El rellotge marcava les set de la tarda quan la Llúcia, envoltada de les seves dues amigues, es retocava a la terrassa d'un bar. La música ja ressonava des del carrer i la brillantor de les llums es filtrava per la finestra.
-Només una mica més de pintallavis- va dir, mentre retocava el seu maquillatge amb mans tremoloses d'emoció.
—Llestes!— va cridar l'Anna, ajustant-se la brusa amb entusiasme.
Van sortir juntes, rient i empenyent-se a l'estreta entrada del bar. La festa prometia ser èpica. Els cossos es movien al ritme de la música i l'aire estava carregat d'energia. Les rialles esclataven com a bombolles de xampany i la música retrunyia a les orelles. Per fi llestes, es van llançar a l'enrenou de la festa. La multitud era un oceà de cossos agitats, vibrants i Llúcia es va deixar portar. No obstant, quan va girar la vista cap a les seves amigues, alguna cosa la va aturar. Una ombra va lliscar darrere seu i es va perdre entre la multitud, dansant com si el món s'aturés, deixant-les enrere mirant confuses i preocupades. Les seves amigues la van cridar pel seu nom, però només hi va haver música i soroll com a resposta.
De sobte, el telèfon va vibrar. Era un missatge de l'Anna:
—On ets?—
—No em van deixar entrar— va respondre una veu subtilment distorsionada.
Un calfred va recórrer l'esquena de les seves amigues, la nit havia agafat un gir fosc i letal.
Llúcia va mirar al seu voltant, sentint una estranya sensació d'inquietud. Després la pantalla es va apagar i el cor es va accelerar. El so es va esvair, no hi havia llum ni música, només un silenci aclaparador...
De cop i volta, un crit. Mirades confuses. Una ombra al cantó. Les amigues corregueren cap allà, però només trobaren espais buits, com si mai no hagués estat present... desaparegué com el fum d'una cigarreta...
.jpg)
