Leuven. België. Abril 2026. Fujifilm X-H2 de Miquel Àngel Vich
[ I ]
Feia dies que el dent de lleó esperava. No sabia què, ni quan. Només notava com el vent passava de llarg, una vegada i una altra, sense endur-se res. Fins que un matí, gairebé sense fer soroll, una alenada va desfer aquell petit univers blanc. Les llavors es van enlairar en direccions diferents, giravoltant entre la llum i l'aire. Només va quedar la tija, quieta, despentinada i lleugera... com si encara recordés el pes de tot allò que havia sostingut...
Ningú no va veure el moment exacte en què va començar. El vent només va acariciar la flor i les llavors van entendre que havia arribat l'hora. Van marxar sense pressa, com qui coneix el camí sense haver-lo recorregut mai. Algunes es van perdre entre la llum; d'altres es van fondre amb l'horitzó, fins a esdevenir invisibles.
La tarda va continuar igual que sempre, en silenci.
Només el prat sabia que alguna cosa havia canviat.
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
[ II ]
Un buf de vent, un dolç sospir,
i el món sencer es posa a riure.
Les llavors dansen sense por,
escampant vida i escalf al cor.
Quan el vent comença a bufar,
mil somnis es posen a volar.
Cada llavor porta un destí,
un nou camí per descobrir.
No tinguis por de deixar anar,
que tot allò bo pot tornar.
La vida floreix amb il·lusió
quan hi ha esperança al cor.
(Juliol ~ 2016]
