Es quedà la taula buida del bar
en l'aire suspeses les paraules
i a un paper plegat sobre la taula
la infinita tendresa d'un poema d'absències
de somnis adormits en un altre coixí.
en l'aire suspeses les paraules
i a un paper plegat sobre la taula
la infinita tendresa d'un poema d'absències
de somnis adormits en un altre coixí.
Res sabran les oïdes alienes
del silenci d'un amor prohibit
d'un t'estim sotmès entre els llavis
Pensaments i fantasies de jocs perduts
quan la passió, a poc a poc, et crema la pell.
quan la passió, a poc a poc, et crema la pell.
Mentrestant, la realitat es queda sense futur
en aquesta taula buida del bar.
(sa lluna, juny-2013)
Ay, amor, ay, dolor... Ens queda la taula buida i tot el que evoca. Aquest amor silenciat i apassionat, dels que no s'apaguen mai, aquest és el futur que en resta.
ResponEliminaTot i aquest dolor amorós que amara la teva poesia, el trobo molt i molt bell.
Una abraçada, bonica.
Ay amor, ay dolor! o Hay amor, hay dolor!
EliminaAhir, quan buscava la música per acompanyar el post, no trobava AQUESTA, crec que una barreja de les dues és el sentiment del poema de la tauleta. :)
Aferradetes, nina!
Quina intensitat, semblen paraules sortides de molt, molt endins.
ResponEliminaNo creus que totes les paraules haurien de sortir de dins (dins=jo ho entenc com a cor)?
EliminaLes altres, les que surten de la boca, no solen ser molt autèntiques.
Molt bon dia, Xexu!
Bessets.
Quina tristesa transmet, LLUNETA... i, malgrat això, què maco és!!
ResponEliminaUna cosa no té perquè anul·lar l'altra, gràcies!!
EliminaAferradetes!
M'agrada molt el poema, té una tristor molt seductora.
ResponEliminaPetons.
Si d'alguna manera t'ha seduït, ja estic satisfeta. ;)
EliminaBessets, Xavi!
Ja comencem a saber que l'amor és com una espina que ens punxa constantment, de vegades ens sona plaer i de vegades molt de dolor.
ResponEliminaEn tot cas apaga la sed amb el maravellós sifó que cada vegada costa més de veure.
Sempre punxa, per bé o per mal...sortosament, això vol dir que estem vius!
EliminaSi vols un sifó com aquest hauràs de venir, aquest és de Bunyola. ;)
Aferradetes, guapo!
Ja ho deia Machin,"Eres como una espinita que se me ha clavado en el corazón"...
ResponEliminaA mi m'agradaria entrar al bar i, dissimuladament, agafar el paper doblegat de sobre la taula i llegir el poema, segur que és ple de somnis, fantasies i tendreses, encara queparli d'una mor prohibit...
Petonets de bona nit.
I que difícil és treure-la, oi?
EliminaRomania allà, sobre la taula, i encara que tenia curiositat per saber què deia, no vaig voler trencar l'encant. :)
Bessets fresquets!
Compartir les realitats que es queden sense futur, transformades en bellesa poètica, és l'únic consol que ens pot quedar... i fem bé d'utilitzar-lo i compartir-lo.
ResponEliminaAquest poema en el paper plegat de sobre la taula... ara aquí, al blog.
Abraçadetes dolces, lluneta
Em llegeixes el pensament i més lluny d'aquest,
Eliminafins a la medul·la, passant pel cor. :)
Gràcies preciosa!
Aferradetes.
Amiga, no se que decirte... En el traductor me sale un poema muy triste... Y no tengo claro si tus palabras lo son tanto o no...
ResponEliminaEsta claro que la poesia, las palabras de un poeta, solo pueden ser "traducidas" por otro poeta...
Un abrazo "mu grande", Lluna
Te refieres a un poeta visual? en este caso tú, el traductor dirá lo que quiera (como siempre), pero tú te has llevado el poema con toda su esencia.:)
EliminaAbrazote, amigo Antiqva!!
Espais quotidians i històries especials. No sé perquè però els bars inspiren sensacions
ResponEliminaSobretot es donen quan t'hi quedes sola, observant als altres acompanyats, amb les seves histories i el seu món.
EliminaAferradetes!
Jo no en sé, de fer poemes així, però m'agrada molt el teu.
ResponEliminaAixí? entenc que dius mirant una foto.
EliminaDoncs aquí no sé si va ser abans la foto o el poema ... o just tot al mateix lloc.
És com allò de l'ou o la gallina. ;)
Gràcies, nina!
Aferradetes.
Aix, se m'ha quedat el cor una mica encongit, encara que ho has dit molt bonic. Quina manera d'expressar sentiments.
ResponEliminaUn petó lluneta
Així com surten, Lluna!!
EliminaJa m'agradaria ja saber-ho fer ben fet!
Bessets assolellats!!
Aix, la desolació!
ResponEliminaDe poema en poema.
De bar en bar.
.......................
Elimina"Cada ferida mostra la pèrdua d'una branca;
sens mi, res parlaria de la meitat que em manca;
jo visc sols per a plànyer lo que de mi s'és mort".
(Desolació, Joan Alcover)
Aferradetes, Jordi!
Veig però que t´has fotut es palo amb xifón i vulguis ono fan empassar ses penes d´amor molt millor.
ResponEliminaMoltes aferrades i que trobis aquest amor.
Fa temps que no he provat un palo amb xifón, però és cert que és boníssim i puja l'ànim ;)
EliminaAferradetes, nin dolç...
i molt bona nit!
amor i desamor, secret i proclama, buidor i absència i presencia .....hi ha molt en els teus versos
ResponEliminaaferradetes de sant Joan!
Hi ha sentiments, poc més.
EliminaBona revetlla, nina!
Bessets.
"Realitat sense futur". Tot paper no enviat al destinatari acaba així, en un carpe diem infinit... Maco, nena, i ben expressat.
ResponEliminaBona revetlla... voramar, tu que pots!! :-)
Tot paper silenciat, per l'emissor o pel destinatari, acaba sense futur.
EliminaGràcies Montse!
Bona revetlla per a tu també!
Tot i que jo no tinc la mar a prop, si que puc gaudir d'una preciosa lluna anit. :)
aquest paper, com aquest sentiments no tenen preu..
ResponEliminaet deixo uns petons magics ninona
feliç solstici...
Si pots ser vora la lluna que tu ja saps, digues-li que l'enyoro ...
EliminaMàgic i feliç!!
Bessets ninona i somriures!!
Molt trist. Força real. Conseqüències de no ser valent, en moltes ocasions, que triem aquesta manera de dir sense dir i enterrem les nostres pròpies possibilitats. Però no sempre és fàcil, res és fàcil.
ResponEliminaI cal tirar endavant, si no és per un camí, ha de ser per un altre.
Petons.
De vegades per no ser valent, d'altres per veure'l impossible.
EliminaAferradetes!!
Es dificil definir la buidor, i crec que tu ho has fet molt bé amb el teu bonic escrit... Per esperançar-te un pel potser, et diria que aquet petit paper plegat a sobre la taula, un cambrer aixerit i ben trempat, el lleigirá i servira per que un altre somni a lo millor es pugui fer realitat...?!..ja saps aquella bonica teoria que de petits trossets de paper, surten grans avanços per l'humanitat...l'amor i els sentiments es transformen, pero no desapareixen mai...
ResponEliminaAferradetes des de la platja de Mataró.. JAC.
Mai es tanquen les portes a l'amor. Què seria de nosaltres sense ell?
EliminaAixò és el més important, després pot haver-hi diferents maneres d'estimar, sempre depenent de dos, el que estima i el que és estimat, i no sempre amb la mateixa intensitat i tal vegada no correspost.
Quanta enveja en fa aquesta platja i quants records...;)
Aferradetes, amic.
La platja nomes es pot estimar d'una manera...cuidant-la i respectar la seva bellessa i deixant-se acaronar per les onades que li arriben de l'aigua..
ResponEliminaAferradetes Lluna de la Mediterrania...
JAC.
És ben bé així, em deixo acaronar per les onades transformades amb bells records ... una platja, un port, l'aroma a mar, un nom ...
EliminaAferradetes, Josep.