11 d’abril 2021

LA NOiA


Al arribar al bus es tancaven les portes, vaig fer un gest al conductor però em va ignorar, l'havia perdut!. Quan vaig alçar els ulls vaig veure que n'hi havia un altre just darrere i una llarga cua. Em vaig fixar en el cartell, Aeroport T1, no tot estava perdut, em vaig situar en últim lloc. Darrere meu, Plaça Catalunya... una mirada, un somriure i ja era al bus.

Menuda, pèl rogenc, trets elegants malgrat la seva roba esportiva, intentava arribar a la part superior de la lleixa per dipositar el seu equipatge. Vaig esperar darrere d'ella per deixar el meu. Va fer una ganyota, -això no és per a nosaltres, t'ajudo?-, vaig dir mentre sostenia una part de la seva maleta. Primer la seva, després la meva i ens asseguérem una darrera l'altra.  

Es repenjà a la finestra i semblava buscar conversa. Li vaig preguntar si sabia quant trigava el bus i em va dir que mai ho havia calculat, li vaig dir que el meu avió sortia a les cinc, ella va contestar que el seu a les cinc i quart.  Passava del somriure a l'enuig segons anava relatant el seu viatge. Les expressions de la seva cara anaven canviant a la mateixa velocitat que les seves paraules, mentre jo intentava endevinar quants anys podria tenir. Em va explicar que havia vingut a passar uns dies amb els seus pares, ja grans, que vivien a Mataró. Vaig somriure i li vaig dir que no feia molt havia estat allà cercant un tresor, però que no vaig poder quedar-me molt temps ... els seus ulls es van obrir més i va preguntar -un tresor i l'has trobat?-, vaig somriure de nou. Que vivia a Eivissa i que havia aprofitat per recollir unes coses de la seva filla, que a la seva partida havia anat com a boja intentant localitzar el seu vol, perquè van canviar la companyia i no sortia a la pantalla, que ella va protestar enèrgicament (no m'estranyava)... que ja no era com abans quan el tren arribava de Mataró fins al mateix aeroport... que havia trobat, en un dels seus viatges, un raconet dins el recinte després de passar controls per poder fumar, just darrere del McDonald's i què això era un alleujament per a tantes hores d'espera. En l'última parada, dins del casc urbà, em va informar que ja anàvem directes a la terminal, sense més aturades. Arribarem i, com abans, ens ajudàrem a baixar les maletes. Un cop dins la terminal, anàrem al tauler d'informació. Aquí ens separàvem momentàniament, va dir -després ens veiem al jardí de fumadors-, fent-me l'ullet.

Un cop facturada la maleta i passat el control, tenia a la meva disposició més d'una hora. Vaig anar a la recerca del lloc relatat per aquella noia, per a seguir atrapada en la seva màgia, estava a l'altre costat de la meva zona d'embarcament, però tenia temps suficient per a poder compartir amb ella més vivències. Vaig estar mirant per la zona dels àpats, m'havia dit que estava sense provar res des del matí. Vaig sortir al jardí, alguns joves parlant de les seves coses, menjant entrepans que a aquelles hores era menjar de Déus, altres fumant... Em vaig asseure en un banc i vaig estar mirant la zona, un petit espai acollidor a l'aire lliure. S'anaven formant niguls, començava a refrescar, em vaig posar la jaqueta... vaig estar tafanejant entre els papers de la meva bossa... vaig mirar el rellotge... hora de tornar a casa.

Sense rastre de la noia de pèl rogent,  mirada curiosa i somriure màgic.

26 comentaris :

  1. En los viajes, aunque sean ínfimos, pueden pasar esas cosas... Y algún ojo indiscreto puede verlo...
    Feliz fin de semana, amiga

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Soy observadora, así que eso del ojo indiscreto lo tengo muy presente.

      Buen finde! 😉
      Aferradetes, amic.

      Suprimeix
  2. Potser la noia era una fada.
    Una fada amable però també molt ocupada.
    Potser per això no va aparèixer.

    Petons.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Això mateix vaig pensar... i si era una fada? 😉
      Una fada encantadora, d'aquelles que et treuen la son.

      Petonets, Xavi.

      Suprimeix
  3. Mira que he agafat avions i mai m'he topat amb la noia de pèl rogent. Potser el proper viatge...

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Serà que no t'hi has fixat bé?.
      Al pròxim obre els ulls ben oberts. 😉

      Aferradetes, Risto.

      Suprimeix
  4. Millor així, així manté el seu misteri, la seva màgia i la seva atracció pèl roja.

    Bon relat! M'ha agradat molt. Agafo pocs avions, jo, però ja m'hi fixaré la propera vegada.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Poc més de mitja hora juntes, això sí, era agradable i he de dir que molt misteriosa. 😉
      Ja fa molt de temps que no surt de l'illa. Així com abans m'era molt necessari fer-ho de tant en tant, ara se nota que el síndrome de l'illenc ha disminuït força.

      Bona tarda, Carme!
      Aferradetes.

      Suprimeix
  5. M'alegra molt que l'escenari d'aquesta història hagi estat l'aeroport de la meva ciutat... i pel que expliques, em confirmes la idea que la gent amb el pel roig són enigmàtics i amb un toc de màgia.
    Aferradetes

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Barcelona sempre ha estat una ciutat amb encant, on m'hi sento com a casa.
      Pel què fa a les noies de pèl roig, m'han cridat l'atenció des de molt petita... no tinc com explicar-ho, suposo què veig aquest toc màgic del que xerres.

      Aferradetes, Josep.

      Suprimeix
  6. Las pèl-roges tenen fama de rebels i misterioses, la segona qualitat, en el teu relat es fa evident !.
    Bon cap de setmana !

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. No crec massa en "la fama" de la gent, però si que et puc dir que aquesta noia va resultar màgica i misteriosa.

      Bona tarda de dissabte!
      Aferradetes, Artur.

      Suprimeix
  7. Petita i pel roja? No seria la Rita Pavone?

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Tu mira la foto i ja em diràs, però crec que la Rita Pavone té uns quants anyets més que la que jo dic. Tot i què m'encantava als anys seixanta.

      Aferradetes, Xavier.

      Suprimeix
  8. A ver si era como el tipo con el que me cruce y ya os conté estos dias de atras... Por cierto no he conseguido volver a verlo y moira que paso todos los días por el mismo lugar.

    Beso

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Podría ser!... Pero, a no ser que me esté volviendo loca, yo hablé con ella, le ayudé con las maletas... quiero decir que hubo testigos... creo!.

      Aferradetes, Erik.

      Suprimeix
  9. M'agrada molt aquesta barreja de foto i dibuix...Aquesta història sembla màgica i mentre la llegia, la música em feia pensar en una pel·lícula de misteri...
    Petonets, Lluneta.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Sempre m'ha agradat jugar amb les fotos. 😉
      Penso que aquesta petita història (real), necessitava d'aquesta música per mostrar el misteri del moment. Gràcies!

      Aferradetes, Roser.

      Suprimeix
  10. Encuentros esporádicos que dejan buenos recuerdos.
    Buen martes. Cuídate.
    Un abrazo.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. A veces nos dejan más huella que otros más repetidos.

      Feliz día, Laura!
      Aferradetes.

      Suprimeix
  11. Un relato bien construido y además, con magia, misterio y encanto. Me has hecho visualizar las escenas.

    Un placer leerte.

    Besos.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Quizás haya salido así porque lo viví y me dejó un buen recuerdo.

      Gracias, María!
      Besos.

      Suprimeix
  12. En els viatges sempre poden sorgir històries interessants, tot i que confesso que jo no sóc molt d'entaular converses amb la gent que em rodea.en el bus o en els avions.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Depèn de moltes coses, vull dir què no sóc una persona que vagi cercant converses a tota hora i amb tothom. En aquesta ocasió se va ajuntar la seva necessitat de col·locar la maleta i les seves ganes de comunicar-se... Com pots veure, va xerrar més ella que jo, tot i que era agradable escoltar-la. Més tard, el temps que havia de passar abans d'anar-me'n va fer la resta.

      Aferradetes dolces, Alfons.

      Suprimeix
  13. Tomeu14.4.21

    Existeixen les fades? Vull pensar que sí, i així neutralitzam, poc, el materialisme que mos ha tocat viure.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Per jo ho va ser, més o menys el temps que ens vam creuar.

      Aferradetes, Tomeu.

      Suprimeix

Benvinguts al racó!