En la pols del dia, gris i incessant,
la rutina em lliga com un nus asfixiant.
Els carrers ressonen amb el mateix cant
i el cor, cansat, suplica un instant.
Els somnis s'esvaeixen com fum al vent
i l'ànima anhela un nou sentiment.
En la quietud, una veu s'alça latent,
crida cap a l'horitzó d'un cel ardent.
Un desig floreix com una flor salvatge,
lliure de cadenes, lleuger de bagatge
amb l'esperança com a únic paisatge,
anhelo les muntanyes, l'aire, un altre onatge...
Deixar enrere el ritme fosc, el malviure,
trobar la pau i una nova vida reescriure.
Hi ha d'haver una altra manera de viure...
on la vida flueixi sent lliure.
[Juny ~ 2025]
I wish that for you, and for everyone who feels ground down and limited. Such a beautiful, hopeful poem.
ResponEliminaGràcies pel teu bon desig, Sue!
EliminaAferradetes.
Un desig compartit per molts, segur que hi és aquesta altra manera de viure i tant de bo aconseguim fer-la realitat a temps.
ResponEliminaBen trobat aquest poema. Abraçades!!
Donant una ullada a ca la Núria, sí que veig que és assumible, només s'ha de voler fer.
EliminaMoltes gràcies!
Aferradetes, Mac.
És evident que una altra manera de viure és possible, almenys no és impossible.
ResponEliminaPetonets, sa lluna!
Sí que ho és o això vull creure.
EliminaPetonets, Alfred.
Segur que n'hi ha altres maneres de viure millor i sense destrossar el planeta.
ResponEliminaEspero que aviat tot canviï.
Petons.
Si vas al blog de la Núria, veuràs com és possible, encara que no sigui del tot real... ;-)
EliminaMoltes gràcies, jo també ho espero!
Petonets, Xavi.
Tiene...
ResponEliminaBesos.
¡Tienes razón, la hay!
EliminaBesos
Tant de bo aquest desig floreixi arreu i reescrivim una altra manera de viure, més amable amb nosaltres i amb tot el que ens envolta, amb més consciència i en pau.
ResponEliminaUn poema preciós nina, molt ben trobat per aquest dia.
Moltes gràcies per la teva aportació, aferradetes!
L'hem de reescriure entre tots, com fan a Pòntia dels Cards, al que me n'aniria a viure ara mateix. ;-)
EliminaMoltes gràcies a tu!
Aferradetes, preciosa.
Jo també signaria aquest poema... també voldria totes les coses que dius, d'una manea tan bonica.
ResponEliminaAferradetes, nina!
Crec que tots els que passem per aquí, ho signaríem de bon gust, nina.
EliminaMoltes gràcies!
Aferradetes, preciosa.
Si hay otra forma de vivir, pero la gente no tiene conciencia.
ResponEliminaUn abrazo.
Cada uno tienen que aportar su granito de arena, sino no funciona.
EliminaAferradetes, Sara.
Las agresiones al medio ambiente, ahora estamos padeciendo sus efectos.
ResponEliminaBuena música para escuchar.
Un abrazo.
Lo que me repatea más son los negacionistas, ¿cómo pueden negar una cosa tan evidente?, cuando cada vez más vemos esos tremendos desastres.
Elimina¡Muchas gracias!
Aferradetes, Antonia.
Otra forma de vivir parece quedar muy lejos, ojalá no sea tarde.
ResponEliminaAbrazos.
¡Ojalá!
EliminaAferradetes, Eukel.
Your poem speaks with aching clarity, a quiet rebellion against the weight of repetition, and a brave yearning for a life unshackled, where breath and being are finally in rhythm.
ResponEliminaÉs un crit d'un desig d'una altra vida, on tot flueixi al seu ritme, molt mes fàcil del que estem vivint des de fa un temps... més consciencia, més seny... És un ja no puc més!
EliminaSalutacions, James.
They say that hope dies last.
ResponEliminaBut at some point, it dies.
Thanks for the music.
Aferradetes, Paula.
Ha tornat a sortir un "però" que contradiu la primera frase...
EliminaMoltes gràcies a tu, Sean!
Aferradetes.
Título, poema e intencionalidad, loable, amiga Paula.
ResponEliminaPero ya te adelanto, lo que tú misma sabes, que cambio cambio en la necedad del mundo no se vislumbra en lontananza! Y a estas alturas de la vida no seré yo quien se pre-ocupe de pretender giro alguno en esa tendencia.
Aquí ha amanecido un día precioso de azul y sol, y nubes, que quiero suponer parecido en esa Inca tuya, preludio de esos "blancos" fríos que, tal vez, podamos degustar por esas calles de la isla... :))))))
Abrazos.
Moltes gràcies!
Elimina¡Cierto, hay mucha!... Aunque si cada uno se o-cu-pa-ra de su minúsculo rincón (comparado con todo el planeta), sí tengo la esperanza de que se podría cambiar.
En Inca más caluroso que por tu Norte, aunque de momento se puede aguantar. ;-)))
En cuanto a la degustación, prefiero agua fresquita con limón que refresca y me quita la sed, siempre que se dé la ocasión de compartir las calles de este lugar. :-))))
Aferradetes, Ernest.
Elogiable anhel!!
ResponEliminaAferradetes, Paula!!
Moltíssimes gràcies!
EliminaAferradetes, Joan!!
A mi també m'ha agradat aquest poema Paula. Si hi ha una altra manera de viure, tu la coneixes.
ResponEliminaJo en conec una, no sé si acertada o no...
EliminaMoltes gràcies, Xavier!
Això no és un poemet, sinó un poemàs!
ResponEliminaL'hivern de Vivaldi també em meravella.
Moltes gràcies!
EliminaPrefereixo dir-ne poemets, em sento més còmoda.
Cert, les quatre estacions de Vivaldi són una meravella.
Aferradetes, Helena.
Me da que se quedar en una quimera. Poco hacemos y podríamos hacer mucho más.
ResponEliminaUn abrazo.
Sé que hay gente muy preocupada, sólo hay que ocuparse de ello.
EliminaTú eres un buen ejemplo.
Aferradetes, Laura.
El poema conclou amb una afirmació poderosa: “Hi ha d'haver una altra manera de viure”, que ressona com un ressò del missatge central del Dia del Medi Ambient: un estil de vida més sostenible i humà. No es tracta de renunciar al món, sinó de viure'l amb consciència, consumir menys, escoltar-ne més, produir sense destruir, avançar sense atropellar, al menys... un dia a l'any!!🤷♂️😅🤗😘
ResponElimina"Viure'l amb consciència, consumir menys, escoltar-ne més, produir sense destruir, avançar sense atropellar...", aquesta és la clau, està en mans de tothom i no, no només un dia a l'any, sinó dur-ho com una manera de viure!
EliminaAferradetes, Alfons! 😘🤗