CONVERSA SiLENCiOSA

Era un matí assolellat a la ciutat, en Jaume travessava el carrer, la seva ombra dansant al seu costat semblava cobrar vida pròpia. De sobte, es va sentir obligat a parlar-li. 

— Alguna vegada has sentit que no t'escolten?. T'has preguntat què hi ha a l'altra banda? 

Era un hàbit estrany que havia cultivat des de feia mesos, però aquell dia les circumstàncies semblaven propícies per a una conversa. L'ombra es va allargar una mica més.

— On anem avui? 

— Enlloc, com sempre! (va respondre la seva ombra, amb un to burleta que ressonava a la seva ment). Sempre he estat aquí, però mai em preguntes el que penso. Només et segueixes a tu mateix, sense mirar enrere. 

— Tens raó! A vegades és més fàcil parlar amb tu que amb els altres. Per què serà?

— No ho sé, potser perquè jo no jutjo les teves pors ni els teus anhels. Aquí estic, sempre al teu costat, fins i tot en la foscor.

— I què és el que tems tu?

— Temo perdre'm a la llum. La gent creu que l'ombra és la representació del que és fosc, però oblida que també pertany a qui camina sota el sol. Sense llum, sóc només un ressò... Hauries de deixar de buscar respostes en llocs on només hi ha silenci.

— Hauríem de deixar d'amagar-nos...

— Potser el que busques és acceptar el que ets, no fugir

Aviat, les paraules van fluir entre ells. Cada resposta de la seva ombra ressonava en un lloc profund del seu ésser, revelant secrets que havia guardat per anys. En arribar a l'altra banda, en Jaume es va aturar. L'ombra havia deixat de parlar, però els ressons de la conversa el seguirien. Es va adonar que, de vegades, a les converses més inesperades es troben les respostes més profundes. Amb un somriure, va continuar el seu camí, sabent que la veritat sempre és a un pas, fins i tot a la penombra d'una ombra.

LA FLOR ROSA

El sol queia com a plom sobre la ciutat, una calor opressiva que feia suar a la GENT. Era el meu ANIVERSARI i la SITUACIÓ era estranya, per dir-ho d'una manera suau. SOLTERA, a la meva edat, amb una FEINA que absorbia cada minut del meu dia i amb una sensació creixent que la vida em prenia el pèl. Estava MOLT CONTENTA, aparentment. Almenys això deien les fotos que penjava a les xarxes socials. Somriures amplis, copes de vi, postureos diversos... Però la veritat era una altra des d'aquell incident… les coses ja no eren igual... Tenia un GOS, un pastor alemany anomenat Max. Sempre estava JUGANT donant voltes, era com un raig de llum en la meva existència. Però darrerament, ni tan sols ell aconseguia allunyar l'ombra que m'envoltava.

Tot va començar amb la BONICA FLOR ROSA, la vaig trobar al replà, davant la meva porta. Una rosa perfecta, d'un color intens, sense cap nota ni remitent. Al principi, vaig pensar que era d'un admirador secret. Què bonic! Què romàntic!. Però cada dia, durant una setmana, vaig trobar una altra rosa, exactament igual, en el mateix lloc. 

La cinquena rosa va començar a fer-me MALABARS amb el cervell. Vaig començar a sentir-me observada, instal·lades càmeres de seguretat, durant dues nits no vaig veure res. Només el corredor desert, la llum tènue i un silenci angoixant. La setena nit, vaig veure una figura borrosa, distorsionada, com un malson que s'arrossegava des del fons de la pantalla. Es quedà allà, davant la porta, durant uns minuts que em semblaren hores. Després, va deixar una rosa i desaparegué a la foscor.

Vaig avisar a la policia i se'n van riure. "Un admirador pesat", van dir. Però jo sabia que no era així. Hi havia alguna cosa més, una presència, una intenció. Vaig començar a tenir malsons. Somiava amb la figura borrosa, que s'acostava a mi, que em mirava amb ulls buits. Somiava amb un jardí ple de roses roses, on les flors sagnaven en lloc de exhalar perfum. 

L'última rosa va aparèixer en el meu aniversari, però aquesta vegada no estava sola. Hi havia una nota, una sola paraula escrita amb tinta vermella, tremolosa: "Vine!".  La por em va immobilitzar però la curiositat, una curiositat macabra, em va arrossegar fora de casa. Vaig seguir les indicacions de la nota, que em va portar a un parc abandonat als afores de la ciutat. I allà, a la llum tènue de la lluna, la vaig veure. No era un admirador, era una silueta femenina, vestida de blanc amb una corona de roses roses que li ocultava la cara. Em va somriure i... el somriure revelava fileres i fileres de dents afilades, brillants a la nit, com les d'un depredador a punt d'atacar... Max udolà baix, arrapant-se a les meves cames. Vaig intentar cridar, però la meva veu s'havia evaporat. Tota la VIDA em passava davant dels ulls... Començà a córrer cap a mi, lenta, inexorable, mentre les últimes espurnes de la meva raó, desesperades, encara intentaven entendre el que passava. La FEINA, les decepcions, la solitud… tot desapareixia sota el pes de l'horror. 

Finalment, la festa començà.

[Joc a ca la Sue]

LA CENTRALETA ☎

 

«Telephone Operator [A Weaver of Public Thought]»

(Gerrit Albertus Beneker – 1921)  a

RELATS CONJUNTS 

En un fred matí de novembre de 1965, la tènue il·luminació de la centraleta telefònica espurnejava amb el so dels telèfons que sonaven a tota hora. En aquest món en blanc i negre, on les veus s'entrellaçaven amb les vibracions elèctriques, n'Aina, una jove operadora dels anys seixanta, era al centre d'un laberint de connexions, amb la seva veu suau i una mica melodiosa va respondre: 

— Central, en què puc ajudar-lo?

Una trucada peculiar va interrompre la seva jornada. A l'altra banda de la línia, una veu greu i suau va sol·licitar parlar amb un número específic. Sempre curiosa per naturalesa, n'Aina va arrufar les celles al notar la manera com el desconegut pronunciava aquell número, com si amagués un secret.

— Podria donar-me el seu nom, si us plau? — va preguntar la seva alertada intuïció. Un silenci feixuc va seguir, com si ell ponderés la seva resposta.

— Només digui que sóc un amic... — va respondre i el to la va estremir d'una manera molt particular.  Sense poder-se contenir, va decidir escodrinyar una mica més. 

— Disculpi, però he de confirmar algunes dades.

— A vegades, allò inusual només és el que sembla —va contestar i un riure suau, gairebé ansiós, va il·luminar la tensió a l'aire.

Va ser just en aquell moment quan n'Aina va escoltar un lleu murmuri, com una ombra que passava fugaçment per darrera seu. La línia es va interrompre i la veu misteriosa es va esvair. Mentre penjava, el seu cor bategava amb força. Qui era realment aquell home? Quins secrets amagava?  No era comú rebre trucades d'aquesta mena i va notar que un lleuger calfred recorria la seva esquena. En aquell instant el silenci es va apoderar de la línia. En un món ple de connexions, alguns camins conduïen a misteris que ho podrien canviar tot. La intriga persistia i n'Aina sabia que el seu dia ja no seria igual...

RESCATATS . . . [ XXVIII ]

Discorre el temps 

entre el cor i el cap.

Tot plegat és un. 

[Maig ~ 2025]