En una tarda qualsevol, ella es trobava sola a casa; el sol es filtrava a través dels balcons, il·luminant un ambient que traspuava una barreja de carmí i decadència, mirava pels vidres mentre la seva ment divagava entre records i desitjos. El soroll dels cotxes es convertia en un murmuri llunyà que colpejava els seus pensaments, recordant-li la brutalitat del món exterior. Va somriure en recordar els petons furtius que havia compartit amb el seu amant en aquells balcons... Ell era incapaç d'entendre els seus anhels més profunds...
En aquell instant girà la mirada cap a la biblioteca, els seus ulls es posaren sobre un vell garrot, un record dels seus dies al teatre, on interpretava una filantropa que canviava vides amb només un parell de petons. Amb un sonor sospir, es va deixar caure al sofà.
—L'entreteniment esta sobrevalorat—, va pensar.
Però el pragmatisme li deia que, de fet, el veritable espectacle era el de la seva vida quotidiana. Va mirar el buit i es va imaginar com un gran geni davant del seu públic, disposada a relatar les històries que teixia a la seva ment. Els sorolls de l'exterior la distragueren, sorolls d'una ciutat vibrant, mentre ella se sumia al seu món de fantasies. Girà el coll per aconseguir un llibre, la seva salvació davant del tedi.
—Avui només necessito això—, va murmurar, sentint la calma que li produïa submergir-se en una altra realitat.
La solitud, encara que feixuga, es convertia en un espai d'introspecció. I així, entre rialles i llàgrimes, va trobar el seu entreteniment, un recordatori de que l'amor no sempre resol la solitud.
Proposta de Sean Jeating, publicat a River
