La MeDiaDora

GE Building, Lunch atop a Skyscraper, 1932 a  
RELATS CONJUNTS

- Escolta'm Maria, has de pujar, en pitjors places has batallat! 

- Et dic que no, demana el que vulguis, però aquesta vegada no ho faig jo.  

- Ets la millor i ho saps, no puc jugar-me el coll enviant en Miquel. Té menys experiència i aquest assumpte és delicat.  

- Ja he vist l'informe i a mi em fa l'efecte que no compliran les seves amenaces.  

- Mira nena, que la situació és complicada, que no veus que no tenen res a perdre? Els han tret tots els drets i només els queda seguir treballant per dos duros per portar un troç de pa a casa. 

- Si, si ho entenc ... però no hi puc pujar, ja t'ho he dit!! 

- Avui els han donat la carta d'acomiadament i estan disposats a tirar-se si no escolten les seves peticions.  

- Quan has vist tu un suïcidi massiu?  

- Et dic que no tenen res a perdre i cometran qualsevol bogeria ... Maria, si us plau!!  

- Ja saps que mai he dit que no, però no a aquestes alçades. Són ells o jo, tu què triaries?  

- Tens vertigen? 

- Deixa-ho córrer, ara no haig d'explicar-te la meva vida!!  Què hi diu el constructor? 

- No vol cedir, diu que tots estan acomiadats i prou.

- Maleït sigui!!.  Prepara'm l'equip, vull sentir-me molt segura allà dalt o seré incapaç de deixar anar una paraula ... ja et fas gran Maria, un dia d'aquests has de plegar o hi quedaràs ... Au nois, amunt!!

Es quedà la taula buida del bar
en l'aire suspeses les paraules
i a un paper plegat sobre la taula
la infinita tendresa d'un poema d'absències
de somnis adormits en un altre coixí.

Res sabran les oïdes alienes
del silenci d'un amor prohibit
d'un t'estim sotmès entre els llavis

 Pensaments i fantasies de jocs perduts
quan la passió, a poc a poc, et crema la pell.

 
Mentrestant, la realitat es queda sense futur
en aquesta taula buida del bar.

                        (sa lluna, juny-2013)

CREUANT EL BASSAL ~~~~~~

ESTADO DEL ENVIO                                                                                     

Número de envío : CD00793777983                                                                                                                                      

10/06/2013             Admitido    

14/06/2013             En proceso de entrega                                                                                

Ahir van arribar a casa els regals de n'Assumpta, ens va fer patir un poc,  a ella una miqueta més que a mi, i és que el paquet tenia dificultats per trobar l'illa !! 

                                                                                                               

Aprofitant l'enviament li vaig fer una petita comanda, em feia il·lusió tenir un punt de llibre personalitzat i la polsera "lluna" que havia vist a la seva botigueta. 

No em digueu que no sigui una cucada!!

~~ASSUMPTA~~

~~JOSEP LLUÍS~~

GRÀCIES !!

DigNiTat?

EL

TREBALL

dignifica

L'HOME? 

Ens passaríem hores discutint si és tal o qual, però avui vull -a través d'aquestes imatges trobades a la xarxa- que fem una reflexió sobre el preu que paguem per un treball "digne". Podríem pensar que és més digne treballar que viure a costa d'algú, encara que oblidem que en molts casos això ens passa als que treballem. Algú viu a costa del nostre treball, sobretot si aquest no està remunerat per l'esforç realitzat. Quina dignitat hi ha a llevar-se d'hora, treballar tancat en un lloc la pila d'hores, arribar a casa cansada amb l'únic objectiu de ficar-se al llit  per tornar a fer el mateix al dia següent? El sou? Un salari que quan el tens ja ha desaparegut? Podríem dir que això és el preu que ens fan pagar per ser dignes? Afirmaríem que per ser dignes cal ser esclaus?  

Crec que hi ha més preguntes que respostes, però no estaria malament llegir les vostres opinions, potser em doneu raons que el meu cor no entén.

JusTícia Terrenal

 

L'al·lota estava asseguda amb els peus molt junts per dissimular la tremolor que portava des de feia una hora. A dalt el jutge, amb la seva toga i cara inexpressiva. A la dreta, dos advocats representant la part denunciant.  

Quan va arribar a aquell pis no podia imaginar que es veuria davant d'aquesta situació anys després. Ho havia triat per la seva llum, entre tots els que havia visitat. Era el més semblant a la casa on havia passat gairebé mitja vida. Quan la va deixar -pressionada pel constructor que l'havia fet xantatge emocional per poder construir tota una illa de pisos- no volia anar a un pis. Estava acostumada a viure com si estigués al camp, en aquella caseta fora de la ciutat on podia gaudir del silenci de la natura, dels colors del jardí, de tanta llum ... i al mateix temps -amb només baixar un camí que ni tan sols era carrer- tornava a la civilització ... 

El jutge li va dir que s'aixequés i s'apropés. Li va preguntar si admetia el seu deute (res més) i ella no ho va negar. Volia explicar la seva situació, però el jutge li va dir que s'assegués. Va deixar anar un munt de paraules que ella no entenia fins l'arribada del ... vist per a sentència. 

El pis era molt gran, massa habitacions per a una persona sola. En aquells moments tots resultaven caríssims i pel mateix preu ella volia llum, sense llum no podia viure. Ja sabia que era un preu abusiu, però ajustant el seu pressupost podia seguir la seva vida en aquest nou racó. Van començar a arribar de nou els problemes i les possibilitats de complir amb el lloguer van anar desapareixent. 

Després del cop de maça, va aixecar la mà tremolosa i li va preguntar al jutge si podia parlar. Aquest va assentir, donant-li la paraula.  Gairebé no li sortien, va balbucejar que se sentia enganyada, totalment indefensa,  que ella mai s'havia negat a pagar, però les circumstàncies no permetien donar més del que pagava,  pel que havien arribat a un acord verbal amb el propietari que li aniria abonant quantitats així com ella les percebés.

L'últim any es va convertir en un infern. El propietari, que vivia al pis inferior, va iniciar un assetjo brutal. La vigilava a la sortida de la feina per insultar-la. Cridava a la porta a altes hores de la nit per reclamar el deute, oblidant el seu pacte, oblidant qualsevol gest d'educació, sempre amenaçant amb el puny alçat ... Va aixecar el telèfon, es va presentar com a advocat del propietari i la va convidar a sortir del pis en un mes. Li va oferir la possibilitat de cancel·lar el deute si ho feia en una setmana. Ella sense saber perquè el propietari no l'hi havia comunicat, en comptes d'utilitzar la violència verbal i gairebé física, li va dir que era molt poc temps per buscar pis amb les seves possibilitats, que li donés uns dies més. Van acordar que la tornaria a trucar. 

El jutge li va preguntar perquè havia assistit sense advocat al judici. Va contestar que el Col·legi d'advocats li havia negat la seva ajuda i havia decidit presentar-se com a prova de compliment davant la justícia, prova també que no volia fugir de les seves responsabilitats. 

L'advocat va trucar de nou als pocs dies, amenaçant que la deixarien al carrer i que totes les seves pertinences es quedarien al pis. A partir d'aquell moment va sortir a la recerca de l'únic advocat conegut. La sort tampoc era la seva aliada, quan va saber que l'esmentat advocat era un dels advocats del propietari la va enfonsar del tot. Tot i això,  va buscar informació per obtenir ajuda. Estava sola, sense cap coneixement sobre temes judicials.  La maleïda burocràcia va fer la resta. 

Cap gest que alterés l'expressió del jutge. Només unes paraules per convertir la seva vida en un caos sense fi ... 
Senyoreta, vostè havia d'haver parlat abans de dictar sentència i se li hagués assignat un advocat d'ofici. Ara ja no hi ha marxa enrere ... 
Jutjada, condemnada sense assistència d'un lletrat, embargada. Assetjada, humiliada pel propietari i els seus advocats.  Obligada a sortir al carrer en un mes. Ja res tenia sentit.  

HISENDA som TOTS??

Carrer de Sa Lluna - Sóller - (foto pròpia)

                                               Villa "Pe"  - Puigcerdà - (fotos pròpies)

Sa Lluna / Cafè club  - Inca - (foto pispada)

I els puc assegurar que de tot això, no hi ha res MEU ... !!  :)

---------------------------------

FaN!!

Des que aquest blog és blog, ha tingut un/a fan incondicional al "xivato" de visites. 

Estigui trista, melangiosa, feliç, tonteta, boja ... escrigui o no hi escrigui, aquest seguidor o seguidora ha passat tots els dies pel meu raconet.

Si la memòria no em falla, no recordo tenir ningú conegut a Orihuela i, si no és així, que em disculpi per no saber qui és.

El que si vull fer avui és agraïr de tot cor el seu suport diari  i convidar-lo/a  a  deixar un  comentari, qualsevol dia que li sembli bé,  en públic o en privat.

GRÀCIES!!