13 d’abril 2021

QUAN ERA MÉS PETiTA . . .


Quan era petita, en aquesta ciutat hi havia altres costums que amb el temps s'han perdut. I dic això, perquè res del que guardo al meu record s'assembla al que veig ara.

Recordo a la meva àvia vestida amb falda llarga fins als peus, amb una cotilla negra amb una botonada daurada a les mànigues. Els cabells recollits en una llarga  trunyella, quantes hores dedicava a pentinar-se!, encara la veig...  El mocador al cap, la cara ben neta, la pell d'un color porcellana i un somriure serè. El davantal que li tapava les butxaques (on sempre hi portava alguna llepolia per a mi), mitges negres i espardenyes de cordons.

Per les festes ens vestien, a la canalla,  de pagesos i ens passàvem tot el dia en "es jardinet", nom que li donàvem a la Plaça d'Orient.  Jardí ple d'arbres vells que guardaven moltes històries per explicar de la gent que hi havia passat, any darrera any.  Enmig una font amb quatre lleons, per la seves boques sortien dolls d'aigua i, a dalt, un cigne desplegant majestuosament les ales. Aquí ens passàvem, hores i hores, ballant i cantant cançons que anaven passant de pares a fills:

En que sia vell 

amb tu jo hi ballaria, 

en que sia vell

amb tu jo hi ballaré.

No hi ballaràs

perquè som joveneta,

no hi ballaràs

perquè estic compromesa.

Hi ballaré!.

No hi ballaràs!.

Hi ballaré,

es copeo matancer.

Un botet aquí, un botet allà,

sa volta redona i així el sé ballar.

26 comentaris :

  1. M'imagino que ballaves un bolero o una jota a la foto...

    A mi també em costa reconèixer la ciutat de la meva infància amb l'actual. EL canvi és tan bèstia en tant sols 35 anys! Diria que les ciutats s'han deshumanitzat malgrat que les administracions procuren organitzar esdeveniments per a la ciutadania de tant en tant.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. No recordo si era una jota, un copeo, un bolero o un fandango, perquè era molt petita i crec que, més que res, seguia al meu germà gran. 😉

      Crec que el canvi es va fer quan els pobles se van convertir en ciutats, en tots els sentits. No hi ha comunicació entre veïnats i cadascú va a la seva...

      Aferradetes, Risto.

      Suprimeix
  2. La veritat es que d'aquests balls tradicionals en conec molt pocs. El que si conec de fa molts anys es el "parado de Valldemosa" que vaig conèixer gràcies a un amic mallorquí quan vaig ser a Mallorca fa molt temps.
    Aferradetes

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. El "Parado de Valldemossa" és una de les cançons més conegudes dels balls de bot. No m'estranya que el coneguis si estigueres per aquí. Ara s'ha perdut molt, malauradament.

      Aferradetes, Josep.

      Suprimeix
  3. Que bonics que són els records d'infantesa!

    I amb la foto quel'acompanya encara més. Jo també recordo que m'havien vestit de pagesa per alguna festa, però no recordo gaire bé quan era ni per quina ocasió. Em sembla que devia ser una sola vegada, i no pas com un costum com tu expliques.

    Gràcies per compartir-ho. Una aferradeta, nina!

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Et parlo de fa molts anys!. Llavors hi havia més festes que ara i totes eren bones per vestir-nos de pagesos... Les Festes del Patró, Dijous Bo, Dijous Llarder, Pasqua, Nadal... Ara no es fa i penso jo, "entre poc i massa, sa mesura passa".

      Aferradetes, preciosa.

      Suprimeix
  4. En diversos moments he manifestat que els que ronden mi edat som una generació afortunada, ja que hem gaudit de les tradicions de sempre dels nostres pobles i després hem viscut l'avanç tecnològic i social de la modernitat, encara que de vegades enyorem l'antic i pensem que no s'hauria de perdre tota la riquesa cultural que tenia.
    Crec que és bo recordar i transmetre-ho, així que m'ha encantat la teva entrada.
    Aferradetes variades Paula.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Suposo que és "normal" que anem avançant a mesura que passen els anys... Com li deia a la Carme, hi hauria d'haver un pacte entre la cultura i els avanços. Sé que és complicat, però crec que l'única manera és transmetre-ho als nostres fills i, potser, ells també ho facin amb els seus.
      Gràcies!!

      Aferradetes i besets, Alfons.

      Suprimeix
  5. Preciosa la imagen y precioso todo lo que nos brindas... El tiempo, insaciable, nos va dejando atrás...
    Un abrazo, amiga

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. El tiempo... nuestro peor enemigo.

      Gracias!
      Aferradetes, amic.

      Suprimeix
  6. Tomeu14.4.21

    Els records, aih els records, jo visc d'ells, els tenc dins un bagul. Un dia en trec un, i un altre en trec un altre. Avui m'has duit a Pollença, amb una tia, gràcies. A Palma era diferent.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Records senzills però molt valuosos.
      A Palma, aquestes coses no passaven. 😉

      Gràcies per venir!
      Aferradetes, Tomeu.

      Suprimeix
  7. Nunca se deberían dejar morir las tradiciones.

    Beso

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Cierto!, pero al paso que vamos, cuando hayamos desaparecido se irán con nosotros.

      Petonets, Erik.

      Suprimeix
  8. Que bonitos recuerdos de tu infancia, yo también guardo bellos recuerdos, que me producen nostalgia, cuando me quedo entre ellos, qué tiempos aquellos.

    Besos.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Para bien o para mal... tiempos que no volverán. Los bellos recuerdos siempre nos acompañan, afortunadamente.

      Besos, María.

      Suprimeix
  9. M'encanten els balls tradicionals i trobo molt bé, tots els grups que treballen tant i tant , per mantenir-los vius i que no desapareguin de la nostra memòria.
    Un record ben bonic, el que avui ens regales Sa Lluna !.
    Bona setmana !.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. A Inca hi ha un grup que ens delecta amb balls de bot, tots els dijous a la plaça de l'ajuntament (bé, ara no, abans de la pandèmia), i ens fa passar una bona estona. Hi ha gent que s'anima i ballen també.

      Bona setmana, Artur!
      Aferradetes.

      Suprimeix
  10. La globalització.
    La maleïda globalització.
    Ens volen uniformats i de pensament únic.
    En poc més d'unes dècades s'ha perdut un tresor cultural immens.
    No puc amb aquest tema.
    Em treu de polleguera.

    Petons.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Doncs millor ni parlar-ne!. Tot i que penso com tu, quan dius que hem perdut una part de noltros, que és la que ens defineix com a País.

      Petonets, Xavi.

      Suprimeix
  11. Com m'agrada el folklore dels Països Catalans! La meva filla de petita havia ballat a l'Esbart Dansaire de l'Orfeó de Sants i recordo haver gaudit dels boleros mallorquins (que a hores d'ara no sé distingir dels copeos), i també el "Parado de Valldemossa". Fins i tot havia ballat algun tema amb música de la Maria del Mar Bonet.
    La descripció que has fet de la teva àvia m'ha fet pensar en les àvies eivissenques que encara havia vist a Ciutadella a principis dels 70, fa 50 anys.
    Quan érem petits, quan érem joves...

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. La meva àvia, fins que va morir, va portar el vestit de pagesa, amb la seva trunyella fermada amb un llaç negre.
      El bolero és de ritme bastant lent i es fan voltes marcades per la música. El copeo se basa en passes laterals més ràpides. La jota és molt ràpida, aquí te'n deixo una: https://www.youtube.com/watch?v=sP-tpBOb21w

      Aferradetes, Xavier.

      Suprimeix
  12. De vegades no en som conscients, però les coses han canviat molt des que érem petits, tant hi fa l'edat concreta que tingui cadascú. És quan mirem enrere que veiem que allò que coneixíem ja no té massa sentit, perquè ningú ho fa ja. Evolucionem, això no es pot aturar. Per això tenim els records.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Crec que en molts d'aspectes involucionem, només cal mirar un poc al nostre voltant. Ja no som tan joves com fa vint anys, però jo no parlava d'edats, parlava de com canvien les coses i, de vegades, a pitjor.

      Aferradetes, Xexu.

      Suprimeix
  13. Una llàstima que cada vegada es vagin perdent més tradicions. Aquí al poble on visc encara tenim les Caramelles per Pasqua i el Ball de Gitanes per la segona Pasqua (bé, tot això abans de la pandèmia). I a alguns pobles del voltant els dissabtes o diumenges tarda feien danses tradicionals. A mi m'agrada molt, tant debò no es perdessin algunes tradicions.
    Gràcies per compartir-nos aquests records tan especials, aferradetes

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. És una manera de transmetre la història. Sí, és una llàstima que tot el que vam viure es vagi perdent i que en molts aspectes es quedi enterrat, com si no hagués existit.
      Gràcies a tu per compartir els teus.

      Aferradetes, Núria.

      Suprimeix

Benvinguts al racó!