EL SALT

Al pont, el jove s'aturà un instant, observant el riu que reflectia l'enrenou de llums de la ciutat. Era un artista frustrat, algú que a la seva cuina somiava amb blaus, grocs, verds mar... i no amb factures sense pagar... Sentia que la vida l'havia enganyat, que el seu esforç per gestionar els seus projectes no valia res, era massa primmirat per ignorar cada detall que fallava. En aquell moment, mentre el soroll del trànsit semblava allunyar-se, els seus darrers pensaments foren un remolí: Havia estat just amb ell mateix? Valia la pena rendir-se?  Se li  ennuvolà la vista en un vel aeri...  Entre l'agitació interna cercava, potser, una pau que no trobava entre les parets de la seva realitat. Decidí saltar i deixar enrere un món on la veritat sempre semblava esquiva. 

El seu cas seria tristament recordat, una història de lluita callada i somnis trencats, on tothom sembla estar absent, com un tabú que no se'n parla i que s'emporta massa vides.

*Proposta a ca la Mimi

Paraules: 

artista, cuina, viu, gestionar, cas

enganyat (haver enganyat o estafat a algú)

primmirat (preocupat per detalls menors)

enrenou (agitació, commoció)

Color:

Verd mar

RESCATATS . . . [ XLIV ]

Veig la teva llum,

em mostres la bellesa

per tot el camí

silent, mica en mica, 

com degoteig de vida.

(Abril ~2026) 

jOVES amb SOMNiS

El signe més clar que la tardor ha arribat no és el fred, ni les fulles caigudes, és l'omissió silenciosa dels colors vius que un dia van florir. En aquesta estació, el verd mar que tant admiràvem es torna un record llunyà, una creença que ens acompanya com un ressò del passat. Sempre hi va haver en nosaltres un convenciment ferm, una convicció gairebé irracional de que coratge i estupidesa era tot el que teníem per enfrontar-nos al món comercial, aquell mercat que mai no perdona ni oblida. No érem experts ni savis, només joves amb somnis mig trencats, aferrats a aquesta idea simple d'avançar sense mirar enrere. Aquesta barreja contradictòria, aquest impuls d'actuar malgrat el risc, defineix molt més que una etapa, és un reflex de l'esperit humà enfrontat a la incertesa. 

Ara entenc que la vida no és només coratge, sinó també saviesa per no caure al parany de la neciesa. Però aleshores ens va tocar aprendre així, entre errors, caigudes i alguna que altra victòria.

*Proposta a ca la Mimi

Paraules: 

signe, omissió, tardor, convicció, acompanyar, comerç.

Frase:

"Coratge i estupidesa era tot el que teníem"

Color:

verd mar 

ELS GENETS D'ASCOT

«The Jockeys’ Dressing Room at Ascot» (John Lavery – 1923) 

a  RELATS CONJUNTS 

Al vestidor dels genets, minuts abans de la cursa a l'hipòdrom d'Ascot, dues figures s'enfronten en una conversa carregada de tensió.

—Confies en el poltre que montes avui?— inquirí un,  ajustant-se les botes amb precisió.

—Més del que confio en algunes decisions del comitè— respongué l'altre, repassant l'estratègia de la carrera mentalment.

—El meu impacient. Ho noto inquiet, com si volgués sortir disparat ara mateix. Creus que és bo o dolent?

—No ho sé. De vegades aquesta energia nerviosa és justament el que es necessita per sorprendre a tothom...

Un lleu silenci es va instal·lar mentre fora la cridadissa anunciava l'imminent inici.

—La pista està una mica relliscosa després de la pluja, no serà fàcil mantenir l'equilibri.

—Sí, això em preocupa...

—El clima podria alterar tots els pronòstics— afegí el primer, mirant per la finestra.

—Llavors serà qüestió d'adaptar-se al moment— replicà amb un somriure gairebé imperceptible.

—Sort!— digué un.

—La necessitaràs— digué l'altre per si mateix...

El ressò dels cascos començava a escoltar-se a la distància, tancant aquest breu intercanvi abans del soroll de la competició.

Al dia següent, en primera plana de tots els diaris del Regne Unit, es parlava del greu accident d'un genet en circumstàncies estranyes, succeït a l'hipòdrom d'Ascot.

LA Z - (IZZARD)

(I)

A l'alba gris, la vella casa semblava un cofre tancat sota una coberta de boira espessa. A dins, una discussió sorollosa i sense sentit ressonava entre les parets d'un color verd mar, com si veus atrapades d'un temps oblidat intentessin sortir. Enmig del caos, el murri va aparèixer amb la seva llança a la mà, buscant una prova efectiva de poder. Els ulls brillaven amb perversitat, mentre avançava cap al centre de l'habitació amb una "Z" tatuada al pit. L'aire es va fer feixuc i la sensació d'amenaça es va convertir en una closca que oprimia el cor dels presents. Ningú no podia escapar del que aquesta criatura deslligava. La foscor no era només absència de llum, sinó un ésser viu que devorava la raó i sembrava el terror. 

(II)

A l'alba, el murri ja era a la coberta del vaixell, amagat darrere d'un cofre de fusta. El seu objectiu era un objecte estrany amb forma de petxina i de color verd mar, una closca plena d'or que havia aconseguit robar la nit anterior. La prova de la seva astúcia arribava ara, havia de passar sense ser descobert entre la tripulació que mantenia una discussió sorollosa i sense sentit sobre una llança —que portava una lletra "Z" i què ningú no entenia bé—. Amb eficàcia, el pocavergonya va lliscar el botí al seu sac, sabent que qualsevol error el portaria directe a la presó. Però per a ell, el risc era part del joc i l'aventura tot just començava.

*Proposta a ca la Mimi

Paraules: 

shell — closca, 

deck — coberta

chest — cofre

proof — prova, evidència

dawn — alba

effective — efectiu, eficaç

brabble —  una discussió sorollosa i estúpida

izzard — la lletra "z"

picaroon — murri, canalla, bona peça, pocavergonya 

Color:

Sea Green — verd mar

L'ORAGE

La imatge revela una tempesta violenta, on l'aigua desborda la llera amb una força imparable. El moviment de l'aigua és tan fort que gairebé podeu imaginar el so ensordidor del torrent xocant contra qualsevol cosa. Les gotes cauen intenses, barrejant-se en un torrent que arrasa amb tot al seu pas, arbres, pedres i branques són arrossegats sense pietat. Tot i això, enmig d'aquest caos, l'aigua apareix com a seda líquida, lliscant la seva superfície amb una suavitat enganyosa que contrasta amb el seu poder destructiu. És una dansa eterna entre força i bellesa, un espectacle natural que captiva i aterreix alhora. La llum tènue del cel ennuvolat realça els reflexos platejats de l'aigua, creant una escena hipnòtica on la naturalesa mostra el seu costat més salvatge i sublim... Més o menys com les nostres vides...

TATUATGE

N'Àngel era un noi elegant però amb una llista de manies limitades al mínim. Aquell matí, decidí fer-se un tatuatge d'un color verd mar, una cosa espontània que el seu amic li suggerí.

—Serà bufar i fer ampolles— li digué ell.

Però n'Àngel no volia molestar ningú sense abans pensar-s'ho bé i va recordar una dita que deia el seu avi: "No venguis la pell de l'ós abans de caçar-lo". No es podia fiar únicament perquè lo més normal és que tot sortís bé i li digué que volia pensar-s'ho unes hores més.

Ja a l'estudi de tatuatges, va intentar relaxar-se, encara que l'agulla li feia molta impressió.

—Si penses massa, et farà més mal— li digué el seu amic, mentre treia l'agulla i ho preparava tot.

Finalment, després d'uns quants minuts, el tatuatge va quedar perfecte. N'Àngel després de rebufar, somrigué feliç d'haver estat valent i de no haver-se precipitat.

Al capdavall, la vida de vegades és millor quan un es llança amb compte, sense perdre les formes i sobretot el cap.

*Proposta a ca la Mimi 

Paraules: 

elegant, limitat, espontani, molestar, llista, agulla, verd mar

Frases:

-No venguis la pell de l'ós abans de caçar-lo (és a dir, no et fiïs d'alguna cosa del que no n'estàs segur)

-Lo normal (és a dir, el que s'espera que passi)

-Bufar i fer ampolles (és a dir, una tasca fàcil de realitzar)

HOSTE SiLENCiÓS

Despertar-se amb tristesa és un fenomen que, malgrat la lluminositat del sol colant-se per les finestres, se sent com un pes que aixafa des de la pell fins al cor. Aquesta malenconia profunda roba les energies, fins i tot en diumenge, aquest dia suposadament dedicat al descans i a l'alegria. M'obligo a aixecar-me, a fer accions petites per espantar-la, esmorzar mirant al carrer, posar la rentadora per omplir el buit de moviment, respondre i agrair un missatge de disculpes d'un fet llunyà... Cada gest busca expulsar aquesta ombra interna... estendre la roba o intentar submergir-me en la lectura semblen remeis insuficients... A la cuina, preparant els ingredients per fer el dinar, sento com una llàgrima rebel llisca per la meva galta, seguida per una altra i una altra, aquestes traeixen la força i cauen sense poder aturar-les. 

La raó d'aquest estat no està gens clara, sovint és una suma subtil d'esdeveniments. Potser és la de tots els silencis, la distància dels qui estimes, la sensació aclaparadora de solitud, l'absència d'un futur que sembla més un camí sense llum ni certeses què un espai on respirar. Així, la tristesa es converteix en un hoste silenciós que habita en mi, recordant-me la fragilitat humana davant del pas del temps i les absències. Aquesta s'ha instal·lat sense permís i, encara que el dia sigui lluminós, el meu món interior sembla envoltat d'ombres, com un còctel amarg que avui es nega a marxar... 

REMOLí

Si mires aquest paisatge, l'atmosfera se sent gran, gairebé intangible, però present a cada respiració. En un món on la recerca constant de grandesa sembla que és el motor que impulsa les nostres accions, és curiós com l'harmonia es presenta com un tema delicat, gairebé esquiu. L'atracció per l'èxit ens porta a perseguir metes sense aturar-nos a observar el verd mar que ens envolta, aquest símbol de calma i equilibri natural que poques vegades valorem. Intentar assolir una cosa significativa, moltes vegades implica perdre de vista aquests petits detalls que conformen el nostre entorn. En aquest remolí, l'objecte del nostre desig es torna borrós i la delicada línia entre allò que volem i allò que realment necessitem es desdibuixa. 

Així transcorre el dia, en un moviment continu entre esperança i realitat, sense l'experiència pura d'haver transitat aquest espai, deixant que les paraules flueixin sense cap conclusió.

*Proposta de la Mimi 

UN JARDí massa TRANQUiL

[Lletres i fils ~ Març 2026] 

—Mira, Manel, aquesta mèrlera recorda els dies en què els nens corrien pel jardí, buscaven cucs i llavors, sempre tan plens de vida!— digué mentre observava l'ocell picotejant a terra.

—Sí, Carme. Ara tot està tan tranquil… gairebé massa— respongué en Manel, sospirant. —Abans la casa vessava de rialles i soroll. Sembla que fos ahir quan celebràvem els aniversaris amb tots els néts per aquí.

—Ho sé. A vegades sento un gran buit. I pensar que abans aquí corrien cinc néts com a bojos!  Ara només corre la mèrlera i ni això amb tanta cura.

—Recordes quan la casa semblava un zoològic?— respongué ell amb un somriure. —Entre nens, gossos i fins i tot un gat entremaliat, no sabíem on trepitjar.

—Sí, i els teus intents per posar ordre eren èpics. "Compte amb el test!"  deies, mentre el més petit tirava tot a terra.

La mèrlera picà una engruna a prop dels seus peus.

—Almenys ens queda aquesta companyia emplomallada — xiuxiuejà na Carme. —No és el mateix... però encara tenim històries per omplir la casa...

—I una cosa és segura— digué en Manel —en aquest jardí sempre hi haurà qui busqui molles i alguna xafarderia nostra.

Tots dos rigueren, deixant que la malenconia s'esvaís entre rialles i records.