MiSSiÓ iMPOSSiBLE ☻

GUARDAESPATLLES

Itinerant . . . (IV) - Homenatge a Ramon Llull

BATEGA

Al seu desconhort, des de la partida,

s'hi afegí la poca energia reflectida

en aquell rostre fràgil i, entristida,

precipitant-se records indelebles,
lliscaren les llàgrimes irrefrenables.

De sobte, el seu plor es va aturar ...

recordà paraules sàvies d'algú estimat:

"Frueix de tot allò que t'ha sacsejat,

que si no s'ha viscut no et farà bategar" 

(Deixat a Itineràncies poètiques, 2-03-2016)

              

ABSÈNCIA

Quan veig la terra regalimant

i la mar embravida aixecar-se.

Quan del vent, silencis s'escolen

i em trasbalsa un ruixat inesperat,

em nafra la distància 

                   i em dols, Amat

  (Deixat a Itineràncies poètiques, 27-02-2016)  

                                   



  

TRENCACLOSQUES
Com una heura sobre un mur,

s’enfila l’amor de l’amiga a l’Amat.

Mentre l’Amat, amic, es deixa estimar.

Com una onada damunt la sorra,

Acarona l’amic, Amat, a l’amiga

Mentre, l’amiga, es deixa enxarxar.

(Deixat a Itineràncies poètiques, 9-01-2016)

P r i m a v e r a ✿

Ja  a  les  portes  trucant

colors  càlids,  dolços  refilets.

La  sang  amb  força  bombejant,

ens  posa  a  tots  contents 

veient les  margarides  apuntant

i s'allunyen  les  penes

quan  les  papallones  arriben

a l'estómac voleiant.

Temps  primaveral,

bell  temps  d'estimar.

Dia de la POESiA CATALANA a Internet

EL PI DE FORMENTOR

Mon cor estima un arbre! Més vell que l'olivera,

més poderós que el roure, més verd que el taronger,

conserva de ses fulles l'eterna primavera,

i lluita amb les ventades que assalten la ribera,

com un gegant guerrer.

No guaita per ses fulles la flor enamorada,

no va la fontanella ses ombres a besar;

mes Déu ungí d'aroma sa testa consagrada

i li donà per terra l'esquerpa serralada,

per font la immensa mar.

Quan lluny, damunt les ones, renaix la llum divina,

no canta per ses branques l'ocell que encativam;

el crit sublim escolta de l'àquila marina,

o del voltor que puja sent l'ala gegantina

remoure son fullam.

Del llim d'aquesta terra sa vida no sustenta;

revincla per les roques sa poderosa rel;

té pluges i rosades i vents i llum ardenta;

i, com un vell profeta, rep vida i s'alimenta

de les amors del cel.

Arbre sublim! Del geni n'és ell la viva imatge:

domina les muntanyes i aguaita l'infinit;

per ell la terra es dura, mes besa son ramatge

el cel que l'enamora, i té el llamp i l'oratge

per glòria i per delit.

Oh, sí, que quan a lloure bramulen les ventades

i sembla entre l'escuma que tombi el seu penyal,

llavors ell riu i canta més fort que les onades

i, vencedor, espola damunt les nuvolades

sa cabellera real.

Arbre, mon cor t'enveja. Sobre la terra impura,

com a penyora santa duré jo el teu record.

Lluitar constant i vèncer, regnar sobre l'altura

i alimentar-se i viure de cel i de llum pura ...

O vida, o noble sort!

Amunt, ànima forta! Traspassa la boirada

i arrela dins l'altura com l'arbre dels penyals.

Veuràs caure a tes plantes la mar del món irada,

i tes cançons tranquil·les 'niran per la ventada 

com l'au dels temporals.

~ Miquel Costa i Llobera  (1854-1922) ~

CONiETS A AMAGAR

«Coniet coniet,  a amagar a amagar,

que la llebre va a caçar

de nit i de dia, el sol se ponia;   

estau ben amagadets?»

Au, toca mare!!