Sis del matí, sonen els despertadors, dutxa't i a vestir-te per estar a punt a les set, que és l'hora en que l'ambulància et pot venir a buscar, de set a vuit, en qualsevol moment.
A les sis del matí a una persona com jo, dormilega i fredolica, no se la pot fer aixecar per anar a rehabilitació, quan l'hora en que les fisios t'agafen no és abans de les nou. I encara que em dutxi, no sóc persona fins l'endemà. Prepara totes les coses, a més de dur uns quants sostres de roba a sobre, agafa la jaqueta, el bolso amb els documents i la targeta que indica la teràpia, una bossa amb una manta... perquè a rehabilitació no hi ha mantes!, unes mitges especials per a la teràpia i la crossa... sembla que me'n vaig de viatge per uns quants dies...
Quan arribo a rehabilitació hi ha una porta que s'obre sola, vull dir que un alè la pot fer obrir. Entres dins una saleta que té cinc sofàs. Tres vora la porta d'entrada, un davant la màquina de cafès (que just hi passa una persona entre i entre) i al fons un altre sofà que és on em poso jo, perquè és l'únic lloc on no toca l'aire quan s'obre la porta. Gelada (perquè la calefacció fa poc que està engegada) i endormiscada m'assec, després de deixar tot quan porto al meu costat, és quan comença a venir gent i els fisios que els van cridant d'un en un, menys a mi perquè no tinc fins a les nou.
Com que encara no sóc persona, oblida't de dur-te'n un llibre per passar l'estona. De tant en tant obro els ulls i miro l'hora al mòbil i és que el minuts no passen per més que miri, però ahir em va passar un cosa curiosa, un raig de sol em va venir a saludar, suposo que em va veure tan gelada que va apiedar-se de mi. Vaig aixecar el cap i allà estava, lluent, anunciant-me un nou dia. Curiosa la finestra també i no vaig poder estar-me de fer-li una foto, per guardar-la i mirar-la cada cop que el dia estigui núvol, com avui i sentir la seva escalfor i, a més, perquè no em deixi que se m'alteri la serenitat, ni se m'ofusqui la intel·ligència...Santa paciència!!!
— Paula?
— Sóc aquí... ja vinc!
