67

Ni fred ni calor davant aquest 67, no és com quan eren els 50 que vaig sentir que podrien ser la meitat de la meva vida; els 60 on vaig ser conscient de que no tot es pot controlar; fins i tot els 65 amb la jubilació i tot un futur per davant?... Aquesta xifra no em diu res, de moment. I com sóc molt de sensacions, m'ha deixat una mica astorada. Voldria no pensar tant, però és complicat vivint sola i sense algú amb qui xerrar, tret del bon dia i bona tarda protocol·laris... Companys i companyes, salut!!🥂

66 . . . i SEGUiM! . . .

Postal d'una fotografia cedida per la família Llobera-Buades

"A gran necessitat, gran diligència" -Ramon Llull- 

No sé exactament de quin any és, suposo que està entre 1945 i 1960. La postal no posa altres dades ja esmentades i tampoc recordo perquè la tinc, suposo que va aparèixer entre els papers de mumarona... però com dic, no n'estic segura. El fet és que la Carme va pujar un post on es mostrava com era el Pla de Santa Maria a 1954 i em vaig recordar que tenia aquesta postal. 

Vaig pensar que poques coses han canviat d'aquest paisatge, tret de les persones i les maneres de desplaçar-se. Vaig cercar entre les meves fotos si en tenia cap de 2023... però no n'hi havia des d'aquest angle, així que em vaig proposar sortir al carrer i tornar a la plaça a fer-ne una, perquè veiéssiu les diferències. 

És una manera de rendir homenatge a un carrer que em va veure néixer fa 66 anys, on vaig jugar i créixer i... on vaig viure fins els vint-i nou anys.

Salut!!🥂

 

[GENER ~ 2024]

SEiXANTA - CiNC . . .

Tinc una capseta on hi van a parar les meves sensacions, les meves emocions, les meves vivències, tots i cada un dels meus records. Allà hi són tots els colors i les seves tonalitats. Els dies de pluja i el fred, com també la llum del sol i el somriure de la lluna. La vaig omplint, mica en mica, des de fa seixanta-cinc anys i... nou mesos, on mumarona em va portar aferrada dins del seu ventre. Què bé s'hi estava allà!... De totes les emocions, n'hi ha dues què són les que guardo amb més estima... el frec dels braços de mumare i el somriure del meu fill. 

64 . . .

Com estels fugaços passen els anys, un més o un menys, se sumen o resten?. Sembla mentida la diferència que hi ha d'una cosa a l'altra... però així es dóna, segons miris cap endavant o cap enrere. I en aquest cas concret, no sé cap on mirar... m'escarrufa el pes de les dues.  

SALUT!

He tret els peixets fregits, perquè es veu que no li heu fet molt de cas, 

no s'han perdut, me'ls vaig empassar tots! 😉

CAP i COS

Tinc l'habilitat de veure coses maques i, fins i tot, de sorprendre'm. Sembla que això ja no hauria de correspondre'm. Hi ha una dissonància entre el que mostra el meu cos  i el que diu el meu cap. Potser sigui que estic passant una crisi o és normal a la meva edat? El meu cap tiraria endavant amb tot, però el meu cos m'atura la majoria de vegades. Sempre he estat molt rebel i potser sigui per això que no pugui tenir la pau interior que reclamo. 

Avui, dia de la meva Santa, a unes hores del meu aniversari, m'agradaria que per un dia poder tenir una treva. Una estona amb que cos i cap fossin un.

VA DE VUiTS!

És curiós com els números influeixen en les nostres vides. Per segona vegada (que recordi) apareix el 58. La primera, l'any en què vaig néixer. La segona, els anys que compleixo avui. El meu fill va néixer al 88 ... el meu gran tresor i la meva millor experiència.

Ahir vaig recordar els 18, quan gairebé tots els joves desitjaven arribar a la majoria d'edat, per a mi era simplement un any més. Potser vaig tenir més il·lusió per treure'm el carnet de conduir que per aconseguir la "independència" que significava el fet, ja que en aquell moment entrava i sortia de casa quan em venia de gust, la feina em cobria totes les meves despeses i la relació amb els meus pares era excel·lent, responsable i de respecte mutu.

Als 48, després de sortir del dol d'un divorci difícil, vaig gaudir d'un dels estius més feliços que recordi. Es podria dir que vaig tornar a ser jo mateixa.

I avui m'espera un dia lluminós, serè i feliç ... és el meu desig  ‾‿⁀

VOS VE DE GUST UN BOCINET??

He sortit a menjar-me els carrers

amb prou gana per assaborir-ho tot

i de sobte m'he adonat

que els anys passen,

LA MÀGIA  mai

57 ...  i endavant !!

56 anys: sumant i restant 

+ 1 família
+ 1 infància 
+ 15 anys estudiant
+  amics, amigues 
+ 7 anys festejant 
+ 17 anys casada 
+ 1 fill 
+ 12 anys divorciada 
+ 38 anys treballant 
+ 21 viatges 
+ 442 llibres 
+ 20.075 llunes 

més, més, més

 i trobo 

menys, menys, menys
                                                                                                            

- 10 anys vegetant 
- 50 no t'estim 
- 1 ictus 
- força, agilitat 
- 999 menyspreus 
- 4.755 mentides
- 11.221 somriures fingits
- 10.001 paraules sense sentit 
- 20 promeses incomplertes 

Com més ,  menys obtinc
Estic cansada de sumar per restar
Ara, començaré a restar per sumar

            Equilibri i serenitat

per arribar tan nua com vaig néixer                                                                                                          PER MOLTS ANYS JANIS!!! 

                                 

...i UN més

26 Santa Paula. Patrona de les Vídues.

Pertanyia a una noble família senatorial, però la mort del seu espòs, ocorreguda quan ella tenia 33 anys, li va obrir els ulls. A partir de llavors, Paula va viure en la major austeritat. El seu menjar era molt senzill, no bevia vi, dormia a terra, sobre un sac, va renunciar per complet a les diversions i a la vida social, i va repartir entre els pobres tot allò que li pertanyia, evitant tot el que pogués distreure-la de les seves bones obres.

Santa Paula va morir el 26 de gener de l'any 404, als 56 anys d'edat.

27  A les 00:15 minuts d´un 27 de gener, va néixer l'autora d'aquest bloc. Per casualitats o causalitats de la vida no ho va fer el dia anterior, que era el desig dels seus pares i, sobretot, de la seva àvia Paula (com tampoc va passar anys abans amb la seva germana gran que va néixer el 25). Degut a tanta celebració en tants dies seguits, es va declarar "setmana gran" i des de llavors s'engalana de paperins de colors tot el carrer.  Vull aprofitar per felicitar a uns estimats amics que també compleixen anys avui ...

CARME,  PAULA,  JOTA,  molts d'anys!!

I a tots vosaltres, si us voleu afegir a la festa, encara queda pastís i cava!

UN ViNT-i-SET DE GENER DE MiL NOU-CENTS...

                                                                         

  

            Era dilluns i feia fred,
                      nit de lluna plena,

estàvem tan bé dins la mare...

                 però fora, ens esperava el món.

Va ser el nostre primer acte de rebel.lia i ja ho vam posar molt difícil per sortir.

Des d´aquell moment en que ens trobarem per primera vegada, passarien molts d´anys per tornar a retrobar-nos. El destí així ho havia previst, i encara que avui pensi que va ser una mica tard, era el moment just, ni abans ni després, perquè tot succeeix quan pertoca.

Per camins diferents i llunyans varem passar per la infantesa i els jocs. L´adolescència, on varem sentir l´amor per primer cop, on la rebel.lia era la nostra bandera i el món era nostre. Després anys de lluita per aconseguir una utopia...
Anys dolços veient créixer als nostres fills, desitjant per a ells una vida en llibertat, educant-los en llibertat...
Anàvem fent camí, amb moments fàcils i menys fàcils, varem aprendre que la vida és el tresor que ens han regalat i que hem de viure, apassionadament, segon a segon.  
I varem aprendre que per veure el espectacle d´aquest viure, només cal deixar oberts tots els sentits i gaudir-lo.

         
        Ens hem retrobat per fi,   i 

    avui que és un dia assenyalat,         
et vull agrair aquests moments

de camí compartits.

                   Salut!