 |
Imatge de la xarxa
|
Deien que nevaria, la realitat era una altra. El dia era intensament fred, però un raig de sol es passejava per aquell espai convertit en parc infantil. Un tobogan, un gronxador, una molla amb forma de peix i una estructura de barres i anelles de colors per on acostar-se una mica més al cel, pretenien alegrar als més petits. El nen, abrigat fins les celles, dirigia les seves maldestres passes cap al vell banc de fusta. La seva mare, ajupida i amb els braços oberts, el seguia tot esperant que no caigués. En un no res ja havia pujat al banc fent equilibris per travessar aquell espai tan interessant. El pare, a l'altra banda del parc, sostenia el cotxet que al mateix temps mitjançant una corretja sostenia al gos. La mare acompanyà el recorregut agafant-li la mà, tot seguit el va portar al costat del peix, però no semblava agradar al xiquet aquesta opció i aprofitant la distracció de la seva mare -que parlava amb el seu pare- es va dirigir al punt que li cridava més l'atenció des del seu passeig pel banc. Aquell espai era molt més gran i els vehicles es bellugaven lliurement. La mare va aconseguir arribar a la seva alçada just a un pas de la vorera del carrer, agafant-lo per la jaqueta i movent el seu cap amb gest de negació. Mentre el pare va anar apropant-se i després d'unes paraules, van ficar al xiquet al cotxet i van començar a caminar, mentre els plors del nen alteraven el tranquil passeig del gos, únic aliat en el seu acte de rebel·lia. Tot i el raig de sol, la jerarquia seguia anul.lant els somnis ... tot i que deien que nevaria, la realitat era un altre.
