ARRELS

En el poble de Felanitx, en Colau s'asseia a recordar històries antigues, aquelles que el seu avi havia encunyat en una llengua cada cop més morta. Mentre els núvols assotaven el cel, les seves paraules es traduïen en records viscuts entre els hereus del llegat. En un episodi etern, entre ombres i llums, un ressò existent ressonava: "El mort no mor del tot". Els hereus, aquells que sabien que allò que s'oblida no viu, trobaven consol en les històries traduïdes pel temps. 

Un fet sempre el feia somriure: quan tots el nens jugaven a dir paraules, eren una gresca de sons divertits i cada vegada que un deia alguna cosa, calia traduir-ho al mallorquí, perquè els adults ho entenguessin. Existia també una taronja carbassa, símbol de renovació, que a la seva escorça s'amagava l'essència del que va ser i del que serà. 

En explicar-ho, l'avi somreia, sabent que encara que molts no comprenien les arrels de la seva història, aquesta perduraria, florint a les ments dels que encara desitjaven escoltar. Així, a cada batec, la vida tornava a començar...

* Proposta de  Jean Jeating,  publicat a River 

PUNTUALiTAT

La puntualitat, un concepte aparentment simple, és en realitat un fascinant enigma. Què la converteix en una virtut tan valorada a la nostra societat? Potser és el poder que conté: la capacitat de transformar trobades rutinàries en moments significatius o com pot convertir-se en un obstacle que afecta tant a les relacions personals com a professionals.

Quan passàrem la pandèmia, s'implantà a la majoria de llocs la cita prèvia. En aquell moment ens va semblar a tots un instrument perfecte, et donaven una hora concreta i així no perdríem temps d'espera. Però què passa quan algú arriba tard?  Un murmuri de desconfiança recorre l'aire i es desperta la curiositat sobre les raons ocultes darrere d'aquest retard. Les mirades es creuen i les preguntes suren... Suren i es perden...

Per a què una cita prèvia, si la majoria no la compleix?  Si vas al metge i arribes cinc o deu minuts d'hora, per què la cita no es fa efectiva fins uns vint minuts després (això com a poc)?  I si per coses que no estan a les teves mans, un dia arribes en punt, per què ja t'han nombrat i has d'esperar el que duri la cita que ha entrat primer que tu?  Com a la perruqueria, si tens a les onze, per què et toca a les onze i mitja?... I això succeeix molt sovint i a altres llocs, si fos un dia seria comprensible, però no!  Vol dir que el teu temps no és com el seu i que ells poden fer el que vulguin amb l'excusa de que porten retard, retard de què?  Si et donen una hora, és per complir-la.

La puntualitat no és només una qüestió de temps, és una dansa d'expectatives i promeses, on cada segon compte i cada arribada pot canviar-ho tot. 

PLUjA DE NOSTÀLGiA

Tardor de fulles,

nostàlgia en l'aire

d'un trist adéu.

Silenci ingràvid

en una abraçada.

Pluja de fulles.

Records de tardor,

fos el temps en silenci,

l'amor perdura.

[Octubre ~ 2025] 

GERMANS

En un planeta on la màgia i la realitat coexistien en harmonia, havien nascut dos germans de pèl taronja carbassa, tan diferents com la nit i el dia. El gran, un jove de rostre serè i mirada innocent, era conegut pel seu cor bondadós i el desig d'ajudar als altres. El menor, en canvi, era considerat per molts com un ésser entremaliat i creava caos allà per on passava. Tot i que la seva aparença era innocent, tenien una gran curiositat pel seu entorn.

Un dia, es van trobar amb un home malvat que solia sembrar discòrdia.

— Vine, et vull demostrar una cosa!— va dir el menor, estirant la mà del seu germà.

Malgrat la poca experiència, el jove va decidir enfrontar-se a l'home.

— Vine aquí! No et tinc por— va dir, buscant coratge dins seu.

— Sortiu d'aquí! Tota aquesta extensió de terra és meva— va cridar l'home enfadat.

El petit va estirar el cos i va donar tres passes endavant...

—Què has dit! , repeteix-m'ho!— li va dir, mentre donava tres passes més.

L'home, en mirar darrera seu, ajupí el cap i se'n va anar perdent tota la seva influència.

El poble que els havia seguit en silenci, recuperà la pau amb sorpresa i ho celebraren amb els nois, demostrant que la veritable fortalesa pot arribar en allò inesperat... Sempre hi ha un camí cap a l'harmonia i l'enteniment mutu... ;-) 

* Proposta de Sean Jeating, publicat a River

RESCATATS. . . [ XXXIII ]

Complicitat 

entre l'herba i elles. 

Lluny de mirades.

[Setembre ~ 2025]

FiGURES ETÈRiES

A la penombra d'una nit apareix una fotografia inquietant, un grup de fantasmes es manifesta entre la boira espessa de la nit. Les seves etèries figures unides en un cercle, semblen debatre sobre el que han presenciat. Les parets d'un color taronja carbassa brillen tenebrosament, il·luminant els rostres pàl·lids. L'escena evoca una instrucció fosca: "No es pot ignorar el que no es veu", xiuxiueja un d'ells, mentre els altres observen amb menyspreu, com si l'estupidesa del món dels vius fos el seu entreteniment més gran. Un espectre tímid, visiblement ignorant del seu propi passat, intenta alçar la veu, però el seu ressò es perd entre els mitjans ombrívols. Però la imatge revela quelcom més profund: un vincle amb el passat, un ressò de destrucció que encara perdura. L'atmosfera tensa suggereix que no hi ha marxa enrere, estan atrapats entre l'horror i l'oblit.

* Proposta de Sean Jeating, publicat a River

PARTENÇA . . .

Avui em costa molt escriure unes paraules per a tu que tant vas fer per mi... Agraïda d'haver compartit vida amb tu i amb llàgrimes als ulls et deixo anar, amb la convicció que serà un "fins tornar-nos a veure"...

Arribares a mi en un moment on la vida no em somreia i tu l'omplires d'il·lusió i molt bons moments... Començàrem a xerrar en aquestes pàgines, fent-nos comentaris, fins que un dia em demanares el correu, després vingué el telèfon... Des d'aleshores les converses eren més freqüents, m'explicaves coses del teu treball de mestre i jo del meu... Pel meu aniversari m'arribà un llibre teu que va ser el primer de molts més... Obrires un blog en català i des d'allà també vas conèixer gent de la meva "colla"...  I així començà la nostra història... Una història d'anades i tornades fins que et jubilares... Foren uns anys extraordinaris de vivències, complicitats, viatges i d'amor, estimat meu...

Et desitjo un bon camí 

on trobis pau per tots els indrets on siguis... 

A reveure, Alfons!🦋 

* Agraeixo a tots els que heu passat per aquí, sé que l'Alfons estaria molt feliç en veure les mostres de respecte i afecte cap a ell i cap a la seva família. Gràcies de tot cor! 

LA MUNTANYA ACOLORiDA

«Costa abstracta» (Anònim, creat per Gallery Today)

a   RELATS CONJUNTS

Feia un dia preciós a la platja, tot i que la xafogor no deixava que la gent sortís de l'aigua. Hi havia com a grupets xerrant entre ells i s'hi estava bé, mentrestant els nens jugaven a la sorra i de tant en tant es remullaven. Amb les converses no se n'adonaren que els nens ja no feien soroll des de feia una bona estona. Els crits es sentien per tota la platja quan veren que la muntanya estava folrada amb totes les tovalloles i roba dels banyistes... Ai els nens!, on eren?...

S'aixecà entresuat, s'assegué damunt del llit i es fregà els ulls en veure un caramull de roba  plantada entre el llit i la porta... Qui havia fet aquell desgavell?... En Rafel, aquell home gran i fort, havia conegut un nou company de nits, anomenat somnambulisme.

SURREALiSME

Era un dia silenciós a la serra, on els arbres mastegaven el vent i els niguls es passejaven com si haguessin visitat un spa. El meu company, un peix taronja carbassa, va decidir que era hora de donar-me una empenta cap a l'aventura.

—¡Anem-nos!, va dir en veu alta, tot i que no tenia boca. 

Ens vam trobar en un punt al costat d'un pi que semblava estar amagat darrere d'un toll de mel.

—Què fem aquí?, vaig preguntar mentre mirava el meu peix amb menyspreu. 

Ell, sense immutar-se, em va picar l'ullet i es va llançar cap a la mel. Va ser llavors que vaig comprendre que "havíem d'enraonar amb la lluna". I així, amb cada mos, ens elevarem en un vol absurd cap a allò desconegut.

* Proposta de Sean Jeating, publicat a River

GENOCiDi

 Per una Palestina lliure i en Pau 🕊

(Palma de Mallorca - fotos de la xarxa)

NÚMERO - 10

Joc i foto a ca la MARIA

L'escala de pedra s'alçava imponent, cada graó semblava una prova de coratge. La llum que es filtrava a través de la petita finestra era escassa, però suficient per dibuixar ombres inquietants a les parets. Cada pas despertava dubtes: seria una sortida o un nou confinament?. El silenci era aclaparador, només interromput pel ressò dels meus pensaments. L'aire es tornava dens, com si els secrets del lloc pesessin sobre les meves espatlles. La llum titil·lant semblava burlar-se de la meva por, mentre una ombra aguaitava esperant el moment perfecte per atacar. Tot i la incertesa, avançava impulsada pel desig de descobrir la veritat darrere d'aquella escala interminable. A cada pas, les ombres semblaven allargar-se, com si la mateixa escala reclamés respostes que, potser, estaven destinades a romandre ocultes.

NUSOS

En mans del temps la vida s'enreda,

cordes tenses de somnis, nusos d'existència.

Amb cada anhel lligat, un sospir es queda

i al frec de pell, se sent la resistència.

A cada nus la vida avança, 

entre llum i ombres, l'essència dansa. 

[Octubre ~ 2025]

MANiPULACiÓ GENÈTiCA

A la penombra d'un modern laboratori, l'olor de carbassa taronja es barrejava amb la fragància inquietant d'un desinfectant. El Dr. Salazar havia sentit a dir que els òrgans d'un humà podien ser millorats, però allò que estaven creant anava més enllà de la ciència. En observar, va veure a l'ombra un home de talla mitjana amb un físic notable que sostenia un pèsol a la mà. Una figura coberta d'una pell verdosa va emergir de l'ombra, el físic distorsionat per la manipulació genètica... 

—No sóc més aviat el que esperaves—, va xiuxiuejar amb un to esgarrifós, mentre un pèsol gegant es recargolava a la seva mà. 

Ara la grip era només un esbós d'un horror original, bategant per cada racó del laboratori.

* Proposta de Sean Jeating, publicat a River.

SOMiEiG

[Lletres i fils ~ Setembre 2025]

En un racó de la biblioteca, on la pols semblava ballar amb els raigs de llum que es colaven per la finestra, els prestatges de llibres s'alçaven majestuosament. Els tons daurats de la tardor pintaven el paisatge exterior, fins i tot arribant fins a la taula que presentava una aspecte meravellós. Asseguda en una butaca envellida, una nena somiadora fullejava un vell tom, deixant que les històries la transportessin a mons llunyans. L'aire estava impregnat de la fragància de paper i paraules, mentre a fora, el vent acariciava suaument les branques. La màgia de la biblioteca es va entrellaçar amb la meravellosa visió de l'Arc de Sant Martí emmirallat a la font, creant un refugi etern. En aquell instant perfecte el món s'esvaïa, deixant només la pau d'una llar, on cada raig de sol era una abraçada càlida que sostenia els seus somnis al vol.