El terra n'està ple de restes de records i les parets es reparteixen entre marcs i portes om mots i imatges mantenen viva la poca memòria que ens queda d'aquell ahir el qual de vegades no vàrem conèixer. Si el dia fos fred com abans, en respirar veuríem l'alè que se'ns escaparia. Un fum propi que en esvair-se li dona la raó a l'entorn, sobre lo breu i escapadís del nostre ser.
Memòria tàctil d'una absència. El passat és allò que vam ser, no allò que som. El fum del record és cada cop més dens, massa dens. Aferradetes ventilades, Paula!!🌬️😉🤗😘
Foto e poema em perfeita harmonia poética
ResponElimina.
Feliz dia de todos os Santos.
.
Pensamentos e Devaneios Poéticos
.
Moltíssimes gràcies, Ricardo!.
EliminaAferradetes.
Doncs esperem que trigui molt a passar aquest fil de fum.
ResponEliminaJa saps, no s'hi pot fer res... té vida pròpia.
EliminaAferradetes, Risto.
Breve pero hermoso.
ResponEliminaBesos
Moltes gràcies, Toni!.
EliminaPetonets
A reverie in shadow reflection
ResponEliminaTan poc real com el reflex.
EliminaAferradetes, roentare.
...pero lo nuestro es pasar...
ResponEliminaGairebé com el fum...
EliminaAferradetes, somnis.
Pero el fum, ha deixat testimoni.
ResponEliminaPetonets, sa lluna!!!
Més que deixar testimoni, ha trencat tot allò que hi havia.
EliminaAferradetes, Alfred.
No hi serem.
ResponEliminaNingú.
Com si no haguéssim existit.
Petons.
Quedarà la pols què ho cobreix tot.
EliminaPetonets, Xavi.
Curt i alhora intens poema.
ResponEliminaAferradetes!
Ja saps que sóc de poques paraules.
EliminaMoltes gràcies, Joan!
Aferradetes.
Com es habitual en aquest blog, una magnífica combinació d'imatge i poesia... i sempre amb bona música.
ResponEliminaAferradetes
M'agraden els tríptics.😉
EliminaMoltes gràcies, Josep!.
Aferradetes.
ResponEliminaAsí es, ni más ni menos...
Interesante foto y bonito tema de Silvio
Un abrazo
Es una foto de un documental que pillé en la tele, hablando de los campos...
EliminaDe ahí su imperfección.😅
¡Gracias, Fernando!.
Aferradetes.
Si només és un fil de fum, no ens taparà gaire el paisatge, però si s'ho emporta tot, malament rai !!!
ResponEliminaPetonets, Lluneta.
Crec que aquest era molt espès i ben negre.😅
EliminaAferradetes, nina.
Y será como no haber pasado. ¡Silvio!!!
ResponEliminaBesos.
Como si se borrara todo.
Elimina¡Grande Silvio!.
Besos, Sara.
Maravilloso, gracias por compartir amiga mía. Un abrazo desde Cantabria.
ResponElimina¡Gracias a ti por pasar!.
EliminaAferradetes, Germán.
Breu però intens i punyent.
ResponEliminaQuan aquest fil de fum passa tot ho canvia i ho descol·loca de dalt a baix.
Bona fotografia i cançó per acompanyar-ho.
Aferradetes, preciosa.
Si ho descol·loca, ja mai més serà res de la mateixa manera.
EliminaMoltes gràcies!.
Aferradetes, nina.
El terra n'està ple
ResponEliminade restes
de records
i les parets
es reparteixen
entre marcs i portes
om mots i imatges
mantenen viva
la poca memòria
que ens queda
d'aquell ahir
el qual de vegades
no vàrem conèixer.
Si el dia fos fred
com abans,
en respirar
veuríem l'alè
que se'ns escaparia.
Un fum propi
que en esvair-se
li dona la raó
a l'entorn,
sobre lo breu
i escapadís
del nostre ser.
De vegades sols és un miratge,
Eliminad'altres un record que se'ns escapa.
Aferradetes, qui sap si...
La foto és misteriosa. El poema també, l'una i l'altre formen un bon conjunt.
ResponEliminaDoncs... deixarem que parli el misteri.😉
EliminaMoltes gràcies!.
Aferradetes, Xavier.
Jo tampoc l'entenc gaire, però m'agrada.
ResponEliminaSigui quin sigui el motiu, lo que importa és que t'agradi.
EliminaAferradetes, nina.
Memòria tàctil d'una absència. El passat és allò que vam ser, no allò que som. El fum del record és cada cop més dens, massa dens. Aferradetes ventilades, Paula!!🌬️😉🤗😘
ResponEliminaLa memòria de la pell és molt punyetera, fins i tot et fa dubtar si era ahir o és avui.
EliminaAferradetes, avui més fresquetes, Alfons.😘🤗