ELS PiNTORS

«La Casa Groga» (Vincent Van Gogh – 1888) 

a   RELATS CONJUNTS 

—Escolta, has vist aquest edifici?— preguntà en Marc mentre assenyalava un bloc de pisos.

—Sí, és clar, i?— respongué en Xavier.

—Doncs em sembla que està pintat d'un groc brillant. Quin mal gust! Molt cridaner, no?

En Xavier arrufà les celles i mirà amb atenció. 

—Per mi és normal, color formigó vell, gens cridaner.

En Marc rigué entre dents. —Segur que no és per la cervesa que ens hem pres abans? Potser la teva visió és més nítida o potser la meva està distorsionada.

—Tot pot ser!. L'alcohol de vegades juga amb els colors, recordes?

Tots dos es quedaren en silenci un moment contemplant l'edifici. En Marc semblava fascinat, mentre en Xavier dubtava entre ignorar-lo o continuar qüestionant-ne la percepció. Es miraren, sabent que aquella nit res no seria del tot cert. 

—Millor deixem de beure i continuem caminant, a veure si es torna a veure normal...

Al final marxaren a casa, no sense prometre abans que l'endemà amb la claror del dia anirien a veure de quin color era... cosa que l'endemà se'ls oblidà a tots dos... fins i tot que la setmana anterior foren els pintors que havien pintat aquell edifici.

SERVEiS . . .

En un món on els afectes són com a monedes rares, l'amistat és un luxe difícil de trobar. La gent camina amb la mirada fixa a les pantalles, evitant qualsevol contacte que no sigui digital. Les xarxes socials, lluny de ser un canal espontani, actuen com a vitrines on s'ofereixen aquests serveis. La gent recorre a aquests mecanismes per mitigar solituds implacables, configurant una nova forma de relació interpersonal basada en la transacció.

Les persones no necessiten bata blanca ni receptes per curar ferides que ningú no sap que existeixen. La seva medicina és aquesta espurna humana que es nega a apagar-se, el simple gest de ser-hi, sense esperar res a canvi. Resistint amb la poca cosa que tenen, una mica d'amistat en un món on escasseja la calidesa de l'ànima.

No hi ha braços per abraçar ni veus per amanyagar l'ànima, només gestos mínims que sobreviuen al vent fred de la indiferència. Petits actes de bondat, com compartir una manta o un somriure, deixen marques invisibles, tan subtils com el frec d'una brisa en un desert. 

En places buides, bancs solitaris esperen qui escolti sense jutjar, un refugi sense nom per fer fallida de solituds. En cafès diminuts, les mirades troben refugi breu i un somriure compartit es converteix en un pont fràgil entre dues ànimes distants. Actuen com a fils invisibles, teixint connexions efímeres que trenquen la monotonia de l'aïllament. Són trobades sense promeses, carícies sense exigències, una xarxa discreta que sosté els qui saben que, en aquest món on l'afecte escasseja, qualsevol mostra sincera pot ser un acte de resistència silenciosa. Aquí hi són ells, els pocs que encara s'atreveixen a oferir un somriure sincer o una abraçada sense motiu aparent.

SER FORNER

(I)

En aquesta foscor, només sóc un forner atrapat en un hastial oblidat. Cada matí, amàs l'ordi amb mans tremoloses, mentre fora la frontera es descompon en ombres, podrint-se com la carn d'un animal abandonat. Les provisions escassegen i la lluna dibuixa una fletxa cruel que apunta directe a la meva porta. Recordo la canoa que feia servir per creuar el riu, ara silenciada, plena de covardia com jo, incapaç d'escapar. El vent xiuxiueja noms, alguns tan fràgils com una rosa, altres tan letals com la mateixa mort. L'ensinistrament que vaig rebre no serveix aquí, no hi ha força contra l'invisible que habita aquests murs. Sento que tot es nega a viure, i jo, un simple forner, em torno partícip d'aquesta lenta condemna sense fi... No hi ha fugida, només aquesta presó i el seu alè... 

-  -  -  -  -  -  -  -  -  -  -  -  -  -  -  -  -  -  - 

(II)

Ser forner no és només barrejar farina i aigua, saps?  És com estar en una canoa a la deriva, sempre lluitant contra corrent. Aquí al hastial del meu forn, cada pa que faig passa per un entrenament rigorós: ha de pujar, daurar-se i mai deixar-lo podrir, perquè això seria perdre-ho tot. De vegades, em sento ple de covardia, pensant si valdrà la pena aixecar-me tan aviat per pastar provisions que segur d'altres menysprearan. Però després recordo que, igual que l'ordi que conreen al camp proper, cada gra té el seu valor. La vida és plena de fletxes que et llencen des de la frontera invisible entre l'esforç i la mandra.

I aquí estic jo i... la Rosa, la meva companya, complicant-me la vida amb farines i llevats però feliç, perquè sé que encara que ningú no ho vegi, escric una història quotidiana, només de fets i passió.

*Joc a River

Paraules:  1.forner  2.canoa  3.hastial  4.ensinistrament o entrenament  5.podrir-se o descompondre's  6.ple de covardia  7.provisions  8.ordi  9.fletxa  10.marge o frontera 

Color: Rosa 

GRAFFiTi. . . [ II ]

 

Vos en recordeu que un dia vos vaig parlar de Ca'n Alba, doncs han acabat d'arreglar el carrer que van fer just a la seva cantonada. Fa unes setmanes quan vaig passar per allà, hi havia uns nois que tiraven fotos a la paret (en principi blanca), quan vaig alçar els ulls vaig veure que havien pintant una mena de cercles i les fotos eren al noi que estava enfilat a una grua. M'hi vaig quedar una estona mirant i pensant que la setmana propera ja trobaria el grafit acabat. Pintava bé en aquell moment i vaig marxar no sense recollir les panades.

A la setmana següent, quan baixava cap al centre, vaig mirar de reüll la paret i em va semblar un poti-poti molt confús i no vaig fer-hi massa cas, ja que tenia pressa per arribar a on anava. A la tornada, ja amb més tranquil·litat, m'hi vaig apropar i quina va ser la meva sorpresa en mirar-m'ho amb detall.

Hi havia cosetes interessants enmig de tot. Per exemple que aquest grafiti és per homenatjar a la ciutat d'Inca i, a més, al forn de Ca'n Alba després de tants anys en marxa. Des de 1931 es pot dir que han feta molta feina!  Suposo que els hi serveix també com a publicitat, tot i que he de dir que és molt modern comparat amb el que és el forn, que encara guarda la fisonomia de les antigues botigues. 

Després de més d'un mes encara hi està fent feina i la setmana passada m'hi vaig aturar una estona. Sembla una tarea lenta, però per la quantitat de formes i paraules, no m'estranya que encara no hagi acabat.

En aquesta darrera foto, vos mostro la cantonada que dóna a Ca'n Alba que potser li dediqui una entrada, perquè com podeu veure la paret on s'ha pintat és la del mateix forn.