18 de maig 2017

Com un rierol

Sierra Nevada (Granada)
Més que una muntanya altiva i forta,
em sento un rierol que bota i corre,
que acarona i banya,
que fent camí, besa la mar.

Riera del Vilar (La Bisbal d'Empordà)

09 de maig 2017

FESTA GRAN a Col·leccions de Moments!! 🎂🍸📖

Aquests dies he estat rumiant que vos podria explicar d'aquests anys de blogs compartits. Crec que és just, i així ho sento, retre un merescut homenatge a l'home que -juntament amb la nostra estimada companya sargantana- em va donar l'oportunitat de ser aquí amb tots vosaltres. El follet ara no ens pot explicar les seves anècdotes blocaires, però per a tots els que el vam conèixer de ben segur que estarà lluint un gran somriure,  des d'un lloc màgic molt a prop de la lluna.
En una de tantes converses que manteníem, vam estar parlant dels blogs de Google i d'aquesta colla. Els vaig dir que ho pensaria perquè no estava molt segura de saber-ho fer, tot i que era una idea que sempre m'havia seduït. 
El dia 24 de desembre de 2011, la Sargantana em va preguntar si havia posat un mitjó al Pare Noël. Li vaig dir,  -per a què, si no arribarà res!. Va insistir,  -tu posa un mitjó que mai se sap!.  El dia 25, en obrir el correu,  em vaig trobar un gran regal, aquest blog!!. Era preciós i venia amb un conte a la barra lateral fet pels meus amics i amb el desig que el gaudís molt i molt.
Em va costar una miqueta entrar a casa vostra, un mes llarg. La Sargantana m'anava donant instruccions, fins que va aparèixer un comentari del Senyor Gasull, poc després un de na CARME,  que la seguia pels seus dibuixos. Per això sempre dic que són el padrins del blog de Sa Lluna. I així, poc a poc va anar creixent la família.

Per no allargar-me més, només una anècdota, la de la foto que té na Carme al seu blog i que he portat fins aquí.
Foto feta per na Carme
Després d'un matí molt entranyable i un dinar divertit i distès, on per primera vegada ens vèiem les cares i estava complint un dels meus somnis, una trobada real!!; vam decidir anar a prendre el penúltim cafè al Zurich. Es va apropar el cambrer per prendre nota del que volíem. Quan em va tocar a mi, li vaig dir que volia un tallat, en got de vidre, descafeïnat de màquina, curtet de cafè, amb la llet tèbia i sucre morè.  Crec que li va entrar un no sé què, em va mirar amb estranyesa i, abans que pogués dir res, en Fra Miquel li va dir, -deixa'ns el bloc de notes que nosaltres ja anirem anotant els nostres gustos. Va respirar alleujat mentre marxava i les rialles del grup omplien tot l'espai. En el moment de la foto, li passava la meva comanda a Fra Miquel (que va escriure una bona estona). ◠‿◠

Segurament podríem omplir moltes pàgines amb totes les anècdotes,  de moment vos deixo amb aquesta.
Gràcies CARME per sempre ser a prop meu, 
gràcies  a tots i a totes,  per tots els moments que m'heu regalat.


* Si cliqueu damunt les paraules escrites en grog, vos portaran als meus tresors.😉

26 d’abril 2017

NO (Relats conjunts)

Pont de George Washington, Riu Hudson, 1927-1931  a  RELATS CONJUNTS
Sempre tan prudent, la mesura justa en parlar, en estar, fins i tot de vegades en ser, perquè ningú es sentís malament, perquè poguessin anar o venir sense impediments. A vegades la titllaven de tèbia, per què?, si a ella només li interessava fer el que s'hagués de fer, que fos al matí o a la tarda o els diumenges o les festes, sempre el comodí per a tots els que la tenien per tova. Que bé que mai tingués un no per resposta!

Ara no entenia res de res.

Feia uns anys, en una altra ocasió, on la sort la va abandonar, la van cobrir de retrets, per què no havia parlat abans? per què no havia demanat ajuda? per què, per què?. Va treure una lliçó de tot allò, saber demanar quan una no pot seguir sola...
Asseguda al sofà o donant voltes per la casa esperava una trucada que no arribava mai. S'havia quedat sola de nou o sempre hi va estar?. Les hores passaven i el seu cap incansable anava passant d'un record a un altre, de paraules a mirades, d'antigues promeses a canvi dels seus favors, de tractes sense papers, de misèria de sentiments tot plegat. Per què quan un vol dir un no, ataca amb retrets?, si són dues lletres, ena i o. Una sola síl·laba, NO!
Per a ells, ser tova era acabar sempre fent o dient el que els altres volien, ajudar sense més. No saber dir que no era el seu problema, però no acabava atacant sinó ajudant... aquest "petit matís" ho passaven per alt.
Per a ella, aquell NO va ser clar, encara que li fes mal l'ànima al escoltar-ho, ni que mai s'ho esperés. No hi va haver temps per explicar, ni per matisar...

Ara tot es barrejava, una espiral de sentiments ferits i una sensació immensa de solitud, impotència i necessitat. No sabia si deixar-se portar pel dolor, per la pena d'haver cregut que era important per a ells, tant com ho eren per a ella ... o creure potser que quan una estima només és això, només saps el que tu ets capaç de fer pels altres, ets tu qui estima i no hi ha més enllà...

Més enllà, a una passa, el riu.

15 d’abril 2017

Sempre hi ha . . .

Una mica de veritat en cada "És broma" 

Una petita mentida en cada “No sé” 

Una mica de sentiment en cada “No m'importa” 

I una mica de dolor en cada “Estic bé”
(Autor desconegut)

11 d’abril 2017

Encletxa


En hores baixes, 
la il·lusió sembla una paraula desconeguda, 
un record llunyà, 
una llum que no et correspon ni et toca...

En hores baixes,
l'encletxa de l'aire es desdibuixa,
s'entela,
deslligant-se somnis, fets i paraules.
(abril ~ 2017)

29 de març 2017

Sagnant


De vegades m'envaeixen instants sense sentit. 
On la foscor més negra m'acompanya constantment. 
... I passen les hores sense estels.

Buida la casa de gent que no m'estima,

desperto en aquest forat de saber-me'n.
A galop amb els records
que entrelligats a la pell em sagnen. 
...Tan fràgil!, em reconec.

No estim menys, ans al contrari.

El dolor envaït pel neguit

em mostra la ingenuïtat.
...Lliurant-me.
Sense deixar ni un sol racó
on refugiar-me serenament.
(MarÇ~2017)

25 de març 2017

JOC DE LLETRES DE SANT JORDi ~ 2017 (microrelats en 50 paraules)



SENYALS

De cop i volta caigué el calendari de taula a terra. Curiosament quedà obert pel mes d'abril, deixant a la vista una data assenyalada. Ràpidament va buscar el llibre, l'obrí i allà seguia la rosa que li havia regalat aquell misteriós animal del mitjó a ratlles. Va rumiar ... estaré somiant?

EL DRAC

Des que va llegir aquell llibre de l'àvia, la Rosa portava un mitjó vermell a cada butxaca. Esperava il·lusionada el dia en què aquell gros animal se li aparegués traient foc per la boca. Anava ratllant, d'un en un, els dies en el calendari mentre repetia xiuxiuejant les paraules màgiques.


* La meva participació al Joc de Lletres de Sant Jordi de JOMATEIXA.

27 de febrer 2017

face to face

De tant en tant et pares en el silenci.
De primeres et mires de reüll,
després, amb cura i costosament,
et treus, d'una en una, totes les màscares
que s'han anat enganxant pel pas dels dies.



No saps molt bé ni com ni quan,
fins que et veus, a l'altre costat,
i no et reconeixes, ni t'ho creus.

15 de febrer 2017

RELATS CONJUNTS (tercera proposta) ➤➤ Celebrem els 100 🎇 🎂 🎶

Edward Hopper, 1914, Soir bleu
a
  RELATS CONJUNTS
- Tu no el veus molt sol?
- Una mica sí, però que vols que fem?
- Em fa no sé què de veure'l així.
- Ja saps que no vol parlar amb ningú. Des que s'ha mort la Neus, va com ànima en pena d'un lloc a l'altre sense dir res.
- I si ens asseiem a la seva taula?
- Què dius dona?
- Que n'ets de caparrut! Si et passés a tu, necessitaries caliu.
- I ara no veus que ningú s'hi apropa?
- Potser sigui aquest el problema, per no molestar el deixem sol. Tu fes el que vulguis, jo vaig al seu costat.
- Dones!
- Bones tardes Ramon, et molest si m'assec amb tu?
(En Ramon, amb un somriure trist, s'aixeca per oferir-li una cadira)
- Margalida, bonica, porta'ns dos cafès ... et veu de gust, Ramon?
- Sí, gràcies, Teresa. Si us plau un tallat, descafeïnat de màquina, curt de cafè, amb llet del temps i sucre morè...

14 de febrer 2017

RELATS CONJUNTS (segona proposta) ➤➤ Celebrem els 100 🎇 🎂 🎶

Edward Hopper, 1914, Soir bleu a RELATS CONJUNTS

- Vols dir-me què et passa ara?
- Res, no res.
- Va dona, que fa trenta anys que ens coneixem, que penses?
- És que no sé, creia que era una altra cosa.
- Després de marejar-me mesos i mesos, després d'aguantar les teves queixes, el teu espionatge, després de tot això em dius que creies que era una altra cosa? I què et pensaves que era?
- És que no sé Frederic, com mai em parlaves de res i sempre tornaves a casa tan tard, creia que...veuràs...pensava que...
- Va dona, digues-m'ho d'una vegada!
- Doncs...sento haver dubtat de tu, com era nit rere nit que arribaves tard i amb una olor a fum que no em podia apropar, doncs...creia que anaves a un club de senyoretes i que m'enganyaves...
- Què dius ara? Ja veus que és això, un cafè, clar que no del teu estil. Aquí es reuneix lo millor del món intel·lectual, parlen de literatura, de teatre, de pintura...si mires bé veuràs cares molt conegudes...
- Sí...ja veig...em perdones per desconfiar de tu?
- Bé dona, ja està aclarit. Quines coses tens!. Tu creus que si jo freqüentés aquests llocs de senyoretes que dius, t'hi hauria portat a fer un cafè?. Et sents més tranquil·leta ara?
- Clar...si...si...sss

06 de febrer 2017

DEiXA'T ANAR 〰〰


Deixa que parli l'emoció,
que la remor de l'aigua
t'ompli de cap a peus,
que la llum t'acaroni els ulls
i se't obrin els porus quan sents.


Que el silenci et parli
de les coses sense mots,
dels instants sense temps,
d'anades i retorns,
de l'amor, perquè sí.


Deixa't anar!

02 de febrer 2017

RELATS CONJUNTS ➤➤ Celebrem els 100 🎇 🎂 🎶

Edward Hopper, 1914, Soir bleu  a  RELATS CONJUNTS
Camuflat sota la gorra de mariner, en Joan no perdia calada (mai millor dit) de tot el que succeïa al bar. Era el segon dia que entrava i encara no havia tret la seva llibreta negra de la butxaca. El dia anterior volia triar taula des d'on observar als clients sense cridar l'atenció. No va poder aconseguir-ho i després de prendre un rebentat de canya va marxar, esperant tenir més sort al dia següent. 
Avui tampoc era el seu dia, tot i que estava molt més a prop i podia escoltar les seves converses, estar d'esquena no era el més convenient per no perdre's cap detall. Se li havia apropat la cambrera, o potser la propietària, per demanar-li que volia prendre. Era massa aviat per fer preguntes i es va limitar a demanar un rebentat de canya, mentre la mirava de dalt a baix. No va obtenir ni una mirada directa, ni un somriure, ni qualsevol altre gest d'aquell rostre acolorit que li recordava al d'una pepa de porcellana. Quan va tornar amb la beguda, li va oferir un cigarret d'una capseta de fusta que va acceptar, no fos cosa que la noia s'enfadés i la seva cara fos més desagradable del que ja era. Sense dir res li va donar foc i va marxar. Es va quedar pensant ... què hi faig aquí fumant si no fumo i bevent si no bec?
A la nit, quan va arribar a la fonda, va treure la seva llibreta i es va posar a escriure ...

Departament de neteja de fums.
A / Senyor Lluís.
He arribat al local que em va indicar, ahir no vaig poder prendre nota per no estar ben situat. La visita d'avui ha estat interessant, però no prou per fer una bona anàlisi del tema que ens ocupa. Es respira un ambient bohemi, barrejant-se tota mena de gent estrafolària. Juguen a cartes, parlen sobre artistes novells, discussions de política ... beuen i fumen, tot i que no podria dir-li encara quin tant per cent són fumadors, bevedors, les dues coses o cap de les dues. 
Per l'experiència d'aquesta nit, crec que el més adient seria que em quedés uns quants dies més, més aviat un parell de setmanes. Si cal fer un bon informe per decidir si tancar o no el negoci, crec que he d'amarar-me bé de tot el que es fa i es diu. Encara que, com sap, representa un veritable suplici per a mi, que no bec ni fumo, tot sigui pel bé de la causa.
Atentament, sempre a la seva disposició.
Joan Vendrell.

17 de gener 2017

Floquets . . .


No confiïs en els teus ulls,
és massa fàcil creure.
La bellesa només necessita
ser un perfum,
un alè,
un gest de complicitat,
un xiuxiueig.