Cada capvespre, na Teresa s'asseia al costat del seu padrí davant d'aquella vella màquina d'escriure verda. Ell sempre deia que les paraules tenien memòria, però ella encara no ho entenia.
—Llegeix-me aquesta —li va demanar aquell dia.
La néta mirava el full que tenia entre les mans. Hi havia paraules escrites feia molts anys, paraules que parlaven de persones, de famílies i de vides que havien estat arrancades de cop.
—Per què ho hem de recordar, si va passar fa tant de temps? —va demanar.
L'avi va mirar la vella màquina d'escriure i després a la seva néta..
—Perquè cada nom que recordam és una persona que no ha desaparegut del tot.
Ella va abaixar els ulls cap al full. Ara les paraules li semblaven diferents. Ja no eren només tinta damunt paper, eren veus.
—Nosaltres no hi érem —li va dir—, però podem escoltar i podem contar-ho.
—Això ho vas escriure tu? —va preguntar ella, sorpresa.
—Sí. Però em falta acabar-la.
El padrí va mirar per la finestra. La llum del capvespre entrava dins l'habitació i tenyia les parets de taronja. La Teresa va agafar un full nou, el va col·locar a la màquina d'escriure i començà a teclejar. Perquè recordar no és viure en el passat, és impedir que la història quedi callada.
