MÚSiCA

Palma, 20 de gener de 2018

Les meves paraules són tan curtes, 

que necessito música 

per expressar-te el meu sentir.

Mr. Carajo

CAMiNES . . .

Camines i el teu pas és pausat,  Tens una edat en la que ja has deixat d'estar pendent de moltes coses.  No tens perquè aclarir a ningú qui ets, el que fas, ni on vas.  Ets més selectiva amb la gent que t'envolta i és perquè comences a ser qui realment ets.  Has deixat d'estimar a qui no et pensa, d'escriure a qui no t'enyora, de cercar a qui no et vol.  T'estimes a tu mateixa amb tot, els teus defectes, les teves cicatrius i les teves històries . . .

El problema sorgeix quan has de triar entre la raó i el cor.

SENYALS

La vida te va ensenyant qui si, qui no i qui mai.  

La vida sempre ha estat així, hi ha un munt de senyals que em vénen a cercar.  Senyals que rep dels altres i fan de miralls.  Les emocions, amb ells, es detecten molt evidents i ajuden als altres a comprendre com em sento. Però, de vegades, els puc amagar per protegir-me i és quan t'adones de qui hi és i de qui no, i de qui mai hi serà.

Llavors . . .  ho puc entendre.

Créixer fa mal. 

EL RECOMPTE

Jan Brueghel el Vell, 1613, The Entry of the Animals into Noah 's Ark

a RELATS CONJUNTS

 

- Lleons, tigres, ovelles, cabres...

- Noè, què vols per berenar, sobrassada o formatge?

- Eh, sí... el que vulguis!. Lleons, tigres, ovelles, cabres, camells, mi...

- Una o dues llesques de pa?

- Amb una ja em va bé!. Lleons, tigres, ovelles, cabres, camells, micos, porcs, bo...

- I vols domàtiga fregada o només amb oli?

- fff... què vols dona?. No veus que estic fent recompte?.

- Digues-me si hi vols domàtiga o sense?

- Lleons, tigres, ovelles, cabres, camells, micos, porcs, bous, serps, indiots...

- Saps que et dic?. Que te'l preparis tu!. Mira que jo ho faig perquè no hagis de parar i tu ni cas.

- Lleons, tigres, ovelles, cabres, camells, micos, porcs, bous, serps, indiots, tortugues, estruços...

- I què més dóna si n'hi ha més o menys?. Clar, els animals són més importants que jo!

- sst... no em distreguis dona!. Lleons, tigres, ovelles, cabres, camells, micos, porcs, bous, serps, indiots, tortugues, estruços, mofetes, eriçons, conills...

- T'ho dic per darrer cop, o me contestes o me'n vaig cap a casa. Tria!

- Valgue'm Déu, quina tortura!. Naamà, deixa'm si us plau, que vull acabar avui!.

- Si ja ho deia jo, que aquest nou treball acabaria amb nosaltres. O ho deixes o me'n vaig a veure el misser ara mateix!. Tu fes recompte que aviat et quedaràs sense parella...

- Lleons, tigres, ovelles, serps, micos... Veus, ara ja m'has fet perdre l'oremus!.

-BON SANT JORDi, A TOTS.-

CALLAR - se

De què calla?

Del que recorre tot el seu cos, 

des del dit més petit del peu 

fins el darrer pèl del cap. 

De les seves pors, 

del dolor de la mà alçada,  

dels morats en el cos marcats, 

dels crits i els plors ofegats. 

De les ferides que no tenen cura, 

de l'odi entre tantes mirades, 

de l'aïllament inexorablement forçat,

de la solitud que la fon. 

De què parla? 

De la vida i les coses quotidianes,

bon dia!,  bona tarda!, bona nit!,

avui farà sol o plourà?,

què és més bo: l'all o la llimona?,

i es fon, es fon... desdibuixada

en el silenci de cada nit. 

[Abril ~ 2021]

L' AiGUA SECRETA

   És aquí, en el reflex en l'aigua,  

   on et trobes tal com ets, 

   on ningú ha envaït l'arrel autèntica.

   Aquest reflex en l'aigua ets tu mateixa,

   els teus somnis,  els anys passats,  

   els teus silencis.

   És el so que canta a la nostàlgia,

   és el càlid sentir d'altres mans, 

   d'un altre foc, d'un altre home.

   Tan fràgil, tan plena de tendresa,  

   l'aigua secreta.

      [Abril ~ 2021]

MENTiDA

Vens, com més lluny vull estar.

No era necessari fer miques

 tot allò que era el meu espai. 

M'havia costat tot el temps,

dies i tantes nits de solituds,

entendre que, no només estava sola,

 era l'única manera de viure. 

Les teves mans em torbaren,

dels llavis colgaren desitjos...

i les paraules plaents

doblegaren voluntats, fent

volar, de nou, il·lusions. 

Vens, com més lluny vull estar,

com a gran mentida de primavera. 

[Abril ~ 2021]

QUAN ERA MÉS PETiTA . . .

Quan era petita, en aquesta ciutat hi havia altres costums que amb el temps s'han perdut. I dic això, perquè res del que guardo al meu record s'assembla al que veig ara.

Recordo a la meva àvia vestida amb falda llarga fins als peus, amb una cotilla negra amb una botonada daurada a les mànigues. Els cabells recollits en una llarga  trunyella, quantes hores dedicava a pentinar-se!, encara la veig...  El mocador al cap, la cara ben neta, la pell d'un color porcellana i un somriure serè. El davantal que li tapava les butxaques (on sempre hi portava alguna llepolia per a mi), mitges negres i espardenyes de cordons.

Per les festes ens vestien, a la canalla,  de pagesos i ens passàvem tot el dia en "es jardinet", nom que li donàvem a la Plaça d'Orient.  Jardí ple d'arbres vells que guardaven moltes històries per explicar de la gent que hi havia passat, any darrera any.  Enmig una font amb quatre lleons, per la seves boques sortien dolls d'aigua i, a dalt, un cigne desplegant majestuosament les ales. Aquí ens passàvem, hores i hores, ballant i cantant cançons que anaven passant de pares a fills:

En que sia vell 

amb tu jo hi ballaria, 

en que sia vell

amb tu jo hi ballaré.

No hi ballaràs

perquè som joveneta,

no hi ballaràs

perquè estic compromesa.

Hi ballaré!.

No hi ballaràs!.

Hi ballaré,

es copeo matancer.

Un botet aquí, un botet allà,

sa volta redona i així el sé ballar.

LA NOiA

A l'arribar al bus es tancaven les portes, vaig fer un gest al conductor però em va ignorar, l'havia perdut!. Quan vaig alçar els ulls vaig veure que n'hi havia un altre just darrere i una llarga cua. Em vaig fixar en el cartell, Aeroport T1, no tot estava perdut, em vaig situar en últim lloc. Darrere meu, Plaça Catalunya... una mirada, un somriure i ja era al bus.

Menuda, pèl rogenc, trets elegants malgrat la seva roba esportiva, intentava arribar a la part superior de la lleixa per dipositar el seu equipatge. Vaig esperar darrere d'ella per deixar el meu. Va fer una ganyota, -això no és per a nosaltres, t'ajudo?-, vaig dir mentre sostenia una part de la seva maleta. Primer la seva, després la meva i ens asseguérem una darrera l'altra.  

Es repenjà a la finestra i semblava buscar conversa. Li vaig preguntar si sabia quant trigava el bus i em va dir que mai ho havia calculat, li vaig dir que el meu avió sortia a les cinc, ella va contestar que el seu a les cinc i quart.  Passava del somriure a l'enuig segons anava relatant el seu viatge. Les expressions de la seva cara anaven canviant a la mateixa velocitat que les seves paraules, mentre jo intentava endevinar quants anys podria tenir. Em va explicar que havia vingut a passar uns dies amb els seus pares, ja grans, que vivien a Mataró. Vaig somriure i li vaig dir que no feia molt havia estat allà cercant un tresor, però que no vaig poder quedar-me molt temps ... els seus ulls es van obrir més i va preguntar -un tresor i l'has trobat?-, vaig somriure de nou. Que vivia a Eivissa i que havia aprofitat per recollir unes coses de la seva filla, que a la seva partida havia anat com a boja intentant localitzar el seu vol, perquè van canviar la companyia i no sortia a la pantalla, que ella va protestar enèrgicament (no m'estranyava)... que ja no era com abans quan el tren arribava de Mataró fins al mateix aeroport... que havia trobat, en un dels seus viatges, un raconet dins el recinte després de passar controls per poder fumar, just darrere del McDonald's i què això era un alleujament per a tantes hores d'espera. En l'última parada, dins del casc urbà, em va informar que ja anàvem directes a la terminal, sense més aturades. Arribarem i, com abans, ens ajudàrem a baixar les maletes. Un cop dins la terminal, anàrem al tauler d'informació. Aquí ens separàvem momentàniament, va dir -després ens veiem al jardí de fumadors-, fent-me l'ullet.

Un cop facturada la maleta i passat el control, tenia a la meva disposició més d'una hora. Vaig anar a la recerca del lloc relatat per aquella noia, per a seguir atrapada en la seva màgia, estava a l'altre costat de la meva zona d'embarcament, però tenia temps suficient per a poder compartir amb ella més vivències. Vaig estar mirant per la zona dels àpats, m'havia dit que estava sense provar res des del matí. Vaig sortir al jardí, alguns joves parlant de les seves coses, menjant entrepans que a aquelles hores era menjar de Déus, altres fumant... Em vaig asseure en un banc i vaig estar mirant la zona, un petit espai acollidor a l'aire lliure. S'anaven formant niguls, començava a refrescar, em vaig posar la jaqueta... vaig estar tafanejant entre els papers de la meva bossa... vaig mirar el rellotge... hora de tornar a casa.

Sense rastre de la noia de pèl rogent,  mirada curiosa i somriure màgic.

ALES

"Madurar és aprendre a estimar bonic, estranyar en silenci, 

recordar sense rancúnies i oblidar molt a poc a poc."  

-Frida Kahlo

M'han crescut ales als peus,

mentre anava pensant en tu.

Em sento lleugera, com a plomes

d'una au que vola majestuosa. 

Lliure com el vent de tramuntana,

que grena tots  els racons al seu pas.

M'he buidat dels ressentiments

i aprenc a estimar-te d'altra manera.

(Abril-2021)

LA TRiA

Lletres i fils ~ Abril 2021

Ha arribat el mes d'abril

i amb ell, un nou fil.

A ca la Núria he guaitat

per a veure que ha posat.

Aquest cop són tres imatges,

ja veig què  hauré de fer cribratge

i això no m'agrada gens

perquè em crearà suspens.

Semblen totes iguals,

tres llibres i tres ampolles normals,

potser el seu secret amagat,

sigui el tap o la mida del forat.

Espero que em perdoneu

aquesta petita broma, mireu,

l'he fet sense pensar molt,

i si trec un somriure, ben resolt!

PREMONiTORi

Era just en el 2017 quan et vaig fer aquestes fotos.

Tu anaves pintant, potser el teu pensament no fora aquest...

"EL MÓN SOTA EL JOU D'UN GRAN, INVISIBLE i SILENCIÓS ANIMAL"

 que  ens fa sentir a tots... molt petits.