Alguna vegada han estat en un desert? No parlo de veure'l en fotos o en pel·lícules, sinó de realment ser-hi, enmig del no-res. El sol cau implacable, fon l'horitzó en un miratge que ve i va, burleta. Camines i sents la sorra calenta sota els teus peus, gairebé cremant-te. El vent, ocasional i erràtic, bufa però en lloc de refrescar, aixeca pols i t'asseca la gola; xiuxiueja noms que mai has sentit, figures que treuen el cap entre les dunes i desapareixen quan parpelleges. És estrany, perquè alhora que tot sembla buit, hi ha alguna cosa viva. El silenci no és buit, és dens, gairebé palpable com si l'aire mateix conspirés en secret, és tan profund que pots escoltar la teva respiració, el teu cor bategant fort. No hi ha edificis, ni sons de cotxes, només tu i aquest vast mar de sorra que sembla no tenir fi. Cada gra sembla guardar històries oblidades, ressons de passos que ningú no recorda, però que encara ressonen sota la pell calenta del terra. La calor no només crema, sinó que desdibuixa el temps, minuts es dilueixen en hores inexistents. Els batecs ressonen amb força, com un tambor erràtic contra el silenci aclaparador. La vastitud de l'horitzó transmet una barreja de sorpresa i solitud, estàs sol, com un ésser diminut en un mar de res. I en aquesta solitud inquietant sents que alguna cosa observa des de la distància, invisible però sentit, una presència que no exigeix, però tampoc no es retira. Aquí, al desert, tot és present i res no és cert, només amb aquesta estranya sensació d'estar perdut i trobat alhora... és sentir la fragilitat humana davant del temps i l'espai... és estar al límit, on tot es dissol i només queda l'essència.
