FiLFERROS

Només queden filferros 

com a ombres estàtiques en el temps,

com aus nues de joventut,

com l'espai sense definir

que recorre les parets silenciosament.

[Desembre ~ 2021] 

EL BATLE

Gerard Palomeras, 2018, Condes de Bell Lloc

a  RELATS CONJUNTS 

Hi havia molt d'enrenou en el Consistori, mentre l'oposició defensava que aquells pisos pertanyien al Banc de la Comarca, el batle deia que era un niu de brutícia i que només es podien enderrocar per fer-hi un  parc pels padrins i els néts. Tot el poble no parlava de res més, de com ho farien?, de si al final es faria el parc?, de què diria el Banc?... Però allà dintre no arribaven a un acord, que si sí!, que si no!. Després de moltes reunions i gràcies al vot de l'únic que podia decantar la balança, es va aprovar l'enderrocament i el poble en va fer una festa. Aquell lloc s'estava convertint en un reclam per aquells que hi volien vendre droga i això era molt perillós, a més d'acabar amb la tranquil·litat dels veïns. Com la votació es va allargar més del que pensaven, ja tenien les festes damunt, el batle tot decidit va dir -l'enderrocament no pot esperar més!-  i dit i fet, va posar data per tal esdeveniment, -serà el 31 de desembre i no en parlem pus!-.

Arribar el dia 30 i els operaris encarregats de la feina, ja portaven uns dies preparant-ho tot. Havien posat tanques per tot el perímetre per evitar que els curiosos prenguessin mal. Els veïns parlaven de que hi posarien diverses càrregues de dinamita i que, en un vist i no vist, tot desapareixeria.

El 31, ningú es va voler perdre l'espectacle. Tot el poble envoltava els edificis amb un silenci que no semblava festa. Uns minuts abans de les dotze de la nit, el batle i tota la comitiva arribà, posant-se davant un faristol on hi havia un botó vermell, a prop de les tanques. Dirigint-se als veïns, va començar a parlar.  -Ha arribat l'hora que tant esperàvem, però abans vull agrair el vostre interés. En uns minuts tot haurà acabat-. I posant la mà damunt el botó, va donar pas a una encesa de llumetes de Nadal, mentre els focs artificials omplien de llum tot el cel del poble. Els veïns que s'havien tapat les orelles, van obrir els ulls com a platets i les orelles com a pàmpols, quedant-se amb un pam de nas. -Bon any nou!- va dir el batle i tots es van posar a botar i a celebrar l'entrada del nou any.

El dia 1 de gener, mentre la gent descansava de la nit de festa, ningú va ser testimoni de l'enderrocament d'aquells edificis que tants problemes havien donat fins aleshores...

- Avi, avi, explica'm un altre història del poble!.

- Ja és molt tard, has d'anar al llit... demà més i millor.

- Bona nit, avi!.

- Bona nit, preciosa!.

22 de . . .

Avui voldria que els meus millors desitjos siguin per tota aquella gent, anònima o no tant, que realment ho necessita...

Voldria pa, per tots aquells que no tenen, avui,  res per posar-se a la boca.

Voldria salut, per a tots els malalts a qui no els arriben medicaments.

Voldria un sostre, per aquells que malviuen al carrer.

Voldria feina, per aquells que no tenen gaires oportunitats.

Voldria justícia, per als desemparats. 

Voldria companyia, per tots aquells que l'única que tenen és la pròpia.

I a tots els altres, voldria dir-vos que siguem una mica més empàtics, solidaris i que l'amor l'ensenyem i el donem sense pors. Tots podem ser millors del que en realitat som.

Sigueu feliços, sempre!

L'ÚLTiM ViATGE

L'últim viatge arriba sense avisar-nos, sense preparar-nos, sense decidir-ho. I de vegades,  arribada l'hora, no ens permet ni acomiadar-nos i marxem sense un adéu, sense una aferrada, sense un t'estim, sense un perdona'm. Mentre vivim fem tants viatges, però mai no pensem que cada dia pot ser el darrer, que arriba quan menys t'ho esperes i com un lladre et transporta a un altre pla, deixant-ho tot aquí.

L'existència és un viatge en què no hi ha camins plans, tan sols pujades i baixades,  però això és la vida... i la mort, mentrestant, ens arriba a tothom.   

AiRE

Des de la finestra entreoberta, 

es respiren romanços

que passen a la vora del riu.

El paisatge parla, 

entra suau a l'ànima,

i és com l'alè que m'enlaira,

quedant el dolor enterrat

sota les aigües mogudes.

[Desembre ~ 2021] 

LA PORTA

Roman tancada 

com l'any que s'acaba.

Vida  passada.

[Desembre ~ 2021]

LLUMETES

 Lletres i fils/ Desembre 2021

Asseguda davant el finestral del balcó i abrigada amb la vella bata del seu difunt marit, veu com la pluja no deixa veure amb claredat molt més enllà de les primeres llumetes de Nadal. La Mercè mira com rellisquen les gotes damunt la barana, una a una i per tot l'espai. El seu pensament cada cop més lluny de l'aquí i ara, la porta a altres instants...

- Bernat, que has vist quins llums que han posat al castell?. 

- No, no m'hi he fixat.

- És màgic, no et sembla?

- Oh, sí que ho és!. I això com ho fan?.

- No ho sé, però la Neus m'ha dit que estan posant un fils per tot el poble i que aviat podrem tenir-los a cada casa.

- Quines coses!. I què farem amb els llums d'oli i les espelmes?.

-  Guardar-los... per quan no tinguem llum.

La nit ja comença a mostrar-se i la gelor als peus la fan tornar a la realitat. Obre els ulls i la pluja segueix fora, més intensa. Aquell estel brilla ara amb més força, com els records d'anys passats vora seu.  Dia rere dia, arriba un altra Nadal que li pessigarà el cor inexorablement.

TENDERNESS

El passeig ha quedat buit,

i les finestres  ennegrides

per la nit més punyent,

tancades davant la tendresa.

Potser un dia, tu també cercaves

una mirada i no només paraules.

[Novembre ~2021]

SóC. . .

Sóc aquesta porta tancada, 

il·luminant les nits més negres.

Sóc filla d'un silenci censurat,

on vagabundegen els somriures.

Sóc el crit dels desencantats,

invisibles davant la justícia.

Sóc... l'ara mateix.

[Novembre ~ 2021]

SOMNi DE NADAL

 

Vincent van Gogh, 1882, Die Staatslotterie  a  RELATS CONJUNTS 

Volaven els somnis davant la porta d'aquell petit negoci de loteria. Somnis tan diferents, però tots cabien en un trosset de paper. Un volia pagar la seva hipoteca, mentre la dona que era al seu costat somiava repartir-lo entre els seus fills; el més jovenet que era a la cantonada volia comprar-se un cotxe... tots callats i amb un gran somriure esperaven el seu torn cap a la felicitat. 

Na Maria va recollir el dècim i es va encaminar cap a casa. En passar pel carreró va veure una dona jove asseguda en un banc, amb el cap entre les mans i la mirada perduda. Va passar de llarg però a les dues passes, va recular plantant-se davant seu. 

- Està bé?, li va dir. 

No va contestar i ella va insistir. 

- Necessita alguna cosa?  

- Res que pugui vostè arreglar. Va contestar aixecant la mirada.

S'assegué al seu costat i esperà a que xerrés. de nou. Van passar uns minuts, que li semblaren hores, abans que digués res més.

- He perdut la feina, tinc dos fills molt petits i no sé què fer...

- I el seu marit?

- Va marxar fa un any i em deixà sola amb els nens. L'empresa ha plegat i no sé ja on anar per trobar un treball y poder comprar menjar o pagar el pis.

- Com et dius?.

- Anna... em dic Anna.

- ... Saps Anna?, crec que ja tens un treball, sempre que et vagi bé, clar!. 

Obrí un pam d'ulls i esperà la proposta.

- Tinc un negoci petit, una merceria. Em faig gran i no tinc filles ni fills que puguin dur el negoci.  Volia tancar perquè ja no tinc la força d'anys enrere, però em fa un no sé què deixar la meva clientela.... Vols treballar-hi?. Mira, podries començar dilluns i seguiré amb tu fins que ho tinguis tot per mà.  Llavors la portaràs tu i serà com si fos teva.

- Però vostè no em coneix!.

- Tens raó, però també sé que ho faràs bé, Tens diners per passar fins dilluns?

- Sí, em queden vuit-cents euros... és tot quant tinc... 

- Doncs eixuga't les llàgrimes i et diré on visc., de pas prendrem un cafetó.

Seguien volant somnis aquella tarda,. Somnis que es farien realitat, abans que giressin les boles al bombo de la loteria, i en pogués fer molts més... o potser no.

COM UN VERS

Ets com un vers solt,

de tant en tant perdut,

sempre assenyat,

mai per mai venut.

Realment, un vers lliure.

[Novembre - 2021]

SER PAGÈS

Tens vida, dins una petita closca de nou i així et faras més gran, però no molt més... Quan et miro, recordo aquella època on els camps conreats ens mostraven tota la seva màgia. La terra ben cuidada i agraïda ens dibuixava, amb els seus colors, les diferentes estacions i com preciosos regals ens oferia els fruits més bons.  

Ara tenim un hortet al carrer o al balcó per jugar a ser pagesos, mentre a ells no els surt a compte i es va perdent un treball de molts de segles que ens ha donat menjar a moltes generacions. Ni les associacions, ni la nova maquinària, ni passar gairebé totes les hores de dilluns a diumenge treballant... tot és poc, mentre les grans superfícies se'n portin el guany....

Aportació a Lletres i fils/ Novembre-2021

SAViESA

Quan crèiem que teníem totes les respostes, 

de sobte, canviaren totes les preguntes.  

- Mario Benedetti

FiRES [II]

Les hores s'escolen pels carrers,

ells porten il·lusió a la mirada

i els infants els prenen per banda.

Vestits amb una colorida roba,

regalen magia a tothom qui en vol.

Veniu, veniu, que la festa comença!

iNViSiBiLiTAT

Com cada dilluns, dimecres o divendres vaig pels mateixos llocs. Sembla com si anés amb el pilot automàtic fins al punt de destí, vaig i torno sobre els meus passos. Em sento invisible davant dels altres vianants, només el somriure d'algun nen que creua la mirada amb mi, em fa sentir que estic viva. Dimarts, dijous, dissabtes i diumenges em quedo en el meu refugi. Només a través de la finestra veig les persones amunt i avall, reunint-se al bar de la cantonada, saludant-se i rient com si fossin feliços. Molt de tant en tant, rebo una trucada d'algú estimat per mi, m'explica el seu món i... fins un altre dia!. Propera a una jubilació que sembla no arribar mai, destrossada per la maleïda humitat i per la medicació de per vida... vaig passant els dies sense deixar de pensar, de fer-me preguntes sense respostes que martellegen a tota hora el meu cap. Per què segueixo esperant alguna cosa que, possiblement, mai no passi?. On són les persones que m'estimo?. On és la felicitat?. Què hi faig aquí?... Continuo, sense saber gaire bé perquè, per a qui o fins quan...

TOTS DE COP . . .

Enfrontar-se, sempre enfrontar-se, és la manera de resoldre els problemes i si no hi ha solucions... s'han acabat els problemes?. Plouen i sempre tots de cop, ja tens tots els paraigües cobrint-te, però tot i així, entre les escletxes llisquen i acaben tocant-te... enfonsant-te en la desesperació. Impossible ignorar-los, no els pots deixar als llimbs de les paraules no dites, esperant que amb el temps desapareguin. La preferència la saps, encara que urgeixi tot. Si no veus solució amb el més petit, com es solucionarà el més gran?... La sensació de petitesa et té immòbil, mentre els problemes encara hi són. 

GALOP

 

"El tiempo pasa, pesa, pisa, posa, el tiempo besa y escupe, 

el tiempo entierra y a veces, permite el olvido". 

D. L. Pardo Olaya -

És igual si t'amagues o no

perquè no pares mai el teu rodar.

La vida em va cavalcant

amb un galop curt i profund,

i amb les mans fermes a les regnes, 

moviments rítmics i suaus,

assoleixo  la honestedat, 

la confiança i la llibertat.

El temps passa, trepitja i se'n va.

[Octubre ~2021]

ALES CAP AL CEL

Un conte per anar a dormir - 2021 - Fina Veciana

a  RELATS CONJUNTS

En Jan s'enfadava molt a l'hora d'anar a dormir. Quan s'apropava la nit, es posava a plorar molt fort i no hi havia ningú que el pogués consolar.  La seva mare tenia dos treballs i gairebé no podia estar amb ell, perquè estava mot cansada quan arribava la nit. En Jan, que era molt petit, no entenia perquè la seva mare no hi era quan ell volia jugar i, per això, plorava i plorava fins que veia la cara que més enyorava. Amb ella era molt feliç, li donava tot el que necessitava, somriures, petons, moixaines i li contava moltes històries, fins que es quedava adormit. 

Aquella nit, quan s'apropà l'hora, ell estava immers en els seus plors, quan de sobte es va obrir la porta i no!, no era la seva mare, era l'àvia que venia a desitjar-li una bona nit. Per un instant no entenia perquè no era la seva mare. L'àvia, amb llàgrimes als ulls, es va asseure al llit i fent-li un petó li digué...

- Avui seré jo qui t'expliqui el conte... Vet aquí que en aquell temps, hi havia una noia que vivia en un poblet molt petit, tan petit que gairebé cabia a la mà. Aquella noia treball...

- Iaia, vull la mare!

- Com et deia, aquella noia treballava moltes hores i quan arribava la nit i tornava a casa...

- Iaia i la mamà?

- No ploris més, què si no em deixes explicar-te el conte, no sabràs com acaba i t'asseguro que t'agradarà molt. Va, tanca els ullets, escolta, imagina... Quan tornava a casa, només posar els peus dintre, unes enormes ales li creixien a l'esquena i, obrint la finestra, començava el seu vol. Ella anava amunt i avall, a dreta i a esquerra, per tot arreu com si el seu cos no pesés res. En una de les pujades va arribar a un estel i, aquell estel, va brillar com mai. Això li va agradar tant que s'hi va quedar. Des de les hores, cada nit ella baixa, et dóna petons i et diu que tu ets el qui més estima.

Aquella nit, en Jan va somiar què també ell pujava a l'estel i li deia a la seva mare que l'estimava més que ningú.

EMPREMTES

Sempre deixes,

en les teves passes,

un estel d'empremtes

per allà on vas.

No hi ha distància

del teu cor al meu, on

sigui impossible l'enyor.

[Octubre ~ 2021]

HERBES

N'hi ha que són verinoses, 

i altres que amorosament

anestesien el cansament. 

N'hi ha per perfumar cossos, 

o per allisar aquelles arrugues 

que el temps ha fet solcs.

N'hi ha pels remeis d'amors,

que t'alliberen i netegen l'aire 

i en els camins, aclaridores.

Les herbes, com les paraules,

t'enduran fins a la tomba  

o t'enlairaran fins a tocar cel.

[Octubre ~ 2021]

SOMNiS DE TARDOR

De colors ens va cobrint la tardor,

tons vius d'escarlata, ataronjat o safrà,

i amb un cop de vent, sorgeix el poema.

Sacsejada per la força, tot el meu cos es vessa,

barrejada amb les gotes de les primeres pluges.

Cada fulla em parla de la felicitat,  la sensualitat

  i la lentitud amb la qual despulla els seus arbres, 

va fent un solc en mi i en tot el que m'envolta,

perquè també és amplada, distància i profunditat, 

Reviurà o emmalaltirà els meus somnis?

[Octubre ~ 2021]

Lletres i fils /  Octubre 2021

SA VERMADA

Els pagesos ja han fet la seva feina i ara volen festejar-ho.

Tots van cap a la plaça amb els seus millors draps.

Comença la cavalcada amb el so de xeremies, tamborets i fobiols.

I els amics... de la tercera edat.

Pels infants potser sigui la seva primera vermada.

Pels grans, que ja en porten unes quantes, és com bufar i fer ampolles.

El camp i les vinyes sempre presents, tant pels grans com pels més petits.

I la sobrassada per berenar, què bona està!.

Binissalem en festa, vi i somriures que uneixen a tot un poble.

BLAU MARí

El pati blau (1913)- Santiago Rusiñol  a  RELATS CONJUNTS

- Què bonic ha quedat tot!  Aquests cossiols plens de flors i les plantes enfiladisses. Serà un goig sortir i anar amunt i avall. Crec que ha quedat molt realista. 

- Tu creus?

- Li vam demanar que ho pintés d'un color proper a la mar, dins un ambient de natura pròpia d'un paradís. 

- Vols dir?

- Sí, que no ho veus?, un blau intens com l'oceà Atlàntic... ja sé que no és la nostra Mediterrània, però està força bé. A partir d'ara ja podrem passejar per tot arreu...

- I em vols dir com ho farem per nedar-hi, tancats així com estem en aquesta peixera?

- Quina poca imaginació que tens!. Bah, dóna una volta i deixa'm estar, no em ratllis més!.

CiRCUiT

 

Una, dues, tres,

volta i revolta,

Donen voltes i voltes

en un circuit d'espera,

on no hi ha accidents,

sols aprenentatge i somriures.

És com obrir una finestra

en un habitació tancada.

[Setembre ~2021]

TEMPUS FUGiT

 

Porto tot el dolor i els colors del temps.

Ens vigila i ens marca, 

en cada mil·lèsima de segon. 

Temps per obrir els ulls a la llum,

per treure les dents o per caminar.

Temps per jugar, per aprendre, per treballar.

Temps per enamorar-se, per riure, patir o plorar.

Temps per caure, per aixecar-se de nou.

Només és qüestió de temps per a morir, 

de pressa, sense adonar-te'n.

I de tant en tant, una línia d'un vers

s'encreua díscola i em rescata.

[Setembre ~ 2021]

APARELLAR-SE

 

Lletres i fils /  Setembre-2021

Com diria mumareta, -nen, vals ulls per mirar-. Em sento bé, curro i ben plantat... 

Uep!, veig una noia que s'apropa, ara començaré la meva dansa amorosa, plena de sensualitat. Segurament no podrà resistir-se als meus moviments, amb aquestes plomes tan ben fetes i aquest bec tan perfilat. Quan sigui meva, li faré l'amor com ningú més li ha fet, caurà retuda als meus encants. No totes les noies es mereixen aquest cos tan ben fet, aquestes ales tan llargues...

- Bon dia!, no sé si m'he perduda. Em podria dir si estic a prop de l'estany de Banyoles?.

- Eh!... (què no has vist aquest cos de Déu?)

- Si em podría dir si vaig bé per anar al...

- Sí dona, ja hi ets. Què vols fer un tomb amb mi?.

- No, gràcies!. M'espera un noi... allà el veig!, passi un bon dia.

Bah!, aquestes noies joves no saben de categories... crec que em donaré un bany... uf, quina escalfor!!!.

PLUjA

 

Oloro i rebo la pluja d'estiu, 

com una carícia innombrable, 

sense cap significat o intenció,

prou suau per alimentar-me,

sobtada, sempre diferent, 

despullant antigues melangies.

[Setembre ~2021]

CONFUSiÓ

La confusió em torba,

no tot és blanc o negre,

es fonen i conviuen a estones.

Veient homes i dones, 

sentenciats a viure per no morir,

oblido totes les llàgrimes inútils

i, malgrat tot, senzillament visc.

[Agost ~ 2021]

MARGALiDA

Besada pels raigs de lluna, 

els seus pètals banyats d'argent

i en els estams i pistils deixà

la imatge del sol encès.

Espontània nasqué la margalida, 

humil, innocent i senzilla,

fidel testimoni de grans amors,

de principi a fi.

Era escollida i abraçada,

pels que dubten de l'amor,

m'estima... no m'estima... 

sí... no... sí... no... sí...!

[Agost ~ 2021]

MENTiDA o SORPRESA ?

Dibuix de Josep Aragay  a  Relats de la CARME 

Què diries de la imatge:

què s'han quedat amb un pam de nas,

o què diuen moltes mentides?.

Anava rumiant, mentre caminava per la galeria d'art, quan em va venir un record del meu pare, quan era molt petita, què amb el dit índex alçat i movent-lo de banda a banda, em deia tot seriós:

- Si dius mentides, et creixerà el nas. 

Em posava a plorar, mentre la mare li deia que tenia molta imaginació, que no deia mentides. Tota aquella situació em produïa molta angoixa, però no acabava d'entendre de què xerraven... imaginació o mentida...

A la tarda em vaig asseure a prop de l'àvia i, com em veié trista, em preguntà:

- Què li passa a la meva néta petitona?.

- Aiii padrineta!. A què jo no dic mentides?.

- I a què ve aquesta pregunta?. Tu ets molt bona nina i saps que està malament mentir.

- Digues-me què vol dir tenir imaginació?.

- Ah, això és una altra cosa!. Mem si sé com explicar-t'ho i que ho entenguis. De vegades xerres de fades i castells, doncs això seria tenir molta imaginació.  En canvi si tu fas una cosa i llavors negues que ho has fet, és quan dius mentides.

- Jo no dic mentides, mira... no m'ha crescut el nas!. Veus?

- A mi em sembla què el teu pare es quedaria amb un pam de nas, si escoltés això que acabes de dir.

- Però no he dit cap mentida, el nas no em creix... mira, mira, mira...!

Vaig sortir de la galeria, passant de nou per davant la imatge que em tragué un gran somriure.

APRENENT . . .

  Vaig quedar una bona estona enganxada als seus jocs, com si una part de mi jugues amb ells. S'havien fet seu aquell racó. Qui sap si era un gran castell on lluitaven els cavallers o potser un escenari per fer una gran representació. Un lloc encantat on els colors eren més brillants i l'aire més suau, combinació de curiositat i plaer que els deixava un somriure a la cara. M'arribava la seva innocència, la seva vivacitat i, sobretot, la seva vitalitat. Tots eren diferents, ni millors ni pitjors i això els donava ales per volar dins un univers conjunt. 

Anaven aprenent,  perquè jugar no és un luxe per uns quants, és una necessitat per a tots.

EL MEU PAiSATGE

 

Per què em sedueixen tant,

deixant-me embadalida?.

Tres elements com tres déus,

envaeixen el meu esperit.

La terra, amb un toc de verdor,

on la flora brolla fèrtil, exuberant,

mentre les roques dibuixen formes

 que em conviden a somiar.

La mar, aigua clara, aigua viva,

de vegades calma, d'altres tempesta,

que des de l'infinit porta missatges

que arriben al cor com l'escuma.

El cel, on es desperten batalles

de raigs i trons, vents i pluges,

mostra avui un discret raig de sol

que m'escalfa amorosament la pell.

Qui gosa posar fronteres a la mar,

si mirant lluny,  cel i mar es fonen,

si aquest paisatge és la meva llar,

com la lluna el meu llit de somnis.

[Agost ~ 2021]

PETiTES GOTES

 

Com una font quan raja,

plena de petites gotes tremolant. 

Així la vida  que s'escola,

gota a gota, a cada instant. 

[Agost ~ 2021]

JOAN LACOMBA

A C T E    << cliqueu damunt

L'octubre passat vos parlava del cinquantè aniversari de l'IES Bereguer d'Anoia i com la  pandèmia ens desbaratà tots els plans, gairebé tots vos diria avui. 

Dins el cap d'en Joan Lacomba (primer director, professor, escultor i pintor) anava creixent una bonica història d'un arbre, que s'ha convertit en una preciosa escultura, de sis metres d'alçada, que arrelarà a la zona d'accés del nostre estimat institut.  

Ha triat un títol que a tots ens ha agradat, "Sap que la soca més s'enfila com més endins pot arrelar",  en referència a La Balanguera. 

Amb aquest acte del 27 de juliol de 2021,  acompanyats per la directora del centre, de totes les autoritats de la ciutat d'Inca, la Presidenta del Govern de les Illes Balears i amenitzat pel grup Sembrant Veus, donem per conclòs el cinquantè aniversari.

GRÀCIES, JOAN !

* Les fotos són recollides de les xarxes.