—Mira, Manel, aquesta mèrlera recorda els dies en què els nens corrien pel jardí, buscaven cucs i llavors, sempre tan plens de vida!— digué mentre observava l'ocell picotejant a terra.
—Sí, Carme. Ara tot està tan tranquil… gairebé massa— respongué en Manel, sospirant. —Abans la casa vessava de rialles i soroll. Sembla que fos ahir quan celebràvem els aniversaris amb tots els néts per aquí.
—Ho sé. A vegades sento un gran buit. I pensar que abans aquí corrien cinc néts com a bojos! Ara només corre la mèrlera i ni això amb tanta cura.
—Recordes quan la casa semblava un zoològic?— respongué ell amb un somriure. —Entre nens, gossos i fins i tot un gat entremaliat, no sabíem on trepitjar.
—Sí, i els teus intents per posar ordre eren èpics. "Compte amb el test!" deies, mentre el més petit tirava tot a terra.
La mèrlera picà una engruna a prop dels seus peus.
—Almenys ens queda aquesta companyia emplomallada — xiuxiuejà na Carme. —No és el mateix... però encara tenim històries per omplir la casa...
—I una cosa és segura— digué en Manel —en aquest jardí sempre hi haurà qui busqui molles i alguna xafarderia nostra.
Tots dos rigueren, deixant que la malenconia s'esvaís entre rialles i records.
