Asseguda al balancí de davant el finestral, l'Aina s'entreté mirant com va i ve la gent que passeja pel Carrer Major, baixant o pujant cap a la Plaça de l'Ajuntament. Fa uns quants anys que el carrer és peatonal, però recorda que quan era jove no ho era, tot i que servia de passeig per a ella i les seves amigues els diumenges a la tarda...
Fa tres dies que veu, davant la porta de l'Ajuntament, una parella de nois jovenets. Avui s'ha fixat que ell baixa del Carrer del Teatre i ella puja des de l'Església de Santa Maria la Major, es troben i es saluden amb dos petons tímids a la galta. Des d'on és, no pot escoltar el que diuen, però tampoc és necessari, en té prou amb els seus gestos per saber que estan enamorats. Ell li explica una cosa interessant i espera la reacció d'ella; ella se'l mira tombant el cap. Per a ells no hi ha ningú més al món que ells dos. La màgia els envolta i les seves mirades van a càmera lenta. No tenen pressa. Les mans d'ella juguen amb el manillar de la bici, ell li toca la mà a frec de pell i es miren als ulls i somriuen... La dringadissa del rellotge marca l'hora de partida, els fa canviar la cara. Es fonen en una llarga abraçada i ell espera que tombi la cantonada per marxar-se...
-Fins demà, amor meu-, és el que li deia en Joan a l'Aina cada tarda abans de marxar, semblava que no havia d'arribar mai aquest demà i sentien que no hi havia res més important per a cadascun d'ells i que el seu amor duraria tota la vida... Als seus vuitanta anys, l'Aina viu sola en un petit i acollidor pis en el centre del seu poble. La seva feblesa és la innocència i la tendresa amb què recorda el seu primer i únic amor.
