LLUNETA

Anit, la lluna i jo ens quedàrem a soles. 

Ella, sempre silenciosa, se'm quedà mirant.

Si parlés,  m'explicaria molts secrets,

desitjos d'enamorats o qui sap! 

si desil·lusions de cors trencats.

Tot ho veu,  tot ho sap i mai diu res.

La lluna, anit, em guardà  anhels i neguits.

(27-02-2021)

LES GOLFES

Václav BROŽÍK, 1890, La Defénestration, 1618 - a  RELATS CONJUNTS

Avorrida d'estar a casa amb el maleït confinament, vaig pujar a les golfes. Allà hi havia moltes coses i segur que en trobaria una per entretenir-me una bona estona.  L'àvia hi guardava tota la seva joventut, des de roba fins a mobles que la mare no volia a casa. Vaig encendre la llum amb aquella claueta antiga i, de sobte, em vaig traslladar a una época molt llunyana. Davant el mirall me provava el seus grans capells i les seves faldilles bufades, xerrant com si fos una marquesa. L'àvia no era ni va ser mai una marquesa, ni a prop fer-s'hi!, però aquella roba ho semblava.  Fent molta força vaig obrir el canterano que estava just devora un peu de ribella, unes capses de cartró descolorit van ser el meu objectiu. De puntetes em vaig treure una i la vaig deixar a terra. Què hi trobaria dins?, un munt de papers que no sabia ben bé perquè els guardava. Em vaig tornar a posar de puntetes, traint-ne una altra. Oh, fotografies!, això si que m'agradava. M'assegué al balancí i, amb molta cura, em disposava a mirar-les una a una, quan vaig sentir un renou a l'escala... i desprès silenci. La primera, l'avi amb l'àvia del bracet passejant per una plaça, què maca era l'àvia!. Una altra de l'avi vestit de soldat. Aquesta, ella asseguda a terra, rodejada de mates... una excursió?. Sembla que aquesta és de la mare, què rossa i petitona era!. I aquesta foto? I aquests homes qui són? I què fan?  I... snif... ue, ue, ue... Què ha passat, nina?. La mare havia escoltat els meus plors i va pujar tot-d'una. M'aixecava la faldilla, me mirava les cames, les mans, l'esquena i no deixava de repetir, què et passa?. No podia gairebé respirar, només podia moure el cap negant i plorant sense parar. De l'enrenou pujà el pare i, entre l'un i l'altra,  no aconseguien aturar el plor. Què t'ha picat una abella?, digues... Quan em vaig assossegar una mica, vaig assenyalar amb un dit la foto que havia llançat a terra.  Es van mirar sense dir res. M'alçà el meu pare i em digué que aquells homes feien una comèdia, que no era real, mentre m'acaronava i em treia d'allà. Només tenia cinc anys.

IMMENSAMENT PETiTA

Estava davant la immensitat de la mar i del cel, asseguda a la terra. Dues sensacions, la primera que em sentia molt i molt petita i la segona, la llibertat era plena de cos i ment. Algú va dir que, qui neix vora la mar, mai se'n pot allunyar massa. Però no sent el meu cas, tot i estar envoltada d'ella, aquella pau no la podia tenir en cap altre lloc.  El so de les onades, ballant amunt i avall, era com una sinfonía en un pentagrama de blaus infinits. M'envaí la melangia d'aquella noia innocent, segura de si mateixa i plena de somnis...  No sé per quin motiu em tenia embadalida, era tan tendra l'abraçada que em va ser prou difícil el marxar.

Jugar és salut

"¿Jugamos con la letra "E"? en  

 Mi pluma de cristal

La meva participació amb la "e":

Esperando en el espacio enriquecido... expectante entre erróneos equívocos... eché en el envase, el entrañable elfo... el escenario era embarazoso... el enfado estimuló el evidente estruendo en el entorno... expongo el enredo.

I un altre amb la "m":

Mujeres modositas merodeaban memorias malditas. Memos meciendo medallas mejorables. Melancolías milenarias, militantes migrados, machismo mojigato... moribundo.

Na María, del blog "Mi pluma de cristal", ens va proposar un joc, que a la vegada l'havia vist al blog "El Demiurgo de Hurlingham". Com heu vist, ella ho va proposar amb la lletra "e" i ell ho va fer  amb la "a". 

Vos animeu a fer un Tautograma (Text, en vers o prosa, on les paraules comencen amb la mateixa lletra)? Ho podeu fer amb la lletra que trieu vosaltres mateixos (de la A a la Z) i ho podeu deixar als comentaris. Gràcies!

Aquí vos deixo el meu amb la "d": 

Dídac dormia de dia, dos dofins dansaven davant, deixà defora dentats dinosaures. Delerós despertà decebut.  Demostrà dependències deficients.

María (l)- La luna lagrimeaba luminiscencia... luciendo los luceros... logrando lomos de láminas lunares... lámparas luciendo libros... lápices logrando linear letras lustradas... láminas lila lustrosas... Luminosidad lozana...  

Xavier (b)- Bells bordegassos bocamolls blastomaven brutícia bestialment.

Bravo brètols: beneïu bubotes barroerament.

Mac (u)- Urpades unionistes, usualment uniformadores. Udols ultradretans, últimament ufanosos, usurpen utensilis útils. Urnes ultratjades. Ultimàtum universal.

Carme (e)- Els estels espurnejaven. Entre envans envernissats, ells estimaven efusius. Encerts encesos encaixaven engelosits. Encantats, ells endevinaven encontres encisadors. Eren equilibristes enjogassats escrivint epílegs essencials.

Teresa (t)- Ta tieta totxa tocacampanes tolera tostemps tractar toscos toreros tronats torejant toros turmentats, torturas, tortejats. Terrible, tremebunda, terrorífica, trista taral·lirot!

Núria (f)- Ferotges fogueres fumegen, famolenques flames fiten flors fredoliques. Fatídic foc... fereix febles fades frisoses.

Mac (n)- Neocolonialistes necis narcotitzen nacions narrant negocios netament nauseabunds. Nostàlgia neofeixista notòriament nociva nodreix nefasts nigromants nerviosos. Netegem neguits, neguem neutralitat ... només necessitem no negligir.

*Aquest deixat a ca na Carme

Alfred (f) - Frondosos flocs florejats farcien fissures fines fent fèrtils fragoses fraus. Facilitat fictícia: feia falta força fe, fixar-hi ferms fonaments fins fer florir feraçment freturoses fenedures. Flors fugaces, fonedisses --flairosos fanals fidels, falsament fràgils-- forniran futurs fecunds, foragitant finalment fondes, funestes foscors. Fortuna favorable, felicitat fent-se fruit.

Carme (t)- Transcrius treballats tautogrames tossudament terapèutics. Tanmateix, traçut, tastes temes titànics tombant temors i tabús. Tècnicament tanta tàctica tàcita trasbalsa totalment.

*Deixat a ca l'AlfredRussel 

Alfonso (l)- La lloba lluïa lleu la lànguida llum lunar. Lentament les llàgrimes llepaven làbils la lacerant lesió, limitant la llarga lluita, llimant la llàstima llegendària, latent la literària licantropia, lleugera, lúcidament lliure, libant lentament les llàgrimes llançades.

*Deixat al meu MeWe

TREN de SOMNiS

Segueixes esperant el teu tren

sense mirar enrere,

cada dia com una nova estació,

l'estació dels somnis i els trens.

 Vagons de primera, segona i tercera,

 impacients i misteriosos viatgers 

amb somnis que se'n van i vénen,

sense mirar enrere.

(10/02/2021)

GRAVAT AL COR

Lletres i Fils de la Núria // Febrer-2021

Em sorprengué a l'aixecar-me veure tota la neu que havia caigut a la nit. Feia molts anys que no ho feia i vaig anar a la cuina a fer-me una xocolata ben calenta. Amb la xicra a les mans em vaig asseure al banc sota la finestra, com havia fet altres vegades per llegir, comptar niguls o tancar els ulls i pensar en el no res. Em vaig apropar una manta, posant-la damunt les cames, el dia s'endevinava molt fred.  No hi havia ningú a casa i estava disposada a no fer res més que mirar per la finestra aquell magnífic espectacle, mirant lluny cap al bosc que estava preciós, com una postal de Nadal. Vaig tancar els ulls, un instant, com si volgués quedar-me amb aquesta imatge gravada al cor. "Has de viure el moment i l'has de portar amb tu", em deia un bon amic quan agafava la càmera per immortalitzar un paisatge. Un somriure seu va fer que somrigués. Recreant-me en la seva imatge, van passar pel cap alguns moments viscuts amb ell. Era tan seu! Podrien passar mil anys i seguiria rebent notícies d'ell, de tant en tant, molt de tant en tant, però seguia en el seu record com ell en el meu. Obrí els ulls i em va semblar veure uns ulls tancats a la neu, en aquell precís instant vaig pensar que no era casualitat, "No existeixen les casualitats, més bé les causalitats", deia ell. Això em va treure un altre somriure interromput pel so del mòbil, el vaig obrir i se'm va il·luminar la cara. Hola, amiga!... 

IMAGiNACiÓ

"Va ser la meva mare qui em va donar a conèixer l'esperit meridional en els seus més íntims i delicats aspectes. La meva mare creia que també les flors i els animals somiaven. Quan érem petits, a l'arribar la nit, abans d'anar a dormir, adoptava la seva veu de narradora per explicar-nos que els salmons somiaven amb congostos i amb foscos rostres d'ós bru que planaven sobre l'aigua cristal·lina dels ràpids. Les guineus, deia, somiaven que s'enfonsaven els seus ullals en els barbs dels caçadors. Mentre dormien, les àguiles pescadores es veien llançant els seus emplomats cossos en llargues caigudes en picat, a càmera lenta, sobre els bancs d'arengades. Hi havia amenaçadores ales de mussol en els malsons dels erminis, llops de bosc acostant contra el vent al repòs nocturn dels ants. Però mai arribem a saber amb què somiava ella, doncs la meva mare ens va mantenir sempre al marge de la seva vida interior. Sabíem que les abelles somiaven amb roses, que les roses somiaven amb les pàl·lides mans de les floristes i que les aranyes somiaven amb arnes atrapades en les seves teles platejades. Com a fills seus, vam ser dipositaris dels enlluernadors càntics de la seva imaginació, però no sabíem que les mares somiessin."

Pat Conroy, llibre The Prince of Tides

CA LA PiLAR

La pluja ja havia escampat.  Les cadires apilades vora la paret i les taules fent com si fos un penjador. Ens asseguérem a la terrassa d'aquell vell bar. La teva barba havia crescut força des del darrer cop que ens havíem vist. Vam estar una bona estona sense dir res, com si els records matessin les paraules. Vaig encendre un cigarret i, després d'unes quantes calades, et vaig demanar com estaves. La teva mirada havia canviat, era més serena amb un punt de tristor i amb el to de veu que l'acompanyava, em vas dir que bé. Érem molt joves quan ens vam conèixer, però mai l'havia deixat d'estimar... Començàrem a xerrar i, per uns instants, vaig creure que el temps no havia passat. Caigué la nit i ens diguérem adéu, com si passés un tren sense retorn.