LA NOiA

A l'arribar al bus es tancaven les portes, vaig fer un gest al conductor però em va ignorar, l'havia perdut!. Quan vaig alçar els ulls vaig veure que n'hi havia un altre just darrere i una llarga cua. Em vaig fixar en el cartell, Aeroport T1, no tot estava perdut, em vaig situar en últim lloc. Darrere meu, Plaça Catalunya... una mirada, un somriure i ja era al bus.

Menuda, pèl rogenc, trets elegants malgrat la seva roba esportiva, intentava arribar a la part superior de la lleixa per dipositar el seu equipatge. Vaig esperar darrere d'ella per deixar el meu. Va fer una ganyota, -això no és per a nosaltres, t'ajudo?-, vaig dir mentre sostenia una part de la seva maleta. Primer la seva, després la meva i ens asseguérem una darrera l'altra.  

Es repenjà a la finestra i semblava buscar conversa. Li vaig preguntar si sabia quant trigava el bus i em va dir que mai ho havia calculat, li vaig dir que el meu avió sortia a les cinc, ella va contestar que el seu a les cinc i quart.  Passava del somriure a l'enuig segons anava relatant el seu viatge. Les expressions de la seva cara anaven canviant a la mateixa velocitat que les seves paraules, mentre jo intentava endevinar quants anys podria tenir. Em va explicar que havia vingut a passar uns dies amb els seus pares, ja grans, que vivien a Mataró. Vaig somriure i li vaig dir que no feia molt havia estat allà cercant un tresor, però que no vaig poder quedar-me molt temps ... els seus ulls es van obrir més i va preguntar -un tresor i l'has trobat?-, vaig somriure de nou. Que vivia a Eivissa i que havia aprofitat per recollir unes coses de la seva filla, que a la seva partida havia anat com a boja intentant localitzar el seu vol, perquè van canviar la companyia i no sortia a la pantalla, que ella va protestar enèrgicament (no m'estranyava)... que ja no era com abans quan el tren arribava de Mataró fins al mateix aeroport... que havia trobat, en un dels seus viatges, un raconet dins el recinte després de passar controls per poder fumar, just darrere del McDonald's i què això era un alleujament per a tantes hores d'espera. En l'última parada, dins del casc urbà, em va informar que ja anàvem directes a la terminal, sense més aturades. Arribarem i, com abans, ens ajudàrem a baixar les maletes. Un cop dins la terminal, anàrem al tauler d'informació. Aquí ens separàvem momentàniament, va dir -després ens veiem al jardí de fumadors-, fent-me l'ullet.

Un cop facturada la maleta i passat el control, tenia a la meva disposició més d'una hora. Vaig anar a la recerca del lloc relatat per aquella noia, per a seguir atrapada en la seva màgia, estava a l'altre costat de la meva zona d'embarcament, però tenia temps suficient per a poder compartir amb ella més vivències. Vaig estar mirant per la zona dels àpats, m'havia dit que estava sense provar res des del matí. Vaig sortir al jardí, alguns joves parlant de les seves coses, menjant entrepans que a aquelles hores era menjar de Déus, altres fumant... Em vaig asseure en un banc i vaig estar mirant la zona, un petit espai acollidor a l'aire lliure. S'anaven formant niguls, començava a refrescar, em vaig posar la jaqueta... vaig estar tafanejant entre els papers de la meva bossa... vaig mirar el rellotge... hora de tornar a casa.

Sense rastre de la noia de pèl rogent,  mirada curiosa i somriure màgic.