EL CAMí OCULT

El sol de primera hora del matí donà una suau resplendor sobre el tranquil càmping situat sota un panell solar de forma ovalada. L'Ariadna havia vingut aquí buscant solitud, però el seu propòsit avui era diferent: estava decidida a descobrir l'origen d'una estranya canaleta que havia descobert a prop durant la seva caminada matinal. Al principi va ser descoratjador, el camí estava cobert d'obstacles com branques caigudes i males herbes tossudes que semblaven guardar els secrets d'aquest racó remot del bosc.

Mentre creuava un sender estret, va notar una arruga a terra, un revolt subtil que deixava entreveure alguna cosa més sota la superfície. A prop, una escultura de pedra en forma de porc semblava fora de lloc, gairebé com si apuntés a un missatge tàcit. Tot i ser pacient, l'Ariadna es posà a prova, la seva curiositat sorgí de nou a cada pas, donà puntada de peu a una pedra i s'impulsà cap endavant.

S'aturà davant d'un petit brot groc de flors silvestres, els seus registres del moment de la floració no revelaven res inusual, però alguna cosa sobre la seva col·locació semblava deliberada. Aleshores, els seus ulls van captar una sèrie de registres febles gravats al tronc d'un arbre proper, revelant un patró que no va poder desxifrar immediatament.

De sobte, veié un punt tènue i irregular a la distància, gairebé com un mur amagat i es va preguntar si només era un reflex de la seva imaginació o una pista real. La seva ment es capgirà mentre considerava el perill real... Tornaria a temps de donar el sopar als nens?... Què seria d'ells si no tornava?...

[ Joc a ca la Sue ]

FRAGiLiTAT . . . [ II ]

La peça més fràgil 

són els ulls,

allò més vulnerable

és  el  cor.

M'empasso els fets,

sense aturar-se al cap,

des dels ulls al cor.

[Juny ~ 2025] 

EXPERiMENTS

[Lletres i fils ~ Juny 2025]

A l'estació orbital P-27, un grup de científics experimentava amb un nou compost de modificació genètica. La doctora Selene, mentre observava el seu darrer prototip de fruita, va exclamar:

—Mira, està tan remullada al líquid, quin goig!  Això revolucionarà les postres de l'Univers!

El seu col·lega, Eliot, va somriure.

—Imagina't un món on les fruites siguin eternes i sempre perfectes. Un banquet de sabors infinits!

La barreja espurnejava amb colors vibrants. El futur prometia delícies que mai abans no s'havien provat. I en aquell instant, la ciència i la gastronomia es van entrellaçar, deixant enrere l'antic concepte de l'efímer.

EL LEGO SATÀNiC

El sol, un disc groc i amenaçador, s'amagava darrere les muntanyes, tenyint el cel d'un taronja sagnant. En Marc, amb les temples grises i una mirada cansada, pressionava contra el pit un violí vell. No era un bon auguri. Feia dies que rebia missatges críptics, tractes poc clars. Un informador anònim li havia xiuxiuejat sobre "la ruptura" i "el Lego satànic". 

En Marc era un home de lleis, no de conspiracions. Però una mica en el to de la veu de l'informador –una barreja de por i desesperació– li havia calat profundament. Havia acceptat un encàrrec estrany, una anàlisi forense d'una sèrie de vídeos que mostraven figures de Lego fent actes… inconfessables... Era grotesc, satíric en la seva exageració, però inquietant. 

Aparcà el seu vell cotxe, les rodes grinyolaven llastimosament davant d'una cabana abandonada. La coberta de fusta estava corcada, gairebé desfeta. Era el lloc que li havien indicat per al lliurament. El seu cor bategava amb força. De què anava tot això? Qui estava darrere d'un joc tan macabre? 

A dins la cabana feia olor de pols i humitat. Un únic focus penjava del sostre, projectant ombres dansaires. Al centre, una taula amb un únic objecte: una figura de Lego incompleta, amb una abella de plàstic incrustada al cap. La figura, grotescament maquillada, somreia amb una crueltat mai vista.

De cop i volta, un so. Un brunzit lleu, gairebé inaudible. En Marc es girà, darrere seu, a la foscor, alguna cosa es movia. No ho podia veure, però sentia una presència, una amenaça invisible. El brunzit s'intensificà, convertint-se en un eixam furiós. Instintivament aixecà el violí, no era una arma, però era l'única cosa que tenia. Tancà els ulls i començà a tocar una melodia trista, malenconiosa, una ària antiga que va aprendre del seu avi. Les notes ressonaren a la cabana, omplint l'espai.  El brunzit s'aturà.  Silenci. 

En Marc obrí els ulls, la cabana era buida, només la figura de Lego somreia, immutable, esperant... A terra, al costat de la taula, una ploma negra... una pista o potser una advertència?...  

La nit tot just començava...

[ Joc a ca la Sue ]