NOTA iNFORMATiVA [ 5 ]

 

[Imatge de la xarxa]

Imagino que us penseu que he migrat a una altra plataforma, però no!, tinc l'ordinador en mans de l'informàtic, per això no us deixo comentaris i tampoc puc pujar entrades com voldria. 

El problema inicial va ser amb el wifi que no anava. Quan em va trobar una solució comprant una altra antena, amb una actualització de Windows-11 (segons ell) em va deixar sense so. Desprès de venir uns quants dies, el problema no està resolt i és clar que amb el mòbil no puc fer res, perquè entre la pantalla que és petita i els meus dits gruixuts pel teclat, no em va bé fer-hi feina. Només puc mirar si heu pujat res i intentar fer alguna cosa.

Us demano disculpes i espero que s'arregli aviat.

Gràcies!

MANiFESTACiÓ o VANDALiSME

Milers de persones van marxar de manera pacífica, amb pancartes i consignes, exercint el dret a expressar desacords. La manifestació va començar amb una col·lecció admirable d'opinions en majúscules. Els ciutadans reclamaven drets, fins aquí tot legal i força democràtic. 

Després, ALGÚ va decidir que expressar disconformitat incloïa trencar aparadors, incendiar contenidors i cotxes, i saquejar botigues.

L'endemà, les notícies van debatre si allò era protesta o vandalisme. Els polítics buscaven culpables. La policia parlava de disturbis. Els manifestants, de repressió. Els propietaris, de pagar la factura.

Així, actualment, manifestar-se sembla exigir visibilitat, mentre cometre actes vandàlics exigeix ​​assegurança. La diferència continua sent senzilla: una reclama canvis, l'altre els cobra a tercers.

Confondre'ls beneficia els que prefereixen anomenar caos a qualsevol demanda i llibertat a qualsevol destrossa. 

FESTA!!!

Rosa tornà a casa després d'un sopar amb amics. Com eren les festes del patró, havien fet una volta pel poble i s'havien aturat a fer-se fotos davant d'aquella escultura gegantina de la plaça, abans d'anar al seu restaurant preferit. Una vegada deixades les bosses a l'entrada es ficà al llit, posant el seu cap maldestre al coixí més còmode i s'adormí.

L'endemà, trobà unes sabates d'home al passadís. No eren de cap dels seus amics o això creia. Trucà als dos mascles que havien sopat amb ella la nit anterior. Un li jurà que havia marxat molt aviat, l'altre li confessà que no recordava com havia tornat a casa. Penjà mentre que el darrer noi començava a renegar... després s'adonà que hi havia una clau damunt el moble que no havia vist mai i tingué males sensacions...

Mentre feia passes cap a la cuina, sentí unes passes darrere seu, es girà però no hi havia ningú. Mirà el mirall i veié un rostre pàl·lid que li resultava familiar. Va fer unes carusses estranyes, pensant que era un efecte de la son i sentí un gran penediment per haver tornat tan tard.

Aleshores, des de l'habitació, una veu digué:

—Nena, has vist les meves sabates?

La Rosa quedà esglaiada en no reconèixer aquella veu i no gosà donar cap passa més...

*Proposta de Sean Jeating a River 

Paraules:  rostre, preferit, una vegada, coixí, penediment, bosses, cares/carusses, mascles, passes, renecs, confessar

Color: rosa 

LA SABATA NEGRA

 Lluïsa Vidal - Sortint de missa 1909-1918 

a  RELATS CONJUNTS

Aquell matí de diumenge de 1918, els feligresos sortien de missa ben mudats, amb les sabates lluentes i l'ànima, segons deien, més neta que una patena. 

A la porta de l'església, madò Margalida ja esperava el moment de saber qui havia combregat i qui s'havia quedat al banc. No fos cosa que algú tingués més pecats que ella!... Mentrestant, el rector saludava orgullós als feligresos, convençut que havia sembrat la bondat dins els seus cors. Altres veïns murmuraven en veu baixa que era estrany veure la porta de la rectoria oberta i que damunt l'escaló havien vist una sabata negra plena de fang. Tothom començà a fer conjectures, perquè en aquell poble els misteris duraven ben poc, però les xafarderies, anys i panys!... Na Catarina assegurava haver vist una ombra entrar a l'església de matinada. En Miquel, que no creia ni en miracles ni en fantasmes, es persignà tres vegades per si de cas. El rector, pàl·lid com un ciri, demanà silenci.

—Germans, no faceu judicis precipitats!

Just aleshores, un nen assenyalà la sabata i exclamà:

—Però si és la del batlle!

Tots giraren el cap cap a l'home, que intentà somriure mentre amagava un peu darrere l'altre. El rector sospirà i tancà la porta de la rectoria sense dir ni piu.  Ningú no gosà fer més preguntes però aquell vespre, a cada casa, es parlà del misteri.

L'endemà, el batlle aparegué amb sabates noves i una excusa ben poc convincent, deia que havia passat la nit cercant una gallina perduda... Per descomptat, ningú se'l va creure!

Al capdavall, en aquell poble, era millor tenir a Déu content i al batlle vigilat.