El silenci que prové de la por pot resultar incòmode. He arribat a entendre que m'he estès un parany, una veu interior tan antiga com la humanitat, que ens xiuxiueja a les dones que només hem d'actuar si ho fem de manera perfecta. Mentrestant, els homes se solen llançar a l'acció sense tenir habilitats, aprenent en el procés. Les dones, per contra, sentim que necessitem tenir-ho tot clar abans d'actuar i perdem oportunitats mentre el temps avança.
Per això he decidit escriure. No perquè tingui certesa, sinó precisament per aquesta inseguretat. Vull escriure i compartir els meus pensaments, sense importar-ne el resultat. La meva intenció és trencar amb aquest patró, encara que de manera modesta. El canvi no passa immediatament ni se soluciona fàcilment, però s'aconsegueix mitjançant accions petites i constants. És imprescindible que les dones deixem de buscar aprovació per existir en igualtat. Cada veu compta i cada acció suma.
És un moment perfecte per reflexionar sobre els avenços que hem aconseguit però -també i sobretot- els que encara ens queden per fer.
