Marianne Stokes, 1908, Death and the Maiden
La mort caminava amb passes curtes i el cap enfonsat entre les espatlles amb la mirada a terra. Ja sabia on anava, havia fet el camí moltes vegades i sempre tornava de buit. Aquella noia, la Mariona, sempre tenia una excusa o passava alguna cosa que li feia la punyeta... —però era avui o mai!... o això pensava mentre la veié que anava a creuar per un pas, el semàfor estava a punt de posar-se vermell i ella volgué passar, quan de sobte es trobà envoltada de cotxes tocant els clàxons impacients, però no hi va haver sort, tampoc aquesta vegada. Un dia la salvà el mòbil quan el gas estava a punt de fer un tro a casa seva; un altre es posà malalta i va tenir a sa mare tot-d'una amb aquells maleïts brous que la van curar de seguida i ja ni volia pensar en aquell dia quan es va girar a la veu d'un amic i caigué aquell arbre centenari, salvant-se pels pèls...
—És impossible!!, amb els anys que porto i no hi ha manera!!, m'estic fent vella o potser aquest jovent està tan aferrat a la vida, què em vol fer acabar amb la meva santa paciència!!.
I se'n tornà per allà on havia vinguda, amb el cap cot, renegant a tort i a dret.
