ViDA SANA

 

Crani fumant un cigarret de Vincent van Gogh 1885-1886

a  RELATS CONJUNTS

Quaranta anys fent la meva rutina. Al matí, deu quilòmetres caminant i, a la nit, vint més amb bici. Enciams i fruita a dojo. Sortides per algún compromís, al que no podia dir que no. Descansant cada nit, com a mínim vuit hores. Revisions anuals perfectes. Casat amb una dona bonica i intel·ligent. Gaudint d'una casa pagada amb el fruit del meu treball...

On em trobo ara es pot fumar sense perill per cap òrgan, també puc menjar tot el que em ve de gust, no engreixo ni un gram i pel que fa al somni, cap problema, aquí no s'adorm. Qui ho havia de dir!. Després de mig any de l'accident que em va portar aquí, la meva dona s'ha tornat a casar. I el súmmum de la cosa és que ho ha fet amb el conductor d'aquella furgoneta de distribució de tabac que em va aixafar tots els ossos del meu cos. Des de llavors ençà, em trobo vagant per la meva casa... Ep!, no em pregunteu per què...

ABRACEM-NOS!

 

Abraçar és estrènyer sense ofegar, com si es fonguessin el cel amb la terra, com un petit instant d'eternitat. Deixa de ser una cosa física per covertir-se en una cosa espiritual, sent la millor manera de crear silenci. No abraces només el moment present, sinó tot el que és i ha estat, ho acceptes tot; desapareixent el fred, el dolor, l'angoixa, la tristor... és l'únic refugi del món. No hauríem de renunciar (ni acceptar mai la caducitat) d'aquest paradís.

THE SHOW MUST GO ON 🎭

Tranquil·la a la meva cadira, vaig presenciar una funció inaudita. Ho era TOT sense dir una paraula, sense accessoris,, sense il·luminació,  gairebé sense mobles ni escenografia. Una cosa tan gran i tan bonica que els meus ulls i el cor es comunicaren estretament amb la meva ànima... 

Al carrer, l'espectacle de la gent amb les seves vides ordinàries, persones a la feina o amb les seves famílies o simplement sols, cadascun en el seu paper... Perquè el llenguatge del món és essencialment una sessió contínua que, malgrat tots els esforços i totes les incerteses, segueix i segueix...

SECRET 🤫

Eren amics des de ben petitons i gairebé es passaven el dia junts...  Triaren un lloc lluny de ser escoltats, ni vists, tot i haver-hi un ull indiscret que els observava.  Li volia contar un secret i aquest no ho podia saber ningú més.  Li va fer jurar i perjurar què quan deia ningú, era ningú... 

Oblidà per uns instants aquella frase que li deia la mare: "Així que em teniu, voleu compartir-me. Però llavors,  jo ja no sóc qui sóc".

FULLES 🍂

Les fulles que cauen omplen tot el parc, quedant com a una immensa catifa daurada. A la matinada, sota les fulles, apareixen els cossos de dos nois, un de dotze anys i l'altre de tretze. Els seus dits enllaçats en sengles aliances, fetes amb paper d'alumini. Molt a prop seu, un tub de vidre transparent amb residus blanquinosos. Un d'ells té un puny tancat, aferrant un full de paper arruat, en el que ens explica (amb una lletra rodona i bonica) els motius de la decisió presa, acabant amb un petit i eixordador poema d'amor... 

Els pares no en sabien res... el poble restaba en silenci. Un silenci que dies abans s'omplia d'insults i amenaces contra el seu amor.

Lletres i fils ~ Novembre 2022

FiRES (III)

Tamborets, fobiols i xeremies, 

ens anuncien que arriben les fires.

Tots expectants, no ens volem perdre res. 

Les pageses ens ofereixen bunyols calents.

Joves i grans, tots junts, compartim temps.

I el carrer major s'omple d'aromes i flors.

iNCONNEXiONS

Passa a passa feia el camí cap a casa, com cada dia... 

— Papa, vull una banderola d'aquestes que estan penjades!

— No hi puc arribar, no ho veus?

— On anirem a dinar?

— Avui no n'he fet, menjarem lo que sigui per la fira.

— Per aquest carrer ja hi hem passat...

— La sogra em va dir que no, però faig veure que li faig cas...

— Vols dir que trobarem lloc?

— Afanyeu-vos que no arribem!

Tira a tira anava escoltant petites converses al seu pas, ningú la mirava, com si fos invisible. Cap paraula cap a ella, cap salutació... potser amb sort algun somriure d'un infant sense voler...  Aquest era tot el seu món.

FiL DE FUM

Un fil de fum travessa 

la memòria de la pell,

és com tenir ulls 

i no veure-hi.

En passar, 

no quedarà res.

No hi seràs... no hi seré.

[Octubre ~2022]