CAMP DE BLAT

 

"Entre o milharal" Manuel Henrique Pinto -1907

a  RELATS CONJUNTS 

—Escolta, Josep!, has vist com ens mira l'amo darrerament?— va dir l'Anna, mentre acariciava les espigues daurades entre les mans.

—Sí, els seus ulls amaguen més que ordres— va respondre ell amb un somriure amb prou feines perceptible. —Sento que hi ha alguna cosa que ens vol dir, però té por.

L'Anna va abaixar la vista, nerviosa. —De vegades penso que ell també està atrapat en aquesta finca, com nosaltres, però per una raó diferent, que no li importa la feina dura, només els diners.

—Sí, sembla que està més rondinaire que mai. No sé si és per la collita o perquè l'estan pressionant del poble. Ahir ens va reprendre sense raó quan vam acabar abans la feina. Sembla que no li feia res el nostre esforç. Sempre tan estricte i comptant cada minut que triguem.

—Doncs jo crec que també té a veure que no para de supervisar-nos tot el dia. Ni un respir no ens dóna.

En Josep es va aturar un moment i la va mirar amb tendresa de reüll. —Avui gairebé em renya perquè anava una mica lent amb el blat. Però amb l'esquena que...

—Tranquil, que cap dels dos no aguanta aquest ritme molt de temps. Creus que ell sospita alguna cosa de nosaltres?— L'Anna va somriure nerviosa. —Tinc tanta por que ens descobreixin... Podrien acomiadar-nos sense dubtar-ho.

—Ho sé, però si seguim així, de ben segur trobarem un moment per estar tranquils, encara que sigui una estona. Aquí, entre les espigues, sembla que ningú no ens escolta.

—Les nostres trobades furtives entre els solcs, robant moments, són l'única cosa que em dóna forces per seguir. Ningú no ha de saber res. Només tu i jo, una estona per desconnectar.

—Necessito una mica d'aire fresc i amb tu seria millor. A més, si el cap se n'assabenta, segur que ens munta un ciri i...

Ella el va mirar fixament, el sol il·luminant la cara amb una brillantor especial. —Seria arriscat, però també alliberador. Aquí, on tot sembla rígid i fred, un secret així podria ser l'espurna que necessitem.

El vent va xiuxiuejar entre el blat, com a còmplice d'aquell silenci carregat de promeses i pors compartides.

LA CiUTAT DELS CARRERS EMPEDRATS

A una ciutat de carrers empedrats i arquitectura daurada, un grup de turistes recorria el casc històric sota un cel tempestuós. Havien recorregut museus i carrers durant hores i es trobaven visiblement cansats. S'estimaven més no semblar ovelles seguint el ramat més que viatgers curiosos, així que cercaren un banc on asseure's, sense caure a la categoria dels comuns visitants esgotats. Al seu voltant, botigues amb imatges i flors decoraven les vitrines, oferint un refugi visual que contrastava amb el gris del dia. Símbols antics de sants, llegendes dels quals eren mites coneguts per pocs. 

En silenci cadascú s'acomodà al banc, alleugerint la cara marcada per l'esforç. En aquest petit descans entengueren que no sempre cal estar en moviment, que simplement observant i descansant formava part essencial del viatge. Per un moment, deixant de banda l'esgotament, gaudiren d'un ambient únic. Sense pressa i sense ganes de córrer, simplement estant-hi, sentint-se part d'aquella ciutat. 

* Proposta a River 

LES FULLES MORTES

A l'arbre nu

vides que es guarden.

Fulles al vent.

En silenci,

la vida es renova.

Final de tardor.

Surten brots nous,

colors que il·luminen 

tombant paraules.

(Maig ~ 2026) 

PERDUDA

Sota un cel encapotat, una noia caminava precipitada sota la pluja que queia com un tapís gris sobre la ciutat. Perduda entre carrers que no reconeixia, els seus passos retrunyien contra el paviment mentre intentava desxifrar un rètol daurat que no la identificava. La pressa per arribar a casa era palpable, la seva ment repassava la recepta que havia deixat oblidada a la cuina, al costat d'una poma solitària sobre la taula.

Un llampec va il·luminar el cel gris reflectint en un toll la silueta d'una màquina expenedora trencada. La seva ment s'ennuvolà mentre intentava explicar la seva situació a algú invisible, com si una vespa brunzís dins del seu cap. "No m'imaginaria mai haver d'explicar això", va pensar.

En entrar a l'edifici, va buscar el bany per sacsejar les gotes d'aigua, recolzant-se momentàniament en un pal d'una escombra al costat de la porta. Mentre esperava l'ascensor, va intentar explicar-se a si mateixa com havia perdut el camí i el seu desconcert per no trobar ni un rètol en la seva pròpia llengua, sense imaginar que aquella comanda urgent l'havia portat a un lloc tan desconegut com a seu.

Finalment, amb determinació, va seguir endavant cap al seu destí, amb la jaqueta xopa i la motxilla a l'espatlla, només somiava arribar a casa seva, esperant-la, seca i càlida.

*Joc a River

Paraules: 

Tapís, màquina, poma, bany, pal d'escombra, llamp, il·luminació, recepta, comanda, vespa, explicació, mai, imaginació. 

Color: Daurat