Hi ha petons que pronuncien per si sols
la sentència d'amor condemnatòria.
Hi ha petons que es donen amb la mirada,
hi ha petons que es donen amb la memòria.
Hi ha petons silenciosos, petons nobles,
hi ha petons enigmàtics, sincers,
hi ha petons que es donen només les ànimes,
hi ha petons per prohibits, veritables.
Hi ha petons que calcinen i que fereixen.
Hi ha petons que arrabassen els sentits.
Hi ha petons misteriosos que han deixat
mil somnis errants i perduts.
Hi ha petons problemàtics que enclouen
una clau que ningú ha desxifrat.
Hi ha petons que engendren la tragèdia,
quantes roses en fermall han desfullat.
Hi ha petons perfumats, petons tebis
que bateguen en íntims anhels.
Hi ha petons que en els llavis deixen empremtes
com un camp de sol entre dos gels.
Hi ha petons que semblen lliris
per sublims, ingenus i per purs.
Hi ha petons traïdors i covards,
hi ha petons maleïts i perjurs.
Judes fa un petó a Jesús i deixa impresa
a la cara de Déu, la traïció;
mentre, la Magdalena amb els seus petons,
fortifica piadosa la seva agonia.
Des de llavors en els petons batega
l'amor, la traïció i els dolors.
En els casaments humans s'assemblen
a la brisa que juga amb les flors.
Hi ha petons que produeixen deliris
d'amorosa passió ardent i boja,
tu els coneixes bé, són petons meus,
inventats per mi, per a la teva boca.
Petons de flama que en rastre imprès
porten els solcs d'un amor vetat.
Petons de tempesta, salvatges petons
que només els nostres llavis han provat.
Te'n recordes del primer...? indefinible;
cobrí la teva cara de lívids rubors
i en els espasmes d'emoció terrible,
omplint-se de llàgrimes els teus ulls.
Recordes que una tarda en boig excés
et vaig veure gelós imaginant greuges,
et vaig suspendre als meus braços... vibrà un petó,
i què vas veure després...? Sang als meus llavis.
Jo et vaig ensenyar a besar: els petons freds
són de impassible cor de roca.
Jo et vaig ensenyar a besar amb petons meus,
inventats per mi, per a la teva boca.
-Gabriela Mistral-
