Es trobava profundament fascinada pel món que l'envoltava, la nena es va asseure a terra amb el seu vestit carmí, el sol brillant a la pell, mentre observava les formigues treballant sense parar. Eren com petits monjos, cadascuna a la seva missió, movent engrunes de menjar amb un esforç que li semblava espiritual. Es va preguntar quant de temps portaria construir casa seva, un llarg viatge per a aquests diminuts éssers. Els seus pensaments eren com un riu tranquil que flueix amb corrent serena. Mentre les formigues anaven i venien, la nena va sentir compassió per elles, eren tan petites, però treballaven amb tant d'afany! Va pensar en com ella, sent encara una novella a la vida, de vegades se sentia atrapada entre la diversió de jugar i les responsabilitats d'ajudar a casa.
Un nen passava corrents a prop seu, deixant una estela de pols aixecada pels seus peus. La nena va somriure, cada dia són diferents, com un corrent que mai no s'atura...
Tot i ser només una nena, va aconseguir captar la grandesa en allò petit, sentint-se atrapada en un moment que semblava etern. La seva mirada es perdia en els seus moviments, admirant com cada formiga tenia un propòsit, un indret en aquest món. Observant-les va entendre que cadascú té el seu propi camí i això la va fer sentir una mica més gran.
* Proposta de Jean Seating, publicada a River
Paraules:
1.-Llarg 2.-Monjo 3.-Novell 4-Espiritual 5-Temps
6-Formigues 7-Nen 8.-Compassió 9.-Corrent 10-Atrapat
Color: Carmí
