Lluïsa Vidal - Sortint de missa 1909-1918
Aquell matí de diumenge de 1918, els feligresos sortien de missa ben mudats, amb les sabates lluentes i l'ànima, segons deien, més neta que una patena.
A la porta de l'església, madò Margalida ja esperava el moment de saber qui havia combregat i qui s'havia quedat al banc. No fos cosa que algú tingués més pecats que ella!... Mentrestant, el rector saludava orgullós als feligresos, convençut que havia sembrat la bondat dins els seus cors. Altres veïns murmuraven en veu baixa que era estrany veure la porta de la rectoria oberta i que damunt l'escaló havien vist una sabata negra plena de fang. Tothom començà a fer conjectures, perquè en aquell poble els misteris duraven ben poc, però les xafarderies, anys i panys!... Na Catarina assegurava haver vist una ombra entrar a l'església de matinada. En Miquel, que no creia ni en miracles ni en fantasmes, es persignà tres vegades per si de cas. El rector, pàl·lid com un ciri, demanà silenci.
—Germans, no faceu judicis precipitats!
Just aleshores, un nen assenyalà la sabata i exclamà:
—Però si és la del batlle!
Tots giraren el cap cap a l'home, que intentà somriure mentre amagava un peu darrere l'altre. El rector sospirà i tancà la porta de la rectoria sense dir ni piu. Ningú no gosà fer més preguntes però aquell vespre, a cada casa, es parlà del misteri.
L'endemà, el batlle aparegué amb sabates noves i una excusa ben poc convincent, deia que havia passat la nit cercant una gallina perduda... Per descomptat, ningú se'l va creure!
Al capdavall, en aquell poble, era millor tenir a Déu content i al batlle vigilat.
