L'ESTRANY BOLET

El dia era ventós i les fulles del ginebró s'arrossegaven pel camí. Vam compartir una capsa de sushi asseguts sobre l'herba verda. La reunió del dissabte va començar de la manera més estranya possible, amb una gavina robant un tros de sushi que algú havia deixat sobre una taula i, a terra, unes formigues avançaven ordenadament cap el seu formiguer sense que s'entretinguessin per res...  Algú havia portat una miniatura de vidre en forma de bolet, però ningú sabia d'on havia sortit... No estava segur d'haver vist una ombra amagant-se entre els arbres, només hi estava d'una cosa, vaig adonar-me que del  jersei de la Neus penjava un punt desfet i quan vaig anar a tocar-lo, ella es quedà immòbil, mirant darrere meu. Quan vaig tornar a mirar-la, tenia el jersei perfectament... Al final, vam acabar rient mentre buscàvem la miniatura entre l'herba... tot i que semblava que el bosc ens observaba...

*Proposta a River

Paraules: formigues sushi, reunió, miniatura, ginebró, fulles, bolet, gavina, ventós, vidre, punt (teixit), segur. 

Color: verd

TEXTURES

Hi ha un llenguatge que no fa soroll

però viu sota els dits.

És la pell aspra de la pedra,

el vellut que acarona el silenci,

la fusta que guarda la memòria.

Amb les mans descobrim

un món ple de sensacions

que ens desperten emocions. 

Cada superfície és una veu,

cada relleu, una emoció.

I quan les mans aprenen a escoltar,

descobreixen que el món

no només es mira,

també es toca, 

se sent, 

s'estima.

(Juliol ~ 2026)

BROT NU

La flor s'insinua

a l'extrem del brot nu.

Ningú no ho sap,

tot encara calla,

però el silenci

ja en sap el nom. 

També les paraules

creixen a poc a poc, 

primer arrelen

en un lloc que ningú no veu

i després floreixen

abans de dir-les. 

(Juliol ~ 2026)

LA CASA DE L'ÀViA

Al mig del no-res hi havia una casa de fusta i pedra envoltada de flors. Feia anys que ningú no hi vivia, des que l'àvia Mercè havia mort. Tot havia quedat exactament igual, el vell calder penjat a la cuina, els plats al prestatge i el jardí que ella havia cuidat amb tanta estima.

Un matí de primavera, el seu nét Enric hi va tornar. Va esmorzar en silenci un bol de granola amb un préssec, tal com feia quan era petit i passava els estius amb ella.  Aquell gust li va despertar records que creia oblidats. Va sortir al jardí i l'herba havia crescut molt... però encara hi havia l'antic espantaocells... El temps l'havia desgastat i el seu barret gairebé no s'aguantava. L'Enric va somriure en recordar que l'havien construït junts i va tenir la idea de restaurar-lo.  Mentre li cordava la camisa, el vent va fer un suau gir i les flors es van balancejar com si saludessin algú.

Va tornar a entrar a la casa per guardar les eines. En apropar-se al calder, va posar-hi la mà a sobre. El metall era fred, però encara podia imaginar les sopes calentes que l'àvia preparava els dies de pluja. Va tancar els ulls i, per un instant, gairebé va sentir la seva veu. Quan els va obrir, una petita bombolla de sabó, va travessar la finestra oberta. Va surar lentament per la cuina, reflectint un món diminut de color verd i va esclatar sense fer soroll.

L'Enric va sentir una tristesa serena. No es sentia trist només per l'absència, sinó també per comprendre que hi ha llocs que ja no es poden recuperar tal com eren... Les persones marxen, les cases envelleixen i els records canvien amb nosaltres...

Abans de marxar, va deixar l'espantaocells dret, mirant cap als camps. No perquè espantés els ocells, sinó perquè d'alguna manera continués fent companyia a aquella casa que encara semblava esperar algú.

*Joc a River

Paraules:  1.préssec  2.granola  3.bol  4.idea  5.fusta  6.trist  7.gir  8.espantaocells  9.flors   10.calder  11.calent   12.bombolla

Color: verd