa!! Que si no es podia llegir, que si hi havia colors barrejats, que com podria llegir els blogs ... Res, que va començar a toquetejar i després de rendir-se va trucar al boig que m'esbudella. 

Ara estic pendent d'una peça nova i vos volia demanar un petit favor, no li tingueu en compte si es retarda als comentaris. Jo sé que triga molt a fer qualsevol cosa, perquè si abans hi veia poc no tenia molt de temps, ara menys. 
Doncs res més, espero estar de conya al 100% molt aviat i encantat de servir-vos ... bé, més a ella 

(Fi del missatge - Enviat a tothom - Tanco)


15 de febrer 2014

com un carrer


Gràcies  JOSEP !!
Sóc com un carrer 
carrer d'anada i de tornada 
Sempre amatent 
carrer de vida, carrer de mort 

De pujada i baixada 
carrer tristesa de desamor 
Lluminosa de dia 
carrer alegria, carrer fantasia

De cantó a cantó
com a carrer perdut 
Carrer dolgut, cansat 
avui tan buit

Carrer de nit, carrer atrevit 
carrer esperança 
Pacient i dolça
com tu, carrer sa lluna

10 de febrer 2014

carusses

"... la pastilleta la necessito sencera o això diu la psicòloga ... tot i que a la darrera visita li vaig comentar que em deixa en un estat d'indiferència estranya, és com si sentís tot molt dins però que no pogués expressar físicament les emocions, no puc somriure, no puc plorar. Em va dir que fins que arribi l'estiu no puc deixar-les, que l'hivern i la primavera són estacions molt delicades per a ser jo mateixa. Sorprenent i estrany, ser jo i no demostrar-ho. Anul·lada la meva sensibilitat què queda de mi? ... res de res.

No sentir dolor, sabent-ho. No sentir alegria, veient-la. Potser -pensat fredament- és un estat ideal, però t'asseguro que a mi em té molt perduda, potser més que quan brollaven llàgrimes per les meves galtes o quan una riallada s'escapava de ser somriure. Això de "sentir" fredament no s'adiu amb la meva persona. Com reaccionaré quan deixi de prendre pastilles? Seré la de sempre, pujada en una muntanya russa, o em tornaré un ésser sense capacitat d'expressió alguna? 

Fins i tot, ensopida la meva rebel·lia, lluito contra aquest estat a través de l'únic mitjà que conec, la paraula. Amb ella puc expressar tot allò que els meus ulls no diuen, tot el que els meus llavis callen, tot el que al meu cor batega ..."   
                                                 
( Fragment d'una carta per a tu // febrer-2014 )

Dónde está la vida by Francisco Céspedes on Grooveshark

04 de febrer 2014

lletres

Com sabeu, la setmana passada va ser el meu aniversari, puc dir que aquest any ha estat sorprenent,  tant d'afectes com de regals rebuts. 
Dos dels que van arribar de l'altre costat del toll, de dos amics, esdevindran en bons companys de moments especials. 

Abans que la tecnologia arribara, ens explicaven les històries escrites a mà o anaven passant de pares a fills. Sempre he tingut curiositat per saber com seria la cal·ligrafia dels escriptors, és un detall que diu molt d'ells i per això sempre que puc demano una dedicatòria ...

  Gràcies  ALFONS !!
Gràcies  JOAN !!