En un món on les decisions ens deixen entre l'espasa i la paret, la combinació d'emocions és fonamental. La satisfacció que se sent en assolir un objectiu, es pot veure opacada per la sensació d'absència, com si faltés alguna cosa important. De vegades, és divertit recordar aquells dies d'infantesa quan tot semblava més senzill. No obstant, en fer-nos grans, una se n'adona que hi ha responsabilitats que eximeixen d'aquesta lleugeresa. El ressò de rialles segueix present, però ara en tons més seriosos. En aquest camí, el groc palla dels records brilla, convidant-nos a posar fil a l'agulla i seguir endavant amb un projecte que té més matisos, buscant l'equilibri entre el que érem i el que som.
[Joc a ca la Mimi]
A stunning use of the prompts.
ResponEliminaMoltíssimes gràcies, Sue!
EliminaAferradetes.
Les coses que produeixen satisfacció convé tenir-les sempre present i gaudir-les, per molt amagades que estiguin entre els records.
ResponEliminaAferradetes Paula
Ben cert, poques que són, s'han de gaudir sempre.
EliminaAferradetes, Josep.
És una reflexió molt encertada, tot i que no sempre és fàcil trobar aquest equilibri que dius. A mesura que creixem, tot es torna més complex, i les emocions, per descomptat, no en són cap excepció. Quan som petits, volem créixer per poder prendre les nostres pròpies decisions, i quan som grans, de vegades enyorem aquella època en què tot semblava més senzill (vist des d'ara). Sigui com sigui, cada etapa té els seus propis matisos i aprenentatges, i hem d'intentar aprofitar-los... si podem.
ResponEliminaÉs admirable, un cop més, com te'n surts de bé amb aquests reptes literaris. Felicitats! ;-)
Abraçades!
Ai, l'equilibri! On és ell? Personalment em dura segons i, de cop i volta, tot va cap a munt o cap avall... Si el pogués aturar!!
EliminaQuan no tens responsabilitats o les mínimes, és més fàcil, tot i que no em som conscients perquè volem ser grans. I quan arribem a ser-ho, tornaries a ser petit. Anem aprenent a força de cops, no sé encara si es bo o no.
Moltíssimes gràcies!
Aferradetes, Mac.
El resultado de nuestro trabajo siempre es motivo de satisfacción y mientras más trabajo nos cuesta más satisfecho estamos.
ResponEliminaFeliz fin de semana. Un abrazo.
Cierto, es una verdad irrefutable... aunque, de vez en cuando, un descanso no está mal... ;-)
EliminaBuen sábado.
Aferradetes, Antonia.
I am echoing Sue.
ResponEliminaAferradetes, Paula
Doncs et diré com a ella... Moltíssimes gràcies!
EliminaAferradetes, Sean.
Your reflection beautifully captures the tension between nostalgia and responsibility, showing how memory can both soften the past and motivate the future.
ResponEliminaEls records diria que suavitzen el present i poden motivar el futur.
EliminaSalutacions, James.
Beautifully said. May we never forget or let go of some of the child-like-ness which keeps us young.
ResponEliminaGràcies!
EliminaNo, no podem oblidar mai la nena que s'amaga dins nostre.
Petonets, Mimi.
De vegades les responsabilitats ens cauen com lloses.
ResponEliminaAferradetes, sa lluna!
I tant!, més de les que voldríem.
EliminaAferradetes, Alfred!
A mesura que passen els anys cada vegada riem menys... i al final qui riu és la mort.
ResponEliminaPetons.
Tristament és així, els somriures es perden i no sé per on...
EliminaPetonets i mil somriures, Xavi.
Lo mejor es tirar para adelante y a ratos no pensar mucho o mejor casi nada que total lo que venga nos lo van a dar hecho.
ResponEliminaBesos.
Si no tiramos, nos empujan. ;-)
EliminaLo cierto es que no paramos casi nunca, ni para pensar...
Besos
M'agrada molt la teva reflexió i també o sobretot la frase de la satisfacció, perquè explica molt bé que tot té dues cares. Jo vaig tenir una infantesa feliç, però no hi penso gaire ni l'enyoro gens.
ResponEliminaI com sempre buscant l'equilibri, fràgil, difícil i sovint només temporal. I si el perdem, doncs a buscar-lo de nou.
Aferradetes preciosa.
Potser que quan assolim un objectiu, ens manqui l'esperit que ens ha dut fins allà, que és el que tenim quan fem el camí...
EliminaL'equilibri sempre és temporal, almenys per a mi. ;-)
Aferradetes, nina.
Seny i serenor en les teves reflexions, on has sabut conjuminar totes les paraules requerides.
ResponEliminaAferradetes, Paula!!!
De tant en tant en tinc, encara que no ho sembli. ;-)
EliminaMoltíssimes gràcies, Joan!
Aferradetes!!
Estimada Paula, has dejado un texto de gran reflexión y muy profundo. Hay aquí una pura nostalgia de los momentos infantiles y la manera de sentir, pero el texto refleja finalmente la compleja realidad emocional de tomar aquellas decisiones difíciles en la vida adulta. Y nos llevas a avanzar firmemente buscando un motivador equilibrio entre el pasado y nuestro presente.
ResponEliminaQue tengas lindos días.
¡Muchas gracias!
EliminaSí, añoro la inocencia, los pensamientos simples, las risas, los juegos... la ingravidez de esos años... como si la realidad adulta nos dejara sin nada de lo que fue.
Aferradetes, Eukel.
M'agrada especialment la imatge del “groc palla dels records”, que brilla com un fil de llum que ens connecta amb el que vam anar, mentre avancem cap al que som. La foto és magnífica, i el to sípia molt adequat amb el to evocvador del text. Enhorabona, Paula!!🌠✨🤗😘
ResponEliminaAquest "grog palla" és molt emprenyador, quan no saps on posar-ho, perquè no resulti massa estrany. ;-)
EliminaMoltíssimes gràcies!
Aferradetes, Alfons! 😘🤗
Quin text més reflexiu!!
ResponEliminaSí, a mesura que ens fem grans, ens allunyem del que volíem ser quan érem petits, i sí, crec que els somnis canvien segons on hagis estat...🧡
Moltes gràcies!
EliminaGeneralment tos els somnis de petits, no tenen res a veure amb els somnis de quan som grans.
Aferradetes, Katerina.😘
Deixo el blog durant un temps.
ResponEliminaGràcies pels comentaris.
Petons.
Em sap greu, però has de fer el que tu necessitis.
EliminaFins aviat!
Petonets, Xavi.
De petits tot semblava fàcil. Ara, amb més responsabilitats, les emocions són més complexes. Però els records ens donen força per seguir endavant i trobar qui som. Gràcies per compartir tanta sensibilitat. 💛
ResponEliminaUna abraçada, Lluna
En els nens petits, l'atenció en alguna cosa és menor que quan creixen. La necessitat de moure's, aixecar-se, córrer, explorar l'entorn... és fa d'una manera natural i sense maldecaps. A mesura que creixem, la cosa es complica més i cal tenir aquesta força per seguir.
EliminaMoltes gràcies!
Aferradetes, Jordi.
Bona tarda, calurosa també. He passat pel teu raconet. Des de desembre que no obria el Blog Caminejant. Et volia saludar i felicitar-te per la teva constància. Recordo encara la trobada. Veig coses de la Carme a Instagram. Tu hi ets? Aferraetes!
ResponEliminaHola, nina.
EliminaQuina alegria veure't per aquí, moltes gràcies per passar!
Doncs no, sóc caparruda en aquest sentit, no tinc ni Facebook, ni Twitter, ni Instagram. La meva connexió amb el món és aquí, al blog.
Espero poder parlar més sovint amb tu. ;-)
Aferradetes ben fortes!
Unas palabras muy acertadas, amiga... La imagen, es de cine. Me encanta.
ResponEliminaUn abrazo
Me alegra que te guste todo. ;-)
EliminaAferradetes, amic.
M'agraden molt les teves reflexions, un text breu però intens.
ResponEliminaI és important que quan aconseguim un objectiu mirem enrere per veure el camí recorregut, tot el que hem superat fins arribar-hi, que segurament no hagi estat fàcil.
Aferradetes, preciosa.
I de pas, recuperar alguna cosa que hem perdut, potser perquè en aquell instant no ens va semblar important o per mil històries més...
EliminaAferradetes, preciosa.
Me gusta el tono optimista con que has abordado está publicación. Espero contagiarme, porque yo ando un poco necesitada de ánimo.
ResponEliminaBesitos de anís.
Es como agarrarse a un clavo ardiendo, todo antes de caer en picado, que conozco demasiado esa sensación de desánimo y cuando la huelo ya me pongo en alerta.
Elimina¡Ánimo, Sara, que nada dura para siempre!
Besos dulces.
Penso que passat i futur són igual d'importants, no es pot prescindir de cap.
ResponEliminaNo penso massa en el futur, sóc al present; però bé, no es pot deslligar res.
EliminaAferradetes, nina.