Hi ha dies en què el món sembla haver oblidat els seus colors. El cel i l'aigua es miren en silenci, confonent-se l'un amb l'altra fins a convertir-se en una sola immensitat grisa, sense principi ni final. A l'horitzó, una línia gairebé invisible recorda que encara existeix una frontera, però avui sembla només una delicada cicatriu damunt del paisatge.
I, sobre aquesta quietud, els ocells.
Petites taques fosques escampades per la superfície, com pensaments que no saben quedar-se quiets. Alguns reposen sobre l'aigua; d'altres, amb les ales obertes, trenquen per un instant la monotonia del silenci. Són tan petits davant de tanta immensitat que gairebé podrien semblar accidents de la mirada, però potser són ells qui donen sentit a tot aquest buit.
Miro la fotografia i penso que la calma no sempre és lluminosa. De vegades té el color de la boira, de les coses que encara no sabem anomenar, dels records que s'allunyen sense fer soroll i... tanmateix, hi ha vida!
Allà lluny, entre el cel i l'aigua, alguna cosa es mou.
Un ocell?... Potser saben que també és volar, aprendre a reposar...
Una onada?...
Un batec d'esperança.
