Només volia fer unes fotos d'una lectura d'un llibre, una cosa tranquil·la, cultural, de gent escoltant atentament i fent veure que no està pensant en què soparà després. Tot molt seriós. La gent, concentrada amb aquella cara de “això que diuen deu ser important”. Algú prenent apunts, algú mirant el rellotge i algú preguntant-se discretament quan arribarà la pausa-cafè. Tot molt literari, molt elegant, molt de “paraula escrita i reflexió”.
I llavors el vaig veure!!!
Barret, camisa estampada i un somriure d'aquells que et fan pensar que ell sap alguna cosa que la resta encara no sabem. No sé si havia vingut a escoltar la lectura, a presentar el seu nou llibre o a comprovar si la història tenia prou cavalls, pols i venjança... Però allà estava, tan tranquil com si el "saloon" fos a punt d'obrir i ell ja tingués taula reservada. Com si amb aquell somriure volgués dir: "No busco protagonisme, el protagonisme simplement em troba".
I jo pensant, —Com quan et diuen “vine com vulguis” i t'ho prens literalment.
Ningú sabia ben bé què hi feia allà, però tampoc ningú gosava preguntar-li. Perquè potser era un cowboy o potser era simplement l'única persona que havia entès que qualsevol acte seriós necessita una mica de perspectiva...
I just a sota, ella, seriosa, concentrada i amb aquella expressió de “jo he vingut a escoltar la lectura, no a participar en un western”.
El contrast em va semblar massa bo per deixar-ho córrer.
I jo, és clar, tenia l'oportunitat i vaig fer el "clic".
