M'agrada molt aquest poema. I aquest primervers m'enamora, perquè descriu tan bé la sensació que tinc jo amb el temps, en aquest moment de la vida. Sembla com immòbil, al mateix temps que passa ràpid. No sabria com dir-ho millor.
Aquest poema és, per a mi, molt inspirador... potser m'animaré a seguir-lo com a les Itineràncies.
Hi ha moments en què el temps s'assembla molt a com ho sents tu... pareix que s'atura però va massa ràpid, alhora. Estic contenta que t'hagi inspirat, esperaré que ho publiquis.😉
Gota a gota s’ajunten en un mirall translúcid les llàgrimes que han vessat del cor. Les veig fora de mi, com un altre jo diferent. Les més valentes fan el camí que les alliberi en un descens que s’enceta lent, per créixer en rapidesa. Tornar a plorar, per netejar l’ànima feble.
Escribió Don José Ortega y Gasset “Yo soy yo y mi circunstancia, y si no la salvo a ella no me salvo yo”, De lo que podemos deducir que esos dos «yos» son en realidad uno mismo, y el medio, o las circunstancias que nos envuelvan en ese preciso instante, de lo cual nace el otro «yo», vamos que somos en uno de nuestros «yo», Hojas mecidas al viento, como en la canción de Serrat «Balada de otoño» https://www.youtube.com/watch?v=5v66eaBzJmA&ab_channel=poetaserrat Sa Lluneta, como siempre, nos pones tareas que nos enfrentan a nosotros mismos.
Mientras escucho las notas de esa canción, releo tus letras...y pienso... que a veces las circunstancias no las buscaste, ni tan sólo las imaginaste y te envuelven o te invaden sin que puedas hacer nada más que aceptarlas, porque luchar contra ellas es perderte a ti misma en el intento...
Una balada en otoño Un canto triste de melancolía Que nace al morir el día Una balada en otoño A veces como un murmullo Y a veces como un lamento Y a veces viento
Agradecerte esta balada y desearte lo mejor siempre, amic meu. Petonets amb pessics.
Voto a brios, bella joven, veo que hoy se ha levantado usted con el paso cambiado, tristona... Mande todo al carajo, como dirían nuestros amigos del otro lado del mar, y disfrute un poco de un buen café, aunque sea descafeinado, que tampoco es tan malo... Un abrazo, amiga
Bonica foto, Paula. L'estiu cedeix davant la tardor, i a molts l'estat d'ànim se'ns vesteix de malenconia. La tardor, amb el seu encant i el seu misteri, pot ser tant una abraçada càlida com una ombra freda, com la realitat mateixa, de vegades amable, però altres vegades crua, fent que ens enfrontem a adversitats difícils de suportar. Avui està plovent per aquí, però he vist que allà tens bon temps. Corre les cortines, puja les persianes i deixa que la llum et travessi i et doni caloreta!!🌞 Una abraçada forta, Paula!!🤗🤗
A mi, suposo que com a molts, m'afecten els canvis de temps i, malgrat la melangia, prefereixo la tardor a la calor que hem passat... tot i tenir menys hores de llum, que també ajuda a estar més melancòlica. Avui sí fa bon temps, jo signaria que fos així tot l'any.😉
L'interior d'un mateix, només té un coneixedor i a vegades, ni això !
ResponEliminaSalut ;)
Malament si no et coneixes.
EliminaAferradetes, Artur.
La realidad a veces pesa cantidad.
ResponEliminaBesos
Cierto, a veces puedes con ella y otras es como una losa.
EliminaBesos, Tony.
Preciosas líneas y texturas. Abrazo
ResponElimina¡Muchísimas gracias!.
EliminaAferradetes, Luis.
Deberíamos vivir la realidad en sueños.
ResponEliminaMe encanta la foto!
Un petó :)
Y aunque fuera una pesadilla, al despertarte se habría esfumado.
Elimina¡Muchas gracias!.
Aferradetes, Gumer.
La realidad, puede ser bastante dura y cuesta bastante trabajo asumirla.
ResponEliminaUn abrazo
Aceptarla es adaptarse y eso a veces es muy duro.
EliminaBesos, Antonia.
M'encanten aquestes "llàgrimes" que es deixen veure a través del vidre!
ResponEliminaAferradetes
M'agrada que t'encantin.
EliminaMoltes gràcies!.
Aferradetes, Josep.
Molts dies em sento així...
ResponEliminaEl poema és molt bo encara que sigui tan trist.
Petons.
Tinc una paciència infinita, però hi ha coses que ja passen de taca d'oli...
EliminaMoltes gràcies, Xavi!.
Petonets.
Arriba el setembre carregat de malenconia.
ResponElimina... de pluja, de poca llum, de solitud infinita...
EliminaAferradetes, Xavier.
The dews are mesmerising!
ResponEliminaÉs més bé pluja.
EliminaMoltes gràcies!.
Aferradetes, roentare.
M'agrada molt aquest poema. I aquest primervers m'enamora, perquè descriu tan bé la sensació que tinc jo amb el temps, en aquest moment de la vida. Sembla com immòbil, al mateix temps que passa ràpid. No sabria com dir-ho millor.
ResponEliminaAquest poema és, per a mi, molt inspirador... potser m'animaré a seguir-lo com a les Itineràncies.
Aferradetes, bonica!
Hi ha moments en què el temps s'assembla molt a com ho sents tu... pareix que s'atura però va massa ràpid, alhora.
EliminaEstic contenta que t'hagi inspirat, esperaré que ho publiquis.😉
Aferradetes, preciosa.
Gota a gota s’ajunten
ResponEliminaen un mirall translúcid
les llàgrimes
que han vessat del cor.
Les veig fora de mi,
com un altre jo diferent.
Les més valentes
fan el camí que les alliberi
en un descens
que s’enceta lent,
per créixer en rapidesa.
Tornar a plorar,
per netejar l’ànima feble.
qui sap si...
"Tornar a plorar per netejar l'ànima feble"... ben bé així.
EliminaMoltes gràcies!.
Aferradetes, qui sap si...
EL RACO DE SA LLUNA
ResponEliminaSaludo tu obra, y agradezco el regalo de tu visita a mi espacio.
Un abrazo afectuoso.
LÚCAS
Muy agradecida por tu visita.
EliminaAferradetes, Lucas.
El plor rellisca pel vidre,
ResponEliminano és plor, que és pluja.
Què hi fa, si aquest llenguatge
reflecteix el meu cor?
===================
OX
Què bonic ho dius, Olga!.
EliminaMoltes gràcies.
Aferradetes ben fortes.
Escribió Don José Ortega y Gasset “Yo soy yo y mi circunstancia, y si no la salvo a ella no me salvo yo”, De lo que podemos deducir que esos dos «yos» son en realidad uno mismo, y el medio, o las circunstancias que nos envuelvan en ese preciso instante, de lo cual nace el otro «yo», vamos que somos en uno de nuestros «yo», Hojas mecidas al viento, como en la canción de Serrat «Balada de otoño» https://www.youtube.com/watch?v=5v66eaBzJmA&ab_channel=poetaserrat
ResponEliminaSa Lluneta, como siempre, nos pones tareas que nos enfrentan a nosotros mismos.
Mientras escucho las notas de esa canción, releo tus letras...y pienso... que a veces las circunstancias no las buscaste, ni tan sólo las imaginaste y te envuelven o te invaden sin que puedas hacer nada más que aceptarlas, porque luchar contra ellas es perderte a ti misma en el intento...
EliminaUna balada en otoño
Un canto triste de melancolía
Que nace al morir el día
Una balada en otoño
A veces como un murmullo
Y a veces como un lamento
Y a veces viento
Agradecerte esta balada y desearte lo mejor siempre, amic meu.
Petonets amb pessics.
Ningú va dir que fos fàcil.
ResponEliminaPosa-li llenya al foc doncs.
Ningú ho diu i és veritat.
EliminaAferradetes, Risto.
Voto a brios, bella joven, veo que hoy se ha levantado usted con el paso cambiado, tristona... Mande todo al carajo, como dirían nuestros amigos del otro lado del mar, y disfrute un poco de un buen café, aunque sea descafeinado, que tampoco es tan malo...
ResponEliminaUn abrazo, amiga
He seguido tu consejo y la verdad es que el café (descafeinado) estaba rico, poco después de tomarlo, la vida sigue siendo igual de cab...
EliminaAferradetes, amic.
L'hora de la melangia, a la vegada, canalitza els poemes amb més sentiment (com el teu).
ResponEliminaExquisit.
Aferradetes!!
Moltíssimes gràcies, Joan!
EliminaAferradetes.
Bonica foto, Paula. L'estiu cedeix davant la tardor, i a molts l'estat d'ànim se'ns vesteix de malenconia. La tardor, amb el seu encant i el seu misteri, pot ser tant una abraçada càlida com una ombra freda, com la realitat mateixa, de vegades amable, però altres vegades crua, fent que ens enfrontem a adversitats difícils de suportar. Avui està plovent per aquí, però he vist que allà tens bon temps. Corre les cortines, puja les persianes i deixa que la llum et travessi i et doni caloreta!!🌞 Una abraçada forta, Paula!!🤗🤗
ResponEliminaA mi, suposo que com a molts, m'afecten els canvis de temps i, malgrat la melangia, prefereixo la tardor a la calor que hem passat... tot i tenir menys hores de llum, que també ajuda a estar més melancòlica.
EliminaAvui sí fa bon temps, jo signaria que fos així tot l'any.😉
Aferradetes ben fortes, Alfons.😘🤗
"El jo més nu i misteriós", alhora, és com tot el poema, com la fotografia em suggereix. Molt colpidor.
ResponEliminaMoltes gràcies, Helena!.
EliminaAferradetes.