27 de març 2016

Itinerant . . . (IV) - Homenatge a Ramon Llull


BATEGA

Al seu desconhort, des de la partida,
s'hi afegí la poca energia reflectida
en aquell rostre fràgil i, entristida,
precipitant-se records indelebles,
lliscaren les llàgrimes irrefrenables.

De sobte, el seu plor es va aturar ...
recordà paraules sàvies d'algú estimat:
"Frueix de tot allò que t'ha sacsejat,
que si no s'ha viscut no et farà bategar" 

(Deixat a Itineràncies poètiques, 2-03-2016)


              

ABSÈNCIA
Quan veig la terra regalimant
i la mar embravida aixecar-se.
Quan del vent, silencis s'escolen
i em trasbalsa un ruixat inesperat,
em nafra la distància 
                   i em dols, Amat

  (Deixat a Itineràncies poètiques, 27-02-2016)  








                                   



  
TRENCACLOSQUES
Com una heura sobre un mur,
s’enfila l’amor de l’amiga a l’Amat.
Mentre l’Amat, amic, es deixa estimar.

Com una onada damunt la sorra,
Acarona l’amic, Amat, a l’amiga
Mentre, l’amiga, es deixa enxarxar.

(Deixat a Itineràncies poètiques, 9-01-2016)

21 de març 2016

P r i m a v e r a ✿


Ja  a  les  portes  trucant
colors  càlids,  dolços  refilets.
La  sang  amb  força  bombejant,
ens  posa  a  tots  contents 
veient les  margarides  apuntant
s'allunyen  les  penes
quan  les  papallones  arriben
a l'estómac voleiant.

Temps  primaveral,
bell  temps  d'estimar.

17 de març 2016

Dia de la POESiA CATALANA a Internet


EL PI DE FORMENTOR

Mon cor estima un arbre! Més vell que l'olivera,
més poderós que el roure, més verd que el taronger,
conserva de ses fulles l'eterna primavera,
i lluita amb les ventades que assalten la ribera,

com un gegant guerrer.

No guaita per ses fulles la flor enamorada,
no va la fontanella ses ombres a besar;
mes Déu ungí d'aroma sa testa consagrada
i li donà per terra l'esquerpa serralada,

per font la immensa mar.

Quan lluny, damunt les ones, renaix la llum divina,
no canta per ses branques l'ocell que encativam;
el crit sublim escolta de l'àquila marina,
o del voltor que puja sent l'ala gegantina

remoure son fullam.

Del llim d'aquesta terra sa vida no sustenta;
revincla per les roques sa poderosa rel;
té pluges i rosades i vents i llum ardenta;
i, com un vell profeta, rep vida i s'alimenta

de les amors del cel.

Arbre sublim! Del geni n'és ell la viva imatge:
domina les muntanyes i aguaita l'infinit;
per ell la terra es dura, mes besa son ramatge
el cel que l'enamora, i té el llamp i l'oratge

per glòria i per delit.

Oh, sí, que quan a lloure bramulen les ventades
i sembla entre l'escuma que tombi el seu penyal,
llavors ell riu i canta més fort que les onades
i, vencedor, espola damunt les nuvolades

sa cabellera real.

Arbre, mon cor t'enveja. Sobre la terra impura,
com a penyora santa duré jo el teu record.
Lluitar constant i vèncer, regnar sobre l'altura
i alimentar-se i viure de cel i de llum pura ...

O vida, o noble sort!

Amunt, ànima forta! Traspassa la boirada
i arrela dins l'altura com l'arbre dels penyals.
Veuràs caure a tes plantes la mar del món irada,
i tes cançons tranquil·les 'niran per la ventada 

com l'au dels temporals.

~ Miquel Costa i Llobera  (1854-1922) ~

11 de març 2016

CONiETS A AMAGAR

«Coniet coniet,  a amagar a amagar,
que la llebre va a caçar
de nit i de dia, el sol se ponia;   
estau ben amagadets?»

Au, toca mare!!