DESCONEGUTS

En un tranquil capvespre, dues persones desconegudes creuaven un pont que es trobava sota un altre pont majestuós. L'estructura superior, guarnida amb una escultura en forma de búfal, evocava la història de la zona, marcant una línia de temps que connectava el passat i el present. Al seu voltant, el bosc proper xiuxiuejava una variació constant de sons, mentre un pantà s'estenia cap a l'horitzó, recordant els antics castells i les llegendes d'espases forjades per tripulacions valentes. 

Tots dos, aliens entre si, avançaven amb pas ferm, cadascun reflexionant sobre les seves pròpies esmenes personals, com si aquest lloc fos un punt de trobada simbòlic. Enmig de l'escena, una rosa solitària creixia a tocar del pont, simbolitzant esperança i renovació enmig de la complexitat de l'entorn. 

Sense conèixer-se, els camins es trobaren per un instant, reflectint històries i símbols diversos, units en aquest espai efímer sota els arcs de ferro. 

*Proposta a River

Paraules:  escultura, esmena, línia de temps, pantà, castell, espasa, tripulació, búfal, bosc, variació.

Color: rosa 

RESCATATS . . . [ XLVI ]

Punta esmolada,

gira la maquineta,

llapis en retro.

(Març ~ 2026) 

.  .  .  .  .  .  .  .  .  .  . 

Den Mördern zum Trotz

Lasst uns die Stifte spitzen

Um anzuklagen.

(Sean)

.  .  .  .  .  .  .  .  .  .  . 

Buscant les paraules

no hi vaig poguer trobar

els mots sense punta.

(Alfred)

.  .  .  .  .  .  .  .  .  .  . 

Llapis vermell

i vella maquineta,

record que torna.

(McAbeu)

.  .  .  .  .  .  .  .  .  .  . 

La punta fina.

Els encenalls de fusta.

Torno a ser infant.

(Carme)

.  .  .  .  .  .  .  .  .  .  . 

Un llapis vermell,

un trasto vell,

records d'altres temps.

(Risto)

.  .  .  .  .  .  .  .  .  .  . 

Surt dins del forat

la punta afilada

del color vermell.

(qui sap si...)

ROMANí / FARiGOLA

 

Lletres i fils - Especial Setmana de la Natura

(I) 

En un petit poble, hi vivien dos nens anomenats Lluc i Marta. Cada tarda, després de l'escola, es trobaven al jardí de l'àvia de la Marta, on creixia un romaní aromàtic. Els encantava asseure's al costat de la planta, observant com les seves fulles verdes es bressolaven amb la brisa suau.

Un dia, mentre jugaven, en Lluc va notar que el romaní semblava més fràgil.  L'àvia els hi havia explicat que era important cuidar-lo i regar-lo perquè continués creixent fort.  Des de llavors, els dos amics van fer torns per cuidar la planta, aprenent sobre la responsabilitat i el valor de la natura.

El romaní esdevingué símbol de la seva amistat i compromís, recordant-los que, en cuidar alguna cosa junts, els llaços s'enfortien com les seves arrels a la terra.

 -  -  -  -  -  -  -  -  -  -  -  -  -  -  - 

(II)

A prop de la muntanya hi vivia la Laia, una noia que adorava la cuina de la seva àvia. Un dia, mentre buscava al jardí alguna cosa fresca per cuinar, va trobar una planta màgica. Va decidir provar-la a la seva recepta d'estofat i, per a sorpresa de tots, el sabor va canviar totalment. Cada vegada que feia servir la farigola, el menjar tenia un toc especial, com si l'aroma els emplenés les pupil·les olfactives. La  Laia no només va descobrir un nou ingredient, sinó també una passió que la connectava amb les seves arrels i amb l'alegria de compartir moments a taula. De llavors ençà, la farigola esdevingué el seu secret més ben guardat.

EL DESERT

Alguna vegada han estat en un desert? No parlo de veure'l en fotos o en pel·lícules, sinó de realment ser-hi, enmig del no-res. El sol cau implacable, fon l'horitzó en un miratge que ve i va, burleta. Camines i sents la sorra calenta sota els teus peus, gairebé cremant-te. El vent, ocasional i erràtic, bufa però en lloc de refrescar, aixeca pols i t'asseca la gola; xiuxiueja noms que mai has sentit, figures que treuen el cap entre les dunes i desapareixen quan parpelleges. És estrany, perquè alhora que tot sembla buit, hi ha alguna cosa viva. El silenci no és buit, és dens, gairebé palpable com si l'aire mateix conspirés en secret, és tan profund que pots escoltar la teva respiració, el teu cor bategant fort. No hi ha edificis, ni sons de cotxes, només tu i aquest vast mar de sorra que sembla no tenir fi. Cada gra sembla guardar històries oblidades, ressons de passos que ningú no recorda, però que encara ressonen sota la pell calenta del terra. La calor no només crema, sinó que desdibuixa el temps, minuts es dilueixen en hores inexistents. Els batecs ressonen amb força, com un tambor erràtic contra el silenci aclaparador. La vastitud de l'horitzó transmet una barreja de sorpresa i solitud, estàs sol, com un ésser diminut en un mar de res. I en aquesta solitud inquietant sents que alguna cosa observa des de la distància, invisible però sentit, una presència que no exigeix, però tampoc no es retira. Aquí, al desert, tot és present i res no és cert, només amb aquesta estranya sensació d'estar perdut i trobat alhora... és sentir la fragilitat humana davant del temps i l'espai... és estar al límit, on tot es dissol i només queda l'essència.