L'OMBRA DEL FLATiRON

«The Flatiron» (Edward Steichen – 1904)

a   RELATS CONJUNTS 

La nit era un llenç negre, esquitxat només pels brillants ulls dels fanals que rodejaven el Flatiron. Henry, un detectiu de mirada profunda, barret calat fins a les celles i amb la gavardina xopa, caminava amb pas ferm, mentre anava pensant que la foscor xiuxiuejava secrets. 

Els ressons dels seus passos ressonaven, però no estava sol. Seguint el ressò, es va trobar davant d'una figura borrosa. Una dona, amb un vestit vermell i la mirada gelada, semblava consumir-se a la penombra. "Em busques?", va preguntar, esvaint-se entre les ombres. En aquell instant va descobrir un mural ocult, que revelava les cares dels que havien desaparegut, els recordava perfectament... ell volia portar la veritat a la llum... Henry va sentir el fred arraulir-se a la seva columna vertebral... va comprendre que no era un simple cas;  estava perseguint una manifestació dels seus propis dimonis, una entitat que alimentava les seves pors més profundes...

Les llums dels fanals van parpellejar i, mentre el riure ressonava novament, Henry va saber que aquella nit, ell tampoc podria escapar-se, emportant-se el ressò d'una història que mereixia ser explicada.

LA CENTRALETA ☎

 

«Telephone Operator [A Weaver of Public Thought]»

(Gerrit Albertus Beneker – 1921)  a

RELATS CONJUNTS 

En un fred matí de novembre de 1965, la tènue il·luminació de la centraleta telefònica espurnejava amb el so dels telèfons que sonaven a tota hora. En aquest món en blanc i negre, on les veus s'entrellaçaven amb les vibracions elèctriques, n'Aina, una jove operadora dels anys seixanta, era al centre d'un laberint de connexions, amb la seva veu suau i una mica melodiosa va respondre: 

— Central, en què puc ajudar-lo?

Una trucada peculiar va interrompre la seva jornada. A l'altra banda de la línia, una veu greu i suau va sol·licitar parlar amb un número específic. Sempre curiosa per naturalesa, n'Aina va arrufar les celles al notar la manera com el desconegut pronunciava aquell número, com si amagués un secret.

— Podria donar-me el seu nom, si us plau? — va preguntar la seva alertada intuïció. Un silenci feixuc va seguir, com si ell ponderés la seva resposta.

— Només digui que sóc un amic... — va respondre i el to la va estremir d'una manera molt particular.  Sense poder-se contenir, va decidir escodrinyar una mica més. 

— Disculpi, però he de confirmar algunes dades.

— A vegades, allò inusual només és el que sembla —va contestar i un riure suau, gairebé ansiós, va il·luminar la tensió a l'aire.

Va ser just en aquell moment quan n'Aina va escoltar un lleu murmuri, com una ombra que passava fugaçment per darrera seu. La línia es va interrompre i la veu misteriosa es va esvair. Mentre penjava, el seu cor bategava amb força. Qui era realment aquell home? Quins secrets amagava?  No era comú rebre trucades d'aquesta mena i va notar que un lleuger calfred recorria la seva esquena. En aquell instant el silenci es va apoderar de la línia. En un món ple de connexions, alguns camins conduïen a misteris que ho podrien canviar tot. La intriga persistia i n'Aina sabia que el seu dia ja no seria igual...

ACTiON!!!

 

«Gaulois en vue de Rome» (Évariste-Vital Luminais – s. XIX)

a   RELATS CONJUNTS 

Era una producció molt costosa, per això havien contractat als millors actors per ser els protagonistes, com un dels millors directors del món. Això va fer que els diners per pagar als actors secundaris i als extres fou molt més baix del que es podien permetre en un principi.

Arribà el dia del primer rodatge, tothom estava entusiasmat. John Word es passejava per tots els escenaris, comprovant si tothom estava al seu lloc i si tot estava a punt. Es va seure a la seva cadira, mirà cap els tècnics de so i il·luminació i va fer un gest d'aprovació amb la mà.

— So... Il·luminació... Action!! 

 Els cavalls pujaven a pas lleuger cap al darrer turó, abans de divisar Roma, es veien majestuosos... i de sobte, un es desbocà i va fer caure al seu genet...

— Cut! Cut! Cut!... This can't be!... Si no portem ni dos minuts de rodatge, aquest genet fora!!... Tots als seu lloc, aviat!...

El to de veu del director generà una gran silenci. Tenia una veu molt greu que intimidava a tots aquells que l'envoltaven. Per això tothom es posà al seu lloc, com si fossin rellotges.

— Cinc i... action!!

El rodatge seguia el seu curs quan un conill agosarat va creuar en primer pla. Els cavalls que hi havia al seu pas  perderen l'equilibri, llençant els seus genets a terra.

— Cut! Cut! Cut!... Aquests genets, fora!!... Què passa, no podem tenir un rodatge tranquil?, fora he dit!!...

Tothom el mirava i es miraven entre ells sense dir cap paraula. L'únic que va dir una frase en veu molt baixa, va ser el productor... 

— Al pas que anem, no quedaran ni genets, ni cavalls... amb qui farem la pel·lícula?... 

— Stop it! Ja n'hi ha prou! En la meva llarga carrera mai havia vist tanta gent tan inepta. D'aquesta manera no puc treballar, així que es cerquin un altre director and... good luck!!

I així com va arribar, se'n va anar. 

Mesos desprès van trobar una directora lliure, Paula Miró, amb menys renom; es va fer el rodatge amb tots els actors i extres contractats i va ser un gran èxit de taquilla. A hores d'ara porta set nominacions a l'Òscar: al millor Director, al millor Actor Protagonista, a la millor Actriu Secundari, a la millor Fotografia, al millor Disseny de Vestuari,  al millor Maquillatge i Perruqueria i a la millor Pel·lícula Internacional.

En John Word s'assabentà i encara ara remuga quan sent parlar del fet... Es rumoreja que ha declinat la invitació per lliurar els premis...

LA LLiSTA

 

Banksy, Shop until you Drop 

a  RELATS CONJUNTS

— Nens esteu quiets, avui parlarem d'aquest dibuix. I ara em direu, un a un, que vos sembla i ho fareu per ordre de llista... Som-hi!

— Una nena que cau per un forat...

— No és una nena, que no veus que porta talons.

— Què no heu entès de fer-ho per ordre de llista?

— És que sempre m'interromp...

— Va, ja has dit la teva. Si us plau, voleu seguir per ordre i sense interrompre!

— Una senyora que porta el carro de la compra i es distreu quan va al cotxe i cau...

— Ha perdut una sabata... sí que va caure des de molt amunt!...

— A mi en fa peneta... es va fer molt de mal?

— Doncs mira, al menys no portava moltes coses al carro...

— Crec que amb la pinya que s'ha clavat, el que menys importa és el que portava al carro!

— Bé... bé... prou... prou! Ja veig que ningú veu què passa, així que si esteu en silenci vos ho explicaré. Quantes vegades heu anat a comprar, amb el pare o la mare i heu agafat més coses que les que necessitàveu?  

— Moltes!, digueren gairebé tots.

— Avui, intentarem que això no passi més i em direu, com?, doncs hi ha moltes maneres, però vos explicaré les més importants. Agafeu boli i paper...

1a - Fer una llista de totes les coses que són realment necessàries abans de sortir de casa.

2a - No sortir-se de la llista, tret que sigui estrictament necessari.

3a - Anar a comprar sense tenir gana ni set.

4a - Una vegada completada la llista, anar cap a la caixa registradora, pagar i sortir.

— Jo, això és molt avorrit!

— Anar a comprar no és un divertiment i no ho ha de ser si volem que ens surtin bé els comptes en arribar a casa... a no ser que tots esteu ben conscienciats de que no es pot agafar res més del que hi ha a la llista... 

L'artista va voler assenyalar amb aquest dibuix, els perills del consumisme en un món capitalista. Bé, per avui ja n'hi ha prou, demà vos explicaré què volen dir las paraules "consumisme" i "capitalisme". 

— Jo!,  ja ens hem quedat sense llaminadures...

LA FUNCiÓ

 

Zinaïda Serebriakova, 1914, За завтраком

a   RELATS CONJUNTS 

Els nens distrets. La mare servint l'àpat.

— El pare on és?... Pere, si us plau, vine a taula!

— Tatxin-tatxan!!!... Voilà!!!

— Pere!!!. Què hi fas damunt l'escala, vestit d'aquesta manera?. Deixa't de ximpleries!!!. Què t'has begut l'enteniment?...

— Nens, nenes... encara més difícil... amb una mà!...

— Ja n'hi ha prou! Abans els nens cercaven qualsevol excusa per no menjar cigrons, però ara no en mengen perquè estan distrets amb tu. Vine a taula!

— Ja vinc, ja vinc Maria!... (Aquesta dona no sap apreciar una bona funció)

— De què parles fluixet?

— No res... ara vinc... 

— Mama, mama, noooo!

— A callar tothom, és hora de menjar... punt en boca! 

En Pere s'enfonsà amb la mirada de la seva dona i optà per demanar silenci amb els somriures còmplices dels seus fills. 🤫

MiSSATGE SECRET

 

François Boucher, 1767, Le courrier secret 

[Avui un -3x1-, el relat és compartit per

Relats Conjunts,  Sue  i  Núria]

Des del punt més alt del turó, es podia veure tota la meravellosa vall. Des que ho va descobrir,  era estrany el dia en que Beatriu no hi pujava. S'enduia un petit entrepà amb melmelada dels fruits que recollia a la seva baixada. Seria molt complicat trobar llocs com aquell, on sentia una pau immensa i estava lluny dels dimonis de la ciutat. Era divendres, tenia molt de temps per observar ocells, llegir i respirar. Avui el seu marit no hi aniria a dinar, estava molt enfeinat gairebé sempre i, a més, tornaria tard, de manera que podia passar la tarda amb aquell silenci que tant desitjava.

S'assegué al costat de la font, era un lloc lluminós i li agradava escoltar l'aigua córrer. Un colom se li va apropar portant una cinta groga lligada a una pota, va mirar a un costat, després a l'altre i no va veure ningú. S'aixecà i tornà a mirar a banda i banda i res. El colom no es movia de la pedra, semblava que esperava que recollís la nota. Aixecà amb molt de compte la pota, tragué la cinta i aquell paper es quedà entre les seves mans. L'obrí i quedà sorpresa en llegir dues paraules "Un petó".   Va somriure en veure que no estava signat, només aquelles dues paraules i prou... Guardà el paper entre les pàgines del llibre i tragué l'entrepà, mentre es preguntava per què el colom no es movia del seu costat?  En acabar es netejà la comissura dels llavis i les mans, recollí tot a la cistella i es posà a llegir mentre amb un dit anava toquejant la nota... No perdia l'esperança que, quan baixés, trobaria l'amo de la nota i li tornaria...

Començava a baixar el sol i aviat podia quedar-se ben fosc. Així que va recollir de pressa i es va encaminar de tornada a casa. El que no sabia Beatriu era que el propietari d'aquell petó era el seu marit i tampoc no li ho diria mai, era el seu secret!... i possiblement per a ella un xoc.

SOBRE LA CiUTAT

"Sobre la ciutat" (Marc Chagall - 1918) 

a   RELATS CONJUNTS 

En Marc era un nen aparentment com els altres, encara que des de que va néixer tenia un do que el diferenciava de tots els nens. Abans de començar a caminar, s'enlairava pel sostre de casa seva, no sense alguna ensopegada que el portava més de dos cops a l'hospital. El seus pares li posaven un casc i genolleres per evitar interpretacions falses per part dels metges. Va arribar l'hora de portar-lo a l'escola, no sense l'explicació per part dels pares que no podia volar fora de casa i que no ho podia saber ningú més, era el seu secret.

Van passar els anys i al Marc li quedava petita la casa, volia sortir a fora i volar i volar tot el temps que ell volgués. El seus pares contrariats li deien que no ho podia fer, però ell es posava cada cop més i més trist. Fins que trobaren la solució, només podia volar de nit i per zones poc il·luminades. Des d'aquell dia, sortia gairebé cada nit sobrevolant el poble fins arribar a les muntanyes.

En Marc seguia creixent,  fins que un dia va veure una noia i es va quedar pres d'ella. Va començar a tenir mala consciència en veure que li amagava el seu secret,  donant-li moltes voltes de com dir-li i quan.  "D'avui no passa!", va pensar i dit i fet!. La noia quedà astorada amb el seu relat, no sabia ben bé què fer. Ell li agafà les mans  i li digué que no passava res, que ell era normal, només que sabia volar.

De llavors ençà podreu veure a les nits volant cap a les muntanyes a la parella. Ell sujectando-la ben fort i ella controlant amb el braç la direcció, com si portés una brúixola a la mà. Això sí,  hi heu de posar bé l'ull que sinó no sabreu ben bé que heu vist.

EL VEí MATiNER . . . 🧐

"Interior de taller" (Ramon Casas - 1883) 

a  -RELATS CONJUNTS-  

El senyor Espriu, un dels empresaris més importants de la zona, regentava amb la seva dona un prestigiós taller a la part alta de Palma, on totes les dones de l'alta societat feien nombroses compres. S'apropaven les vacances de Pasqua i com cada any tancaven pel descans del personal. Aquest any havien pensat anar-se'n a esquiar a Baqueira-Beret amb les seves filles, Marta i Paula, bessones de disset anys, però les noies no hi estaven d'acord i preferien quedar-se a casa. Allà tenien totes les seves amistats i soles a les pistes s'avorrien molt. Després de la reunió familiar, els pares cediren a la proposició de les seves filles, sempre i quan els truquessin cada nit o si hi havia cap imprevist.

I arribà "el dia E" (d' Espriu), com l'anomenaran les filles, sense el pares i ningú que les vigilés, tenien tot un món de possibilitats per fer... i què millor que organitzar una festa? La Marta s'encarregà de convidar als amics, mentre la Paula organitzava el menjar. L'hora, a les onze de la nit, després de fer la trucada obligatòria als seus pares. I dit i fet! 

Les dues germanes havien canviat els pijames per uns vestits molt macos i anaven rebent als amics a la porta del taller. La consigna era portar un ampolla de qualsevol licor, que tingués relació amb cadascuna de les persones convidades. I començà la festa... i passaren les hores... i ja amb la claror del dia, tothom va marxar a casa... Va ser just en aquell moment en que les germanes veieren tot el desastre que havien deixat. Aviat es posaren a treure totes les ampolles, els tassons i els residus de menjar; tot i així no tenia un bon aspecte, però ja estava fet, ara calia posar-se a pensar què dir i com fer-ho? El primer que feren va ser agafar les bosses de fems i portar-les fins a la casa més llunyana del taller i desprès trucar a la policia i dir que havien entrat lladres i poc després als seus pares.

No va servir de res tot l'esforç, un veí molt matiner havia vist tot el procés i va ser clau en la resolució del robatori. La Marta i la Paula, a hores d'ara, encara segueixen castigades a netejar el taller cada dia en sortir de classe.

SOL iXENT

 

"Impressió, sol ixent" (Claude Monet - 1872)

a   RELATS CONJUNTS 

Pren els pinzells amb delicadesa, barreja els colors i cada pinzellada una il·lusió es remou per dintre i sent que en cada traç una emoció va transformant la tela. Es retira... s'ho mira... a cada passa l'esforç dóna els seus fruits i, en acabar, quan el sol neix:  un nou somni pren forma.

L'HOMENET

"El matí després del diluvi" (William Turner - 1843) 

a  RELATS CONJUNTS 

Després d'anar amunt i avall durant molts dies, cercant si hi havia un altre ser viu, en Biel s'assegué i es va posar a pintar, No en sabía massa, mai havia pintat i per això els seus dibuixos eren molt naïf. Va dibuixar un home, quatre ratlles i un cercle, tampoc ningú ho veuria i era una manera de no pensar en quin futur l'esperava. Es quedà adormit molt de temps, estava cansat de les caminades dels dies anteriors. Els seus somnis eren molt pesats, més bé podríem dir-ne que eren malsons, que es quedava sol al món o que no trobaria res per menjar... Després d'unes hores es despertà i quan el va veure es refregà els ulls uns quants cops per veure si encara somiava. Aquell homenet s'havia posat dempeus i donava voltes al seu voltant. Del mateix ensurt se'n va anar cul enrere i l'homenet es va quedar quiet. "Qué faig amb aquest home?, m'estic tornant boig?", va pensar. 

Anaren passant els dies i aquell home no deixava d'anar al seu costat, fes el que fes. No li havia pintat la boca, ni els ulls, ni les orelles, ni el nas, ni els dits dels peus i mans, com volia que parlés amb ell si no tenia com parlar? Dit i fet, li va fer senyes que s'estirés a terra i una vegada tombat, li va pintar una boca. Quan li va voler pintar les orelles, unes rialles esclafiren de cop, "Què et faig pessigolles?", li digué i  l'homenet va dir que sí. Estava tan content que es mirà més en pintar-li totes les coses que li mancaven, les orelles, els ulls, el nas, els dits dels peus i les mans, fins i tot li pintà un penis. En acabar, es mostrava satisfet de la seva obra. 

Passaren dies xerrant i cercant queviures i llenya per fer un bon foc. Semblava que tot anava bé, que es feien companyia mútuament i que gairebé no faltava res... Però arribaren les discussions i gairebé no passà dia sense esbroncar-se. En Biel va pensar que això no podia seguir així i després de donar-li moltes voltes ja sabia com esmenar-ho. Esperà a la nit que l'homenet s'adormís i amb un tros de carbó s'apropà a ell i li va pintar un gran cor... "Espero que això serveixi!", pensà. 

Des d'aquell dia no van discutir més i passaren els dies fent feines junts i les nits xerrant davant d'una gran foguera... del món, dels records i dels seus somnis.

L' ESBÓS

"L'Escola d'Atenes" (Raffaello Sanzio - 1511) 

a   RELATS CONJUNTS 

— I què hi feies allà?

— Un esbós del que serà en un futur un quadre, plasmar la vida així com es dóna, del tot espontània, sense estar preparada ni orquestrada.

— Vols dir que no se n'adonaven que tu hi eres?

—  No, tothom anava a la seva... 

— Sí, ja ho veig.

— Fixa't bé en cada grup i amb les seves cares! N'hi ha que són un poema.

— Vols dir que feien poemas, oi?

— No que va!. En teoria han de sortir els millors matemàtics, científics i filòsofs de la història, els grans pensadors i escriptors...

— I és així, oi?

— Doncs sí i no! N'hi ha que tenen mèrits per arribar molt lluny i d'altres que també en tenen, però no els hi seran reconeguts mai...

— I ja saps el valor del quadre i quan cobraràs?

— Ui això ho tinc més complicat! Són tots eminències als seus camps, però tratant-se de diners, no n'hi ha cap que mostri la borsa... Això sí, com pots veure estan tots molt còmodes i relaxats...

— Doncs treballaràs per amor a l'art, gairebé com ells... he, he, he!

— No creguis, per si de cas el quadre passa a la història, m'hi he fet un lloc per ser reconegut.

— Què vols dir?

— Mira bé l'esbós... no et sona cap cara?

— Espera, no m'ho diguis... no em fotis, aquest ets tu!... 

— Sí, siiiiii, l'únic que mira cap al front!, bé no l'únic, la meva enamorada també; així que si no cobro res, passaré a la història com un dels erudits d'aquesta escena... Bé i  ara deixem tranquil, que tinc molta feina per fer.

LA BANDA DE L'ARENGADA

 

<<Natura morta amb cebes i arengada>> (Isidre Nonell - 1910) 

a   RELATS CONJUNTS

Plovia i els nens no s'aturaven de fer de les seves, l'avi Miquel els observaba des de la butaca de la saleta del costat del menjador. El més petit s'hi apropà i amb una veu molt dolça li digué...

—Avi, avi!... veuràs, els meus germans no s'aturen de fer bestieses i jo no en vull fer, després vindrà la mare i ja saps com es posa si troba la casa tota girada... què ens pots explicar una història d'aquelles que t'han passat de veritat?

L'avi Miquel se'l mirà, amagant la mitja rialla que li va fer la sortida del seu nét i tot seriós es col·locà les mànigues del jersei i  digué en veu alta...

—Nois... nois, prou!, arreplegueu tot aquest desordre i veniu cap aquí que vos explicaré una història.

S'assegueren al seu voltant, mentre ell es posava còmode al seu seient. Sempre els mirava una estona abans de dir res, perquè volia que s'asserenessin abans de començar...

—Aquesta història que vos vull contar, va passar quan tenia vint anys, poc abans de casar-me amb la vostra àvia. En aquell temps hi havia molta fam i per un tros de pa tothom es barallava. La banda de l'arengada era molt popular i molt dolenta alhora, tothom en parlava...

L'avi s'aturà per veure la reacció dels nens, ja que tots estàvem molt atents a cada paraula seva i amb els ulls com a plats. 

—Va, avi...conta'ns més! 

—"L'arengada" li deien al cap, un home prim i llarg que sempre feia pudor d'arengada i això que no en veiem moltes aleshores. L'acompanyaven el "tomàtiga" que era un home gras i molt gran i els germans "seba", dos descerebrats que no servien de molt més que fer embalum a la banda. Quan entraven a una casa, la deixaven sense res, ni mobles, ni joies, ni diners (si és que n'hi havia), res de res. Però un dia es van trobar amb un gos molt gran i rabiós que només els hi mostrava els ullals. Ningú volia entrar el primer, un a l'altre es deien... Passa tu primer!. No, tu primer, llavors entraré jo!... Fins que el cap va dir als germans "ceba" que entressin. El gos va anar cap a la cama d'un d'ells i...

Amb l'atenció al relat, ningú s'adonà que havia tornat la mare a casa i els va sorprendre en sentir la seva veu quan els cridà...

—Nois, rentau-vos les mans i tots a taula, que el dinar ja és a punt!

—No, mama, que l'avi ens explica una història i encara no ha acabat...

—Ja l'acabareu després, que les arengades es refreden, va tots a taula! 

I tots tres a la vegada, mirant a l'avi, van cridar... Arengades!?

il·lUSSiÓ ÓPTiCA

 

Trompe-l'œil: El revers d'una pintura emmarcada

(Cornelis Norbertus Gysbrechts - 1668/72) 

a  RELATS CONJUNTS

Sempre que anava a les golfes trobava aquell quadre contra la paret, però no li cridava l'atenció com per girar-lo. Trastejava per tot arreu, fotografies, roba, mobles i s'hi passava moltes hores intentant col·locar tots els objectes en la memòria dels seus besavis i dels seus avis. Cercava dates, llocs què pogués haver-hi estat, llegia totes les cartes, totes les notes, fins i tot ja distingia la lletra d'un de la dels altres. Era com si hagués viscut tota la seva vida amb ells i això que no els havia conegut, tret de la seva àvia materna que li explicava moltes històries quan era petita... 

Un dia, repassant papers, va veure una xifra que no sabia perquè li sonava. El 36, on ho havia vist?. Va seguir llegint i tot el que llegia la portava a un quadre molt valuós de la mare del seu besavi... Però ella no havia vist quadres tan antics a les golfes... ni a casa del pares... ni a casa de l'àvia... -Oh, potser sigui el quadre que hi ha contra la paret!-, va pensar. Pegà un bot, que de cap va topar al sostre; amb la mà al cap s'ajupí per donar-li la volta i la sorpresa va ser molt més gran quan va veure que la pintura era allò que havia vist sempre al passar per davant, el revers de la pintura era la pintura!!! Al·lucinada tornà cap a la cadira i es posà a llegir detingudament tot el que podia descobrir sobre ell. La rebesàvia ho va pintar o ho va comprar?, era molt estrany que en aquella època poguessin saber que era un enganya-ulls, però precisament per això el quadre tenia tant de valor. Cercà una tela i l'embolicà, aquella tarda aniria al museu per saber-ne més. -Mira quines coses tenia la rebesàvia!- pensà, mentre se li dibuixava un gran somriure a la cara.

PARTiDA iL·LEGAL

 

Cassius Marcellus Coolidge, 1894, Poker Game 

a   RELATS CONJUNTS 

Com cada dissabte es reunien a casa d'un dels amics per jugar una partida de pòquer i xerrar de tot el que passava  pel món, sense arreglar res, és clar!.  Aquest dissabte tocava a cal Roc, acompanyat com sempre per la seva dona Roxy que, de tant en tant, entrava per veure si l'ampolla de whisky necessitava reemplaçar  i de passada fumar-se una cigarreta. Però semblava que aquella nit hi havia alguna cosa més, estaven tots tres asseguts, ningú deia res i les seves cares mostraven tristesa i preocupació.  Es miraven als ulls i  en Bruc deia tot solemne, -Estás segur?, la resposta sempre era la mateixa, -Sí, ja n'hem xerrat d'això, oi?. Seguía la partida i en Milo aprofitava que la dona sortia per comentar, -Pensa que no podràs anar cap enrere!. Els silencis s'anaven fent més llargs, de fet tots tres sabien que aquella nit es podia fer més alegra si no en xerraven pus. Els ulls d'en Roc es varen aigualir per un instant, -Estimats amics, sou uns bons amics, per això mateix aquesta qüestió no pot sortir d'aquí!. Els dos assentiren amb el cap i continuaren la partida. Aquella nit no importava qui la guanyés, en acabar es donaren una forta abraçada, més llarga que de costum i en Roc es va separar donant uns copets a l'espatlla d'en Milo dient,  -Fins aviat, amics!.

Al matí arribà la notícia de que el Sr. Roc s'havia suïcidat, segons els diaris havia deixat una carta on deia que patia una malaltia incurable i, per no allargar el patiment a la seva dona i als seus amics, havia pres una dosi molt alta de cianur barrejat amb Whisky... del bo!.  (La sorna l'acompanyà fins a la mort) D.E.P.

PARELLES . . . !!

Sandro Botticelli, 1481, Madonna del Magnificat 

a  RELATS CONJUNTS

— Què vols, estimat?

— Passa'm la ploma! 

— Uf!... hi ha algú que no ha dormit bé...

— Va dona, no em donis el dit!. T'has despertat amb juguera, avui?

— Mmm, no!... m'ha deixondit el nen... però em sembla que el senyor no té ganes de jocs.

— Va dóna-me-la, què tinc treball!

— Ni un trist petó?...

— No deixis que el nen faci malbé aquest llibre, ja saps que és molt delicat.

— Res, que no tens un dia bo... ni jocs, ni petó, ni res... arruix, arruix!

Na María posa el nen als braços d'en Josep, mentre li fa un petó al front.

— Eh, on vas Maria!?...  no em deixis el nen amb mi!... va torna!

— Me'n vaig a la cuina, ja que el senyor no està per jocs... jo també tinc feina!

LA MORT

 

Marianne Stokes, 1908, Death and the Maiden

a  RELATS CONJUNTS 

La mort caminava amb passes curtes i el cap enfonsat entre les espatlles amb la mirada a terra. Ja sabia on anava, havia fet el camí moltes vegades i sempre tornava de buit. Aquella noia, la Mariona, sempre tenia una excusa o passava alguna cosa que li feia la punyeta... —però era avui o mai!... o això pensava mentre la veié que anava a creuar per un pas, el semàfor estava a punt de posar-se vermell i ella volgué passar, quan de sobte es trobà envoltada de cotxes tocant els clàxons impacients, però no hi va haver sort, tampoc aquesta vegada. Un dia la salvà el mòbil quan el gas estava a punt de fer un tro a casa seva; un altre es posà malalta i va tenir a sa mare tot-d'una amb aquells maleïts brous que la van curar de seguida i ja ni volia pensar en aquell dia quan es va girar a la veu d'un amic i caigué aquell arbre centenari, salvant-se pels pèls...  

—És impossible!!, amb els anys que porto i no hi ha manera!!, m'estic fent vella o potser aquest jovent està tan aferrat a la vida, què em vol fer acabar amb la meva santa paciència!!.

I se'n tornà per allà on havia vinguda, amb el cap cot, renegant a tort i a dret.

EGOiSME

Tres arbres i una sola capçada (Ramón Herreros-2013)

a  RELATS CONJUNTS

Era un dia gris, de fet feia molt de temps que no es veia cap raig de sol, que no hi havia cap edifici sencer, que els pocs homes que quedaven només sortien de nit. El món s'enfonsava i els queviures cada cop més difícils de trobar. Quan sortien, mai sabien si podrien tornar al seu refugi o trobar-ne un de nou. Era una lluita ferotge pels que tenien la sort d'enfrontar-se a totes les seves pors i poder seguir vius. Eren ben conscients que a aquell món li quedaven molt pocs dies. Tots havien sentit parlar d'un racó on hi havia tres arbres, prop d'una gran roca i des d'on es podia veure encara el sol. Un petit grup es llençà a trobar-lo, hi havia una mica d'esperança... potser allà podrien també trobar aigua. Caminaren set dies amb les seves nits i... en arribar, es posaren a barallar-se per qui havia arribat primer i qui se quedava el racó...

LA COVA

 

Acròpolis d'Atenes de Jean Auguste Dominique Ingres

(datat entre 1841 i 1849)  a  RELATS CONJUNTS. 

Tret dels mercaders i la tropa ningú havia sortit mai de l'Acròpolis. Havia corregut de boca en boca que era molt perillós i als nens petits se'ls hi explicaven històries que deixaven els pèls de punta, per tal de que no sortissin més enllà de les muralles.

Akio era un noi molt inquiet i espavilat, ja feia temps que observava quan i com s'obria la porta de la muralla i havia planejat sortir-hi un dia. Els nois de la seva colla li deien que no ho fes, que era molt perillós. Però cada tarda, quan marxaven els mercaders, es quedava mirant vora la porta. Arribà a la conclusió de que trigaven més d'una hora en sortir tots i que la tropa més o manco el mateix. Li donava temps d'estar a fora i donar una ullada a tot el que hi havia i tornar.

Aquell migdia, Akio estava una mica neguitós, ja no podia esperar més i li contà al seu millor amic Labros que havia arribat el dia i si l'acompanyava. 

—No t'ho pots rumiar massa, aquesta tarda ho he de fer, sí o sí!

—Carai noi!, gairebé no em dones temps ni de respondre't.

—Puc confiar amb tu?

—... Està bé... sí... vindré!

—Si no hi ets, no t'espero.

Quan s'obriren les portes, els dos nois s'amagaren darrera un carro carregat de palla. Havien d'estar molt atents a que els guàrdies i els mercaders no els enxampessin, tot eren ulls i orelles, el cor els anava a mil i gairebé no respiraven. Una vegada passada la porta, van tirar cap un matollar que hi havia a l'esquerra, estirats a terra observaren el moment per anar-se'n d'aquell lloc. Caminaren turó avall on semblava que la terra no acabava mai. Per a no perdre's, pensaren envoltar el turó i descobrir món. Ben aviat es toparen amb dos grans forats, com a portes sense tancar. S'aproparen en silenci, era com un túnel molt fosc, on no hi havia ningú. 

—Això on portarà... què fem?

—Hi entrem, si veiem que triguem massa, tornem enrere.

—Agafa un tronc, posarem la samarreta i farà de torxa.

S'endinsaren dins la roca i caminaren una bona estona, el camí feia pujada i cada cop es respirava pitjor. Arribaren a una reixa on podien passar la mà per agafar la clau que la tancava. Els dos se miraren i la feren rodar. Un silenci fred els inundà, donaren tres passes endavant gairebé de puntetes... més silenci. En veure la primera claror, pegaren un crit a l'uníson... havien arribat al cementiri de la ciutat!. Es posaren a botar i a riure ben fort, ja no haurien de passar per la porta de la muralla cada cop que volguessin sortir d'allà. Era el seu secret i prometeren no explicar-ho a ningú més. 

SiRENES

Sirenes - Klimt 1904  a  -RELATS CONJUNTS-

Es sentien admirades per a tothom, bé... més pels homes, clar!. Homes molt influents en tots els sectors que no veien més enllà d'un cos bonic. Elles s'ho passaven bé juntes, reien i feien poses mostrant els seus encants, llançant mirades provocatives, jugant en aquell jardí de flors i aigua. Era a finals del segle XIX, principi dels XX, el fet de ser dona era molt difícil i sempre depenien dels homes, del pare o del marit, fins i tot dels germans... Se sentien lliures, més de mostrar que de fer, però sabien que era el principi de la seva revolució. Eren molt conscients del poder que tenien tan sols amb una mirada... volien tenir veu i vot, estudiar, treballar i, sobretot, decidir què, com, on, quan i amb qui... També van ser conscients que només eren un quadre en una paret i que la lluita havia començat...

EMPRENYAMENT

Nit de setembre de Stooshinoff  2021

a  RELATS CONJUNTS

Els havia reunit a tots en aquell espai, per les seves cares es podria dir que no estaven molt contents. 

—Quin espai més petit m'ha deixat a mi!.

—Què dius?, jo que tinc un gran espai i no em llueix com a tu.

—No vos queixeu, a mi gairebé no em veuen entre tanta ombra.

—Jo tinc un espai petitó, ja en va bé... perquè sóc a primera fila i se'm veu bé.

—Ai nois!, a mi em trepitja aquest i estic cansat de dir-li que em faci lloc. 

—xxt... calleu!, crec que ve algú...

S'obrí la porta i entrà tota la comitiva, el batlle, la regidora de cultura, el cap de la policia local, uns quants càrrecs importants de la comarca, gent de l'alta societat i ell, el pintor. Tot van ser lloances envers la seva obra, tot i que les seves cares eren un cromo de tots colors.