Sóc el portàtil de sa lluna i abans que torni del treball, vos volia explicar una coseta.
Fa un parell de setmanes que em vaig posar malaltó, tenia molt de fred i estava cansat de l'hivern. Com aquesta noia també la veig apagadeta, doncs vaig decidir avançar la primaverai vaig omplir la pantalla de colorsUffff no us podeu imaginar la que em va muntar en arribar a casa!! Que si no es podia llegir, que si hi havia colors barrejats, que com podria llegir els blogs ... Res, que va començar a toquetejar i després de rendir-se va trucar al boigque m'esbudella.
Ara estic pendent d'una peça nova i vos volia demanar un petit favor, no li tingueu en compte si es retarda als comentaris. Jo sé que triga molt a fer qualsevol cosa, perquè si abanshi veia poc no tenia molt de temps, ara menys.
Doncs res més, espero estar de conya al 100% molt aviat i encantat de servir-vos ... bé, més a ella ☻
"... la pastilleta la necessito sencera o això diu la psicòloga ... tot i que a la darrera visita li vaig comentar que em deixa en un estat d'indiferència estranya, és com si sentís tot molt dins però que no pogués expressar físicament les emocions, no puc somriure, no puc plorar. Em va dir que fins que arribi l'estiu no puc deixar-les, que l'hivern i la primavera són estacions molt delicades per a ser jo mateixa. Sorprenent i estrany, ser jo i no demostrar-ho. Anul·lada la meva sensibilitat què queda de mi? ... res de res.
No sentir dolor, sabent-ho. No sentir alegria, veient-la. Potser -pensat fredament- és un estat ideal, però t'asseguro que a mi em té molt perduda, potser més que quan brollaven llàgrimes per les meves galtes o quan una riallada s'escapava de ser somriure. Això de "sentir" fredament no s'adiu amb la meva persona. Com reaccionaré quan deixi de prendre pastilles? Seré la de sempre, pujada en una muntanya russa, o em tornaré un ésser sense capacitat d'expressió alguna? Fins i tot, ensopida la meva rebel·lia, lluito contra aquest estat a través de l'únic mitjà que conec, la paraula. Amb ella puc expressar tot allò que els meus ulls no diuen, tot el que els meus llavis callen, tot el que al meu cor batega ..."
Com sabeu, la setmana passada va ser el meu aniversari, puc dir que aquest any ha estat sorprenent, tant d'afectes com de regals rebuts.
Dos dels que van arribar de l'altre costat del toll, de dos amics, esdevindran en bons companys de moments especials.
Abans que la tecnologia arribara, ens explicaven les històries escrites a mà o anaven passant de pares a fills. Sempre he tingut curiositat per saber com seria la cal·ligrafia dels escriptors, és un detall que diu molt d'ells i per això sempre que puc demano una dedicatòria ...
