LA CASA DE L'ÀViA

Al mig del no-res hi havia una casa de fusta i pedra envoltada de flors. Feia anys que ningú no hi vivia, des que l'àvia Mercè havia mort. Tot havia quedat exactament igual, el vell calder penjat a la cuina, els plats al prestatge i el jardí que ella havia cuidat amb tanta estima.

Un matí de primavera, el seu nét Enric hi va tornar. Va esmorzar en silenci un bol de granola amb un préssec, tal com feia quan era petit i passava els estius amb ella.  Aquell gust li va despertar records que creia oblidats. Va sortir al jardí i l'herba havia crescut molt... però encara hi havia l'antic espantaocells... El temps l'havia desgastat i el seu barret gairebé no s'aguantava. L'Enric va somriure en recordar que l'havien construït junts i va tenir la idea de restaurar-lo.  Mentre li cordava la camisa, el vent va fer un suau gir i les flors es van balancejar com si saludessin algú.

Va tornar a entrar a la casa per guardar les eines. En apropar-se al calder, va posar-hi la mà a sobre. El metall era fred, però encara podia imaginar les sopes calentes que l'àvia preparava els dies de pluja. Va tancar els ulls i, per un instant, gairebé va sentir la seva veu. Quan els va obrir, una petita bombolla de sabó, va travessar la finestra oberta. Va surar lentament per la cuina, reflectint un món diminut de color verd i va esclatar sense fer soroll.

L'Enric va sentir una tristesa serena. No es sentia trist només per l'absència, sinó també per comprendre que hi ha llocs que ja no es poden recuperar tal com eren... Les persones marxen, les cases envelleixen i els records canvien amb nosaltres...

Abans de marxar, va deixar l'espantaocells dret, mirant cap als camps. No perquè espantés els ocells, sinó perquè d'alguna manera continués fent companyia a aquella casa que encara semblava esperar algú.

*Joc a ca la Mimi

Paraules:  1.préssec  2.granola  3.bol  4.idea  5.fusta  6.trist  7.gir  8.espantaocells  9.flors   10.calder  11.calent   12.bombolla

Color: verd

L'HOME DEL MUR

Hi ha un home

que mira des del mur.

No espera a ningú i tanmateix

conserva intacta la mirada. 

Els seus gossos vigilen el carrer.

El vell ha fet del silenci

la seva manera de viure.

Els gossos li fan costat,

coneixen la quietud

com només la coneixen

els qui no tenen pressa.

Passa un noi,

no deixa petjades

només una ombra

que el moviment dissol

en un rastre de llum i pressa,

com si el temps

no l'hagués pogut lligar.

No arriba.

No marxa.

Només passa,

com passen els núvols,

com passa el vent,

com passen els dies.

I durant un instant

sembla que sigui

la quietud

qui observa

el moviment.

L'home només mira.

Els gossos també.

Només els ulls

sostenen el pes

d'aquest migdia.

(Juliol ~ 2026) 

EL MiSTERi DE LA CAVERNA

Fa uns anys, en un poble rural, va córrer el rumor que algú s'amagava en una caverna prop dels camps. La gent deia que havien trobat múltiples petjades entre les franges dels sembrats, tot i que eren molt suaus però ningú gosava refutar-ho.  Alguns pensaven que era un home que vivia en la pobresa, amb un braç lligat d'una ferida de guerra i que encenia un vell forn per escalfar-se. El batlle va demanar suport als veïns per investigar. Mentrestant, els joves escoltaven música pop mentre fumaven i deien que tot era més vell que l'anar a peu i que no en féssim cas. L'avi em va explicar que cal madurar abans de donar opinions i què quan era jove fumar era molt popular, però que la cultura havia canviat i que en aquesta dècada el consum era molt inferior... Al final només van trobar una rosa seca i unes marques d'haver estirat una caixa, deixant el misteri sense resoldre...

*Proposta a River

Paraules: fumar, cultura, popular,  dècada, suau, consum, estirar, madurar, camps, caverna, múltiple, forn, refutar, suport, lligat, rural, franges, pobresa, pop

Color: rosa

EL PAL QUE NO Hi ERA

Lletres i fils: estiu-2026

—Bon dia!

—Bon dia, menuda! Què et passa? Fa estona que em mires.

—És que... et puc fer una pregunta?

—I tant! Les preguntes no pesen.

—Per què tu tens un pal i jo no?

—Ah!... aquesta pregunta arriba tard o d'hora a totes les platges.

—No te'n riguis!

—No me'n ric. Només recordava quan jo també en feia, de preguntes.

—Però és que em sembla injust. Sense pal no puc portar vela. I sense vela sembla que sigui menys barca.

—Qui t'ha dit això?

—Ningú... però quan el vent bufa, tothom et mira a tu.

—És veritat. Em miren... i també em fan treballar de valent. El vent m'empeny, sí, però també m'obliga. I quan hi ha temporal, el primer que pateix és el meu pal.

—Jo només veig que fas molt de goig.

—I jo et veig a tu entrant en racons on jo mai no cabria. Tu pots acostar-te a la riba, jugar entre les ones petites i deixar que un infant et faci surar amb una corda.

—Això sí que és veritat...

—Cada barca està feta per navegar d'una manera diferent.

—Però... i si un dia jo també vull tenir un pal?

—Doncs potser arribarà el dia. O potser descobriràs que el que necessitaves no era un pal, sinó una bona aventura.

—Sempre tens resposta per a tot?

—No!... De vegades el mar em deixa sense paraules.

—I ara què fem? Aquí, damunt la sorra, no navega ningú.

—Tenim paciència.

—Quina paraula més llarga...

—Sí!... Però el mar sempre torna.

—I quan torni...

—Tu remaràs amb totes les teves forces.

—I tu hissaràs la vela.

—Exacte!!!

—Saps què?

—Què?

—Potser no necessito un pal.

—No.

—Però si algun dia em surt una gavina al cap fent de pal, no riguis.

—Ho intentaré... encara que serà difícil...

(Les dues barques quedaren en silenci. Al fons, se sentia la mar apropant-se una altra vegada)