Les converses tenen una manera curiosa de fer que el temps passi sense adonar-te'n. De vegades comencen amb una frase qualsevol i, sense saber com, acaben portant-te ben lluny.
Hi ha qui diu que una conversa és només un intercanvi de paraules. Però no és veritat. Les converses són ponts invisibles que uneixen dues ribes que, fins aquell instant, caminaven separades...
—Pensava que no vindries —va dir ella, recolzant-se a la paret amb la cervesa a la mà.
—Jo també ho pensava.
Ella va riure.
—Sempre respons així?
—Només quan no tinc una resposta millor.
Durant uns instants van mirar la gent que passava. Algú reia al fons, un got va caure a terra i la música arribava esmorteïda des del bar.
—Encara treballes a la llibreria?
—Els dissabtes. La resta del temps intento acabar el projecte.
—Jo encara no sé ni com començar el meu...
—Ja has acabat aquell llibre?— va preguntar ell.
—Sí... el final em va decebre.
—Ja t'ho havia dit.
—No! Tu vas dir que era diferent.
—Per a mi, "diferent" no vol dir "bo".
Ella va riure.
—Tens una manera curiosa de recomanar llibres.
—I tu una manera curiosa de donar-los una oportunitat.
Ella li va allarga la bossa de patates.
—En vols?
—Només si després em deixes tastar la teva cervesa.
—Ni parlar-ne!
Van riure tots dos. La conversa va continuar, saltant d'un tema a un altre, sense cap pressa i sense necessitat d'arribar enlloc.
Les paraules tenen una estranya manera de quedar-se a viure dins nostre. Una pregunta feta en el moment oportú pot canviar el rumb d'una existència. Una resposta sincera pot alleugerir un pes que semblava impossible de suportar. Fins i tot els silencis, quan són compartits, poden arribar a dir més que els discursos més elaborats.
Hi ha converses que neixen amb un "hola" tímid i acaben convertint-se en refugi. N'hi ha que s'acaben amb un "adéu" que ningú no havia previst. N'hi ha que duren cinc minuts i deixen una empremta per a tota la vida. D'altres s'allarguen durant anys, amb silencis entremig, com si les paraules també necessitessin descansar...
