La vida te va ensenyant qui si, qui no i qui mai.
La vida sempre ha estat així, hi ha un munt de senyals que em vénen a cercar. Senyals que rep dels altres i fan de miralls. Les emocions, amb ells, es detecten molt evidents i ajuden als altres a comprendre com em sento. Però, de vegades, els puc amagar per protegir-me i és quan t'adones de qui hi és i de qui no, i de qui mai hi serà.
Llavors . . . ho puc entendre.
Créixer fa mal.
Créixer és...
ResponElimina"créixer" (en el millor sentit de la paraula)
En tots els sentits sempre és bo,
Eliminaperò no vol dir que, de vegades, no faci mal.
Bon diumenge, Xavier!
Aferradetes.
Vivim envoltats de senyals i més senyals, segurament útils, però són realment necessàries tantes?.
ResponEliminaAferradetes
Dels senyals que parles tu, crec que no són necessaris tants. De fet, en una mateix redol de vegades es contradiuen.
EliminaAferradetes, Josep.
un dilema
ResponEliminaSalud
Está entre enfrentarte a la realidad o seguir en el engaño ¿...?.
EliminaBesos, Erik.
Saps què m'has fet pensar? Que potser no és que créixer faci mal, sinó que quan alguna cosa ens fa mal, l'aprofitem per créixer. Quan res no ens fa mal, estem còmodes i bè i no necessitem ni bellugar-nos de lloc, ni canviar res, no tampoc créixer... vivim el benestar, la zona de confort, com diuen alguns. Això no cnvia les cosses, però, el resultat és el mateix, només és la causalitat la que canvia.
ResponEliminaPerò la resta del teu raonament i del que expresses avui, és molt i molt cert. Hi ha qui hi és sempre, hi ha qui no i hi ha qui no hi serà mai. I mentre ho aprenem, ho entenem i ens n'adonem, ja estem constuint un benestar milor per a nosaltres, encara de al primer moment faci mal.
Aferradetes dolces i que no facn mal
Tu creus que, realment, hi ha algú que viu còmode amb tot el que passa a la seva vida?. Saber-ho veure i posar-hi remei és, d'alguna manera, créixer. A no ser que tanquin els ulls i vulguin seguir vivint en la "zona de confort" irreal.
EliminaEls senyals que emetem tots (que moltes vegades ni els escoltem), són els que ens diuen si algú hi serà sempre o no, o que no hi serà mai. A mi, particularment, em fa mal. Tot i que ja ho entenc.
Les aferradetes em fan bé, siguin o no dolces.
Moltes per a tu, Carme.
Jo crec que són moments i moments, no volia dir que algú visqués còmode tota la vida, ni tant sols llargues temporades, però hi ha moments que sí, que per alguna raó o altra estem bé i aprofitem per no pensar gaire i anar fent la viu viu. També depèn de les persones. Hi ha caràcters que saben fer abstracció de tot i viuen molt bé, (si ells estan bé) encara que al seu voltant tot s'ensorri. En fi que hi ha de tot, en aquest món.
EliminaRepetim abraçades que ens fan bé.
El motiu d'aquest post era més per xerrar dels senyals que moltes vegades no veiem. I d'altres, que els veiem quan ha passat el temps. Te n'explico un... una noia coneix un noi, festegen molt de temps abans de casar-se. En aquest temps hi va haver dues ruptures... però sembla que s'arreglà. Al poc temps de casats, el noi va tornar a partir, deixant la relació rompuda. Quan la noia havia passat mig dol, tornà a demanar perdó i, després d'un temps, la noia el va tornar a perdonar. Passaren els anys i, després d'una convivència no massa bona, la va deixar definitivament. Aquesta noia va tenir molts senyals abans de casar-se i no els va fer cas mai...
EliminaSenyals o intuïcions o un àngel, digues-li com vulguis, què t'avisen quan una cosa no et convé. De vegades estem tan distrets que no els veiem. Cal sempre estar ben atents!.
D'acord amb el que dius, hi ha de tot en aquest món.
Més aferradetes, clar que sí!
Mientras los sueños nos ocupen mas que los recuerdos, la cosa no ira mal...
ResponEliminaUn abrazo, Luna
No creo que fuera de sueños que hablara en este post, pero estoy totalmente de acuerdo contigo.
EliminaAfarredetes, amic.
A vegades entre les senyals que són i, a més, les que nosaltres creiem veure es creen autèntics embolics. L'important és estar sempre i que sàpiguen que sempre estaràs. Petons Paula
ResponEliminaTampoc cal ser un paranoic, més que res per no confondre's.
EliminaHi ha senyals i senyals! 😉
El que més importa és saber qui sempre hi serà, malgrat tot. Però mentre ho esbrinem, anem patint.
Aferradetes i petonets, Alfons.
Senyals, i tant!!!
ResponEliminaJo les anomeno intuïcions.
Em fio més d'elles que dels meus raonaments.
Petons.
Com solen dir: la primera intuïció és la bona. I sí, hauriem de fer cas d'elles, tot i que moltes vegades les passem per alt i llavors... passen aquelles coses que no volem.
EliminaPetonets, Xavi.
Els senyals, entesos com a pictogrames, mos indiquen fets
ResponEliminaEls pictogramas són símbols que comuniquen continguts o informació.
EliminaPerò jo parlo dels senyals que no es veuen i que, potser, ens donen més informació del que passa al nostre voltant.
Aferradetes, Tomeu.
Jo encara espero el senyal... mentrestant vaig fent. :-)
ResponEliminaNo els esperis...
Eliminavan succeint mentre tu vas fent. 😉
Aferradetes, Risto.
Els senyals hi són, però no sempre podem, o volem, comprendre'ls. I no sempre són clars: STOP, en el mirall, és POTS...
ResponEliminaUna abraçada, lluna!
Sembla que ens hem creuat... serà un senyal? 😉
EliminaCert, molts no sempre són clars, com l'exemple que ens has posat. (Se'm fa molt estrany dir els senyals, quan a Mallorca diem les senyals).
Aferradetes, Pep.
De vegades els signes ens indiquen si alguna cosa és bona o no, però de vegades sovint som insensibles. Per a això, cal afinar la nostra sensibilitat.
ResponEliminaQue tinguis un bon dia.
Salutacions des d'Indonèsia
Estic totalment d'acord amb tu.
EliminaCal ser més sensibles, escoltar amb tots els sentits més que parlar.
Molt bon dia tinguis!
Aferradetes viatgeres.
Si nosaltres captem senyals vol dir que els altres també els capten de nosaltres...Jo no hi crec massa, perquè ni hauria d'haver de bons i de dolents...Créixer no sempre fa mal, depèn del què ens ensopeguem a la vida!!
ResponEliminaPetonets, bonica.
Clar que els senyals són en ambdues direccions.
EliminaÉs qüestió de sensibilitats.
Aferradetes, Roser.
Els senyals sempre hi són, el que costa a vegades és comprendre'ls i especialment, acceptar-los. Créixer és dolorós, però alhora necessari.
ResponEliminaPD: La música m'ha fet volar ;)
Aferradetes, nina
De vegades, ens entestem a no veure'ls.
EliminaCréixer ben necessari és, encara que dolgui.
Aferradetes, bonica.
Jo sóc feliç amb els que sí. Voler ser el que hom és és la primera norma per ser feliç.
ResponEliminaCrec que és pura lògica, tothom és feliç amb els que hi volen ser.
EliminaGràcies, Helena!
Aferradetes.