NOTíCiA D'ÚLTiMA HORA

ESTACIÓ DE TREN DEL POBLE ON ES PRODUÏREN EL FETS LA PASSADA NIT.

La policia investiga les circumstàncies d'una aparició sense explicació.

Un jove va ser localitzat descalç ahir de matinada a l'antiga estació de tren d'un petit poble de Mallorca. L'edifici estava inundat de foscor, només quedava il·luminat per la lluna. Un vigilant, que dormia roncant en una sala propera, va sentir uns passos suaus i va sortir a investigar.

El jove sostenia un paper tacat d'un líquid gras enganxat entre els dits. Sense dir res, va inclinar el cap i va assenyalar una porta d'un color mandarina viu. A terra, unes llàgrimes brillaven sobre la pols com petits fragments de vidre...

Segons els agents, el noi afirmava que l'estació formava part de la seva memòria i que l'aire salat li recordava una platja llunyana... A l'altra banda de la porta, un vell vagó cremava lentament... Quan els bombers hi entraren, no hi trobaren foc, ni el jove, ni ningú. Només un bitllet  tacat de crema amb destinació a Tòquio, expedit per la mateixa estació aquella nit.

*Proposta a River 

Paraules:  1.inclinar el cap (doblegar, reverència, assentir amb el cap)  2.roncant  3.descalç  4.llàgrimes  5.memòria  6.inundat  7.enganxat  8.crema  9.il·luminat per la lluna  10.platja  11.suau 12.salat 

Color: mandarina viu

SOCiETAT DESiGUAL

—Diuen que vivim en una societat lliure.

—Ah, sí?

—Sí. Pots triar entre pagar el lloguer…

—I què?

—I no pagar-lo.

—I què passa si no el pagues?

—Que ets lliure… de viure al carrer. 

—M'han dit que els diners no donen la felicitat.

—I tu t'ho creus?

—No ho sé…

—Per què?

—Perquè jo tampoc en tinc i mira, mira com estic... 

—Saps què és la igualtat social?

—No.

—Que tots tenim dret a arribar a final de mes…

—I hi arribem?

—No, però el dret el tenim!

            I sí,  a més a més,  

és dilluns, final de mes i ho pots explicar d'aquesta manera... 

 és un conyàs1 de conya!!! 

LA DATA

Quan vaig arribar al bar, la Sílvia ja m'esperava. Duia una gorra i semblava una mica confosa.

—No sé com explicar-t'ho —va dir.

Sobre la taula hi havia un barrilet petit de fusta.

—Què és això?

—Un regal del meu avi. Abans de morir em va dir que l'obrís avui, però mai no em va explicar què hi havia dins.  També va dir que l'havia de beneir i que la participació de la meva futura parella seria important.

Vaig somriure.

—Sembla un joc.

Ella no va riure. Em va mirar amb atenció. 

—Per què jo? Si ni tan sols el vaig conèixer...

—No ho sé. Però va insistir molt que hi fossis.

A dins hi havia una fotografia, una carta i una pedra de color blau acer. 

La fotografia era difusa. S'hi veia un nen, sol, damunt una moto i a un carrer del mateix poble on estàvem, sota una llum que semblava descriure una òrbita.

—Sembla un nen petit! —va exclamar la Sílvia. 

Vaig mirar-la atentament.

—La carta diu: "Si has arribat fins aquí, ja és hora que ho sàpigues"

La Sílvia va girar la fotografia i va quedar totalment en silenci.

—Què hi posa? 

Em va passar la foto.

Al darrere hi havia una data d'aquell mateix dia, treinta anys enrere. 

I un nom. 

El meu.

*Joc a ca la Mimi

Paraules: 1. atenció,  2. vague (confús, difús),  3. òrbita,  4. joc,  5. pensar,  6. insistència,  7. únic (sol), 8. totalment,  9. barril (tonell), 10. beneir,  11. participació,  12. gorra 

Color: blau acer

ON EL CEL ES FON

 

Hi ha dies en què el món sembla haver oblidat els seus colors. El cel i l'aigua es miren en silenci, confonent-se l'un amb l'altra fins a convertir-se en una sola immensitat grisa, sense principi ni final.  A l'horitzó, una línia gairebé invisible recorda que encara existeix una frontera, però avui sembla només una delicada cicatriu damunt del paisatge.

I, sobre aquesta quietud, els ocells.

Petites taques fosques escampades per la superfície, com pensaments que no saben quedar-se quiets. Alguns reposen sobre l'aigua; d'altres, amb les ales obertes, trenquen per un instant la monotonia del silenci. Són tan petits davant de tanta immensitat que gairebé podrien semblar accidents de la mirada, però potser són ells qui donen sentit a tot aquest buit.

Miro la fotografia i penso que la calma no sempre és lluminosa. De vegades té el color de la boira, de les coses que encara no sabem anomenar, dels records que s'allunyen sense fer soroll i... tanmateix, hi ha vida!

Allà lluny, entre el cel i l'aigua, alguna cosa es mou.

Un ocell?... Potser saben que també és volar, aprendre a reposar...

Una onada?...

Un batec d'esperança.