L'ORAGE

La imatge revela una tempesta violenta, on l'aigua desborda la llera amb una força imparable. El moviment de l'aigua és tan fort que gairebé podeu imaginar el so ensordidor del torrent xocant contra qualsevol cosa. Les gotes cauen intenses, barrejant-se en un torrent que arrasa amb tot al seu pas, arbres, pedres i branques són arrossegats sense pietat. Tot i això, enmig d'aquest caos, l'aigua apareix com a seda líquida, lliscant la seva superfície amb una suavitat enganyosa que contrasta amb el seu poder destructiu. És una dansa eterna entre força i bellesa, un espectacle natural que captiva i aterreix alhora. La llum tènue del cel ennuvolat realça els reflexos platejats de l'aigua, creant una escena hipnòtica on la naturalesa mostra el seu costat més salvatge i sublim... Més o menys com les nostres vides...

TATUATGE

N'Àngel era un noi elegant però amb una llista de manies limitades al mínim. Aquell matí, decidí fer-se un tatuatge d'un color verd mar, una cosa espontània que el seu amic li suggerí.

—Serà bufar i fer ampolles— li digué ell.

Però n'Àngel no volia molestar ningú sense abans pensar-s'ho bé i va recordar una dita que deia el seu avi: "No venguis la pell de l'ós abans de caçar-lo". No es podia fiar únicament perquè lo més normal és que tot sortís bé i li digué que volia pensar-s'ho unes hores més.

Ja a l'estudi de tatuatges, va intentar relaxar-se, encara que l'agulla li feia molta impressió.

—Si penses massa, et farà més mal— li digué el seu amic, mentre treia l'agulla i ho preparava tot.

Finalment, després d'uns quants minuts, el tatuatge va quedar perfecte. N'Àngel després de rebufar, somrigué feliç d'haver estat valent i de no haver-se precipitat.

Al capdavall, la vida de vegades és millor quan un es llança amb compte, sense perdre les formes i sobretot el cap.

*Proposta a ca la Mimi 

Paraules: 

elegant, limitat, espontani, molestar, llista, agulla, verd mar

Frases:

-No venguis la pell de l'ós abans de caçar-lo (és a dir, no et fiïs d'alguna cosa del que no n'estàs segur)

-Lo normal (és a dir, el que s'espera que passi)

-Bufar i fer ampolles (és a dir, una tasca fàcil de realitzar)

HOSTE SiLENCiÓS

Despertar-se amb tristesa és un fenomen que, malgrat la lluminositat del sol colant-se per les finestres, se sent com un pes que aixafa des de la pell fins al cor. Aquesta malenconia profunda roba les energies, fins i tot en diumenge, aquest dia suposadament dedicat al descans i a l'alegria. M'obligo a aixecar-me, a fer accions petites per espantar-la, esmorzar mirant al carrer, posar la rentadora per omplir el buit de moviment, respondre i agrair un missatge de disculpes d'un fet llunyà... Cada gest busca expulsar aquesta ombra interna... estendre la roba o intentar submergir-me en la lectura semblen remeis insuficients... A la cuina, preparant els ingredients per fer el dinar, sento com una llàgrima rebel llisca per la meva galta, seguida per una altra i una altra, aquestes traeixen la força i cauen sense poder aturar-les. 

La raó d'aquest estat no està gens clara, sovint és una suma subtil d'esdeveniments. Potser és la de tots els silencis, la distància dels qui estimes, la sensació aclaparadora de solitud, l'absència d'un futur que sembla més un camí sense llum ni certeses què un espai on respirar. Així, la tristesa es converteix en un hoste silenciós que habita en mi, recordant-me la fragilitat humana davant del pas del temps i les absències. Aquesta s'ha instal·lat sense permís i, encara que el dia sigui lluminós, el meu món interior sembla envoltat d'ombres, com un còctel amarg que avui es nega a marxar... 

REMOLí

Si mires aquest paisatge, l'atmosfera se sent gran, gairebé intangible, però present a cada respiració. En un món on la recerca constant de grandesa sembla que és el motor que impulsa les nostres accions, és curiós com l'harmonia es presenta com un tema delicat, gairebé esquiu. L'atracció per l'èxit ens porta a perseguir metes sense aturar-nos a observar el verd mar que ens envolta, aquest símbol de calma i equilibri natural que poques vegades valorem. Intentar assolir una cosa significativa, moltes vegades implica perdre de vista aquests petits detalls que conformen el nostre entorn. En aquest remolí, l'objecte del nostre desig es torna borrós i la delicada línia entre allò que volem i allò que realment necessitem es desdibuixa. 

Així transcorre el dia, en un moviment continu entre esperança i realitat, sense l'experiència pura d'haver transitat aquest espai, deixant que les paraules flueixin sense cap conclusió.

*Proposta de la Mimi