LA BIBLIOTECA



Aldovega, disseny d'interiorisme a  Relats conjunts

M'agradava buscar informació sobre castells antics per veure les seves grans biblioteques. Quan vaig omplir l'imprès per a la sol·licitud de més informació sobre la més exòtica biblioteca que mai havia vist, anava acompanyada  d'una nota   on   se  sortejava  entre  els  seus sol·licitants dos passis per a una visita i posterior lectura d'un dels seus llibres. Es recomanava portar roba de bany,  per si ens venia de gust llegir al jacuzzi instal·lat a la mateixa biblioteca. Ho vaig considerar poc seriós, però em va treure un somriure aquesta absurda idea.
Qui m'ho havia de dir? Tindria l'oportunitat de visitar-la, gràcies a una d'aquestes recerques, i encara que no podia creure-ho, m´havia tocat a mi!!
Quan em vaig despertar vaig pensar si havia de posar-me el bikini  sota la roba, vaig dubtar mitja hora fins que al final vaig decidir que sÍ, total ningú ho sabria i potser després me´n penedís de no portar-lo.

Havia quedat amb el Sr. Jones que passaria un cotxe a buscar-me a les deu en punt. Amb una puntualitat excel·lent va trucar a la porta, es va presentar com a Jimy,  i cortesament em va obrir la porta del cotxe. Així com ens anàvem acostant al castell, els meus ulls s'anaven obrint més i més, i un formigueig s'enfilava per les cames. En arribar,  va baixar per obrir-me de nou la porta i em va dir que de seguida seria atesa. Un majordom molt seriós em va passar a una petita sala,  convidant-me a seure uns minuts. Havia passat hora i mitja i ningú havia vingut a rescatar-me d'aquell lloc. Em vaig dirigir a la porta, guaitant vaig poder comprovar que tot el que estava a l'abast estava desert, ni rastre del Sr. Jones, ni de Jimy,  ni del majordom. Intranquil·la vaig decidir seguir el passadís a la recerca d'alguna explicació a la plantada. I allà estaven, dues grans portes que semblaven l'entrada a un gran saló o potser a la mateixa biblioteca. No ho vaig pensar dues vegades i després de donar dos copets a la porta i que ningú em donés pas, vaig obrir. La sorpresa va ser majúscula quan vaig veure, al fons al costat de la llibreria, el jacuzzi i dintre un senyor!. No sé com vaig cridar i el senyor em va tranquil·litzar dient-me que era l'altre afortunat del sorteig, que a ell també l'havien anat a buscar a les deu,  que quan va arribar el van passar directament a la biblioteca i estava llegint el seu llibre. En el moment que anava a sortir d'allà, demanant disculpes, l'home es va aixecar del jacuzzi dient-me que no em preocupés, que ell podia seguir més tard i que em cedia el lloc ... havia sortit de la banyera completament nu! Vaig ensopegar amb tanta mala sort que el meu cap va anar a parar a un morter de pedra que servia de test.

No  recordo  res  del  que va passar des d'aquell moment. Em vaig despertar  al  llit d'un  hospital,  amb el cap embenat, envoltada de roses,  i una nota a la tauleta que deia ...
 

Benvolguda senyoreta Cristina.

Sento molt haver-li causat tan mala impressió, em sento culpable de la seva caiguda.

Espero que es recuperi ràpidament per poder disculpar-me, convidant-la a passar uns dies al castell.  Serà un gran plaer per a mi atendre'la  personalment, accepti si us plau!
Atentament.
Edward Jones

LA BARCA - 262è joc literari

Imatge de Mireia Canício
al joc literari d´en Tibau

              Amarada al ventre de la tarda,
              la barca  -solitària- creuava la mar,
              resposta al seu destí cercava.
             
              I quan la llum del dia s'amagava, 
              desolada,  retuda,  retornava.

En "CLON"

 

Avui us vull presentar a Clon. És un ninot que porta amb mi uns quants (un munt) d'anys, des que un bon dia me'l va regalar un noi que deia que m'estimava i jo a ell. Ho va guanyar a una tómbola d'una fira i no va aturar fins aconseguir-ho. El més graciós és que jo no hi era en aquella fira i va arribar en tren amb el ninot en braços, tal qual, sense paper de regal ni res per tapar-lo. Quan va baixar del vagó el va posar en les meves mans, em va somriure i em va preguntar com li diria ... Després d'uns quants minuts   -en què no podia creure el que estava veient i de tenir la cara més vermella que un tomàquet-  només vaig poder dir-li. .. si és clavadet a tu!. I així és com es va quedar en Clon, pel seu gran semblant amb "el meu noi". Des de llavors no ha sortit del meu llit ... d'en Clon parlo!!.

Tot i que us sembli estrany, és un ninot amb vida pròpia. Síiiii, no ho poseu en dubte! Moltes nits el deixo sobre el coixí de l'altre costat del llit i quan em desperto, mai és al mateix lloc ...

Bé, avui és aquí perquè ja fa uns quants mesos que està pesadet volent aparèixer al blog, des d'un dia en què va veure a na Miguelina al bloc de n'Assumpta i els ulls se li van quedar com a plats.

- Vaaaa ... la vull conèixer, porfa ... porfa ... porfa!
(Ha après català, una mica, però encara li queda alguna coseta del lloc d'on va venir).

   Apa jo ja he complert!  ja t'he presentat!  i ara has d'esperar,  pacientment,  una resposta.

 

Per a tu, nina maca !!

QUÈ HI VEU? - 261è joc literari

261è joc literari d´en Tibau

- Passi ... el seu nom és?
- Enric, Enric Sala.
- Segui i treguis les ulleres.
Està còmode? Ara li posaré una foto i m'ha de dir el que veu.
- Si, gràcies.
- Bé, és aquesta. Què és el que assenyalo amb el cursor?
- Un tros de ceràmica, podria ser d'un gerro o d'un plat ...
- No senyor, miri bé!
- Jo només veig el que li dic, un tros de ceràmica.
 

 - I això?
- Una cama sembla,  d'algun ninot trencat.
- No senyor! A veure, seguim, què és això?
- ..... jo diria que és un cor de metall.
- No senyor! Miri aquí, això que a vostè li sembla un tros de ceràmica és un pitxer molt antic. El que diu que és una cama, és un soldadet de plom. I el cor que vostè veu, és la lluna.
Crec que té molt poca visió. Fixi´s bé en l'objecte que queda, per la seva grandària hauria de veure-ho perfectament ... posis tranquil i miri bé!
- Doncs ... el que veig és un tren Transsiberià, amb tres locomotores i més de 500 metres de cotxes de passatgers. Al tercer vagó hi ha una senyora amb un barret vermell, crec veure en el darrer un senyor amb una corbata a ratlles blau marí, saludant amb un diari d'ahir a la mà esquerra ...
Doctor, Dr Serra què li passa?

Per al·lusions ...

          Imatges de la xarxa

Com al·ludida en el cas típic 1385  d´en Pons, he de dir que només has desenvolupat una visió dels fets, la que tu veus. Per això vull deixar la meva opinió aquí. La moderació de comentaris no té només la finalitat de filtrar el que a tu no t'agrada que et diguin sobre el post que hagis pujat,  si haguessis passat pel meu bloc en totes les seves entrades trobaries alguns comentaris "graciosillos" que he torejat perfectament sense l'ajuda de cap blocaire.  Per tant, la moderació en aquest aspecte -que tu descrius brillantment-  no existeix en el meu bloc. De fet, he publicat tots els comentaris fins ara, inclòs un teu brossa.

T'has preguntat si pot existir una raó important perquè hi càpiga aquesta moderació?.

Doncs no una, dues, i les dues importants per a mi,  i això ja -sense especificar- hauria de ser suficient per a tu,  que et declares a favor del dret a la llibertat d'expressió.  Però com m'he despertat generosa ho explicaré. 

PRIMERA.- Basant-me en les teves pròpies paraules, cadascú és lliure de fer i desfer el que li doni la gana en el seu propi bloc. És a dir, aquesta seria la base importantíssima de la llibertat d'expressió i el meu dret de disposar-ho així.

  

SEGONA.- He patit una desagradable situació d'apropiació de dades d'algú que deia ser el meu amic. Tot això em va portar, en el seu moment, a episodis gens afortunats que em van fer patir molt. Aquest personatge em va assetjar durant molt de temps sense que jo em pogués defensar. No vaig poder fer-hi res i va sortir tan campant de tot aquest assumpte, amb el perill encara existent que pugui tornar a repetir-ho,  ja que encara té aquesta informació robada.

I ara, segurament, et preguntaràs què conté aquesta informació que és tan greu perquè jo no vulgui que es faci  pública?  D´això contestaré que tinc la consciència molt tranquil·la, però no em dóna la gana que ningú utilitzi el meu nom  ni les meves coses personals -sense el meu vistiplau-  per treure profit de res, sigui econòmic o sentimental, i menys fent xantatge ... i fins aquí puc i vull llegir.

Amb aquest escrit només vull que tinguis una altra visió de les coses i -si no és així tant me fa- ets lliure de pensar el que vulguis i d'expressar-ho també.

Una aferrada o abraçada, com t´agradi més.

LLeTRes i MoTs



- Kai Pannen -

En el silenci de la nit, confosa entre la realitat i el somni, apareixien els records barrejats amb fantasies. Piles de lletres, desvirtuant el missatge. Amb el cor accelerat, he deixat el llit just amb la primera llum. Voltejant pel cap allò que sempre repeteixes ... "he sortit a posar els carrers", i he tret el cap per veure si no t'havies oblidat de posar-hi algun raig de sol.

Endreçant calaixos, he tret tots els mots dels records oblidats en el temps. Uns tacats de rovell de llàgrimes vessades. Altres descolorits de la primera intenció, la de la intuïció. Més enllà, amuntegats, uns ennegrits pel dolor.  Els vermells de la passió s'havien perdut entre els ocres de la solitud. Amagats, molt pàl · lids, estaven la tendresa i la comprensió ...

 

Els he recollit i he fregat amb esperança, banyada amb il · lusió  -tots i cada un d'ells-  aclarint-los amb molta cura i , lletra a lletra, els he estès al sol. El vent les alçava, traient qualsevol partícula d'odi o rancúnia. El sol les regalava llum i escalfor.  Contents  xiuxiuejaven una cançoneta ... 

 

Fem munts
juguem junts
formem mots
cantem tots

 

Gairebé tot llest, ben planxades -lletra a lletra-  per treure inseguretats, mandra i pors.

Vols jugar a fer mots?  Pintem en colors vius l´amor, modelem amb carícies la tendresa, fem del compromís una veritat, abracem els somriures, ajudem amb generositat, i volem amunt, lliures.  Amb seny,  amb pessics de follia,  pintem de nou la vida.

 

“Dia catosfèric de l’enigma i l’endevinalla: Homenatge Mac McAbeu”

1- Va sempre de viatge
sense maleta ni bastó,
hi ha dies que sembla un formatge
i altres una tallada de meló.

2- Quan obro la boca ensenyo blanca i fina destadura, i així que em poso a cantar totes les dents se'm belluguen.

 

 

3- Un pont de coloraines
              fet per sobre les muntanyes,
                 amb colors d'aigua l'han pintat
               però cap pinzell no l'ha tocat.







 

 

  

* IMATGES TUNEJADES DE LA XARXA

ADORMiDA

                        

                                 S'ha adormit el teu somriure en el temps                                    

                              com teranyina enganxada en el pensament,                                    

càlida abraçada entre retines. 

Enyorances en les nits perdudes

llençols mullats, pell encesa,  

rellotges regalant minuts

martellejant entre somni i somni. 

No hi ha estels per aquesta nit de lluna, 

subtil mirada perduda en la teva llum, 

adormida en el temps ... espero.

                                                                               (sa lluna, novembre-2012)

CASTELL de SOMNIS- 260è joc literari



260è Joc Literari d´en Tibau

Embadalida vaig amunt i avall.

Des de baix,
            miro el cel en els ulls de la innocència.
Des de dalt,
            miro la Terra en els ulls de la saviesa.

I m'enlairo, com una ploma,
                             LLIURE.

TEMPS

Chris Chapman

"El temps és un invent de l'home per a demostrar que les coses tenen moviment".

 

En Colau, mumpare, ja està fora de l'hospital. El temps a partir d'ara transcorrerà al seu ritme. Ell, o el seu cos, marcarà la pauta a seguir i tot el que l'envolta -tot i tots- ens mourem al seu ritme. Res serà igual. Mai res és igual, però és potser ara quan realment ens adonem que tot canvia, unes vegades gairebé inapreciable, altres de manera brutal.

"Sempre hi pot haver un moment de lucidesa dins del caos, el caos ho contempla tot"

 

Moltes gràcies a tots, de part seva i meva.

DIA a DIA

Avui he deixat un comentari a una persona molt estimada ... "necessito que algú em doni una pessigada per fer-me sentir viva".
Tota la setmana obrint el bloc per deixar-vos un missatge i, cada vegada que he pogut fer-ho, m'he quedat amb la ment en blanc sense saber com o què dir. En el poc temps que disposo, he visitat alguns blocs. En uns he deixat comentari, en altres no i no per no saber què dir, simplement per no disposar de la concentració necessària per estar amb tots vosaltres.

Des de dilluns passat, el meu pare està ingressat per un ictus. Se'ns fa dur parlar-ne, tant pel sentiment com per tots els records que suposa. Un fet que s'ha repetit dolorosament en aquests últims anys en la meva família i que ens deixa a tots sense paraules. Només em queda estar al seu costat, fer-li aquests moments més "humans" i intentar que no li arribi la meva tristor.

Gràcies a tots ... una aferrada.

DEsENCÍS - 259è joc literari



Edward Hopper/ 259è Joc literari d´en Tibau





 

Després de la trucada, aquella mateixa tarda, les paraules dolces i la seva invitació per prendre un cafè, veure'l aparèixer amb una noia agafats de la mà, li va semblar tan cruel ...

"com si l’aire s’hagués tornat vidre soluble durant la nit".

RECULL

Quan bufa el vent
voletegen els pensaments,
arremolinats, colpejant
l'equilibri del seny.

Negra fosca,

entre llums d´espelmes.

Boira estesa.

Què puc fer

quan, sabent que no hi ets,

et sento tan a prop...

         tan a prop.

Quan la pluja treu el cap,
sentiments mullats rellisquen
per la serenitat de la foscor.

I vull beure't got a got,

sentir-me, gota a gota,

immensament petita.

    (Recull- sa lluna,  novembre/2012)