—Bon dia!
—Bon dia, menuda! Què et passa? Fa estona que em mires.
—És que... et puc fer una pregunta?
—I tant! Les preguntes no pesen.
—Per què tu tens un pal i jo no?
—Ah!... aquesta pregunta arriba tard o d'hora a totes les platges.
—No te'n riguis!
—No me'n ric. Només recordava quan jo també en feia, de preguntes.
—Però és que em sembla injust. Sense pal no puc portar vela. I sense vela sembla que sigui menys barca.
—Qui t'ha dit això?
—Ningú... però quan el vent bufa, tothom et mira a tu.
—És veritat. Em miren... i també em fan treballar de valent. El vent m'empeny, sí, però també m'obliga. I quan hi ha temporal, el primer que pateix és el meu pal.
—Jo només veig que fas molt de goig.
—I jo et veig a tu entrant en racons on jo mai no cabria. Tu pots acostar-te a la riba, jugar entre les ones petites i deixar que un infant et faci surar amb una corda.
—Això sí que és veritat...
—Cada barca està feta per navegar d'una manera diferent.
—Però... i si un dia jo també vull tenir un pal?
—Doncs potser arribarà el dia. O potser descobriràs que el que necessitaves no era un pal, sinó una bona aventura.
—Sempre tens resposta per a tot?
—No!... De vegades el mar em deixa sense paraules.
—I ara què fem? Aquí, damunt la sorra, no navega ningú.
—Tenim paciència.
—Quina paraula més llarga...
—Sí!... Però el mar sempre torna.
—I quan torni...
—Tu remaràs amb totes les teves forces.
—I tu hissaràs la vela.
—Exacte!!!
—Saps què?
—Què?
—Potser no necessito un pal.
—No.
—Però si algun dia em surt una gavina al cap fent de pal, no riguis.
—Ho intentaré... encara que serà difícil...
(Les dues barques quedaren en silenci. Al fons, se sentia la mar apropant-se una altra vegada)
