PRíNCEPS DE PAPER

Asseguda al banc, observava l'horitzó mentre els pensaments divagaven sobre els homes que entraren i sortiren de la seva vida, com si fossin peces d'un trencaclosques inacabat... Cadascú havia deixat una marca, però també una càrrega. Reflexionà sobre com -en un enfocament teòric- havia idealitzat el que significava estimar i ser estimada. No obstant, a la pràctica, aquesta recerca només havia entorpit la seva pròpia vida. Se n'adonà que la seva consciència  havia estat en mode pilot automàtic, permetent que els altres decidissin per ella. Era excel·lent  la idea de compartir la vida, però igualment valuós era el desig de millorar-la sense dependre de cap altre. Al final decidí que no necessitava entrar en relacions tòxiques. Així que aquí estava, abraçant la seva solitud i deixant enrere aquests prínceps de paper que no van saber mai com ser autèntics. Li va prendre un temps adonar-se que tot allò que decidia no canviar, en realitat ho estava escollint.  A partir d'ara triaria la seva pròpia llibertat.

[Joc a ca la Mimi]

COMiAT

Estimada gelera, companya de tantes dècades, avui m'acomiado de tu amb una barreja de tristesa i agraïment. Més de 33 anys juntes! Ets una vella guerrera, però no sense les teves virtuts... Recordo com et vaig transformar en un llenç, pintant aquella lluna somiadora que va il·luminar la meva cuina. Cada traç va ser un acte d'amor, cada estel una promesa d'amistat. Els teus ulls ho han vist tot: des de sopars familiars fins a experiments fallits. Vaig cuidar-te com si fossis un membre més de la família, mentre tu -en la teva senilitat- feies sorollets com a melodia recordatori del teu lleial servei; fins que vas decidir que només podria funcionar mitja part de tu, ara ja no congelaves, però encara podies refredar... Però què puc dir?, sempre vas estar aquí, conservant les meves sobres i els meus somnis pansits. T'estranyaré...

Gràcies per cada dia de frescor, per ser part de casa meva, per sempre ser la meva lluna amiga!!!

[Ep!!! No, no estic morta del tot.  El veí m'ha portat al camp, per refrescar els seus dies i un amic s'ha endut els calaixos del congelador per substituir-ne d'altres que estaven en mal estat a un congelador vellet com jo]

SATiSFACCiÓ

En un món on les decisions ens deixen entre l'espasa i la paret, la combinació d'emocions és fonamental. La satisfacció que se sent en assolir un objectiu, es pot veure opacada per la sensació d'absència, com si faltés alguna cosa important. De vegades, és divertit recordar aquells dies d'infantesa quan tot semblava més senzill. No obstant, en fer-nos grans, una se n'adona que hi ha responsabilitats que eximeixen d'aquesta lleugeresa. El ressò de rialles segueix present, però ara en tons més seriosos. En aquest camí, el groc palla dels records brilla, convidant-nos a posar fil a l'agulla i seguir endavant amb un projecte que té més matisos, buscant l'equilibri entre el que érem i el que som.

[Joc a ca la Mimi]

PASSES . . .

A mesura que la vida avança, una s'adona que aquestes passes, tot i que són solitàries, són les que realment compten. Ah, la llibertat de decidir on anar sense haver de preguntar! I què ens importen les mirades alienes? Pots ser l'ànima a la pista de ball o la reina del supermercat, tot mentre camines amb aquesta elegància de qui ha viscut prou per ignorar les opinions...

La crítica rau en la manera com la societat idealitza la independència, sense reconèixer el pes emocional d'avançar sense companyia. Cada passa que fem es torna significativa, carregada de reflexions i temors. La pressió per ser autosuficients ignora la necessitat de connexió humana...

Al final del dia, mentre les teves passes esdevenen més estratègiques, com si cadascuna fos un moviment d'escacs en un joc que ningú més entén; el més important és que, encara que estiguis sola, sempre podràs ensopegar amb estil!

GUiRiS 🤔

 

Reproducció de les pintures d'El Cogul a Les Garrigues.

a  RELATS DE LA CARME

Turista: Mira aquestes pintures rupestres! Se suposa que això és art?

Guia: És clar, és art prehistòric! El que veus són ombres del que una vegada va ser...

Turista: Ombres? Sembla més una taca de cafè!

Guia: Bé, això és part del seu encant. L'originalitat és la seva fragilitat. Amb el temps, l'erosió n'ha afectat la visibilitat.

Turista (confós):  Això és tot? No es veu res...

Turista (mirant la interpretació): Oh! Però aquí sembla que hi ha com un ase ballant la conga...

Guia (rient): Sí, això és el que passa quan deixes que un nen faci la seva versió del "Juràssic".

Turista: Aleshores, la història de l'art va començar amb una festa prehistòrica?

Guia: Sens dubte! Això explica perquè tots els primitius tenien tan bon ritme... L'obra mestra es diu "Què voldrien dir els cavernícoles?"  Observa aquestes criatures! Són tan, diguem-ne... més detallades que la realitat.

Turista: Aleshores, els homes prehistòrics eren mals artistes?

Guia: No, simplement estaven més enfocats a sobreviure. Però sempre és més fàcil crear art... des del sofà de casa, oi?

Turista: Aleshores, és una pèrdua de temps venir aquí, no?

Guia: No, és una excel·lent manera de practicar la percepció. Aquí pots aprendre a veure art on només hi ha taques... Tot un repte!

Turista: Doncs, m'emporto la foto de la interpretació a casa...

Guia (amb un riure irònic): Alegra't, almenys no has de fer servir la teva imaginació!!!

LA QUiNCALLA

En un barri on els habitatges eren d'un color groc palla, un estudiant mirava cap a l'horitzó. La invasió de la rutina es feia sentir com una tasca feixuga que el mantenia lligat a les seves obligacions. Tot i així, en aquell instant, decidí animar-se i deixar fluir la seva ment. Pensà en la quincalla que havia trobat al mercat, un munt d'objectes oblidats que guardaven mil històries de gent desconeguda. Pensà que a cada racó hi ha un espectre de possibilitats; de vegades, és més fàcil trobar bellesa en allò quotidià i així, entre llibre i llibre,  se n'adonà que valia la pena observar atentament  totes les coses per insignificants que ens puguin semblar.

 [ Joc a ca la Mimi ]  

MUDANCES

M'he mudat quatre vegades, de barri, de casa, de somnis que vaig creure eterns... La primera quan em vaig casar, vaig poder triar tranquil·lament que emportar-me o no: el meu piano, les meves càmeres, roba i poca cosa més, perquè m'havia de mudar a la meva primera casa i tot el que hi havia era nou, com la vida que començaria. Des de la primera a la segona passaran molts anys, gairebé una vida...

La segona va portar una sensació aclaparadora d'alliberament, desfer-se del que és innecessari és com treure's un pes de l'ànima. Tot i que no va ser tot or el que lluïa. Vaig passar d'una casa petiteta i coqueta al mig del camp a un pis enorme als afores de la ciutat. I ho vaig triar precisament per la llum, necessitava la llum com el pa de cada dia. D'aquest pis només utilitzava una habitació, un dels banys, la cuina i una altra petita habitació convertida en una mena de despatx. Em sobrava mitja casa i mig lloguer...

Una amiga em va dir que estaven mirant (ella amb una amiga seva) un pis de lloguer que era enorme, amb dues plantes i que necessitaven algú més per llogar-lo. I aquí va començar la meva tercera mudança. Tant la segona com aquesta, carregant gairebé tots els mobles de la primera casa. Era un pis preciós, enorme, tant que em vaig quedar amb el que era el menjador per muntar-me el meu petit "loft",  amb un balcó a la part del dormitori, separat per uns mobles de la resta i una finestra a l'altra banda. Tenia dret a cuina i tenia un bany propi. A més era una experiència nova compartir pis, com si estigués a la universitat... Fins que se'n va anar la meva amiga i l'ambient del pis va canviar totalment, llavors vaig decidir buscar pis i marxar jo també...

La quarta mudança va començar a meitat de juliol de 2010, treballant i carregant el cotxe al matí, al migdia el descarregava al pis i tornada a casa a tornar a carregar, per anar a la feina i a la sortida descarregar... Un autèntica bogeria! El dia 31 de juliol vaig dormir al nou pis, amb un matalàs a terra davant del balcó. Un pis on gairebé no hi havia parets, amb llum per tot arreu. Tenia tots els mobles sense armar, però els deixaria tal qual fins començar les meves vacances a l'agost... Unes vacances que començarien amb un ictus...

Les quatre mudances han marcat un cicle emocional intens. Cada pas reflecteix un viatge cap a noves oportunitats i un autodescobriment molt essencial. Finalment, l'assentament a la quarta mudança és molt gratificant; sento un renovat sentit de pertinença en organitzar cada racó. He deixat enrere allò que no em servia... i sé que res no és veritablement meu, potser per això m'agrada compartir-ho...

ON ABANS RESPiRAVA . . .

Sota el cel blau, els arbres al mar s'alcen com a sentinelles d'una llibertat oblidada. Les seves branques es bressolen lentament amb la brisa marina que acarona el meu rostre, xiuxiuejant secrets que només l'oceà pot entendre. Cada fulla un sospir de pau, m'embolcalla en una calma profunda, com una abraçada eterna. La sal a l'aire barreja records llunyans, mentre les onades marquen el pas del temps. En aquest racó del món, on la natura abraça les meues inquietuds, es crea un refugi on l'ànima troba el seu ressò; un instant fugaç on puc respirar, on la malenconia es converteix en serenitat.

Arbres en calma,

el mar canta llibertat,

somnis de brisa.

2 X 1

[I]

Al districte 12, la senyora Margarida va decidir organitzar una festa per reclutar nous amics. Mentre cuinava, va relliscar sobre un paper on havia anotat la recepta i, en caure d'esquena, gairebé es va ofegar amb el riure. Al costat, un gat parat de color blanc i negre, amb el pelatge tacat de groc palla, mirava l'escena amb curiositat.  

— No m'amenacis amb aquesta mirada, gat!— li va dir.

A la pantalla de l'ordinador, un programa sobre com millorar les finances personals parlava de “guanys”. Però la Margarida, enmig del caos, només pensava a no concedir més menjar a aquell felí descarat.  

Al final, el festí va ser tot un èxit, encara que l'únic que no va menjar va ser el gat... però ell havia trobat la seva manera d'introduir-se entre els convidats i deixar els pensaments de la Margarida en un no-res...

A una altra part del món:

[II]

En un districte oblidat, la senyora Lluïsa contemplava el relliscós camí de la seva vida. Casa seva, una barraca groga palla, era una muntanya de records i decepcions. L'atur havia arrasat casa seva, deixant-la atrapada en un paper que no havia demanat, però que li tocava assumir. Cada dia lluitava per reclutar forces davant les adversitats que amenaçaven d'ofegar-se en la desesperança. La seva ment viatjava cap a un festí de possibilitats: esdeveniments comunitaris, promocions en cartells de paper... La pantalla del vell televisor mostrava imatges del triomf aliè, mentre ella sospirava desitjant concedir als seus somnis l'oportunitat de millorar la seva realitat. Però en el fons, comprenia que l'únic guany que podria obtenir seria aprendre a sobreviure enmig de la tempesta.

*Joc a ca la Mimi 

CONVERSES

Les relacions humanes semblen estar marcades per una bretxa generacional insalvable. Els joves, immersos en un món digital, creen vincles efímers però intensos entre ells, troben en els seus semblants un refugi que els permet compartir experiències i emocions. Tanmateix aquest entorn tecnològic sembla marginar les generacions dels més grans (on les seves experiències i saviesa són sovint ignorades) que es veuen atrapats en la solitud i l'aïllament. La manca d'empatia cap a les necessitats i la desconnexió intergeneracional es tradueixen en un debilitament del teixit social, aprofundint la bretxa generacional, on els joves semblen viure en una bombolla social, aliens a les necessitats emocionals de la gent gran. Aquesta desconnexió no només reflecteix un problema intergeneracional, revela una crítica profunda. L'avenç de la tecnologia no només transforma la manera com ens comuniquem, sinó que també erosiona les connexions més essencials entre les persones de diferents edats. Es tracta doncs de cultivar relacions humanes més inclusives i significatives, on cada veu, sense importar l'edat, sigui valorada i escoltada.

— Dóna'm un "m'agrada"! 👍

(Per què parlar quan es pot simplement donar un "m'agrada"?) 

— Interactuar entre ells és tan fàcil com fer lliscar un dit. 👉📲

(((Sarcasme))) 

EXTRAViATS

Actualment, el món sembla estar en un estat de desconcert. En observar a través de la finestra de les nostres realitats quotidianes, ens preguntem quin és el futur que se'ns presenta?,  és vital indagar sobre el futur que constituirà les nostres societats?... La influència dels mitjans de comunicació tenyeix la nostra percepció, creant un panorama en tons porpres i negres on allò que és alegre trontolla amb el que és ombrívol. Molts ens sentim extraviats, de vegades voldríem desfer les decisions equivocades que ens han portat a aquesta situació, intentant eliminar la confusió que ens envolta. 

Grups diversos emergeixen, intentant advertir sobre els perills de la desinformació i sobre la necessitat o no de desfer patrons tradicionals que ja no són efectius... Tot i les adversitats, n'hi ha que mantenen l'esperança en un canvi real, buscant un camí clar entre les ombres i reafirmant la seva identitat en un món tacat per la incertesa. La ironia és que, com més busquem respostes, més ens perdem en un laberint on l'única cosa clara és que estem, irremeiablement, vençuts.

* Joc a ca la Sue