EL MiSTERi DE LA CAVERNA

Fa uns anys, en un poble rural, va córrer el rumor que algú s'amagava en una caverna prop dels camps. La gent deia que havien trobat múltiples petjades entre les franges dels sembrats, tot i que eren molt suaus però ningú gosava refutar-ho.  Alguns pensaven que era un home que vivia en la pobresa, amb un braç lligat d'una ferida de guerra i que encenia un vell forn per escalfar-se. El batlle va demanar suport als veïns per investigar. Mentrestant, els joves escoltaven música pop mentre fumaven i deien que tot era més vell que l'anar a peu i que no en féssim cas. L'avi em va explicar que cal madurar abans de donar opinions i què quan era jove fumar era molt popular, però que la cultura havia canviat i que en aquesta dècada el consum era molt inferior... Al final només van trobar una rosa seca i unes marques d'haver estirat una caixa, deixant el misteri sense resoldre...

*Proposta a River

Paraules: fumar, cultura, popular,  dècada, suau, consum, estirar, madurar, camps, caverna, múltiple, forn, refutar, suport, lligat, rural, franges, pobresa, pop

Color: rosa

EL PAL QUE NO Hi ERA

Lletres i fils: estiu-2026

—Bon dia!

—Bon dia, menuda! Què et passa? Fa estona que em mires.

—És que... et puc fer una pregunta?

—I tant! Les preguntes no pesen.

—Per què tu tens un pal i jo no?

—Ah!... aquesta pregunta arriba tard o d'hora a totes les platges.

—No te'n riguis!

—No me'n ric. Només recordava quan jo també en feia, de preguntes.

—Però és que em sembla injust. Sense pal no puc portar vela. I sense vela sembla que sigui menys barca.

—Qui t'ha dit això?

—Ningú... però quan el vent bufa, tothom et mira a tu.

—És veritat. Em miren... i també em fan treballar de valent. El vent m'empeny, sí, però també m'obliga. I quan hi ha temporal, el primer que pateix és el meu pal.

—Jo només veig que fas molt de goig.

—I jo et veig a tu entrant en racons on jo mai no cabria. Tu pots acostar-te a la riba, jugar entre les ones petites i deixar que un infant et faci surar amb una corda.

—Això sí que és veritat...

—Cada barca està feta per navegar d'una manera diferent.

—Però... i si un dia jo també vull tenir un pal?

—Doncs potser arribarà el dia. O potser descobriràs que el que necessitaves no era un pal, sinó una bona aventura.

—Sempre tens resposta per a tot?

—No!... De vegades el mar em deixa sense paraules.

—I ara què fem? Aquí, damunt la sorra, no navega ningú.

—Tenim paciència.

—Quina paraula més llarga...

—Sí!... Però el mar sempre torna.

—I quan torni...

—Tu remaràs amb totes les teves forces.

—I tu hissaràs la vela.

—Exacte!!!

—Saps què?

—Què?

—Potser no necessito un pal.

—No.

—Però si algun dia em surt una gavina al cap fent de pal, no riguis.

—Ho intentaré... encara que serà difícil...

(Les dues barques quedaren en silenci. Al fons, se sentia la mar apropant-se una altra vegada)   

. . . ❓

Hi ha mirades que fondrien... si poguessin...   

I n'hi ha d'altres que ignoren... com si no hi fossin...

ELS PiNTORS

«La Casa Groga» (Vincent Van Gogh – 1888) 

a   RELATS CONJUNTS 

—Escolta, has vist aquest edifici?— preguntà en Marc mentre assenyalava un bloc de pisos.

—Sí, és clar, i?— respongué en Xavier.

—Doncs em sembla que està pintat d'un groc brillant. Quin mal gust! Molt cridaner, no?

En Xavier arrufà les celles i mirà amb atenció. 

—Per mi és normal, color formigó vell, gens cridaner.

En Marc rigué entre dents. —Segur que no és per la cervesa que ens hem pres abans? Potser la teva visió és més nítida o potser la meva està distorsionada.

—Tot pot ser!. L'alcohol de vegades juga amb els colors, recordes?

Tots dos es quedaren en silenci un moment contemplant l'edifici. En Marc semblava fascinat, mentre en Xavier dubtava entre ignorar-lo o continuar qüestionant-ne la percepció. Es miraren, sabent que aquella nit res no seria del tot cert. 

—Millor deixem de beure i continuem caminant, a veure si es torna a veure normal...

Al final marxaren a casa, no sense prometre abans que l'endemà amb la claror del dia anirien a veure de quin color era... cosa que l'endemà se'ls oblidà a tots dos... fins i tot que la setmana anterior foren els pintors que havien pintat aquell edifici.