RESCATATS . . . [ XLI ]

Infants juganers,

innocència del passat, 

jocs de somnis.

(Març ~ 2026) 

.  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  . 

  

Tarda d'estiu

ben plena de rialles

dos infants juguen.

(McAbeu) 

.  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  . 

Jocs molt ben trobats

a la mainada tot val

somnis de futur.

(Alfred) 

.  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .

Jocs càndids d'infants,

sobirans del gronxament,

temps sense destí.

(Joan) 

.  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .

La tirolina

i un bocinet de tarda.

Jugant ben junts.

(Carme) 

.  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  . 

Ríen los niños,

y el mundo —por un instante—

aprende a jugar.

(Núria)

ENCAiXAR

Era un dia qualsevol quan vaig pujar al tren, ansiosa per escapar de la meva rutina observava el rellotge, sentint que el temps m'atrapava dins un bucle inacabable, cada segon era com un trencaclosques on una peça no encaixava a la meva ment, les paraules eren només soroll al cap. Ningú sabia si mai podria escapar-me d'aquest cicle aterridor o si romandria atrapada al meu propi laberint emocional, esperant a ser alliberada.  

De sobte, un crit esquinçador va interrompre els meus pensaments, una dona a l'estació havia deixat caure un bol ple de flors i els pètals de color rosa elèctric volaren en totes direccions, creant una imatge de colors vibrants a terra. Atrapada entre el desig d'ajudar i la por de perdre el tren, vaig mirar enrere cap a la dona que intentava recollir les flors... 

Just quan pensava que tot era un somni i qui sap si la clau per sortir d'aquest cicle estrany, el xiulet del tren va ressonar. Em vaig aixecar del seient i, en un instant, vaig prendre la decisió de enfrontar-me a allò desconegut, deixant enrere les ombres del passat.

*Proposta de Lissa 

RESCATATS . . . [ XL ]

Amunt i avall,

temps que s'escola breument.

L'ART etern, viu.

(Febrer ~2026) 

.  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  

Pedres que parlen

d'una història que passa

ara i sempre.

(McAbeu) 

.  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  . 

Pedres eternes

van veient com passegen

vides efímeres.

(Carme)

.  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  . 

The stones cry out for

all they've seen and heard and known

if we could just hear.

(Mimi)

CAMiNS OPOSATS

En un carrer concorregut de la ciutat, un home passejava el seu gos amb una corretja que els unia, però també marcava una clara separació entre els seus desitjos. L'amo, distret pel tràfec urbà, girà cap a la seva esquerra, mentre que el gos, guiat pel seu instint i la curiositat, desitjava seguir de front cap a un indret ple d'olors intrigants.

—Per què no podem explorar plegats?, hi ha més enllà d'aquest camí!— pensà, desitjant la llibertat de córrer i jugar sense restriccions.

L'amo, conscient del temps que perdien, seguia caminant.

—He de seguir la meva ruta, tinc feina que m'espera— digué amb un to sec. No podia evitar pensar que l'adorava i com desitjava que sempre estiguessin plegats, però les responsabilitats eren primer.

Mentre l'home s'allunyava pel camí escollit, l'animal desconcertat va tirar suaument de la corretja, expressant el desig de seguir endavant. La tensió entre tots dos creixia, el desig de llibertat del gos xocava contra la voluntat del seu amo, creant un moment de silenciosa incomprensió. En aquell instant, tots dos estaven units per una corretja que els mantenia en aquesta dansa de desitjos oposats... 

Tots sabem com acabà... guanyà l'obediència, la lleialtat i l'estimació.