RESCATATS . . . [ XLIII ]

Petxines silents,

fòssils d'un mar distant.

Misteri marí.

(Març ~ 2026)

BEURATGE

—Has provat ja el beuratge que preparen a les noves instal·lacions?— va preguntar ella, amb veu baixa i to tallant. 

—Sí, ho vaig provar ahir a la nit. Té un aroma fumat, com si portés anys guardat en una bóta de fusta. A mi em va semblar més fort del que esperava, gairebé em picà a la gola —va respondre ell, mirant cap a l'horitzó tenyit d'un color crepuscle oceànic, com el de les marees ocultes sota la lluna. 

—No és qualsevol barreja. Només els que tenen un coneixement genuí saben manipular aquests ingredients. El greix que sura a la superfície li dóna aquest toc més fort, gairebé perillós. 

—Perillós o no, aquest món sempre busca alguna cosa que alteri la calma, una espurna que desperti allò  que està amagat. 

—I aquí estem!, atrapats en aquesta dansa invisible, on res no és tan simple com sembla i cada glop explica una història oculta sota capes de fum i misteri. 

—De vegades, enmig de la rutina, petites coses com aquesta ens connecten amb allò essencial...

—Brindem llavors, per allò insondable i allò prohibit! 

*Proposta a River 

RESCATATS . . . [ XLII ]

Liles floreixen,

ballen sobre la terra,

llum i silenci.

(Març ~ 2026)

.  .  .  .  .  .  .  .  .  . 

Petita flor

arrelada al roc

es manté ferma.

(McAbeu)

.  .  .  .  .  .  .  .  .  . 

Silenci lila

Perfum sobre la roca

Atreu mirades.

(Carme) 

.  .  .  .  .  .  .  .  .  . 

Olor d'espígol

s'alça damunt la roca.

Arreu s'escampa.

(Núria) 

.  .  .  .  .  .  .  .  .  . 

Verbenes liles

que remouen l'ànima,

afloren records.

(Joan) 

.  .  .  .  .  .  .  .  .  . 

Aquest sòl ens te

a les dones liles lliures

com valor segur.

(Alfred) 

.  .  .  .  .  .  .  .  .  . 

Damunt la dura roca

s'eleven flors silvestres

que perfumen la vida.

(Risto) 

.  .  .  .  .  .  .  .  .  . 

Quan menys t'ho esperes

floreix la primavera

entre les pedres.

(Helena)

L'AiGUA MÀGiCA

La font al centre de la plaça semblava tenir vida pròpia. El seu murmuri hipnòtic atreia nens i adults per igual, com si un encanteri invisible els cridés. Els nens amb ulls brillants s'acostaven tímids, estenent les mans per tocar aquelles gotes que dansaven a l'aire. Els grans, relaxats en els bancs propers o compartint converses animades, recordaven històries d'estiu i jocs infantils. L'aigua es convertia en un imant, no només refrescava, sinó que semblava xiuxiuejar secrets ocults, misteris que només els qui s'aturaven a escoltar podien percebre. En aquest cercle al voltant de la font, temps i realitat es desdibuixaven, la quotidianitat cedia davant d'un magnetisme antic i profund. Tota la plaça semblava respirar al ritme de l'aigua, un vincle invisible entre generacions que també aportava calma i benestar; atrapats tots,  grans i petits, en aquell instant de fascinació eterna.