No és agradable aquest sentiment de confusió que de vegades ens envolta, però alhora és ben normal tenir-lo donades les circumstàncies que ens ha tocat viure. Personalment, em faria més por ser com aquesta gent que semblen no dubtar mai i estan convençuts de tenir sempre tota la raó.
Comencem primer per escoltar, què és una de les coses més difícils de fer. Després és important establir un diàleg i si no s'arriba al mateix punt, arribem a un acord. Sembla fàcil, però hi ha molta gent que no ho sap fer. Les circumstàncies d'ara ens ho posen tot més complicat.
Un poema que fa pensar molt. Per llegir-lo 3 vegades. Viure no és pas senzill, encara que a vegades ens ho compliquem (o ens ho compliquen factors no desitjats) més del que no voldríem.
Crec que són més les vegades que ens ho compliquem, però també ens ho compliquen. En la mesura en que estigui a les nostres mans, pot resultar molt més senzill viure.
Pertanyo per generació a una societat gris i per educació a una en blanc i negre. Vaig descobrir els colors ja adolescent, de la mà d'educadors que volien ser això, i no repressors. Per això m'agrada Lorca i el seu: "Verde que te quiero verde" Petonets de colors.
Crec que, gairebé tots, els que comenten per aquí som de la mateixa generació. Una generació que va lluitar per un món més lliure. Tot això que dius, s'està quedant com una "batalleta" per a les generacions posteriors...
A mesura que sabem més coses tot es complica. És veritat. I un ja no sap què pensar. Bé, una cosa sí que sé... que no em refio de cap polític. Ja he après.
Ningú és Déu, per tant... Cert que com més s'aprèn més t'adones que no saps res, o dit d'una altra manera, t'adones de tot el que queda per aprendre. La política pels que hi creuen!.
És difícil pactar i conviure amb la confusió, però en els temps que vivim,no ens queda més remei que acceptar-la i acostumar-nos-hi, per pura supervivència.
Que la confusió no se'ns mengi ni a nostres no. a la nostra moral.
Cert, estem vivint moments confusos. Sembla que poc podem pensar en el futur, un futur que sempre ha estat enlaire, però que no n'érem molt conscients. Hi ha dies que ens hi acostumem, però altres... ufff!.
Te digo luna porque desconozco tu nombre. En principio la foto impacta y mucho acompañando un texto tan real! Hoy todos estamos de alguna manera sumergidos en una especie de confusión, de no entender mucho de nada ...nada de lo que sucede, dudando.. muchos atemorizados por esa misma confusión ..pero como muy bien lo dices. No todo es blanco o negro y hay que aprender a vivir con algunas incertidumbres...aun asi ..la vida sigue. Besosssss
Creo que habíamos dado por sentado muchas cosas que ahora se han caído de golpe. Tendremos que aprender a vivir con ello, aunque no me gusten las alternativas que nos deja. Me llaman Paula... porque yo no suelo llamarme. 😉
M'agrada molt la fotografia en blanc i negre, i alhora també penso que, tal i com has escrit, a la vida no tot és blanc o negre i que hi ha més colors. Trobo molt encertada la cançó, i és que com diu al principi: "últimamente hay demasiado ruido", i amb tant de soroll és difícil trobar respostes.
Com en les fotos en blanc i negre, sembla què des de fa uns anys no aconseguim lliurar-nos d'ells. Ara que la vida podria ser més senzilla, és quan la tenim més complicada o ens la compliquem de mala manera... massa renous de tot tipus ens envolten.
Una foto preciosa i plena de confusió...Sí cada fulla hagués de trobar el seu arbre es com si cada persona trobés el seu camí a la vida. HOMES I DONES SENTENCIATS A VIURE PER A NO MORIR, és molt profunda aquesta frase, fa pensar molt per enténdre-la bé, potser alguns preferirien morir, enlloc de malviure!
Bon cap de setmana Lluneta, aquests dies he observat la lluna plena...
Aquesta era la meva intenció, la qualitat de vida va unida amb la dignitat, viure a qualsevol preu no és viure. Gràcies!, ho tindrien complicat les fulles per trobar el seu arbre.
I què podem fer sinó viure, estimada? Cada vegada la confusió s'estén més, i estic contenta de tenir els amics blogaires, entre els quals em sento segura i emparada. Sou tots una meravella. Que la Lluna et somrigui.
Hola! Ya de vuelta estoy visitando vuestros blogs, estas dos últimas entradas me encantan tanto las fotos, tan distintas pero llenas de belleza, como tus poemitas. Un abrazo amiga
Cierto, Luna, nada es blanco o negro, a pesar de que haya muchos que no dudarian en matar por su blanco o su negro...
ResponEliminaUn abrazo, amiga
Esa es la cuestión, que hay muchos que harían todo lo posible e imposible por lo que predican...
EliminaAferradetes, amic.
No és agradable aquest sentiment de confusió que de vegades ens envolta, però alhora és ben normal tenir-lo donades les circumstàncies que ens ha tocat viure. Personalment, em faria més por ser com aquesta gent que semblen no dubtar mai i estan convençuts de tenir sempre tota la raó.
ResponEliminaComencem primer per escoltar, què és una de les coses més difícils de fer. Després és important establir un diàleg i si no s'arriba al mateix punt, arribem a un acord. Sembla fàcil, però hi ha molta gent que no ho sap fer.
EliminaLes circumstàncies d'ara ens ho posen tot més complicat.
Aferradetes, Mac.
Un poema que fa pensar molt. Per llegir-lo 3 vegades.
ResponEliminaViure no és pas senzill, encara que a vegades ens ho compliquem (o ens ho compliquen factors no desitjats) més del que no voldríem.
Crec que són més les vegades que ens ho compliquem, però també ens ho compliquen. En la mesura en que estigui a les nostres mans, pot resultar molt més senzill viure.
EliminaAferradetes. Xavier.
Pertanyo per generació a una societat gris
ResponEliminai per educació a una en blanc i negre.
Vaig descobrir els colors ja adolescent,
de la mà d'educadors que volien ser això,
i no repressors.
Per això m'agrada Lorca i el seu:
"Verde que te quiero verde"
Petonets de colors.
Crec que, gairebé tots, els que comenten per aquí som de la mateixa generació. Una generació que va lluitar per un món més lliure. Tot això que dius, s'està quedant com una "batalleta" per a les generacions posteriors...
EliminaAferradetes colorides, Alfred.
Les teves paraules, com sempre, magnífiques.
ResponEliminaLa foto de les fulles, perfecta gràcies a la fotogènia del caos.
Aferradetes
Moltes gràcies!
EliminaAferradetes, Josep.
A mesura que sabem més coses tot es complica.
ResponEliminaÉs veritat.
I un ja no sap què pensar.
Bé, una cosa sí que sé... que no em refio de cap polític.
Ja he après.
Petons.
Ningú és Déu, per tant...
EliminaCert que com més s'aprèn més t'adones que no saps res, o dit d'una altra manera, t'adones de tot el que queda per aprendre.
La política pels que hi creuen!.
Petonets, Xavi.
Vivir ya, son muchos mas colores
ResponEliminaBeso
Sólo hay que abrir los ojos y saber mirar.
EliminaBesos, Erik.
Hola!
ResponEliminaHermosa imagen, y poderosas palabras. Gracias por compartirlo con nosotros.
Un abrazo
Para mí siempre es un placer compartir con vosotros.
Elimina¡Gracias por tu visita!.
Un abrazo, Abel.
És difícil pactar i conviure amb la confusió, però en els temps que vivim,no ens queda més remei que acceptar-la i acostumar-nos-hi, per pura supervivència.
ResponEliminaQue la confusió no se'ns mengi ni a nostres no. a la nostra moral.
Aferradetes clares i lluminoses,bonica.
Cert, estem vivint moments confusos. Sembla que poc podem pensar en el futur, un futur que sempre ha estat enlaire, però que no n'érem molt conscients. Hi ha dies que ens hi acostumem, però altres... ufff!.
EliminaAferradetes ben fortes, nina.
Una gris y confusa realidad, como la foto que nos muestras.
ResponEliminaBuen fin de semana.
Petons!!!
Intento asumirla y sigo sin ver la salida.
Elimina¡Buen fin de semana!
Aferradetes, Enric.
Te digo luna porque desconozco tu nombre.
ResponEliminaEn principio la foto impacta y mucho
acompañando un texto tan real!
Hoy todos estamos de alguna manera sumergidos en una especie de confusión, de no entender mucho de nada ...nada de lo que sucede, dudando.. muchos atemorizados por esa misma confusión ..pero como muy bien lo dices. No todo es blanco o negro y hay que aprender a vivir con algunas incertidumbres...aun asi ..la vida sigue. Besosssss
Creo que habíamos dado por sentado muchas cosas que ahora se han caído de golpe. Tendremos que aprender a vivir con ello, aunque no me gusten las alternativas que nos deja.
EliminaMe llaman Paula... porque yo no suelo llamarme. 😉
Besos, Eli.
M'agrada molt la fotografia en blanc i negre, i alhora també penso que, tal i com has escrit, a la vida no tot és blanc o negre i que hi ha més colors.
ResponEliminaTrobo molt encertada la cançó, i és que com diu al principi: "últimamente hay demasiado ruido", i amb tant de soroll és difícil trobar respostes.
Aferradetes de colors, nina
Com en les fotos en blanc i negre, sembla què des de fa uns anys no aconseguim lliurar-nos d'ells. Ara que la vida podria ser més senzilla, és quan la tenim més complicada o ens la compliquem de mala manera... massa renous de tot tipus ens envolten.
EliminaAferradetes silencioses, bonica.
M'agraden els clarobscurs, que no sigui tot blanc o negre. És molt trist d'estar condemnat a viure per no morir, de qualsevol manera.
ResponEliminaViure molts d'anys no vol dir viure amb dignitat, és d'aquesta condemna que parlo.
EliminaLes llums i les ombres transformen els colors.
Aferradetes, Helena.
Una foto preciosa i plena de confusió...Sí cada fulla hagués de trobar el seu arbre es com si cada persona trobés el seu camí a la vida.
ResponEliminaHOMES I DONES SENTENCIATS A VIURE PER A NO MORIR, és molt profunda aquesta frase, fa pensar molt per enténdre-la bé, potser alguns preferirien morir, enlloc de malviure!
Bon cap de setmana Lluneta, aquests dies he observat la lluna plena...
Aquesta era la meva intenció, la qualitat de vida va unida amb la dignitat, viure a qualsevol preu no és viure.
EliminaGràcies!, ho tindrien complicat les fulles per trobar el seu arbre.
Aferradetes, Roser.
Una gris y confusa realidad, como la foto que nos muestras.
ResponEliminaUna realidad que nos toca a todos y que nos tiene confundidos a unos cuantos.
EliminaUn abrazo.
I què podem fer sinó viure, estimada? Cada vegada la confusió s'estén més, i estic contenta de tenir els amics blogaires, entre els quals em sento segura i emparada. Sou tots una meravella. Que la Lluna et somrigui.
ResponEliminaNo ens queda d'altra, viure malgrat tot.
EliminaCert, sense la colla de blocaires sentiríem la solitud més gran.
Gràcies!
Aferradetes ben dolcetes, Olga.
Hola!
ResponEliminaYa de vuelta estoy visitando vuestros blogs, estas dos últimas entradas me encantan tanto las fotos, tan distintas pero llenas de belleza, como tus poemitas.
Un abrazo amiga
Hola, espero que hayas disfrutado de tus vacaciones intensamente.
Elimina¡Muchas gracias por tus palabras!.
Aferradetes, amic.