EMBADALiR-SE

Quan arribes a una edat, pots creure que ja ho has vist tot, que res et pot sorprendre, però res més lluny. Hi ha infinitat de coses que, encara i sortosament, em deixen embadalida. Imatges, fets o paraules que em trasbalsen per dins i de vegades per fora. Sempre he dit que, si arriba un dia en que no hi hagi res que em sorprengui, ja em podré morir tranquil·la. 

I a vosaltres, què us deixa embadalits?

I + I

Sé que

és l'amor que no parla, 

posant-se damunt la pell, 

gairebé sense tocar-la. 

Saps que

l'ànima és la meitat 

quan viu sola.

Sabem que som dos...

com si fóssim u.

[Setembre ~ 2023] 

RESCATATS . . . [ XII ]

Tens tot el mar

com si fos un ventall,

a toc de mà.

[Setembre ~ 2023] 

EMPRENYAMENT

Nit de setembre de Stooshinoff  2021

a  RELATS CONJUNTS

Els havia reunit a tots en aquell espai, per les seves cares es podria dir que no estaven molt contents. 

—Quin espai més petit m'ha deixat a mi!.

—Què dius?, jo que tinc un gran espai i no em llueix com a tu.

—No vos queixeu, a mi gairebé no em veuen entre tanta ombra.

—Jo tinc un espai petitó, ja en va bé... perquè sóc a primera fila i se'm veu bé.

—Ai nois!, a mi em trepitja aquest i estic cansat de dir-li que em faci lloc. 

—xxt... calleu!, crec que ve algú...

S'obrí la porta i entrà tota la comitiva, el batlle, la regidora de cultura, el cap de la policia local, uns quants càrrecs importants de la comarca, gent de l'alta societat i ell, el pintor. Tot van ser lloances envers la seva obra, tot i que les seves cares eren un cromo de tots colors.

MONEY

Diluïda entre la multitud, gairebé no la veien, absorta en un aparell que no havia vist mai. Després d'una bona estona mirant-s'ho, la curiositat la portà a tocar una maneta que semblava que es movia cap un vent i cap a l'altre; però res es bellugava a l'interior, totes les joguines romanien quietes. Era molt petita per saber que calia ficar diners per aconseguir-ne una... per saber que sense diners, res es mou.

11 DE SETEMBRE

Malgrat 

es vents i niguls 

que mos envolten, 

no podem dormir-mos. 

Hem de seguir lluitant 

per ses nostres arrels, 

per sa nostra llengo, 

per sa llibertat des nostro país.

BONA DIADA A TOHOM!

EL RiU

 L'aigua flueix

entre pedra i pedra. 

El riu s'eixampla.

[Setembre ~ 2023]

-  -  -  -  -  -  -  -  -  -  -  - 

Renta les pedres 

l'aigua entre balls contents,

saltironant-hi.

(qui sap si...)

L'aigua flueix.

Transparència i frescor.

Omple de vida.

(Carme)

El color del fons

amb l'escuma de damunt

fa un bon retrat.

(qui sap si...)

Els rocs i l'aigua:

Parmènides i Heràclit

amb ells reviuen.

(Helena Bonals)

Pensa, riu l'aigua

que podrà amb la pedra.

Quanta aigua?

(qui sap si...)

RESCATATS . . . [ XI ]

L'arbre vesteix

la mirada cap al cel.

Dibuix en verd.

[Setembre ~2023]

CRUA REALiTAT

S'adorm el temps.

El jo més nu i misteriós 

amaga les llàgrimes.

A l'altra banda del meu jo,

dintre, tot s'enfonsa. 

Sols el foc em vincla

a la realitat més crua. 

[Setembre ~2023]

RESCATATS . . . [ X ]

Mirant des del riu

recordo bé les aigües.

Miratges presents.

[Agost ~2023]

LA CASETA

 

Foto de Carme Rosanas  a 

RELATS D'ESTIU DE LA CARME

Era el primer any que l'Aina i en Miquel, de sis i set anys respectivament, es trobaven en un lloc desconegut pels dos. No havien passat mai unes vacances junts i per a ells els hi suposava tota una aventura. Eren cosinets i els pares havien programat passar una setmana lluny de la ciutat i de la platja, en un lloc perdut a les muntanyes. Estava ple d'arbres molt alts i això els tenia bocabadats gairebé tota la pujada.

— Quan arribarem pare?. Queda molt?— cridaven els dos asseguts a la part de darrera de la caravana.

— Ja queda menys, després d'aquell turó ja haurem arribat.

S'aturà el vehicle a un esplanada i a la veu de les mares dient que ja hem arribat, els dos es posaren a botar i a repetir, hem arribat!, hem arribat!...

Les primeres hores van ser per organitzar el campament, l'Aina i en Miquel imitaven tot el que els pares feien... una taula per aquí, les cadires al voltant, un caramull de pedres per fer una foguera, una gran lona per tenir ombra... Quan ho tingueren tot a punt, s'assegueren per menjar un trempó amb formatge que havien preparat en un segon. Els nens semblava que feia dies que no menjaven, ho devoraren tot. L'aire de muntanya els havia obert la gana. Es quedaren mig endormiscats, cansats del viatge i per la calor que feia... Tombava el sol quan en Pere s'adonà que havien quedat adormits. S'aixecà d'un salt i no va veure als nens.

— Miquel, Aina, on sou?

Tots quatre es posaren a cridar els seus noms, cercant pels arbres més propers al campament. Res, semblava com si se'ls hagués empassat la terra. Decidiren obrir més la recerca i que un es quedés al lloc per si tornaven. Passaren les hores i d'en Miquel i de l'Aina no en sabien res. Anaven fent torns per quedar-se a la caravana, mirant de treure el nervis al qui estava quiet esperant. 

— Aina, Miquel, on sou?

Esgotats seguien cercant quan ja començava a clarejar. Arribaren a una altra esplanada on hi havia el que semblava ser un dolmen. Tot i que no creien que haguessin pogut arribar fins allà, en Pere s'hi acostà i guaità. Els ulls se li ompliren de llàgrimes quan els va veure ben aferrats dormits i amb un fil de veu els despertà

— Què feu aquí, nois?

— Mira pare, hem trobat una caseta i ens hem quedat adormits!. Has vist quina xulada?. És petitona com nosaltres i s'hi està molt bé!. Mira, mira, pots entrar!.

— Si ja ho veig... ara ens hem d'anar que la mare s'ha quedat angoixada.

Quan van arribar, tothom els abraçà amb força, com si no els haguessin vist des de feia molt, no entenien perquè, però els van explicar a tots la seva troballa i que mai s'ho havien passat tan bé. En Pere es posà molt seriós i després d'explicar-lis els perills d'anar-se'n sols, els digué que mai més tornessin a allunyar-se'n sense avisar abans.

Tret d'aquest ensurt, el viatge va ser tota una experiència inolvidable tant pels pares com pels fills.

PARíS

Era un dia de desembre, asseguts a una cafeteria de Montparnasse, fent temps abans d'agafar el tren que els emportaria lluny de París. Volien passar desapercebuts entre la multitud que els envoltava. Un flash els il·luminà per un segons i quedaren retratats tot i que no volien. En Yanis va aixecar la mà  i va fer un gest perquè el fotògraf s'apropés.

— Escolti, qui li ha donat permís per fer-nos un retrat? — va dir tot seriós.

— Sóc fotògraf i no necessito cap permís.

— Faci el favor d'esborrar-ho tot.

— Ho sento, Monsieur, però no puc ni vull — I marxà de pressa abans que en Yanis li pogués dir res més.

La Cloe se'l va quedar mirant intranquil·la. Havien de marxar ràpid, era molt el que es jugaven si es quedaven una estona més. Pagaren i van desaparèixer. Al día següent la foto va sortir en tots els diaris de França, amb un titular que deia:

"Retratats dos delinqüents perillosos. 

Vists per darrer cop a Montparnasse. 

S'agrairà la col·laboració ciutadana".

De la Cloe i en Yanis mai en saberen res. S'esfumaren com neu al desert, per a no tornar a aparèixer més.

PUNT FiNAL

Algú gesticula amb les mans.

De lluny... la paraula,

indiscernibles sons. 

El paper es trenca si no batega

i convé saber com 

posar el punt a tots els finals.

[Agost ~ 2023]

VENT

No, no és el vent

el que mou el món, 

el fracàs i les ombres

et fan reviure.

[Agost ~ 2023]

NOCES D'OR

Tot va començar aquí (bé bastant abans), però aquest moment suposà lligar-se amb més compromís. Fou al juny de 1973 i, pel que mostra la foto, estaven contents de fer una passa més.

Passaren els anys i nasqueren els fills, dos, una nina i un nin. Va haver-hi de tot, temps de bonança i temps més fluixos, malalties i recuperacions... pèrdues importants que encara avui dolen... I els fills creixeren i nasqueren els néts, tres, un nin i dues nines. La vida anava fent el seu curs i ells dos seguien junts, no com el primer dia, sinó amb més coneixement mutu, més confiança i unint sempre esforços.

El passat juny feren una petita festa, amb els germans, cunyats, fills, néts i familiars més propers. Érem allà per festejar els seus cinquanta anys de casats. Va haver-hi moments molt emotius, com les lectures per part de la filla i el fillol... recordant els anys passats i les absències de qui ens han deixat... Surava en l'aire una barreja de sentiments ben macos!...

Com va dir algú: "No vos molesteu a comptar... Al final, tothom se'n recorda del principi".

FELICITATS i PER MOLTS MÉS!

MiSSATGES

 Entre el teu cos i el meu

missatges d'adolescents

que s'obren en tocar-se.

L'aire de somnis s'omple

i s'allunya el fred.

[Agost ~ 2023]

JUBiLACiÓ

Foto de M.V.B.

Des d'aquesta foto fins avui han passat més de quaranta-cinc anys. Gairebé una vida, on m'han passat i han passat coses, moltes!. Recordo que quan vaig començar a treballar, va ser per fer una suplència al meu germà que s'anava a fer el servei militar a terres africanes. Pensava llavors que en tornar, jo seria prou gran per anar-me'n a estudiar a Barcelona... Vaig complir els divuit i es veu que encara era petita per sortir de l'illa, sense parents enlloc i sent una dona. Vaig resignar-me i quan tornà el meu germà, em vaig dedicar a les tasques de l'oficina. El meu cap encara volava lluny i aprofitava per fer cursets per a millorar la meva experiència com a comptable i millorar els idiomes, però res més lluny del que hagués volgut fer.  Entre la feina i els estudis vaig conèixer un noi que va canviar tot el meu "futur"... 

Durant la meva vida laboral he treballat en diverses empreses, exactament en sis. Les de més durada, la primera i la darrera.  Les més acollidores, la primera i la quarta.  En la darrera vaig  experimentar tota la maldat que mai hagués pogut imaginar.  La pressió que portava va ser una de les causes de l'ictus que vaig patir... quasi millor oblidar-ho... Des que aquest senyor (per dir-li alguna cosa) ens va deixar al carrer sense res més que l'atur (jo amb 58 anys) i fins avui no he tornat a treballar, ni m'he pogut jubilar. 

Aquest darrer mes de juliol m'arribà la carta de la jubilació. Encara no ho he assimilat... suposo que no dependre dels Serveis Socials, de presentar la renda al SEPE tots els anys i de no haver de presentar-me a treballs que mai arriben, em podrà fer sentir una mica més lliure... tot i que, de moment, la salut no em deixa gaudir-ho com cal... i ara què?.

Salut, amics i amigues!.🥂

TENC UN SOMNi

No, no és l'aire 

allò que et fa respirar,

són trossets de somnis

que t'ajuden a fer-ne

un més gran.

[Juliol ~ 2023]

RESCATATS . . . [ IX ]

Buit als teus ulls,

la mirada perduda.

Pensaments íntims. 

[Juliol ~ 2023] 

-  -  -  -  -  -  -  -  -  -

Més enllà del temps

la vista va molt més lluny.

Tot queda molt dins.

[qui sap si...]

-  -  -  -  -  -  -  -  -  - 

Amor de ca

amb mirada perduda.

Companyonia.

[Carme]

-  -  -  -  -  -  -  -  -  -

Un cadell fa

la vida més planera

a un home gran.

[Helena Bonals]

ROBATORi

Se'n penedia, des que va passar no havia pogut dormir tranquil cap nit. No sabia ben bé perquè ho va fer, però ara li passaven pel cap totes les imatges d'aquella nit. Com cada cap de setmana, es reunia amb els seus amics en un petit bar del poble. Mentre parlaven de totes les novetats esdevingudes, corrien les copes i els seus efectes anaven deteriorant-ne els sentits, igual que augmentaven les fanfarronades dels uns i dels altres. Aquella nit es va llançar una aposta... Quan es despertà, trobà una imatge d'una verge a la sala d'estar. No s'ho podia creure, com havia arribat aquella cosa a casa seva?. I fent memòria, recordà fil per randa tot el que va passar. Després d'uns dies pensant com fer-ho, va arribar a la conclusió de tornar la verge a la capella, sense que fos vist... si això fos possible. 

Recolzat a la paret d'aquella petita  ermita, se n'adonà que podia respirar de nou. La sort l'havia acompanyat i la verge tornava a ser a casa. I dic sort, perquè en aquell precís instant, el frare de la capella del puig havia sortit a pegar una rovegada pels jardins del darrera. Ningú l'havia vist. L'aire suau movia les branques d'aquell xiprer, mentre anava cap el cotxe, va fer-se una promesa...

ELS RELATS D'ESTIU DE LA CARME

Refugiada a casa, sobre el paper la meva mà, creient-me que en escriure crearé un món perfecte dins la meva habitació... la mateixa on vaig estimar. La cortina tirada com abans. Com m'agradava que entrés la llum suau, com la dolçor dels teus dits dibuixant al meu cos... Sobtadament aixeco la mà, —no tot pot ser escrit!—, penso. I després vindrà la nit, la lluna, la matinada i... el món, seguirà rodant.

SEQÜELES

Amb el mar davant, la Sílvia intuïa un nou començament. El seu fill jugava per primer cop a vora del mar i el seu somriure minvava el patiment sofert. Tot i que encara no s'ho acabava de creure, ja res tornaria a ser com abans. Enrere quedaven les pallisses, els crits, la por i sentir-se no res. Ara havia de mirar pel seu fill i per ella mateixa, que les seqüeles no impedissin caminar cap endavant... si de cas, quan fos més gran, li explicaria tot el que havia passat amb el seu pare... Aquella imatge del nen lliure botant entre les onades, li feia treure les poques forces que li quedaven per poder lluitar per una vida millor.

AMOR

Anomeno un nom

- AMOR -

Véns com si no res,

com ànima encesa

sense raons.

[Juliol ~ 2023]

RESCATATS . . . [ VIII ]

Els niguls negres

s'endinsen dins el mar.

Dormen les barques.

[Juny ~ 2023]

ANOMENAR

De vegades recordo coses llunyanes i quan vull explicar un fet, o un fet repetit en el temps, se'n fa gaire impossible dir-ho amb paraules... perquè no hi puc ficar tot el que sent,  al cap,  al cor,  a la pell,  als ossos...

El carretó era la seva manera de desplaçar-se d'un lloc a l'altre, de gaudir del paisatge molt a poc a poc; de carregar-lo de farina o qualsevol altra cosa, anant per camins difícils per evitar la presó... també hi passaven bons instants a l'aire lliure, moments de pell i de passió. I perquè no, també d'amor... Tan senzill i complicat alhora.  Ai, quins temps aquells!

Veieu?,  per molt que vos expliqui, m'és impossible que arribi així com ho sento aquí, dins meu.

RESCATATS . . . [ VII ]

De fang ets fet,

de terra remullada.

Llavor de flor.

[Abril ~2023]

T ' EXPLiCARÉ

M'ensenyaren a escoltar...

 Havia après a sospitar,

a reflexionar i a triar?

COMUNiCACiÓ . . . NO VERBAL

La comunicació no verbal ens arriba a tots com un jeroglífic que cal interpretar, com en aquesta imatge on no hi calen les paraules.

— Una rialla ben ample ens pot parlar de complicitat. 

— Els ulls tancats, assaborint el moment de benestar.

— El contacte del cos ens mostra estimació. 

— El braç de l'una damunt l'altra, al mateix temps del contacte amb els dits, podria veure's com una certa protecció. Con també la mà al coll ens parlaria de gratitud i tendresa.

Només en veure-les, també nosaltres reaccionem amb gestos, que més o menys demostraran l'acceptació i/o la complicitat amb elles.

AMiGUES . . . ¿ ?

 

Paul Gauguin, 1892, Ta matete 

a  RELATS CONJUNTS

Sempre em passa el mateix i en sé les conseqüències... però mai m'hi he pogut negar.  Unes xerren de les altres, s'emprenyen i jo, enmig com sempre, intentant posar pau entre totes.  Al final, les unes i les altres, tornen a ajuntar-se i em quedo amb el cul enlaire i completament sola...  

Ai... amigues!

RESCATATS . . . [ VI ]

Puntes en dansa, 

suren les papallones. 

Miralls a terra. 

[Juny ~2023]

RESCATATS . . . ( V )

Reflex a l'aigua 

d'uns arbres que respiren.

Gota que romp.

[Maig ~ 2023] 

- - - - - - - - - - - - 

Ells s’emmirallen

en l’aigua que hi ha sota.

El trenca un plor.

[qui sap si]

- - - - - - - - - - - - 

El gorgoteig de l'aigua,

en caure a l'estany,

saluda els arbres,

que li fan ombra.

[Alfred] 

- - - - - - - - - - - - 

Quanta harmonia

cada gota una nota

al pentagrama.

[Xavier] 

- - - - - - - - - - - - 

Gota que romp

En cercles infinits

La pau de l' aigua.

[Carme] 

- - - - - - - - - - - - 

De gota en gota

l'aigua dibuixa cercles

que omplen de vida.

[Núria]

LA CANÇÓ

Lletres i fils ~ Juny 2023

Na Carme s'havia llevat d'hora, volia netejar a fons la cuina. Sense pensar-ho massa, engegà la ràdio... Les feines feixugues són més bones d'empassar amb música-, pensà, i dit i fet l'emissora de costum, un mocador al cap i els productes de neteja a mà. Començà pel que li feia més mandra i també pel que estava més brut, la campana extractora plena de fum i greixos. Ja ho havia provat tot, però era de bon tros la feina que li costava més. El greix, com totes sabeu, s'enganxa als dits i sembla com un xiclet que no hi ha manera de treure-t'ho de damunt. Respirà fort i hi posà les mans, convençuda que ho deixaria més net que una patena. Tenia una cuina petita i des de la campana a l'aigüera només hi havia quatre passes, des d'on anava i venia per desmuntar les peces, amb les mans plenes de greix tenia cura de no tocar res més. L'emissora botava de cançó a cançó, sense gaire interrupcions i de sobte començà a sonar les notes d'aquella cançó, "Cada pinzellada una emoció"... Na Carme no ho va poder evitar, es trencà en un plor desfermat, les llàgrimes brollaven per la seva cara com un torrent i sense pensar-ho es posà les mans, plenes de greix, pels ulls i pel nas... Havia passat una hora i encara treia el greix d'aquella cara que semblava un cromo. Mai més engegaré la ràdio per netejar la campana-, es repetia una i altra vegada, mentre ja començava a veure's els ulls.

RESCATATS . . . ( IV )

Ulls inspiradors

despullant el vers vestit.

Sacsa la ment. 

[Sa lluna / Juliol ~ 2022] 

_ _ _ _ _ _ _ _ _ _

Rere un vitrall

mostra l’ànima el do,

la vida que té.

[qui sap si]

_ _ _ _ _ _ _ _ _ _ 

Ulls inspiradors,

ulls inquisidors,

ulls integradors,

ulls inhibidors,

ulls, ulls, ulls, per tot arreu!

[Risto] 

_ _ _ _ _ _ _ _ _ _

Va ser una estona

com una endevinalla

es desvestia.

[Xavier]

_ _ _ _ _ _ _ _ _ _

Ulls de mirada

confiada i amable

prenen força.

[Alfred]

_ _ _ _ _ _ _ _ _ _

Sense cap mot

ens parlen i acaronen

sense cap gest. 

[Carme]

- - - - - - - - - 

Rere la lent

llueix l'opacitat

de les imatges.

[Helena]

CAPCOT

Comentaven el seu aspecte absort i estrany.  Capcot, amb la mirada a terra, les mans dins les butxaques i aïllat del seu voltant,  caminava lentament per aquell carrer que no hi passaven cotxes.  Potser cada passa el portava a un fet, a una conversa llunyana, a una carícia perduda...

Qui ho sap?.

RESCATATS . . . ( III )

Plena de somnis, 

encallada la barca, 

encara remes.

[Abril ~2022]

_ _ _ _ _ _ _ _ 

Encara remes 

en allò que no es veu, 

quan tot s'acaba.

Helena Bonals 

_ _ _ _ _ _ _ 

La mar retira

sota la barca seca

l’aigua del somnis.

qui sap si 

RESCATATS . . . ( II )

Gota a gota,

a l'ull imperceptible.

L'aigua degota.

[Maig ~2023]

CRÒNiCA

Alexandre Debelle, 1853, L'assemblée de Vizille

a   RELATS CONJUNTS

Era el primer dia que es reunien, després d'uns ajustadíssims resultats que obligaven als parlamentaris a arribar a enteses. Estava ple de gom a gom, no hi faltava ningú. Després de les encaixades de mans, de les salutacions afectuoses i dels somriures de pasta de dents, començà la sessió. Ni deu minuts trigaren a llançar-se insults grollers (que sóc incapaç de reproduir aquí), com també desqualificacions i retrets que no anaven més enllà que si el Sr. X s'havia absentat quatre vegades de la sala, per anar al bany o que la Sra. T portava la falda massa curta... Tothom s'escridassava i ningú s'escoltava... Un cop més, de res serviren les eleccions, no saberen interpretar la voluntat del poble a les urnes.

A. Bonull, des del galliner Congrés per a TB-6.

RESCATATS . . . ( I )

Jo i no altra

en un dilatat espai.

Només les ombres. 

[Gener ~ 2023]