REMOLí

Si mires aquest paisatge, l'atmosfera se sent gran, gairebé intangible, però present a cada respiració. En un món on la recerca constant de grandesa sembla que és el motor que impulsa les nostres accions, és curiós com l'harmonia es presenta com un tema delicat, gairebé esquiu. L'atracció per l'èxit ens porta a perseguir metes sense aturar-nos a observar el verd mar que ens envolta, aquest símbol de calma i equilibri natural que poques vegades valorem. Intentar assolir una cosa significativa, moltes vegades implica perdre de vista aquests petits detalls que conformen el nostre entorn. En aquest remolí, l'objecte del nostre desig es torna borrós i la delicada línia entre allò que volem i allò que realment necessitem es desdibuixa. 

Així transcorre el dia, en un moviment continu entre esperança i realitat, sense l'experiència pura d'haver transitat aquest espai, deixant que les paraules flueixin sense cap conclusió.

*Proposta de la Mimi 

UN JARDí massa TRANQUiL

[Lletres i fils ~ Març 2026] 

—Mira, Manel, aquesta mèrlera recorda els dies en què els nens corrien pel jardí, buscaven cucs i llavors, sempre tan plens de vida!— digué mentre observava l'ocell picotejant a terra.

—Sí, Carme. Ara tot està tan tranquil… gairebé massa— respongué en Manel, sospirant. —Abans la casa vessava de rialles i soroll. Sembla que fos ahir quan celebràvem els aniversaris amb tots els néts per aquí.

—Ho sé. A vegades sento un gran buit. I pensar que abans aquí corrien cinc néts com a bojos!  Ara només corre la mèrlera i ni això amb tanta cura.

—Recordes quan la casa semblava un zoològic?— respongué ell amb un somriure. —Entre nens, gossos i fins i tot un gat entremaliat, no sabíem on trepitjar.

—Sí, i els teus intents per posar ordre eren èpics. "Compte amb el test!"  deies, mentre el més petit tirava tot a terra.

La mèrlera picà una engruna a prop dels seus peus.

—Almenys ens queda aquesta companyia emplomallada — xiuxiuejà na Carme. —No és el mateix... però encara tenim històries per omplir la casa...

—I una cosa és segura— digué en Manel —en aquest jardí sempre hi haurà qui busqui molles i alguna xafarderia nostra.

Tots dos rigueren, deixant que la malenconia s'esvaís entre rialles i records.  

RESCATATS . . . [ XLIII ]

Petxines silents,

fòssils d'un mar distant.

Misteri marí.

(Març ~ 2026) 

.  .  .  .  .  .  .  .  .  .  

Fora del mar,

petxines esdevenen

luxe en venda.

(McAbeu) 

  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  

Olor de mar

collarets que regales

Ones al coll.

(Carme)

BEURATGE

—Has provat ja el beuratge que preparen a les noves instal·lacions?— va preguntar ella, amb veu baixa i to tallant. 

—Sí, ho vaig provar ahir a la nit. Té un aroma fumat, com si portés anys guardat en una bóta de fusta. A mi em va semblar més fort del que esperava, gairebé em picà a la gola —va respondre ell, mirant cap a l'horitzó tenyit d'un color crepuscle oceànic, com el de les marees ocultes sota la lluna. 

—No és qualsevol barreja. Només els que tenen un coneixement genuí saben manipular aquests ingredients. El greix que sura a la superfície li dóna aquest toc més fort, gairebé perillós. 

—Perillós o no, aquest món sempre busca alguna cosa que alteri la calma, una espurna que desperti allò  que està amagat. 

—I aquí estem!, atrapats en aquesta dansa invisible, on res no és tan simple com sembla i cada glop explica una història oculta sota capes de fum i misteri. 

—De vegades, enmig de la rutina, petites coses com aquesta ens connecten amb allò essencial...

—Brindem llavors, per allò insondable i allò prohibit! 

*Proposta a River 

RESCATATS . . . [ XLII ]

Liles floreixen,

ballen sobre la terra,

llum i silenci.

(Març ~ 2026)

.  .  .  .  .  .  .  .  .  . 

Petita flor

arrelada al roc

es manté ferma.

(McAbeu)

.  .  .  .  .  .  .  .  .  . 

Silenci lila

Perfum sobre la roca

Atreu mirades.

(Carme) 

.  .  .  .  .  .  .  .  .  . 

Olor d'espígol

s'alça damunt la roca.

Arreu s'escampa.

(Núria) 

.  .  .  .  .  .  .  .  .  . 

Verbenes liles

que remouen l'ànima,

afloren records.

(Joan) 

.  .  .  .  .  .  .  .  .  . 

Aquest sòl ens te

a les dones liles lliures

com valor segur.

(Alfred) 

.  .  .  .  .  .  .  .  .  . 

Damunt la dura roca

s'eleven flors silvestres

que perfumen la vida.

(Risto) 

.  .  .  .  .  .  .  .  .  . 

Quan menys t'ho esperes

floreix la primavera

entre les pedres.

(Helena)

L'AiGUA MÀGiCA

La font al centre de la plaça semblava tenir vida pròpia. El seu murmuri hipnòtic atreia nens i adults per igual, com si un encanteri invisible els cridés. Els nens amb ulls brillants s'acostaven tímids, estenent les mans per tocar aquelles gotes que dansaven a l'aire. Els grans, relaxats en els bancs propers o compartint converses animades, recordaven històries d'estiu i jocs infantils. L'aigua es convertia en un imant, no només refrescava, sinó que semblava xiuxiuejar secrets ocults, misteris que només els qui s'aturaven a escoltar podien percebre. En aquest cercle al voltant de la font, temps i realitat es desdibuixaven, la quotidianitat cedia davant d'un magnetisme antic i profund. Tota la plaça semblava respirar al ritme de l'aigua, un vincle invisible entre generacions que també aportava calma i benestar; atrapats tots,  grans i petits, en aquell instant de fascinació eterna. 

EL RAMAT

El crepuscle oceànic projectava ombres allargades sobre el corriol, on un grup de joves s'aventuraven a recórrer el bosc. Rialles i patates fregides cruixien a les mans mentre caminaven. Tot i així, l'aire alegre aviat canviaria. Un xiuxiueig glaçat va emergir de la muntanya, van albirar de lluny un ramat d'ovelles que semblava guiar-los cap a una clariana. A mesura que s'acostaven a la foscor, un crit esquinçador va trencar el silenci. Tot va quedar subjectat en un instant. El formatge, fonent-se a les mans d'un d'ells, es convertí en un símbol de terror imminent. Una ombra fosca va lliscar entre els arbres i ja res no seria igual. El camí cap a la llum s'esvaí... De sobte, un silenci aclaparador els deixà immòbils, mentre uns ulls els miraven fixament. Els segons semblaren hores... Un gos d'atura negre sortí de darrere un arbre bordant-los i els pobres sortiren per cames del lloc. Tal fou l'ensurt que no en tornaren a parlar mai més.

*Proposta de River

PiCAPORTA

 

Picaporta de la Casa de l'Ardiaca (1490-1510)

Museu del Cau Ferrat, Sitges 

a  RELATS CONJUNTS

Imaginem per un moment que el picaporta de la nostra porta és, en realitat, un drac en miniatura. Alguna vegada t'hi has fixat? Aquesta peça... oh, és molt més que una peça!, té la forma d'un drac, les escates brillen amb el reflex de la llum... Cada cop que el toquem, sentim la història mateixa de la seva existència. Aquest artefacte, més que un mer objecte funcional, simbolitza un guardià de secrets i somnis. La fragilitat del disseny contrasta amb la fortalesa que la seva figura evoca. Un picaporta drac no només és un accés físic, sinó també una invitació a la imaginació, o dit altrament, trobar el que és màgic en allò mundà. 

Els dracs, a la mitologia, són criatures majestuoses que custodien tresors; així que representa el llindar entre la nostra vida quotidiana i els mons ocults que anhelem explorar. Cada cop que el toquem és com si estigués esperant una batalla èpica, on ens enfrontarem a la realitat. Simbolitza les nostres pors, els nostres anhels i allò que hem volgut evitar... però és part de nosaltres mateixos... No només és un drac de ferro, és un recordatori que encara que ens espanti, sempre hem de seguir caminant per avançar. 

CREPUSCLE

Tot i que avui els sucs del crepuscle

són corones d'espines, ira de llangardaix,

com quan era més jove a estones m'ompl

les butxaques de velluts i llunyanies.

Me les ompl de pensaments balsàmics,

d'intervals lírics, de cistelles de fruita,

de resplendors i ecos de la terra promesa:

rius i vinyes, mel i horts, coure i ferro.

Després, el buit total, ni un bri d'herba?

-Antoni Vidal Ferrando 

DiNGO

Al crepuscle oceànic, la costa australiana es vestia de colors vibrants, atraient turistes i fotògrafs. Tanmateix, la propietat d'aquestes vistes impressionants generava debat. En una reunió recent, es discutí la possibilitat de construir un complex turístic que utilitzaria barrils de fusta per dissenyar-los. Tot i les veus en contra, alguns defensors sostenien que la inversió podria revitalitzar l'economia local. A baix, a la sorra, un dingo rondava silenciós per la platja, mentre els vilatans expressaven el seu dubte sobre l'impacte ambiental del projecte. Es preguntaven si el mar continuaria sent generós o si algun canvi desconegut alteraria la rutina diària. La vida era simple aquí, sense complicacions ni lliçons per aprendre, només el vast oceà i els seus secrets. De sobte veieren com el dingo feia voltes al mateix lloc, emetent un lladruc sec i gratant en un mateix punt de la sorra. Tots baixaren a la platja per veure què li passava, després d'uns instants, el gos tragué un peu. Tothom quedà horroritzat... La bellesa del capvespre contrastava amb les inquietuds que aguaitaven en els seus pensaments, recordant-los que la vida és tan calmada com tibant... 

*Proposta de River

8M✔️

 

El silenci que prové de la por pot resultar incòmode. He arribat a entendre que m'he estès un parany, una veu interior tan antiga com la humanitat, que ens xiuxiueja a les dones que només hem d'actuar si ho fem de manera perfecta. Mentrestant, els homes se solen llançar a l'acció sense tenir habilitats, aprenent en el procés. Les dones, per contra, sentim que necessitem tenir-ho tot clar abans d'actuar i perdem oportunitats mentre el temps avança.

Per això he decidit escriure. No perquè tingui certesa, sinó precisament per aquesta inseguretat. Vull escriure i compartir els meus pensaments, sense importar-ne el resultat. La meva intenció és trencar amb aquest patró, encara que de manera modesta. El canvi no passa immediatament ni se soluciona fàcilment, però s'aconsegueix mitjançant accions petites i constants. És imprescindible que les dones deixem de buscar aprovació per existir en igualtat. Cada veu compta i cada acció suma. 

És un moment perfecte per reflexionar sobre els avenços que hem aconseguit però -també i sobretot- els que encara ens queden per fer.

RESCATATS . . . [ XLI ]

Infants juganers,

innocència del passat, 

jocs de somnis.

(Març ~ 2026) 

.  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  . 

  

Tarda d'estiu

ben plena de rialles

dos infants juguen.

(McAbeu) 

.  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  . 

Jocs molt ben trobats

a la mainada tot val

somnis de futur.

(Alfred) 

.  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .

Jocs càndids d'infants,

sobirans del gronxament,

temps sense destí.

(Joan) 

.  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .

La tirolina

i un bocinet de tarda.

Jugant ben junts.

(Carme) 

.  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  . 

Ríen los niños,

y el mundo —por un instante—

aprende a jugar.

(Núria) 

.  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .

  

Jocs d'infantesa

els fan estar alegres.

Per sempre nens. 

(Núria L.)

ENCAiXAR

Era un dia qualsevol quan vaig pujar al tren, ansiosa per escapar de la meva rutina observava el rellotge, sentint que el temps m'atrapava dins un bucle inacabable, cada segon era com un trencaclosques on una peça no encaixava a la meva ment, les paraules eren només soroll al cap. Ningú sabia si mai podria escapar-me d'aquest cicle aterridor o si romandria atrapada al meu propi laberint emocional, esperant a ser alliberada.  

De sobte, un crit esquinçador va interrompre els meus pensaments, una dona a l'estació havia deixat caure un bol ple de flors i els pètals de color rosa elèctric volaren en totes direccions, creant una imatge de colors vibrants a terra. Atrapada entre el desig d'ajudar i la por de perdre el tren, vaig mirar enrere cap a la dona que intentava recollir les flors... 

Just quan pensava que tot era un somni i qui sap si la clau per sortir d'aquest cicle estrany, el xiulet del tren va ressonar. Em vaig aixecar del seient i, en un instant, vaig prendre la decisió de enfrontar-me a allò desconegut, deixant enrere les ombres del passat.

*Proposta de Lissa 

RESCATATS . . . [ XL ]

Amunt i avall,

temps que s'escola breument.

L'ART etern, viu.

(Febrer ~2026) 

.  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  

Pedres que parlen

d'una història que passa

ara i sempre.

(McAbeu) 

.  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  . 

Pedres eternes

van veient com passegen

vides efímeres.

(Carme)

.  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  . 

The stones cry out for

all they've seen and heard and known

if we could just hear.

(Mimi)

CAMiNS OPOSATS

En un carrer concorregut de la ciutat, un home passejava el seu gos amb una corretja que els unia, però també marcava una clara separació entre els seus desitjos. L'amo, distret pel tràfec urbà, girà cap a la seva esquerra, mentre que el gos, guiat pel seu instint i la curiositat, desitjava seguir de front cap a un indret ple d'olors intrigants.

—Per què no podem explorar plegats?, hi ha més enllà d'aquest camí!— pensà, desitjant la llibertat de córrer i jugar sense restriccions.

L'amo, conscient del temps que perdien, seguia caminant.

—He de seguir la meva ruta, tinc feina que m'espera— digué amb un to sec. No podia evitar pensar que l'adorava i com desitjava que sempre estiguessin plegats, però les responsabilitats eren primer.

Mentre l'home s'allunyava pel camí escollit, l'animal desconcertat va tirar suaument de la corretja, expressant el desig de seguir endavant. La tensió entre tots dos creixia, el desig de llibertat del gos xocava contra la voluntat del seu amo, creant un moment de silenciosa incomprensió. En aquell instant, tots dos estaven units per una corretja que els mantenia en aquesta dansa de desitjos oposats... 

Tots sabem com acabà... guanyà l'obediència, la lleialtat i l'estimació.

FUM

El rellotge marcava les set de la tarda quan la Llúcia, envoltada de les seves dues amigues, es retocava a la terrassa d'un bar. La música ja ressonava des del carrer i la brillantor de les llums es filtrava per la finestra.

-Només una mica més de pintallavis- va dir, mentre retocava el seu maquillatge amb mans tremoloses d'emoció.

—Llestes!— va cridar l'Anna, ajustant-se la brusa amb entusiasme.

Van sortir juntes, rient i empenyent-se a l'estreta entrada del bar. La festa prometia ser èpica. Els cossos es movien al ritme de la música i l'aire estava carregat d'energia. Les rialles esclataven com a bombolles de xampany i la música retrunyia a les orelles. Per fi llestes, es van llançar a l'enrenou de la festa. La multitud era un oceà de cossos agitats, vibrants i Llúcia es va deixar portar. No obstant, quan va girar la vista cap a les seves amigues, alguna cosa la va aturar. Una ombra va lliscar darrere seu i es va perdre entre la multitud, dansant com si el món s'aturés, deixant-les enrere mirant confuses i preocupades. Les seves amigues la van cridar pel seu nom, però només hi va haver música i soroll com a resposta.

De sobte, el telèfon va vibrar. Era un missatge de l'Anna:

—On ets?—

—No em van deixar entrar— va respondre una veu subtilment distorsionada.

Un calfred va recórrer l'esquena de les seves amigues, la nit havia agafat un gir fosc i letal.

Llúcia va mirar al seu voltant, sentint una estranya sensació d'inquietud. Després la pantalla es va apagar i el cor es va accelerar. El so es va esvair, no hi havia llum ni música, només un silenci aclaparador... 

De cop i volta, un crit. Mirades confuses. Una ombra al cantó. Les amigues corregueren cap allà, però només trobaren espais buits, com si mai no hagués estat present... desaparegué com el fum d'una cigarreta... 

NiT ESTRELLADA

 

Géza Faragó, 1913, Femme élancée avec chat 

a  RELATS CONJUNTS 

Ja me tens aquí, fent guàrdia, perquè la senyoreta té l'antull de veure els estels fora de la ciutat. Diu no sé què de la contaminació lumínica o què sé jo!  Mem si no podia estar millor al seu ample balcó, asseguda a una butaca d'aquelles que sembla que et perds dins, amb un còctel a una mà i la cigarreta amb l'altra... I jo podria aprofitar per anar a veure una gateta la mar de bonica que vaig conèixer fa un parell de dies i, si es deixa, passar la nit amb ella... Doncs no!, aquí dret com un mussol, escoltant les ximpleries que m'explica i dic jo, per què es posa la mà davant dels ulls?... la lluna és plena i la deu enlluernar... no volies poc llum per veure els estels?... doncs au, tassa i mitja! 

RUA ~ 2026 🎭

 

La música començà i, malgrat el fred, 

tothom s'hi apuntà.

Petits i grans cap a la bauxa.

Els carrers s'ompliren de colors i alegria

i la pluja també hi va ser, 

tot i que no com de costum.

Plomes, cintes, capells i... galetes,

fins i tot cadires improvisades.

Balls, bots, jocs, tot hi cabia.

Vestits que lluïen més que mai.

Els records es colaren entre les carrosses.

I la màgia, molta màgia per tot arreu.

Tampoc faltaren els somriures,

ni les picades d'ullet a la natura.

Així va ser i així vos ho he explicat.

LLUNA

Fotografia: Alfonso Chacón Montero 

Al cor del circ, sota la carpa de colors vibrants, hi vivia una noia anomenada Lluna, que va conèixer el món entre rialles i aplaudiments. Des de petita, havia après a moure's entre els llums i les ombres, ajudant als pares en cada funció. Als interludis, mentre l'aroma de les crispetes impregnava l'aire, lliscava entre els trapezistes i els acròbates absorbint cada centelleig de màgia que es desprenia de cada moviment.

Una tarda, mentre el sol s'amagava darrere la lona del circ, se la va veure asseguda en un trapezi, vestida amb un colorit vestit de mim i unes grans sabates vermelles. El coloret a les galtes ressaltava la seva innocència. Els seus ulls, immensos i brillants, reflectien la màgia del circ i mostraven una curiositat infinita, mentre mirava cap avall, cap al públic que reia i aplaudia. Just en aquell instant, un espectador a primera fila, havia deixat anar un globus d'heli que flotava i la seva mirada va seguir la bombolla ascendent, semblava estar atrapada en un dia qualsevol, però la seva ment estava molt lluny d'allà.  L'espectador, que l'observava meravellat, va notar com es perdia la mirada a l'horitzó, com si busqués un món més enllà del circ, un univers ple de possibilitats. Lluna no era al circ, volava cap a un lloc on els somnis són tan lleugers com l'aire que sostenia el globus... així i tot, en aquells moments, el trapezi era el seu regne i cada actuació una promesa de llibertat...

AiGUA

L'aigua que brolla,

set del cor, font de vida,

llum i silenci.

[Febrer~2026]  

.  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  

Deixa l'aigua fer,

corre cap al seu destí,

portar la vida. 

[Alfred] 

Brolla com l'aigua,

la claror del matí,

i m'omple el cor. 

[Carme] 

La font s'asseca

quan brolla injustícia

               dels cors eixuts

[McAbeu]

Cleansing waters flow

in time of joy or sorrow

the relief of tears

[Mimi]

Nestlé kalkuliert:

Wir kaufen alle Brunnen

Wasser ist kostbar. 

[Sean]

Glop a glop calmes

boques assedegades.

Ets font de vida.

[Núria] 

Aigua de franc

que és com l'amor a l'art.

Font de saber.

[Helena]

BANY DE FANG

La pluja queia amb força i en Marc decidí refugiar-se en un rentat de cotxes abandonat. En entrar, una olor d'humitat l'embolicà mentre els seus ulls s'acostumaven a la foscor. De sobte, alguna cosa va brillar a terra i s'apropà disposat a examinar-la, quan va sentir un soroll darrere seu.  Es girà ràpidament i el seu cor s'aturà en veure una figura amb un ull de vellut, omplint el lloc amb un somriure pertorbador. Amb cautela, s'acostà i va ser aleshores quan veié la caixa oberta plena de cinta adhesiva disposada d'una manera inquietant. La figura en sostenia una entre les mans, mentre xiuxiuejava:

—T'agradaria un bany de fang? 

Abans que pogués reaccionar, li oferí un tracte amb una veu esgarrifosa.

—Si vols sortir viu d'aquí, hauràs d'empassar-te aquesta pastilla, mastegant-la lentament com si fos una gominola...

Mentre el vent fuetejava el taller i sense poder escapar, en Marc comprengué que aquell lloc no era el que semblava ser i sentí un calfred recórrer la seva esquena. De sobte, el so de la cinta adhesiva el tragué dels seus pensaments i immediatament caigué a terra desmaiat.

En obrir els ulls ja era de dia... havia parat de ploure... no hi havia ningú... estava cobert de fang de cap a peus i no podia moure's... tenia les mans i els peus lligats amb una cinta adhesiva de color rosa elèctric...

-Publicat al blog de Lissa-

RESCATATS . . . [ XXXIX ]

Treuen el cap,

campanetes ressonen

parlen de records 

[Gener ~ 2026]  

  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .   

Vell campanar

la teva veu ressona

en el present 

[McAbeu] 

Per què repiquen

aquestes campanetes?

És toc de bateig! 

[Joan] 

A cada toc,

que fa la campaneta,

un nou record. 

[Carme]

Que mai no es perdi

el toc de les campanes.

Símbol d'un poble. 

[Núria] 

Fregant els núvols,

ding-dong que ve de dins

i arriba lluny. 

[Helena]

EL FORMiGUER

Es trobava profundament fascinada pel món que l'envoltava, la nena es va asseure a terra amb el seu vestit carmí, el sol brillant a la pell, mentre observava les formigues treballant sense parar. Eren com petits monjos, cadascuna a la seva missió, movent engrunes de menjar amb un esforç que li semblava espiritual. Es va preguntar quant de temps portaria construir casa seva, un llarg viatge per a aquests diminuts éssers. Els seus pensaments eren com un riu tranquil que flueix amb corrent serena. Mentre les formigues anaven i venien, la nena va sentir compassió per elles, eren tan petites, però treballaven amb tant d'afany!  Va pensar en com ella, sent encara una novella a la vida, de vegades se sentia atrapada entre la diversió de jugar i les responsabilitats d'ajudar a casa.

Un nen passava corrents a prop seu, deixant una estela de pols aixecada pels seus peus. La nena va somriure, cada dia són diferents, com un corrent que mai no s'atura...

Tot i ser només una nena, va aconseguir captar la grandesa en allò petit,  sentint-se atrapada en un moment que semblava etern. La seva mirada es perdia en els seus moviments, admirant com cada formiga tenia un propòsit, un indret en aquest món. Observant-les va entendre que cadascú té el seu propi camí i això la va fer sentir una mica més gran.

* Proposta de  Jean Seating,   publicada a River 

Paraules: 

1.-Llarg  2.-Monjo  3.-Novell  4-Espiritual  5-Temps  

6-Formigues 7-Nen  8.-Compassió  9.-Corrent  10-Atrapat 

Color: Carmí

RESCATATS . . . [ XXXVIII ]

Cabal de riu

en vers flueix la vida,

parla l'aigua. 

[Gener ~2026] 

A l'aigua d'or

els ànecs fan camí,

inspirant versos.

[McAbeu] 

Es belluga l'aigua

parlant suaument

als ànecs lliures. 

[Alfred]  

Ens parla l'aigua

i acoloreix els versos.

Queda el deixant. 

[Carme]  

Cantarina el agua

Hoy de color dorado

Y tres en ella embobados 

[Laura] 

Lauschet den Versen

aller Stimmen des Flusses:

Uralt, doch stets jung.

[Sean] 

Deixaré caure

unes llàgrimes al riu

amb destí incert.

[Joan] 

Parella d'ànecs

l'aigua els custodia

a la deriva. 

[Xavier]