"... la pastilleta la necessito sencera o això diu la psicòloga ... tot i que a la darrera visita li vaig comentar que em deixa en un estat d'indiferència estranya, és com si sentís tot molt dins però que no pogués expressar físicament les emocions, no puc somriure, no puc plorar. Em va dir que fins que arribi l'estiu no puc deixar-les, que l'hivern i la primavera són estacions molt delicades per a ser jo mateixa. Sorprenent i estrany, ser jo i no demostrar-ho. Anul·lada la meva sensibilitat què queda de mi? ... res de res.
No sentir dolor, sabent-ho. No sentir alegria, veient-la. Potser -pensat fredament- és un estat ideal, però t'asseguro que a mi em té molt perduda, potser més que quan brollaven llàgrimes per les meves galtes o quan una riallada s'escapava de ser somriure. Això de "sentir" fredament no s'adiu amb la meva persona. Com reaccionaré quan deixi de prendre pastilles? Seré la de sempre, pujada en una muntanya russa, o em tornaré un ésser sense capacitat d'expressió alguna?
Fins i tot, ensopida la meva rebel·lia, lluito contra aquest estat a través de l'únic mitjà que conec, la paraula. Amb ella puc expressar tot allò que els meus ulls no diuen, tot el que els meus llavis callen, tot el que al meu cor batega ..."
Fins i tot, ensopida la meva rebel·lia, lluito contra aquest estat a través de l'únic mitjà que conec, la paraula. Amb ella puc expressar tot allò que els meus ulls no diuen, tot el que els meus llavis callen, tot el que al meu cor batega ..."
Això d'inhibir-se artificialment no pot ser bo, però medicar-se de vegades és necessari. No saber per què ens passen les coses i estar inhibit de manera natural és encara més greu, penso.
ResponEliminaAquest és el meu dubte, serà o no bo?? ...
Eliminamés endavant ho sabré.
:) Aferradetes!
Un fragment molt colpidor... Que et fa venir ganes de dir- li que s'oblidi de les pa stilles, si no fos perquè si les necessita el resultat seria encara pitjor...
ResponEliminaEm commou llegir-ho... Quedifícil potser a vegades viure les emocions...
Abraçadetes dolces, d'emocions te ndres i boniques
Sembla que es fa molt difícil viure les emocions. Mesurar d'una manera natural la intensitat perquè no facin mal, ni cap amunt, ni cap avall ... crec que aquesta peça va sortir defectuosa de fàbrica i, a la llarga, l'acceleració del ritme entre pujada i baixada pot ser perillós ...
EliminaSé que ho entens molt bé.
Aferradetes, dolces com tu.
Arribaran estius millors per aixecar l'ànim, però sempre es fa llarg esperar...
ResponEliminaUna abraçada
Saps? no ha trigat tant, avui m'ho has pujat tu. :)
EliminaAferradetes i gràcies!!
tot plegat és un tema complicat, l'únic que puc dir és que escriure , en aquests casos, és bo i ajuda molt
ResponEliminasalutacions, sa lluna ! ;-)
Si és molt complicat no poder ser tu mateixa,
Eliminaés com veure passar un pastís per davant teu
i que no el puguis tocar, ni olorar, ni menjar.
Aferradetes, Joan! :)
Jo no et veig pas gens inhibida. Continues escrivint igual de bé.
ResponEliminaPer dins no he canviat, vull dir que segueixo pensant i sentint el mateix, potser és a l'hora de sortir cap a fora que només puc fer-ho amb la paraula.
EliminaGràcies, nina!
Aferradetes :)
A mi també m'ha colpit aquesta carta, sa lluna. El terme mig i ideal potser seria aquest que descrius, però a mi em fa una mica de por, sóc d'estar molt amunt o molt avall i quan em trobo així pateixo perquè penso que no és normal... Tot i així, com molt bé dius, sempre ens queden les paraules per fer-nos sentir. Una abraçada ben forta!
ResponEliminaSaber mesurar la intensitat és la fórmula ideal i natural ...
Eliminaperò, però, però ... com es fa??
Aferradetes, preciosa!!
Ostres, em sento una mica identificada, vull dir que jo prenc pastilles que em xafen, em frenen, m'impedeixen aquesta expressió de les emocions que dius, em fan "sentir fredament"... jo tinc identificada la pastilla ªculpableª i espero que me la vagin rebaixant, em sap greu que estiguis així, pel que dius és passatger, així que poc a poc aniràs expressant, aniràs sentint, però sense que et faci mal, aquí està el límit, penso... una aferrada i una abraçada,
ResponEliminaDes de sempre he anat pujada en una muntanya russa. Qualsevol petita cosa, tant bona com dolenta, es transforma en tot un món per a mi. Després de l'ictus es va intensificar, em vaig fer molt més sensible (si més era possible). Per la part positiva era un plaer, però quan venien les baixades era un infern.
EliminaAquest estiu vaig tenir un "episodi" que em va portar a urgències. Gairebé sense mirar-me em van dir que era vertigen, encara que a mi em va donar la impressió que s'estava repetint un altre ictus. No de la mateixa manera que el primer, però amb la mateixa intensitat. Vaig passar un mes entrant i sortint de l'hospital, només amb analítiques van resoldre que tenia angoixa i em van enviar a la psicòloga ja amb aquestes pastilles ... Han passat més de sis mesos i estic pendent encara de les proves neurològiques.
M'agrada sentir intensament, però m'agradaria molt més poder fer-ho sense que em faci mal.
Aferradetes, preciosa! :)
No seré jo qui contradigui a cap senyora psicòloga, però hi ha coses que em costa d'assumir com a positives: adormir les emocions serveix per alguna cosa? jo voldria mirar de cara, prendre les regnes i actuar...
ResponEliminaEt parlo des de la meva experiència, serveix perquè vegis com és el món, com passen les coses sense que t'afectin físicament. És molt difícil explicar la sensació, està tot allà fora, ho veus, saps que passa, entens com es pot solucionar, però és com una pel·lícula, estàs fora de pantalla ... ja et dic, dificilíssim d'explicar.
EliminaEns veurem aviat i t'ho explico com millor sàpiga, si?
Aferradetes :)
Necessitar, somriure, plorar, sentir, pensar, escapar, lluitar, bategar....
ResponEliminaQui no ho fa?
Sincerar-se, escriure...
No ho fa tothom.
Ànim a l'hivern, ànima a la primavera, animació a l'estiu.
Fita
Aquests temes són encara "tabús". Sóc una persona que m'agrada parlar clar, sense falsedats, no entenc el món de les aparences i, si amb la meva experiència puc aportar alguna cosa, ho faig tranquil·lament.
EliminaGràcies per aquests ànims, tot anirà bé!!
Bessets :)
Mai ens hauriem de callar res, si per això hem de perdre algú és que ja no hi està bé. Com dic jo sempre, felicita qui es separa, doncs ha deixat de perdre el temps
ResponEliminaHe d'aprendre moltes coses encara, Joan.
EliminaA dir que no, a equilibrar les sensacions, a dir les coses encara que facin mal ... un caramull més, però com a mi m'agrada ser molt educada, sacrificada pels altres, vaja que sembla que sóc una mica masoquista en aquesta societat de mentida ... on cal estimar-se més a un mateix que als altres.
Per això no entenc res de res.
Aferradetes i molt bona tarda! :)
No sóc molt amic de les pastilles, jo, i més si tenen eixe efecte, però potser és necessari en segons quins casos en petites temporades...
ResponEliminaNo conec el cas així que no afegiré res més, perquè depèn molt de cada persona.
Un abraç ben gran.
Tampoc sóc amiga de pastilles, cada cop que vaig al metge li dic que me' ls tregui, però em diu que no, Per ells és molt fàcil convertir-te en un malalt crònic. En principi ens han ensenyat a fer cas al metge ...
Eliminaper això en saben més, és el seu treball, tot i que haurien de pensar que traten amb persones.
Aferradetes :)
Un post molt difícil de comentar.
ResponEliminaSóc de l'opinió que les pastilletes poden anar bé. Que demanen temps per posar les idees, les emocions i després poder reprendre el vol.
I no passa res. No cal tenir por ni fer-se mala sang o sentir-se débil. Els medicaments son per curar-nos.
A mi me'n van receptar fa un temps. Però no em van sentar bé. I el metge va ser clar, era perquè en el fons no les necessitava. He de trobar-me millor per altres formes.
Ànims i endavant!!!
Busco altres maneras, ho provo, però no funcionen de moment.
EliminaJa sé que costa parlar-ne, és d'aquestes coses que semblen intocables. Tot el que tracti de salut mental esgarrifa. Sembla que si vas al psicòleg és que estàs molt malament, per no dir "boig" que és una paraula despectiva però que a mi m'encanta.
Viure accelerats o molt intensament és el que produeix aquestes "alteracions". Són malalties del nostre temps. Espero trobar solucions sense que em facin malbé,
Gràcies, aferradetes!! :)
Sa Lluna. Escrius paraules que et commouen. Hi ha moltes vegades que els sentiments i les emocions no volen sortir a flota i, pot ser, que llavors les sents, encara, més forts en el teu interior, que quan fluirien normalment. A vegades, com dius aquí, son unes pastilletes, però també la vergonya, el pudor, la por, poden fer que aquestes impressions no troben el camí de sortida.
ResponEliminaMenys mal, que com dius, ens queden les paraules. A través de la escriptura podem expressar allò que lata dintre del nostre interior i, casi sempre que ho facem, ens deixa un poso de tranquil•litat.
No pateixis, hi ha mags i follets que en el vent, en la teva lluna, poden descobrir la màgia dels teus pensaments.
Una abraçada molt tendre.
Avui la lluna està emboirada, potser algun follet l'hagi coberta amb un tel màgic, qui sap!!
EliminaGràcies per ser-hi, sempre a prop Alfons.
Aferradetes i mil somriures.
Ui, és un tema molt complicat i molt silenciat. Potser si s'acceptés més no farien falta tantes pastilles. Sigui com sigui, ho has explicat molt bé.
ResponEliminaHo has clavat, penso que si s'acceptés i, sobretot, comprengués no caldrien les pastilles.
EliminaMés comunicació, més empatia, més mostres d'afecte, més sinceritat, més generositat, menys vergonya en demostrar que ens preocupen els altres i menys por a dir un t'estim.
Bessets, nina :)
Una carta molt dura aquesta, com dur és, per anar tirant, haver de prendre medicaments que ens deixen una mica indiferents a les emocions, però per sort, les paraules són un bàlsam que ajuden a passar aquest petit escull i arribar a la riba...I aleshores, totes les emocions ens venen a rebre amb els braços oberts...
ResponEliminaMolts petonets Lluneta i molts ànims!
Jo estic molt farta de les pastilles, però també és cert que, per la meva experiència, tinc por al que pot passar si les deixo. Dubtes i més dubtes.
EliminaGràcies, nina ... aferradetes :)
Aquest tipus de medicacions si ens ajuden a superar estats d'ànim depressiu o d'angoixa són un mal menor.
ResponEliminaJo recordo alguna medicació que em feia sentir com si visques "fora" de mi, com si jo em veies des de fora, vaja.
Però m'estalviava molt malestar. Poc a poc les vaig anar deixant i penso que ja tinc superat aquella situació. I confio que no ho tingui que tornar-la a viure.
Anima't, escriu, i confia amb la psicòloga, veuràs que aviat surts d'aquest estat d'ànim i podrem riure juntes!
A priori confio en tots els metges, fins que veig una cosa que no té ni cap ni peus. Com en tot, hi ha molts que saben fer la seva feina i altres que no tenen ni idea. L'única diferència amb la majoria de treballs és que no estan tractant amb materials, sinó amb persones.
EliminaNo parlo per la psicòloga que és un solet de dona. S'assembla a una personeta que tots coneixem ;)
Escriure és bona teràpia.
Mil somriures, nina!!
Quan passem per aquest moments sempre se n'aprenen coses,el millor que es pot fer és gaudir-ne d'ells i així passen més de pressa !!!!
ResponEliminaBessets !
Els malsons ens serveixen com lliçons per demà.
EliminaLliçons que no he d'oblidar.
Vos tinc a vosaltres, a tots, perquè passi més ràpid. ;)
Bessets!!
He llegit la teva carta i he sentit molta tristor, el fet d'imaginar-te en aquest estat.... Tant de bo que aviat poguèssis anar deixant les pastilles aquestes que no et deixen ser.
ResponEliminaQuan s’esta en mans d’un metge, ja se sap que s’ha de seguir el que et pauta…Tot són experiències que et poden ajudar a questionar-te coses…Hi ha d’altres alternatives que també poden anar bé!!…Jo et suggereixo, però el treball és d’una mateixa, per escollir allò que es creu que et pot anar bé.
Sempre endavant per anar aprenent del dia a dia!!
Una abraçada molt forta.
Són lliçons de vida, unes més dures que d'altres,
Eliminaperò cal "aprovar" o repetir curs. I en això estic!!
Aferradetes dolces, nina.
Sa lluna, penso que ho has explicat amb el cor nu, no crec que es pugui fer millor. I si jo fos un professional et retiraria les pastilles, que és veritat que ajuden, però només això. Un ha de plorar, riure, parlar i escriure, que t'asseguro que ho fas meravellosament.
ResponEliminaUna abraçada molt forta.
Moltes gràcies, Josep!
EliminaCert, una ha de poder fer de tot, sempre que aquest TOT no et perjudiqui. La intensitat no porta una clau per regular-la i si n'hi ha, encara no l'he trobada.
Aferradetes!! :)
Sense sentiments, no hi ha res. Sense emocions, la resta perd tot el sentit. Jo també sóc d'estar sempre en una muntanya russa, permanent i ho passo fatal estant abaix, però, saps? no ho canvio. Prefereixo sentir la pujada que no sentir res. És una decisió personal i molt complicada, però jo he apostat per això. Amb les alegries i també amb els cops. Fins que un dia, espero, les primeres guanyaran als segons.
ResponEliminaI ara perquè t'explico tot això… doncs no ho sé, només perque suposo que entenc molt be aquesta sensació que descrius i els dubtes i les angoixes que provoca. Per sort, com dius, les teves paraules segueixen tan vives i plenes de sentiment com sempre. Molta força!
Una abraçada enorme!
Aplaudeixo la teva decisió, també és la meva si no fos perquè l'ictus no és cap broma. Potser si hagués tingut ajuda en aquells moments o potser si no hagués deixat seqüeles ... la veritat és que sembla que la intensitat de les emocions al meu cos físic no li senten molt bé. He d'aprendre a controlar una mica, si pot ser de forma natural molt millor.
EliminaGràcies pel teu suport i endavant!!
Bessets dolcets, Jaume :)
Buf... no se que dir, nina. Sé el que es sentir-se així i et desborda a qui li passa i aquí està al seu voltant. Diuen que sempre venen èpoques millors i jo vull creure que es així. Ànims i abraçades d’os carinyos
ResponEliminaTambé vull pensar que vindran temps millors,
Eliminasinó per a què continuar, no?
Dins l'esperança hi cap tot!!
Carinyets, preciosa :)
Amiga, leyendo estas cosas queda uno estremecido... Confío en que sea todo una mera ficcion...
ResponEliminaUn abrazo fuerte
La realidad en este caso supera la ficción,
Eliminainventaremos salidas, espero que muy reales.
Abrazote enooorme!! :)
Aquestes pastilles congelen el cor i ens converteixen en una mena de zombies emocionals.
ResponEliminaPerò a vegades no n'hi ha més remei que prendre-les.
Petons.
No sé si hi ha altres remeis, ara és el que hi ha,
Eliminatot i que espero que no per massa temps.
Aferradetes, nin :)
Una carta molt valenta, la teva i un post difícil de comentar. En principi no en sóc partidària, anul.len emocions, sentir ho és tot..., però hi ha moments que les emocions ens superen. És una eina, tant de bo et funcioni, potser en trobes d'altres.
ResponEliminaDe tot cor desitjo que tornis a sentir sense por, sense angoixes.Molts ànims!!
Abraçada enorme!
Tens raó, sentir ho és tot, almenys per a mi.
EliminaAquest és el motiu d'aquest fragment, poder expressar l'estat en què em trobo.
Gràcies pel teus ànims, nina!
Aferradetes ben fortes :)
Vols dir que aquest estat no serà "transitori" propi dels principis de la medicació? A vegades passa els primers dies de prendre alguna cosa nova. Tu no pateixis i el que has de procurar és no "auto-analitzar-te" tant (què fàcil és di-ho i difícil fer-ho, ja ho sé!) però mira de ser una mica més "passota" i segur que, poca a poc, tot anirà essent com ha de ser... amb altibaixos, com tothom, però sense muntanyes russes massa pronunciades, que tampoc cal.
ResponEliminaDesprés de més de sis mesos no crec que siguin efectes transitoris d'inici, més aviat crec que són els efectes pròpiament de la pastilleta. Mira que és molt, molt petita, així i tot es veu que és molt potent.
EliminaNo sé si amb tants anys seré capaç de ser passota, ja m'aniria bé ser-ho una mica. ;)
Aferradetes i bona setmana!!