TEMPS

Chris Chapman

"El temps és un invent de l'home per a demostrar que les coses tenen moviment".

 

En Colau, mumpare, ja està fora de l'hospital. El temps a partir d'ara transcorrerà al seu ritme. Ell, o el seu cos, marcarà la pauta a seguir i tot el que l'envolta -tot i tots- ens mourem al seu ritme. Res serà igual. Mai res és igual, però és potser ara quan realment ens adonem que tot canvia, unes vegades gairebé inapreciable, altres de manera brutal.

"Sempre hi pot haver un moment de lucidesa dins del caos, el caos ho contempla tot"

 

Moltes gràcies a tots, de part seva i meva.

DIA a DIA

Avui he deixat un comentari a una persona molt estimada ... "necessito que algú em doni una pessigada per fer-me sentir viva".
Tota la setmana obrint el bloc per deixar-vos un missatge i, cada vegada que he pogut fer-ho, m'he quedat amb la ment en blanc sense saber com o què dir. En el poc temps que disposo, he visitat alguns blocs. En uns he deixat comentari, en altres no i no per no saber què dir, simplement per no disposar de la concentració necessària per estar amb tots vosaltres.

Des de dilluns passat, el meu pare està ingressat per un ictus. Se'ns fa dur parlar-ne, tant pel sentiment com per tots els records que suposa. Un fet que s'ha repetit dolorosament en aquests últims anys en la meva família i que ens deixa a tots sense paraules. Només em queda estar al seu costat, fer-li aquests moments més "humans" i intentar que no li arribi la meva tristor.

Gràcies a tots ... una aferrada.

Dependència o VIDA

Imatges pròpies

 Divendres passat vaig tenir el plaer d'assistir a una conferència que va oferir Josep Pàmies  juntament amb Julio Cantos al Club Diari de Mallorca.  El lloc estava ple de gom a gom i vam haver d asseure'ns a dalt de tot.

 

La conferència va transcórrer en un ambient distès. Josep va desenvolupar els seus coneixements sobre les plantes i els seus efectes sobre la salut.

Ens va introduir en el món -que per a la majoria dels assistents seria l'ideal- per deixar de ser dependents de les grans indústries farmacèutiques. Ens va aconsellar sobre quines plantes serien les adequades per a cada cas exposat i ens va animar a conrear les plantes a casa. Ens va parlar de la iniciativa de pobles que utilitzen els seus espais comuns per desenvolupar aquesta forma de vida i, d'altres, en què els habitants cedeixen els seus jardins per al cultiu i l'ús comú de les mateixes ... a anys llum estem nosaltres (opinió personal).

 

L'anècdota es va produir al principi de la mateixa, quan Josep va preguntar si la xerrada havia de ser en castellà o en català. La majoria volíem que fos en català, però en preguntar qui no entenien el català, es van alçar una desena de mans i el conferenciant, davant les protestes de la resta dels assistents, va optar pel castellà afegint que Catalunya tindria la independència parlant o no en castellà. Aplaudiment massiu. Durant la mateixa, hi va haver altres moments en què va parlar del fet, i de com l'Estat i les farmacèutiques compliquen l'evolució del projecte.

 

Ens va passar l'estona tan ràpida, que en acabar semblava que havien passat deu minuts. Per a tots les persones que patim malalties cròniques (o així ens ho han fet creure), ens agradaria poder arribar a aquesta medicina natural, on els efectes secundaris desapareixerien i així s'evitaria que altres òrgans patissin les conseqüències de la química, tal com ens la serveixen avui en dia.

Salut per a tots!!

 

 

 

 

 

 

EL PETIT MISSATGER

   

M'ha vingut a visitar un petit missatger i m'ha dut noves de tots vosaltres.

M'ha explicat que gairebé tots ja sou per aquí, na Carme, na Montse, el Sr. Gasull ...

i que heu pujat coses molt maques e interessants. Ja li he dit què cada dia trec el

cap una micona i vaig llegint fins que puc.  Es fa feixuc a  moments,  a causa  de

la poca energia que tinc,  però aviat estire bé  i  amb força per  a  respondre a  tots

els vostres comentaris  i  a deixar els meus als vostres blocs.  Promès!

També vull agrair totes les llunes que m'han arribat,  són tan maques com la que

he tingut aquests dies a la meva finestra.  Sí, podeu creure que l'he vista malgrat

les turmentes ... tenim un pacte   - quan està jugant amb els núvols  i  s'amaga

darrere d'ells -  si la vull veure, només he de mirar al cel, al punt més clar de la nit

i dir-li  "va, deixa que pugui veure't" i ella  - generosa que és -   va guaitant per

fer-me  l'ullet i després es torna a amagar.

Tinc la mala costum de ser una esponja i "compartir" malalties de certes persones que

estimo i és el que em passa en aquests moments. Crec que algú em va parlar d'això

fa un parell de dies al meu bloc.  És molt curiós quan,  malgrat la distància, veig el

reflex amb mi del malestar d'un altre ser. No es representa exactament com a l'altre

persona, però si té similituds. Per exemple, es pot haver trencat la cama dreta i

jo, sense saber-ho, sentir punxades a la mateixa cama ... (Això no ho puc explicar

als metges perquè em dirien que estic boja, i a mi m'agrada estar-hi). Us he deixat

dues imatges del meu petit missatger perquè us quedi una mica més clar el que dic.

Per deixar-vos tranquils us diré que tinc febre molt alta, sense cap motiu aparent, que

va i ve quan vol, que em té una mica baixa d'energia i que m'estic cuidant força. 

Estic bevent molts líquids, faig repòs (moooolt) i  que seguiré fent-ho fins que em

trobi al 100%.  Mentre,  aniré  fent,  de mica en mica.

Us estimo, us enyoro,  i us envio  bessets  i  aferradetes  perquè no us manquin mai.



FANTASMES del PASSAT - ALZHEIMER -

Era dissabte, no m'anava bé anar-hi, però sabia que si hi anava el diumenge no li trobaria. Gairebé sempre el recollien per anar a dinar a ca la meva germana gran. Així només podia veure a la meva mare, i em quedava sense veure al meu pare. Per això estava ja decidit i vaig sortir d'hora per agafar el tren. Quan vaig arribar estava endormiscat, assegut en una butaca a la sala comunitària, amb els braços plegats. Li vaig donar un petó al front i va obrir els ulls, em va somriure i m'agafà la mà. Em vaig seure al seu costat, acariciant-li la mà,  i li vaig demanar com estava.
Va començar a explicar-me que per la nit el portaven darrera la porta, l'assenyalava amb la mà, era la porta de l'entrada.
-Ens porten a un lloc pitjor que aquest. Allà no ens atenen.
Jo no entenia res del que deia i vaig intentar esbrinar de què m'estava parlant.  Però ell seguia assenyalant la porta...
-No sé com arribo allà, no sé si en cotxe ... no recordo, només que sóc aquí i de sobte estic allà. 

-Pare de quin lloc em parles? Quan vénen a buscar-te els diumenges?
-No, no ho sé. Però després de sopar anem a dormir allà.
Vaig intentar tranquil·litzar-lo, encara que era jo que necessitava tranquil·litzar-me, i li vaig preguntar per la mare. Em va dir que estava a dalt, a la seva habitació i que estava dormint. Li vaig proposar que pugéssim junts. Vaig agafar el seu bastó i l'hi vaig deixar a la seva mà, mentre el sostenia per l'altre braç. Pujàrem.

A la pujada em va comentar que hi havia un noi nou, que no li agradava molt perquè venia d'un altre lloc on l'havien fet fora. Que havia noies que es portaven molt bé, però d'altres no, i que si no fos per la meva mare, ell se n'aniria. Quan vam arribar a l'habitació, tot van ser carícies cap a la meva mare. Primer les seves, després les meves. Em va comentar que creia que era diumenge i li estranyava que no l'haguessin anat a cercar. Li vaig dir que només era dissabte i que jo hi havia anat per tal de poder veure'l.

Després d'una bona estona d'acariciar els cabells de la meva mare, d'explicar-li els meus secrets sense paraules, vaig agafar el braç del meu pare i vam baixar.
Li vaig portar a la seva butaca i donant-li una forta aferrada,  li vaig dir que no es preocupés, que el diumenge l'anirien a buscar per anar a dinar.

Quan vaig sortir d'allà, tot em va caure al damunt. No podia creure que pogués començar el malson de nou i vaig plorar sense consol. Després de deu anys de patiment mutu, d'intentar assimilar el deteriorament de la meva mare, d'aguantar llàgrimes, d'inventar monòlegs ... quan creia que tot estava ja superat, l'ombra del passat tornava ara en el meu pare.

No sé si podré passar per el mateix una altra vegada, pensava haver après molt durant aquests anys,

però ara ja no n'estic segura.