1 . . . 2 . . . 3 . . .

"Tres són . . .  multitud"

Relacionar-se amb un mateix és complicat, 

amb dos ho complica més, 

ja amb tres... 

Què en penseu vosaltres?

PRECS

Aïllats, en silenci i en un entorn apropiat, tots en algún moment ens hem dirigit als nostres "déus", per donar gràcies per tot el que ens envolta o per implorar el perdó per malgastar la vida o simplement per tenir un moment profund amb nosaltres mateixos. Paraules molt íntimes, cadascú les seves, creant un misteri i una màgia, tot i saber que un dia hem de morir (encara que vivim com si fóssim immortals)...  i no creure en el poder d'un mateix. 

MiRATGE [ II ]

 

L'edifici estava en silenci, plegat de materials i cordes.  De sobte sentí un renou i alçà la mirada, havia vist unes llumetes a la primera finestra... res. Quan tornà la mirada a baix s'espantà al veure la silueta d'un home immòbil a la porta central, semblava mirar-la i portava un no sé què a la mà. Era incapaç de moure's, ni tampoc de dir res. Tancà els ulls i sentí com el cor li bategava cada cop més fort, fins que caigué a terra desmaiada... Despertà pel xiuxiueig d'unes veus que parlaven d'un cop de calor. 

No gosà mai a relatar els fets d'aquella tarda.

CONNEXiÓ

Al principi va ser tot molt complicat. No entenia com una dona forta i alegre podia haver arribat a aquell estat. Recordo que en agafar el tren per anar a veure-la, el meu únic pensament era que no em veiés plorar. Feia temps que no xerrava i que no l'aixecaven del llit. Tot el trajecte anava rumiant un monòleg per aquell dia... tot menys plorar!. En entrar a la seva habitació i sentir la meva veu, girava el cap i es quedava mirant-me encuriosida amb uns ulls ben vius. Després d'abraçar-la i fer-li molts petons, li explicava tot el que havia rumiat abans; si li explicava una història compromesa, ella aixecava una cella amb picardia... tot seguit la pentinava, perquè ella era molt coqueta. A l'hora de marxar, no m'agradava dir-li adéu, així que li posava qualsevol excusa, com la que havia deixat molta planxa per fer i ella aixecava la mà fent un gest de ves-te'n. Els primers mesos, en sortir d'allà, esclatava en un plor que no sabia ni podia contenir i que més tard es convertí en una gran pau interior.

No vaig entendre mai els comentaris d'algú molt proper, quan parlava de la seva malaltia davant d'ella, dient que ja no era en aquest món i que ja no coneixia a ningú. Ella tancava els ulls mentre estrenyia els llavis i no els tornava a obrir fins que marxava la visita...

En veure aquest vídeo, he entès que no estava boja en dir que sí que hi havia un fil de connexió entre ella i jo, un fil ple d'amor i complicitat, com sempre hi va ser.

Núm. 17

Qui et viurà

embolicant ombres a la solitud,

ofegant laments,

soterrant ombrívoles esperances?

Tot s'ensorra.

Qui parlarà del teu silenci?

 [Octubre ~2022]

NO-RES

Envaïts per una sensació de fred, 

l'aire, el cel, els arbres

el sol, la pluja, la llum,

la foscor...  tot es quedà 

per un instant

en un gran remolí de silenci,

trencat pel crit d'una mare

pels plors d'un infant.

i poc després... el no-res.

[Octubre ~2022]

EL JARDí

Lletres i Fils ~ Octubre 2022 

- Neus, vols veure un bonic jardí?

- Sí, sí... on és?

Caminaven de la mà l'Aina i la Neus pels carrers del poble. L'Aina tenia dotze anys i la Neus cinc, acabats de fer. Davant aquella pregunta, la Neus obrí un pam d'ulls i anava mirant pel carrer per localitzar aquella casa amb un gran jardí. De sobte, l'Aina es va aturar.

- Oi què és bonic?

- On veus tu un jardí? -, digué la Neus estranyada.

- Mira, aquí davant teu!. Has vist quin colors més macos?.

- Això no és un jardí, ets una mentidera i li ho diré a la mama.

- Sí, sí que ho és!.

- Què no!, només són llibres llençats a terra -, va dir tota enrabiada.

- Els llibres, Neus, són com a jardins. N'hi ha que són soca, altres són arrels, També hi pots trobar flors, amb espines i sense. Plens de fulles i fruits. I són de tots colors, tants com on pugui arribar la teva imaginació.

- Vols dir?

- Sí!

L'Aina la va agafar de la mà i entraren les dues a la botiga. Hi havia llibres per tot arreu, de diferents mides, gruixos i colors. Després de fullejar-ne uns quants, l'Aina n'agafà un i es dirigí cap el taulell per preguntar a la noia el preu. Un cop pagat, sortiren les dues cap a fora.

- Veus?, he comprat un trosset de jardí i aquest trosset és teu.

- Però jo encara no sé llegir bé, conec la a, la e, la i, la o i la u... i puc juntar la eme amb la a i...

- Això està molt bé!, no t'amoïnis... és un conte i en arribar a casa, jo t'ho contaré.

- Corre que vull arribar aviat!.

Quan van arribar, la petita Neus agafà una cadira i s'assegué tot mirant la seva mare i li digué:

- Mama, mira, mira, tinc un trosset de jardí!. 

LA ROBA

El so del sol deslluïa

la roba penjada a les cordes,

arrugant el blanc dels llençols i

deixant rígides les peces emmidonades,

allunyant-les de l'olor a tancat

d'aquelles cases, on s'hi amagava

la vida fosca de les ànimes

que hi sojornaven.

[Octubre ~ 2022]

BLOggEr . . . !!

(Imatge de la xarxa)

Aquest escrit va dirigit a la persona o grup de persones que dirigeixen el món de Blogger. Quan parlo de persones s'entén que parlo de gent amb pensaments, idees i una mica de sensibilitat; no parlo de màquines i els seus algorismes. 

Com deia la meva mare "quan una cosa va bé, millor no tocar-la" y així és, molt senzill i amb poques paraules. Som molts els que hem decidit quedar-nos en aquesta casa, sobretot perquè en altres plataformes s'està vivint massa aviat, on amb un "like" o amb un "emoji" ja has resolt el que volies dir. Als blocaires no ens agrada aquesta fredor, ens agrada compartir opinions amb els nostres seguidors. En fi, que us he de dir que vosaltres no sapigueu de sobres.

Doncs el motiu d'aquesta entrada és que ens n'adonem que la casa s'ensorra, Si Senyors!, els comentaris dels nostres seguidors es perden pel món fosc del "spam", quan no es perden definitivament; també han desaparegut de la barra lateral els blogs dels nostres amics, per no dir que és totalment impossible afegir a un nou amic. Per altra banda, a l'hora de comentar no deixa fer-ho amb el nostre nom, és a dir, no ens reconeix com a blocaires... El traductor de la pàgina, un dia va bé i tres no. No sé si han estat els "hakers" o algú del seu departament un poc despistat...

En fi, per no causar molèsties, no parlaré de més anomalies (la llista és molt llarga), però ja que NO us demanem petites millores (no fos cas que els vostres informàtics petessin), sí que us demanem que deixeu de marejar la perdiu. Si us plau, deixeu-nos fer tranquils!. Arrangeu tot aquest desgavell i deixeu-nos al nostre ritme, què com deia la meva mare "quan una cosa va bé, millor no tocar-la".

Llarga vida als blogs!