EL PAL QUE NO Hi ERA

Lletres i fils: estiu-2026

—Bon dia!

—Bon dia, menuda! Què et passa? Fa estona que em mires.

—És que... et puc fer una pregunta?

—I tant! Les preguntes no pesen.

—Per què tu tens un pal i jo no?

—Ah!... aquesta pregunta arriba tard o d'hora a totes les platges.

—No te'n riguis!

—No me'n ric. Només recordava quan jo també en feia, de preguntes.

—Però és que em sembla injust. Sense pal no puc portar vela. I sense vela sembla que sigui menys barca.

—Qui t'ha dit això?

—Ningú... però quan el vent bufa, tothom et mira a tu.

—És veritat. Em miren... i també em fan treballar de valent. El vent m'empeny, sí, però també m'obliga. I quan hi ha temporal, el primer que pateix és el meu pal.

—Jo només veig que fas molt de goig.

—I jo et veig a tu entrant en racons on jo mai no cabria. Tu pots acostar-te a la riba, jugar entre les ones petites i deixar que un infant et faci surar amb una corda.

—Això sí que és veritat...

—Cada barca està feta per navegar d'una manera diferent.

—Però... i si un dia jo també vull tenir un pal?

—Doncs potser arribarà el dia. O potser descobriràs que el que necessitaves no era un pal, sinó una bona aventura.

—Sempre tens resposta per a tot?

—No!... De vegades el mar em deixa sense paraules.

—I ara què fem? Aquí, damunt la sorra, no navega ningú.

—Tenim paciència.

—Quina paraula més llarga...

—Sí!... Però el mar sempre torna.

—I quan torni...

—Tu remaràs amb totes les teves forces.

—I tu hissaràs la vela.

—Exacte!!!

—Saps què?

—Què?

—Potser no necessito un pal.

—No.

—Però si algun dia em surt una gavina al cap fent de pal, no riguis.

—Ho intentaré... encara que serà difícil...

(Les dues barques quedaren en silenci. Al fons, se sentia la mar apropant-se- una altra vegada)   

. . . ❓

Hi ha mirades que fondrien... si poguessin...   

I n'hi ha d'altres que ignoren... com si no hi fossin...

ELS PiNTORS

«La Casa Groga» (Vincent Van Gogh – 1888) 

a   RELATS CONJUNTS 

—Escolta, has vist aquest edifici?— preguntà en Marc mentre assenyalava un bloc de pisos.

—Sí, és clar, i?— respongué en Xavier.

—Doncs em sembla que està pintat d'un groc brillant. Quin mal gust! Molt cridaner, no?

En Xavier arrufà les celles i mirà amb atenció. 

—Per mi és normal, color formigó vell, gens cridaner.

En Marc rigué entre dents. —Segur que no és per la cervesa que ens hem pres abans? Potser la teva visió és més nítida o potser la meva està distorsionada.

—Tot pot ser!. L'alcohol de vegades juga amb els colors, recordes?

Tots dos es quedaren en silenci un moment contemplant l'edifici. En Marc semblava fascinat, mentre en Xavier dubtava entre ignorar-lo o continuar qüestionant-ne la percepció. Es miraren, sabent que aquella nit res no seria del tot cert. 

—Millor deixem de beure i continuem caminant, a veure si es torna a veure normal...

Al final marxaren a casa, no sense prometre abans que l'endemà amb la claror del dia anirien a veure de quin color era... cosa que l'endemà se'ls oblidà a tots dos... fins i tot que la setmana anterior foren els pintors que havien pintat aquell edifici.

SERVEiS . . .

En un món on els afectes són com a monedes rares, l'amistat és un luxe difícil de trobar. La gent camina amb la mirada fixa a les pantalles, evitant qualsevol contacte que no sigui digital. Les xarxes socials, lluny de ser un canal espontani, actuen com a vitrines on s'ofereixen aquests serveis. La gent recorre a aquests mecanismes per mitigar solituds implacables, configurant una nova forma de relació interpersonal basada en la transacció.

Les persones no necessiten bata blanca ni receptes per curar ferides que ningú no sap que existeixen. La seva medicina és aquesta espurna humana que es nega a apagar-se, el simple gest de ser-hi, sense esperar res a canvi. Resistint amb la poca cosa que tenen, una mica d'amistat en un món on escasseja la calidesa de l'ànima.

No hi ha braços per abraçar ni veus per amanyagar l'ànima, només gestos mínims que sobreviuen al vent fred de la indiferència. Petits actes de bondat, com compartir una manta o un somriure, deixen marques invisibles, tan subtils com el frec d'una brisa en un desert. 

En places buides, bancs solitaris esperen qui escolti sense jutjar, un refugi sense nom per fer fallida de solituds. En cafès diminuts, les mirades troben refugi breu i un somriure compartit es converteix en un pont fràgil entre dues ànimes distants. Actuen com a fils invisibles, teixint connexions efímeres que trenquen la monotonia de l'aïllament. Són trobades sense promeses, carícies sense exigències, una xarxa discreta que sosté els qui saben que, en aquest món on l'afecte escasseja, qualsevol mostra sincera pot ser un acte de resistència silenciosa. Aquí hi són ells, els pocs que encara s'atreveixen a oferir un somriure sincer o una abraçada sense motiu aparent.