_At_Breakfast.jpg)
Zinaïda Serebriakova, 1914, За завтраком
Els nens distrets. La mare servint l'àpat.
— El pare on és?... Pere, si us plau, vine a taula!
— Tatxin-tatxan!!!... Voilà!!!
— Pere!!!. Què hi fas damunt l'escala, vestit d'aquesta manera?. Deixa't de ximpleries!!!. Què t'has begut l'enteniment?...
— Nens, nenes... encara més difícil... amb una mà!...
— Ja n'hi ha prou! Abans els nens cercaven qualsevol excusa per no menjar cigrons, però ara no en mengen perquè estan distrets amb tu. Vine a taula!
— Ja vinc, ja vinc Maria!... (Aquesta dona no sap apreciar una bona funció)
— De què parles fluixet?
— No res... ara vinc...
— Mama, mama, noooo!
— A callar tothom, és hora de menjar... punt en boca!
En Pere s'enfonsà amb la mirada de la seva dona i optà per demanar silenci amb els somriures còmplices dels seus fills. 🤫
El Pere és un comediant de primera.
ResponEliminaM'ha fet somriure.
Això sí...
Santa paciència la de la seva dona.
:)
Petons.
Tot valia per distreure a la canalla, potser l'hora no era la correcta. ;-)
EliminaPetonets, Xavi.
M'ha encantat el relat, així com la vida i obra de la Zinaïda Serebriakova a la qual no coneixia.
ResponEliminaCom totes les dones, i més a la seva época i per si fos poc a la Rússia de la primera meitat del segle passat. No ho va tenir gens fàcil per demostrar la seva vessant artística, cosa vetada a les dones fins no fa tants anys.
Aferradetes Paula
Moltes gràcies!
EliminaHi ha tantes coses que encara no ens són reconegudes...
Aferradetes, Josep.
En situacions així, les dones no tenen sentit de l'humor. ;))))
ResponEliminaAferradetes, sa lluna!
Ja veus!, no es pot fer res que surti de l'horari. :-)))
EliminaAferradetes, Alfred.
A la taula i al llit...
ResponEliminaTrobo molt original i imaginatiu el teu relat.
Doncs sí, crec que ella ho tenia molt clar.
EliminaMoltes gràcies, Helena!
Aquesta mare està pel que ha d'estar...cada cosa al seu moment !!...semble mentida que no ho entengueu, canalla !! heheheheh
ResponEliminaBona setmana , salluna !!.
Sembla que l'hora dels àpats és sagrada per a ella. ;-)
EliminaBon dilluns, Artur!
La imagen es un testigo fiel, de una época ya pasada.
ResponEliminaQue tengas una buena semana.
No creas, aún sigue siendo muy actual. ;-)
Elimina¡Igualmente, muchas gracias!
The painting is outstanding
ResponEliminaSí, ho és!
EliminaSalutacions, James.
Que bella escena cotidiana la que nos brinda la escena...
ResponEliminaUn abrazo, amiga
De lo más normal del mundo. ;-)
EliminaAferradetes, amic.
I tu em vas dir que el pare del meu relat havia perdut el nord? Doncs mira que el teu... :-DD
ResponEliminaRealment els "nens grans" són els pitjors, ja la planyo aquesta mare. Molt ben trobat. Felicitats!
Abraçades!!
El meu no té ni peus ni cap. ;-)
EliminaTot i que penso que el que volia era distreure als nens, perquè mengessin els cigrons... la dona sembla que no ho veié així...
Moltes gràcies!
Aferradetes, Mac!
La niña, con su mano en el plato, parece determinada a que no le sirvan esa comida... :))))))
ResponEliminaAbrazos, Paula.
La niña me recuerda a mí, cuando me ponían garbanzos en el plato, quizás no ponía la mano, pero sí que miraba por todo menos la comida. ;-)))
EliminaAferradetes, Ernesto.
tapadh leibh
ResponEliminaMoltes gràcies a tu per venir!
EliminaSalutacions, Mark.
Un actor incomprès o un pare i marit inoportú? Segurament les dues coses i els pobres nensamb més ganes de funció i de riure que de cigrons.... he, he, he...
ResponEliminaMolt imaginatiu, Paula. M'has deixat bocabadada.
Aferradetes rialleres, nina!
Doncs sí!. M'ha recordat a mi quan em posaven cigrons al plat, tot i que el meu pare no pujava a cap escala, ni feia cap funció... en tenia prou amb el seu treball...
EliminaMotes gràcies i tanca la boca!! :-)))
Aferradetes i mil somriures, nina!
A veces es complicado compaginar el arte con la vida familiar...
ResponEliminaMuy bueno Paula, como es habitual, la imagen del cuadro es perfecta para el relato.
Un abrazo
Sobre todo si lo que quieres es que la comida no sea un drama. ;-)
EliminaEsta vez ha sido la imagen antes que el relato.
¡Muchas gracias!
Aferradetes, Fernando.
¿Acrobacias? tres hijos pequeños y uno mayor.
ResponEliminaBesos. Feliz semana, Paula.
Creo que el mayor es el más complicado de llevar. ;-)
EliminaBesos, Sara.
Un relat alegre i enginyós. Mai defraudes.
ResponEliminaAferradetes, Paula!!
Moltes gràcies, Joan!
EliminaAferradetes!!
¡Je!
ResponEliminaEs que a veces...
Besos
Uno se empeña para hacer lo mejor y aún así la ca.. ;-)
EliminaBesos
Si un dia per sopar, si hi ha bledes amb llenties i a la mainada no els agrada, no perdo l'esperança de veure la mare posar-se un tu- tu i fer uns quants balls per a que mengin.
ResponEliminaJo mateixa he fet coses més estranyes perquè el meu fill mengés, sobretot quan hi havia cigrons o truita a la francesa per dinar. ;-)
EliminaAferradetes, Xavier.
Una història entranyable, Paula. El relat posa en evidència la importància de l'humor i l'espontaneïtat a la vida familiar. Humor com el que tu desplegas a la divertida i sorprenent resolució de la història. Tot i que la mare busca mantenir l'ordre, el pare aporta un respir d'alegria i lleugeresa, tot recordant que les petites distraccions de vegades són les que generen els moments més memorables. Aferradetes i petonets fins allà!!😉🤗😘
ResponEliminaEl pare pensava que fent aquestes coses evitaria que els nens pensessin amb els cigrons i menjarien distrets, però es veu que la mare no li agafà el punt.😉
EliminaMoltes gràcies!
Aferradetes de tornada, Alfons! 😘🤗
Me encantó la función. Buen diversión para comerse los garbanzos. Precioso el cuadro.
ResponEliminaUn abrazo.
¡Muchas gracias!
EliminaNo hay mejor táctica que distraer a los niños con otras cosas, para que hagan lo que uno quiere. ;-)
Aferradetes, Laura.
:-))) Petons!
ResponEliminaGràcies, Montse!
EliminaAferradetes.