—> 🧘‍♀️ —> 🤔

 

A les portes d'un nou any que, en teoria, hauria de ser més bo que el darrer, hi ha tantes qüestions per resoldre, que no sé per on començar... Com tothom ja les sap, avui no vull amargar-vos la nit, però sí que vos demano que vos doneu un temps per a reflexionar i comprometre's a fer allò que sabem que ens ajudarà a tots per a què sigui un bon any de debò.

Sigueu feliços i feu sentir-ho als altres.

SOTA LA PLUjA

Atrapada sota la pluja,

avui podria morir-me

i ningú no se n'adonaria.

Sense ser certa,

una imatge teva apareix

 una i altra vegada. 

Qui et va portar a mí,

qui et va deixar marxar,

digues, qui va estimar.

Callares... callàrem,

m'ho vaig empassar

i ara... ara és massa tard.

[Desembre ~ 2023]

24-DESEMBRE-2023

Tal dia com avui, a l'altra banda del bassal, un follet i una sargantana donaven un cop de mà al Pare Noel enllestint un blog que aniria destinat a una noia, una mica boja, que vivia entre El Mediterrani i La Lluna. Des que el va rebre, es convertí amb una eina indispensable del seu dia a dia. Des de fa 12 anys ha conegut molts blocaires, uns ja no publiquen i, amb els altres, intenten que no s'ensorri aquest estimat i petit món.

Com sempre he dit, he crescut molt amb tots vosaltres, compartint idees, il·lusions, alegries i penes, moltes hores de treball que tothom fa de bon gust. Per això vull agrair-vos totes les atencions cap aquest racó i cap a mi, moltes, moltes gràcies!. I també aprofito aquest moment, per desitjar-vos...

 

 Bones Festes!!

EGOiSME

Tres arbres i una sola capçada (Ramón Herreros-2013)

a  RELATS CONJUNTS

Era un dia gris, de fet feia molt de temps que no es veia cap raig de sol, que no hi havia cap edifici sencer, que els pocs homes que quedaven només sortien de nit. El món s'enfonsava i els queviures cada cop més difícils de trobar. Quan sortien, mai sabien si podrien tornar al seu refugi o trobar-ne un de nou. Era una lluita ferotge pels que tenien la sort d'enfrontar-se a totes les seves pors i poder seguir vius. Eren ben conscients que a aquell món li quedaven molt pocs dies. Tots havien sentit parlar d'un racó on hi havia tres arbres, prop d'una gran roca i des d'on es podia veure encara el sol. Un petit grup es llençà a trobar-lo, hi havia una mica d'esperança... potser allà podrien també trobar aigua. Caminaren set dies amb les seves nits i... en arribar, es posaren a barallar-se per qui havia arribat primer i qui se quedava el racó...

RACó íNTiM

Guaitant a la teva intimitat,

cada detall em deixa badant,

si et conegués diria

que és el teu racó més preuat,

on llegeixes, escrius i penses.

Records a la paret t'acompanyen

d'un temps que no ha de tornar,

un rellotge antic de l'àvia

on les hores passen de pressa,

mesurant l'escalfor que et manca.

Pel gran finestral t'amares de sol

i a les nits et commou un cel estrellat,

unes faldes de taula camilla

per protegir-te de la fredor,

 la catifa pels peus cansats

i un calendari damunt la taula

que sempre et situa al món.

[Desembre ~ 2023]

RESCATATS . . . [ XV ]

Versionant  una  foto  de  la   CARME

Camí d'argent 

que porta a bells somnis,

avivant cors.

[Desembre ~ 2023]

_ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ 

Pinta la lluna

camins d'argent en la mar

amb la nit al fons.

[qui sap si...]

En mar insomne

quan puja la marea

salpa la lluna.

[Xavier Pujol]

Desperta lluna

la mar dormint sota teu,

abans de marxar.

[qui sap si...]

Whilst she is sleeping

A moonlit dreamscape her face.

Watching her in awe.

Her beauty makes me breathless.

Her love is my oxygen.

[Sean Jeating]

SUPERSTiCiONS

Com cada matí, en Joan i en Pere, sortien a fer una caminada. En tornar aprofitaven per fer la compra i aturar-se a esmorzar d'una xocolata desfeta amb una ensaïmada al Bar Salut, que estava prop de les seves cases i de gaudir d'una conversa que anava dirigida als esdeveniments polítics i als del barri en general. Però aquell matí pintava malament, en passar per un carrer en Joan li comentà al Pere que hi havia un negoci nou. Quan en Pere es girà i veié la calavera pintada, accelerà el pas, deixant enrere al pobre Joan.

—On vas tan de pressa?

—Què no ho has vist?. Això ens portarà mala sort!.

—Què dius ara!, només és un negoci i ni tan sols m'has deixat veure de què es tracta.

—Tu faràs el que vulguis, jo marxo a casa.

—Espera'm home!, primer hem d'esmorzar...

—No tinc gana, només vull anar a casa.

—No siguis caparrut, va espera'm!.

No massa convençut s'aturaren al Bar Salut i demanaren, com era costum, dues xocolates amb una ensaïmada, que els dos es repartien gustosament sense deixar-ne ni una mica.

—Ja saps que si el metge ens veiés no ho aprovaria, així ens repartim l'ensaïmada i no ens farà tant de mal.

—Doncs no sé, jo vull anar-me'n a casa.

—Calla i menja, una cosa darrera l'altra.

—Prou, me'n vaig! Paga tu, demà si no m'ha passat res, pagaré jo.

I dit i fet, s'aixecà i se n'anà cap a casa. En arribar i posar la clau al pany, s'adonà que la porta no estava tancada. Sentí un soroll que pareixia venir del bany, sense encendre cap llum deixà les bosses a terra i s'endinsà passadís avall cap el lloc dels renous. De sobte relliscà amb una bala de vidre amb la que el fill de la veïna jugava, mentre la seva mare netejava el pis. Es contingué el crit, no podien saber que ell era allà. Així com va poder, s'aixecà i seguí cap el motiu de la seva preocupació. En arribar a la porta del bany, trobà la llum encesa i de l'aixeta brollava un bon raig d'aigua... No va ser qüestió de sort, ni tan sols de bruixeria, més bé pel mal cap d'en Pere, que al matí sortí de casa amb la pressa de sempre.

FRAGiLiTAT

Hi havia llums posats que anunciaven el Nadal, hi havia molta gent, era una nit molt freda però res aturava l'eufòria de tots aquells que volien recórrer aquella avinguda, per acaparar tots els regals d'aquelles festes que estaven a punt de gaudir... Ningú va sentir els crits d'aquella noia a la finestra de dalt... Ningú la va socórrer quan agonitzava... Ningú va veure l'assassí fugir entre el soroll de la gent... Anaven massa ocupats...

RETRAT

Després d'un silenci, una ona sonora inunda el lloc; la guitarra parla i les emocions es mostren no només en qui l'executa, també en qui l'escolta i és quan se'ns posa la pell de gallina o se'ns fa un nus a la gola.  Tant és si és amb una cobla, amb punk, jazz, trip-hop, indie, funk, una sardana, òpera, o rock pur i dur,  s'ha instal·lat a cada partícula del nostre cos i el vincle ja hi és.

POR

Aquella por que et forada

des dels peus fins el cap,

que viu en silenci, inundada de soroll, 

dins la solitud d'aquesta nit humida, 

es queda sempre amb mi...

Avui no puc deixar-me morir.

[Novembre ~ 2023]

OCi

Què és millor, saber fer-ho tot o estar especialitzat en una activitat concreta?. Crec que ambdues tenen les seves avantatges i desavantatges. És cert que qui treballa en una àrea concreta on s'ha preparat o simplement se li dóna bé, podrà rendir mot més perquè es sent a gust amb allò que fa. En canvi, l'empresari que pot posar a cadascun dels seus treballadors a qualsevol lloc i així estalviar mà d'obra i temps, no n'estic tan segura que el rendiment sigui el mateix (pròpia experiència?...). Hi ha hagut moltes variants amb els anys i suposo que n'hi haurà moltes més en un futur no molt llunyà... 

La idea és que cada persona tingui més temps per l'oci i que aquest serveixi per enriquir-se en coneixements i/o estones de goig i pau... Ho aconseguirem?.

SOMiAR

No em puc moure, 

em manca l'espai per respirar.

Agra vivència d'un temps

que m'envolta dia i nit.

Avui somio... 

en com era somiar.

[Novembre ~2023]

LA COVA

 

Acròpolis d'Atenes de Jean Auguste Dominique Ingres

(datat entre 1841 i 1849)  a  RELATS CONJUNTS. 

Tret dels mercaders i la tropa ningú havia sortit mai de l'Acròpolis. Havia corregut de boca en boca que era molt perillós i als nens petits se'ls hi explicaven històries que deixaven els pèls de punta, per tal de que no sortissin més enllà de les muralles.

Akio era un noi molt inquiet i espavilat, ja feia temps que observava quan i com s'obria la porta de la muralla i havia planejat sortir-hi un dia. Els nois de la seva colla li deien que no ho fes, que era molt perillós. Però cada tarda, quan marxaven els mercaders, es quedava mirant vora la porta. Arribà a la conclusió de que trigaven més d'una hora en sortir tots i que la tropa més o manco el mateix. Li donava temps d'estar a fora i donar una ullada a tot el que hi havia i tornar.

Aquell migdia, Akio estava una mica neguitós, ja no podia esperar més i li contà al seu millor amic Labros que havia arribat el dia i si l'acompanyava. 

—No t'ho pots rumiar massa, aquesta tarda ho he de fer, sí o sí!

—Carai noi!, gairebé no em dones temps ni de respondre't.

—Puc confiar amb tu?

—... Està bé... sí... vindré!

—Si no hi ets, no t'espero.

Quan s'obriren les portes, els dos nois s'amagaren darrera un carro carregat de palla. Havien d'estar molt atents a que els guàrdies i els mercaders no els enxampessin, tot eren ulls i orelles, el cor els anava a mil i gairebé no respiraven. Una vegada passada la porta, van tirar cap un matollar que hi havia a l'esquerra, estirats a terra observaren el moment per anar-se'n d'aquell lloc. Caminaren turó avall on semblava que la terra no acabava mai. Per a no perdre's, pensaren envoltar el turó i descobrir món. Ben aviat es toparen amb dos grans forats, com a portes sense tancar. S'aproparen en silenci, era com un túnel molt fosc, on no hi havia ningú. 

—Això on portarà... què fem?

—Hi entrem, si veiem que triguem massa, tornem enrere.

—Agafa un tronc, posarem la samarreta i farà de torxa.

S'endinsaren dins la roca i caminaren una bona estona, el camí feia pujada i cada cop es respirava pitjor. Arribaren a una reixa on podien passar la mà per agafar la clau que la tancava. Els dos se miraren i la feren rodar. Un silenci fred els inundà, donaren tres passes endavant gairebé de puntetes... més silenci. En veure la primera claror, pegaren un crit a l'uníson... havien arribat al cementiri de la ciutat!. Es posaren a botar i a riure ben fort, ja no haurien de passar per la porta de la muralla cada cop que volguessin sortir d'allà. Era el seu secret i prometeren no explicar-ho a ningú més. 

ESPERA

Quan plorava,

t'endinsaves més,  fins a l'ànima.

M'eixugava les llàgrimes,

esperant el baf del teu alè

que mai arribava.

[Novembre ~ 2023]

PARES i MARES

—Sento molt dir-t'ho, però això ja fa Pep i no podem consentir-ho més.

—Tranquil homo!, es panorama no és bo i pobret...

—A sa seva edat ja feia més de quinze anys que treballava, fins i tot quan vaig començar estudiava i feia feina i en acabar els estudis, me'n vaig anar a viure sol.

—Eren altres temps...

—Qui xerra de temps ni romanços!!!. Això s'ha acabat!!!. No en fa ni brot!!!. Ja l'espavilaré jo, tira endavant!!!.

—Què li passa mare?.

—Ssst!... no diguis res, calla, camina de pressa i posa't bé, estira l'esquena!.

MÓN BOiG

Brama el cel,

com bramen els homes

baix niguls carregats de bombes.

Ulls de nens atemorits que no entenen res.

Qui els protegirà si no hi ha treva?.

Dins el silenci s'escolten crits punyents...

Homes

Dones

Ai... els nens!

Ferides d'un món boig.  

[Novembre ~2023]

RESCATATS . . . [ XIV ]

De bat a bat

entra la fresca del mar

per la finestra.

[Octubre ~2023]

NOTA informativa (4)

M'uneixo a la crida de la Sara, perquè ja estem cansades de tantes irregularitats a Blogger.

Si has notat que la secció de "seguidors" s'ha quedat desconfigurada al blog i desitges arreglar-ho, pots fer el següent: 

1. Entrar a estadístiques.

2. Entrar a seguidors.

Aquí apareix la llista de tots els que et segueixen, amb l'opció “bloquejar”.

La majoria són blogs que ja no estan actius. Trieu bloquejar i desapareixeran.

Si no pots comentar en aquest blog, si us plau "deixa de seguir-me" i després "torna a seguir-me".

A més de quedar neta i ordenada la secció, és probable que deixi d'enviar-vos a correu brossa els comentaris.

Us agraeixo molt la vostra comprensió i col·laboració en cas de ser un dels que donaré de baixa, per desconfiguració o potser per un error involuntari. Si abans feu el que us dic, deixar de seguir-me i tornar a seguir-me després, tot es solucionarà. La foto que he treta només és una part, podeu veure com sortiu anant a seguidors, si no hi ha foto és que esteu desconfigurats.

Moltes gràcies!

iNCONGRUÈNCiES

—Bon dia!, vostè dirà?

—Vinc per unes sabates.

—I com les vol?

—Més o menys com les que porto.

— ... eh!... 

—Bé, més noves vull dir.

—Em sap greu, però és què... ehem!... crec que s'ha equivocat de tenda.

—No és una sabataria això?

—Sí clar, però no en tenim d'aquestes...

—Ja li he dit que més noves.

—Disculpi, ha de cercar una tenda d'esportives.

—No ho entenc, venen sabates i no tenen les que vull.

—Ho sento, ja li he dit que no.

—Em pot treure el llibre de reclamacions?.

—Com vulgui... aquí el té!.

Després d'escriure la queixa, sortí cap el carrer tot indignat.

—Vaja merda de país!!!

JOVENTUT

D'una banda els joves, mirades desafiants, segurs de si mateixos, de menjar-se el món, de saber-ho tot, de desitjar i somiar; tot això connota aspectes com la salut, la bellesa, l'esperança, les oportunitats... Ben a prop d'ells gent gran, amb el camí gairebé fet, amb les decisions de vida preses temps enrere, amb la maduresa dels anys i amb certa indiferència per part dels primers. El que no saben, ni entenen, és que quan ells arriben, els  grans ja han anat i tornat de diferents maneres.

PUNXADES

Sentiments nus,

punxades a l'ànima.

La veu es trenca. 

[Octubre ~ 2023]

CAMUFLAR-SE

En aquest cas podría ser per supervivència (com quan un és tímid), per no obstaculitzar la visió dels altres o simplement per agafar el millor angle. A la vida hi ha gent que se camufla entre tots els altres, passa desapercebut, no crida l'atenció, no expressa el que pensa i la seva vida corre sense pena ni glòria... per als altres, és clar!. De vegades és molt complicat camuflar-se en aquesta societat mediocre, on hi ha ulls per tot arreu i on es critica tot el que facis, sigui el que sigui.

SiRENES

Sirenes - Klimt 1904  a  -RELATS CONJUNTS-

Es sentien admirades per a tothom, bé... més pels homes, clar!. Homes molt influents en tots els sectors que no veien més enllà d'un cos bonic. Elles s'ho passaven bé juntes, reien i feien poses mostrant els seus encants, llançant mirades provocatives, jugant en aquell jardí de flors i aigua. Era a finals del segle XIX, principi dels XX, el fet de ser dona era molt difícil i sempre depenien dels homes, del pare o del marit, fins i tot dels germans... Se sentien lliures, més de mostrar que de fer, però sabien que era el principi de la seva revolució. Eren molt conscients del poder que tenien tan sols amb una mirada... volien tenir veu i vot, estudiar, treballar i, sobretot, decidir què, com, on, quan i amb qui... També van ser conscients que només eren un quadre en una paret i que la lluita havia començat...

PRiMERES NOTES

Amb les primeres notes se't fa un nus a la gola, un pessic al cor, un reguitzell de llàgrimes que se't van perdent per la comissura dels llavis... es desperta l'enyor d'aquelles nits junts entre llençols i t'estremeixes com mai... En acabar, els aplaudiments et retornen a la realitat d'aquell petit claustre...  [Sa lluna]

-  -  -  -  -  -  -  -  -  -  -  -

Sonen les notes,

tots els records tornen.

Els peus cimbregen. 

[Alfred]

Al mateix temps 

que la nota s'apropa,

bota el cor.

[Sa lluna]  

Comença el so,

se'n van els ulls més enllà

del propi espai.

[qui sap si...]

L'espai s'esfondra

mentre les notes sonen.

El cor s'eixampla.

[Sa lluna] 

Respira a fons

al so de la música

es queda al cor.

[qui sap si...] 

A cada nota

un pessic mou el cor.

Sentiments volen.

[Sa lluna]

Glopeja el cor

els sons que la música

treu a l'aire.

[qui sap si...]

Beuré de tu

milions de sons perduts.

Compassos fets.

[Sa lluna]

Caminant pel mig

d'un camp llaurat per cinc cops,

sembraré els sons.

[qui sap si...]  

Camí de sons,

 d'un pentagrama florent.

Nota a nota.

[Sa lluna]

RESCATATS . . . [ XIII ]

En el silenci

on m'hi sento en calma.

Espai de pau.

[Octubre ~ 2023]

SONS

Mirant al punt,

m'arriben al cor sons.

Doble onada.

[Octubre ~ 2023]  

-  -  -  -  -  -  -  -  -  -  -  - 

L'instant ve de cop. 

Mirar amb els teus ulls, seus ulls,

i deixar-ho viu.

[qui sap si...] 

Ara que tens 

les onades per tu,

les guardes per ell.

[Alfred]

Al punt de mira

la vida a la pantalla:

veu i guitarra.

[Xavier]

Obra dins l'obra,

observador observat.

Versos mirall.

[Helena Bonals]

EMBADALiR-SE

Quan arribes a una edat, pots creure que ja ho has vist tot, que res et pot sorprendre, però res més lluny. Hi ha infinitat de coses que, encara i sortosament, em deixen embadalida. Imatges, fets o paraules que em trasbalsen per dins i de vegades per fora. Sempre he dit que, si arriba un dia en que no hi hagi res que em sorprengui, ja em podré morir tranquil·la. 

I a vosaltres, què us deixa embadalits?

I + I

Sé que

és l'amor que no parla, 

posant-se damunt la pell, 

gairebé sense tocar-la. 

Saps que

l'ànima és la meitat 

quan viu sola.

Sabem que som dos...

com si fóssim u.

[Setembre ~ 2023] 

RESCATATS . . . [ XII ]

Tens tot el mar

com si fos un ventall,

a toc de mà.

[Setembre ~ 2023] 

EMPRENYAMENT

Nit de setembre de Stooshinoff  2021

a  RELATS CONJUNTS

Els havia reunit a tots en aquell espai, per les seves cares es podria dir que no estaven molt contents. 

—Quin espai més petit m'ha deixat a mi!.

—Què dius?, jo que tinc un gran espai i no em llueix com a tu.

—No vos queixeu, a mi gairebé no em veuen entre tanta ombra.

—Jo tinc un espai petitó, ja en va bé... perquè sóc a primera fila i se'm veu bé.

—Ai nois!, a mi em trepitja aquest i estic cansat de dir-li que em faci lloc. 

—xxt... calleu!, crec que ve algú...

S'obrí la porta i entrà tota la comitiva, el batlle, la regidora de cultura, el cap de la policia local, uns quants càrrecs importants de la comarca, gent de l'alta societat i ell, el pintor. Tot van ser lloances envers la seva obra, tot i que les seves cares eren un cromo de tots colors.

MONEY

Diluïda entre la multitud, gairebé no la veien, absorta en un aparell que no havia vist mai. Després d'una bona estona mirant-s'ho, la curiositat la portà a tocar una maneta que semblava que es movia cap un vent i cap a l'altre; però res es bellugava a l'interior, totes les joguines romanien quietes. Era molt petita per saber que calia ficar diners per aconseguir-ne una... per saber que sense diners, res es mou.

11 DE SETEMBRE

Malgrat 

es vents i niguls 

que mos envolten, 

no podem dormir-mos. 

Hem de seguir lluitant 

per ses nostres arrels, 

per sa nostra llengo, 

per sa llibertat des nostro país.

BONA DIADA A TOHOM!

EL RiU

 L'aigua flueix

entre pedra i pedra. 

El riu s'eixampla.

[Setembre ~ 2023]

-  -  -  -  -  -  -  -  -  -  -  - 

Renta les pedres 

l'aigua entre balls contents,

saltironant-hi.

(qui sap si...)

L'aigua flueix.

Transparència i frescor.

Omple de vida.

(Carme)

El color del fons

amb l'escuma de damunt

fa un bon retrat.

(qui sap si...)

Els rocs i l'aigua:

Parmènides i Heràclit

amb ells reviuen.

(Helena Bonals)

Pensa, riu l'aigua

que podrà amb la pedra.

Quanta aigua?

(qui sap si...)

RESCATATS . . . [ XI ]

L'arbre vesteix

la mirada cap al cel.

Dibuix en verd.

[Setembre ~2023]

CRUA REALiTAT

S'adorm el temps.

El jo més nu i misteriós 

amaga les llàgrimes.

A l'altra banda del meu jo,

dintre, tot s'enfonsa. 

Sols el foc em vincla

a la realitat més crua. 

[Setembre ~2023]

RESCATATS . . . [ X ]

Mirant des del riu

recordo bé les aigües.

Miratges presents.

[Agost ~2023]

LA CASETA

 

Foto de Carme Rosanas  a 

RELATS D'ESTIU DE LA CARME

Era el primer any que l'Aina i en Miquel, de sis i set anys respectivament, es trobaven en un lloc desconegut pels dos. No havien passat mai unes vacances junts i per a ells els hi suposava tota una aventura. Eren cosinets i els pares havien programat passar una setmana lluny de la ciutat i de la platja, en un lloc perdut a les muntanyes. Estava ple d'arbres molt alts i això els tenia bocabadats gairebé tota la pujada.

— Quan arribarem pare?. Queda molt?— cridaven els dos asseguts a la part de darrera de la caravana.

— Ja queda menys, després d'aquell turó ja haurem arribat.

S'aturà el vehicle a un esplanada i a la veu de les mares dient que ja hem arribat, els dos es posaren a botar i a repetir, hem arribat!, hem arribat!...

Les primeres hores van ser per organitzar el campament, l'Aina i en Miquel imitaven tot el que els pares feien... una taula per aquí, les cadires al voltant, un caramull de pedres per fer una foguera, una gran lona per tenir ombra... Quan ho tingueren tot a punt, s'assegueren per menjar un trempó amb formatge que havien preparat en un segon. Els nens semblava que feia dies que no menjaven, ho devoraren tot. L'aire de muntanya els havia obert la gana. Es quedaren mig endormiscats, cansats del viatge i per la calor que feia... Tombava el sol quan en Pere s'adonà que havien quedat adormits. S'aixecà d'un salt i no va veure als nens.

— Miquel, Aina, on sou?

Tots quatre es posaren a cridar els seus noms, cercant pels arbres més propers al campament. Res, semblava com si se'ls hagués empassat la terra. Decidiren obrir més la recerca i que un es quedés al lloc per si tornaven. Passaren les hores i d'en Miquel i de l'Aina no en sabien res. Anaven fent torns per quedar-se a la caravana, mirant de treure el nervis al qui estava quiet esperant. 

— Aina, Miquel, on sou?

Esgotats seguien cercant quan ja començava a clarejar. Arribaren a una altra esplanada on hi havia el que semblava ser un dolmen. Tot i que no creien que haguessin pogut arribar fins allà, en Pere s'hi acostà i guaità. Els ulls se li ompliren de llàgrimes quan els va veure ben aferrats dormits i amb un fil de veu els despertà

— Què feu aquí, nois?

— Mira pare, hem trobat una caseta i ens hem quedat adormits!. Has vist quina xulada?. És petitona com nosaltres i s'hi està molt bé!. Mira, mira, pots entrar!.

— Si ja ho veig... ara ens hem d'anar que la mare s'ha quedat angoixada.

Quan van arribar, tothom els abraçà amb força, com si no els haguessin vist des de feia molt, no entenien perquè, però els van explicar a tots la seva troballa i que mai s'ho havien passat tan bé. En Pere es posà molt seriós i després d'explicar-lis els perills d'anar-se'n sols, els digué que mai més tornessin a allunyar-se'n sense avisar abans.

Tret d'aquest ensurt, el viatge va ser tota una experiència inolvidable tant pels pares com pels fills.