No qualsevol descansa la teva ment quan et cansa la vida. Que tots sabem riure però no qualsevol sap plorar les teves llàgrimes. Que tots sabem ballar l'última cançó i beure'ns la penúltima copa, però no qualsevol recull els vidres i la veu del silenci quan s'acaba la música. Sí, sabem picar de mans però no qualsevol et dóna la mà quan l'aigua t'arriba al coll.
No qualsevol atura el rellotge en un compte enrere. Temps. No qualsevol et mira, et parla, et toca, t'entén i et regala el seu temps. Maleït temps, esquer de la pressa i de l'individualisme, regió abissal on cauen les mirades que es perden pels carrers plens de llums i sorolls.
No qualsevol t'inventa un argument i et dibuixa un camí sense pedres i busca paraules d'ànim sense ànim de res. Només per l'afany d'humanitzar, de sentir, d'empatitzar. No qualsevol truca al timbre de casa teva; el que fa soroll aquí, al teu pit, i entra per quedar-s'hi.
Sí. Tots sabem caminar però no qualsevol es posa les teves sabates i camina uns quilòmetres sense mirar enrere. Que tots sabem vestir-nos, fins i tot disfressar-nos, però no qualsevol es treu l'abric i es posa la pell que habites quan tens fred.
No qualsevol alenteix el seu pas i s'atura. Així que quan algú toqui la seva espatlla amb la teva, somriu. No estàs sol/a.
-Myriam Imedio
