El fotògraf caminava sense cap rumb, deixant que el vent jugués amb les fulles dels arbres al seu voltant. En arribar davant d'una casa vella, un punt de referència al mig del paisatge urbà, alguna cosa cridà la seva atenció: dos coloms reposaven junts a l'estructura daurada de la finestra, encara que desgastada, semblava cobrar vida en aquell instant. La mida reduïda dels ocells contrastava amb la majestuositat dels arbres, gairebé inútil pensar en la insignificança d'aquestes aus. Observà com, amb un mètode gairebé mecànic, un alçava el vol i tornava, com un mecanisme de rellotgeria perfecte. Pensà en com podia ser d'efervescent la vida, malgrat l'aparent quietud del lloc. Intentà capturar aquell instant, però aviat se n'adonà de com resultava d'inútil pretendre controlar cada detall amb la seva càmera, l'essència s'escapava entre els dits. L'estudi de la llum, l'enquadrament, tot semblava reduir-se a un zero absolut, convertint-se en or visual davant de la simple realitat d'aquests dos éssers. La mida d'aquella escena, diminuta però perfecta, li recordava que era inútil afanyar la mirada. No es tractava d'un estudi científic, sinó d'una reflexió personal sobre com de vegades el cervell s'entesta a complicar el que és senzill, quan l'única cosa necessària és observar i deixar que el moment parli per si mateix; que en allò que sembla trivial, resideix un univers sencer funcionant amb precisió i bellesa. Pensar que capturar aquesta imatge pugui ser insensat, seria desconèixer la poesia amagada en allò més insignificant.
Paraules:
Inútil (insensat), arbres, vent, efervescent, punt de referència, mètode, zero, simple, mecanisme de rellotgeria, cervell, estudi, mida.
Color: Daurat o d'or.
