L'ARMARi

L'armari feia anys que no s'obria. Entre la roba oblidada hi havia una camisa de color blau acer com si algú l'hagués deixada allà només un moment abans de marxar... em quedava bé... En posar-me-la, vaig trobar un full doblegat amb un disseny geomètric i una frase breu que deia, "Cada persona tria el seu repte." No sabia qui ho havia escrit... No era ambició el que m'empenyia a voler saber qui havia deixat aquelles coses, sinó com un acte de fe, creure que aquell armari encara amagava una oportunitat per entendre una altra persona.  El recorregut va ser més dur del que havia imaginat i va despertar un patiment que creia enterrat. Tot i així, hi havia alguna cosa genuïna en aquell viatge. 

Vaig acabar asseguda davant del mar, amb el paper entre les mans, buscant una mica de comprensió en unes línies que, de sobte, semblaven haver canviat sense que ningú les hagués tocat. 

Quan vaig tornar al pis, el propietari em va mirar amb una estranyesa que jo no entenia. 

—Bé... ja ho recordes?

—Recordar què?

—Aquest armari ja era teu... fa molt de temps... 

*Proposta de la Mimi

Paraules: 1.bé  2.comprensió  3.repte  4.persona  5.genuí  6.patiment  7.fe  8.ambició  9.oportunitat 10.dur  11.disseny  12.armari

Color: blau acer 

EL ViDRE

El cotó és un núvol petit

que s'ha deixat caure a terra,

mentre el vidre, fred i transparent,

amaga la fragilitat

darrere una llum serena.

Tot allò que el vidre calla

la llum ho acaba dient,

entre la fusta i el reflex

la bellesa resta quieta

com un batec transparent.

El silenci hi fa estada,

com una veu apagada,

el cel hi deixa el seu color

i el vidre en guarda l'escalfor

fins que la tarda s'acaba.

[Agost ~ 2026] 

LA LLETRA iNCOMPLETA

La primera vegada que vaig veure la serp, només en vaig distingir un reflex entre un arbust verd. Va desaparèixer sense fer soroll, com si el vell mur se l'hagués empassada. Entre les branques s'obria una escletxa per on s'endevinava un tros de cel d'un blau impecable. Vaig deixar la jaqueta de lli sobre una pedra, el rasclet, un raspall de pues suaus i la motxilla, on duia un tros de pastís que havia sobrat del dia anterior. Amb unes tisores vaig retallar les branques seques que amagaven una part del mur. A poc a poc aparegué una lletra gravada a la pedra. M'hi vaig apropar per llegir-la, però l'erosió només en deixava entreveure el contorn. Em preguntava quina matèria podia conservar una inscripció durant tant de temps... Em sentia cansada i me vaig seure per menjar el tros de pastís i va ser com posar oli en un llum!  Abans de marxar, vaig passar el raspall per damunt de la molsa. La lletra continuava incompleta... 

—Qui sap si un altre dia!— vaig pensar quan guardava les eines.

Vaig tornar pel mateix camí, mentre l'heura tornava a ocupar el seu lloc. 

*Joc a River

 

Paraules: 1.serp  2.lli  3.pastís  4.cansat  5.lletra  6.retallar  7.raspall  8.matèria  9.rasclet  10.blau  11.arbust  12.llegir

Color: verd

CONVERSES

Les converses tenen una manera curiosa de fer que el temps passi sense adonar-te'n. De vegades comencen amb una frase qualsevol i, sense saber com, acaben portant-te ben lluny. 

Hi ha qui diu que una conversa és només un intercanvi de paraules. Però no és veritat. Les converses són ponts invisibles que uneixen dues ribes que, fins aquell instant, caminaven separades...

—Pensava que no vindries —va dir ella, recolzant-se a la paret amb la cervesa a la mà.

—Jo també ho pensava. 

Ella va riure.

—Sempre respons així?

—Només quan no tinc una resposta millor.

Durant uns instants van mirar la gent que passava. Algú reia al fons, un got va caure a terra i la música arribava esmorteïda des del bar.

—Encara treballes a la llibreria?

—Els dissabtes. La resta del temps intento acabar el projecte.

—Jo encara no sé ni com començar el meu... 

—Ja has acabat aquell llibre?— va preguntar ell.

—Sí... el final em va decebre.

—Ja t'ho havia dit.

—No! Tu vas dir que era diferent.

—Per a mi, "diferent" no vol dir "bo".

Ella va riure.

—Tens una manera curiosa de recomanar llibres.

—I tu una manera curiosa de donar-los una oportunitat.

Ella li va allargar la bossa de patates.

—En vols?

—Només si després em deixes tastar la teva cervesa.

—Ni parlar-ne!

Van riure tots dos. La conversa va continuar, saltant d'un tema a un altre, sense cap pressa i sense necessitat d'arribar enlloc. 

Les paraules tenen una estranya manera de quedar-se a viure dins nostre. Una pregunta feta en el moment oportú pot canviar el rumb d'una existència. Una resposta sincera pot alleugerir un pes que semblava impossible de suportar. Fins i tot els silencis, quan són compartits, poden arribar a dir més que els discursos més elaborats. 

Hi ha converses que neixen amb un "hola" tímid i acaben convertint-se en refugi. N'hi ha que s'acaben amb un "adéu" que ningú no havia previst.  N'hi ha que duren cinc minuts i deixen una empremta per a tota la vida. D'altres s'allarguen durant anys, amb silencis entremig, com si les paraules també necessitessin descansar...