LA CONFiANÇA

La confiança, aquest bell miratge al desert de les relacions humanes. És com un gos petit: si el maltractes, et mossega!.  És essencial, com el wifi: si no funciona bé, tot es torna un caos. 

La confiança és com deixar els teus secrets a algú que té un historial d'oblits i que, en aquell moment, es converteix en un magnífic narrador. És clar, sempre hi ha un -amic- que diu: "Explica-m'ho! No ho diré a ningú". I així, confiem, buscant aquesta connexió genuïna amb tots els més propers, mentre ens aferrem al mantra que “un cop trencat, sempre trencat”. Però bé, almenys tenim el somriure irònic amb què rebem cada traïció... 

Això sí, sempre acabarà sent millor a la propera vida.

PROGRÉS

En un món on la contaminació era el nou color morat, la indústria va decidir retirar els seus productes "eco-amigables", perquè, després de tot, qui volia un planeta net?  L'entrenador de l'equip ambiental havia après que, per ordenar els nostres pensaments, havíem d'acceptar la part torta de la realitat. Així, mentre un gat observava indiferent, el bram de la desídia ressonava a cada racó. En lloc d'un futur desitjat, ens vam quedar amb un present on l'educació només era un bonic adorn. "Que meravellós!", exclamaven, observant com el món es tenyia de matisos enganyosos... Però no us preocupeu, sempre podem fer un curs en línia sobre com ignorar el desastre. Això sí que és progrés!!!

[Joc a ca la Sue]

BiCiCLETES

Bicicletes van,

mare i fill al passeig,

somiant el sol.

[Juliol ~ 2025]

.  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  

Somiant junts:

un sol, un lloc, un camí

o una meta.

(Carme)

.  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .

 

Schaufensterpuppen

träumen nicht von Fahrrädern

und nicht von Sonne.

(Sean)

.  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .

Dues generacions,

pedalejant unides,

fent el seu camí.

(Alfred)

EMBÚS

Ah, el plaer de la vida moderna! Dos dies sense poder dutxar-me i només cal agrair a aquestes canonades valentes que van decidir organitzar una festa d'embussos. Imagina't viure dos dies en una sauna a 38ºC, mentre els teus intents per desembussar aquests misteriosos tubs són tan efectius com intentar aturar un tsunami amb un didal. Desembussador? Una utopia... I, per si no n'hi hagués prou, l'aigua decideix emprendre una aventura pròpia, fluint alegrement cap a la botiga de sota, com si fos un relaxat espectacle aquàtic. El lampista, amb la millor cara de "no puc fer res", m'informa que és un embús general. Genial!  Només faltava un camió d'emergències, ideal per portar la meva dignitat i sentit de l'humor al lloc de descans final. A esperar un camió!... Mentrestant, em converteixo en una mena de criatura mítica, invocant els déus de l'aigua. Qui necessita aigua potable quan es té un jacuzzi improvisat?

EL CAMí OCULT

El sol de primera hora del matí donà una suau resplendor sobre el tranquil càmping situat sota un panell solar de forma ovalada. L'Ariadna havia vingut aquí buscant solitud, però el seu propòsit avui era diferent: estava decidida a descobrir l'origen d'una estranya canaleta que havia descobert a prop durant la seva caminada matinal. Al principi va ser descoratjador, el camí estava cobert d'obstacles com branques caigudes i males herbes tossudes que semblaven guardar els secrets d'aquest racó remot del bosc.

Mentre creuava un sender estret, va notar una arruga a terra, un revolt subtil que deixava entreveure alguna cosa més sota la superfície. A prop, una escultura de pedra en forma de porc semblava fora de lloc, gairebé com si apuntés a un missatge tàcit. Tot i ser pacient, l'Ariadna es posà a prova, la seva curiositat sorgí de nou a cada pas, donà puntada de peu a una pedra i s'impulsà cap endavant.

S'aturà davant d'un petit brot groc de flors silvestres, els seus registres del moment de la floració no revelaven res inusual, però alguna cosa sobre la seva col·locació semblava deliberada. Aleshores, els seus ulls van captar una sèrie de registres febles gravats al tronc d'un arbre proper, revelant un patró que no va poder desxifrar immediatament.

De sobte, veié un punt tènue i irregular a la distància, gairebé com un mur amagat i es va preguntar si només era un reflex de la seva imaginació o una pista real. La seva ment es capgirà mentre considerava el perill real... Tornaria a temps de donar el sopar als nens?... Què seria d'ells si no tornava?...

[ Joc a ca la Sue ]

FRAGiLiTAT . . . [ II ]

La peça més fràgil 

són els ulls,

allò més vulnerable

és  el  cor.

M'empasso els fets,

sense aturar-se al cap,

des dels ulls al cor.

[Juny ~ 2025] 

EXPERiMENTS

[Lletres i fils ~ Juny 2025]

A l'estació orbital P-27, un grup de científics experimentava amb un nou compost de modificació genètica. La doctora Selene, mentre observava el seu darrer prototip de fruita, va exclamar:

—Mira, està tan remullada al líquid, quin goig!  Això revolucionarà les postres de l'Univers!

El seu col·lega, Eliot, va somriure.

—Imagina't un món on les fruites siguin eternes i sempre perfectes. Un banquet de sabors infinits!

La barreja espurnejava amb colors vibrants. El futur prometia delícies que mai abans no s'havien provat. I en aquell instant, la ciència i la gastronomia es van entrellaçar, deixant enrere l'antic concepte de l'efímer.

EL LEGO SATÀNiC

El sol, un disc groc i amenaçador, s'amagava darrere les muntanyes, tenyint el cel d'un taronja sagnant. En Marc, amb les temples grises i una mirada cansada, pressionava contra el pit un violí vell. No era un bon auguri. Feia dies que rebia missatges críptics, tractes poc clars. Un informador anònim li havia xiuxiuejat sobre "la ruptura" i "el Lego satànic". 

En Marc era un home de lleis, no de conspiracions. Però una mica en el to de la veu de l'informador –una barreja de por i desesperació– li havia calat profundament. Havia acceptat un encàrrec estrany, una anàlisi forense d'una sèrie de vídeos que mostraven figures de Lego fent actes… inconfessables... Era grotesc, satíric en la seva exageració, però inquietant. 

Aparcà el seu vell cotxe, les rodes grinyolaven llastimosament davant d'una cabana abandonada. La coberta de fusta estava corcada, gairebé desfeta. Era el lloc que li havien indicat per al lliurament. El seu cor bategava amb força. De què anava tot això? Qui estava darrere d'un joc tan macabre? 

A dins la cabana feia olor de pols i humitat. Un únic focus penjava del sostre, projectant ombres dansaires. Al centre, una taula amb un únic objecte: una figura de Lego incompleta, amb una abella de plàstic incrustada al cap. La figura, grotescament maquillada, somreia amb una crueltat mai vista.

De cop i volta, un so. Un brunzit lleu, gairebé inaudible. En Marc es girà, darrere seu, a la foscor, alguna cosa es movia. No ho podia veure, però sentia una presència, una amenaça invisible. El brunzit s'intensificà, convertint-se en un eixam furiós. Instintivament aixecà el violí, no era una arma, però era l'única cosa que tenia. Tancà els ulls i començà a tocar una melodia trista, malenconiosa, una ària antiga que va aprendre del seu avi. Les notes ressonaren a la cabana, omplint l'espai.  El brunzit s'aturà.  Silenci. 

En Marc obrí els ulls, la cabana era buida, només la figura de Lego somreia, immutable, esperant... A terra, al costat de la taula, una ploma negra... una pista o potser una advertència?...  

La nit tot just començava...

[ Joc a ca la Sue ]                                      

DEL SUD AL NORD

 

[Foto feta per na Maria]

Era el mes d'agost de 1979, un dia ennigulat, quan totes dues vam pujar a l'antic tren de Bilbao. El sotragueig del tren de fusta ressonava mentre na Maria i jo creuàvem les muntanyes cap a Eibar. La llum il·luminava l'escena, alguna cosa a l'aire se sentia diferent. A cada corba, el paisatge dansava: muntanyes verdes, rius i petits pobles que semblaven sortits d'un conte. Estàvem molt cansades, el nostre viatge estava arribant al seu final: Mallorca, Màlaga, Dos Hermanas, Sevilla, Madrid, Aranjuez, Madrid, Bilbao i ara cap a Eibar, ja quedaven només tres dies per tornar a Bilbao, agafar un avió destí Barcelona i des d'allà fins a Mallorca.

— T'imagines arribar a Eibar pel túnel del temps?

La vaig mirar i vaig somriure, sense contestar-li. Els meus ulls s'anaven tancant amb el sotragueig del tren. Quinze dies de vacances meravellosos, on van passar moltes coses i gairebé totes molt bones. 

Decidirem tastar la "cuina" del viatger: una bossa de pipes i una ampolla d'aigua, mentre ens quedaven pocs quilòmetres per retrobar-nos amb els nostres vells amics.

A l'arribada vam haver de comprar roba d'abric, havíem passat de la calor més asfixiant de Dos Hermanas (48ºC a l'ombra), a la pluja i el fred d'Eibar (15ºC) gairebé en un no res.

Els veritables tresors eren a les històries compartides que floriren en cada racó.

L'OMBRA DEL FLATiRON

«The Flatiron» (Edward Steichen – 1904)

a   RELATS CONJUNTS 

La nit era un llenç negre, esquitxat només pels brillants ulls dels fanals que rodejaven el Flatiron. Henry, un detectiu de mirada profunda, barret calat fins a les celles i amb la gavardina xopa, caminava amb pas ferm, mentre anava pensant que la foscor xiuxiuejava secrets. 

Els ressons dels seus passos ressonaven, però no estava sol. Seguint el ressò, es va trobar davant d'una figura borrosa. Una dona, amb un vestit vermell i la mirada gelada, semblava consumir-se a la penombra. "Em busques?", va preguntar, esvaint-se entre les ombres. En aquell instant va descobrir un mural ocult, que revelava les cares dels que havien desaparegut, els recordava perfectament... ell volia portar la veritat a la llum... Henry va sentir el fred arraulir-se a la seva columna vertebral... va comprendre que no era un simple cas;  estava perseguint una manifestació dels seus propis dimonis, una entitat que alimentava les seves pors més profundes...

Les llums dels fanals van parpellejar i, mentre el riure ressonava novament, Henry va saber que aquella nit, ell tampoc podria escapar-se, emportant-se el ressò d'una història que mereixia ser explicada.

TRENET D'EMOCiONS

Promesa dolça,

incomplint la raó,

silenci al cor.

*

*

Cauen les hores,

com fulles a la tardor,

t'enyoro avui..

*

*

Ones que trenquen

murmuris a la brisa,

l'ombra s'amaga...

*

*

Pètals a terra,

el nostre amor se'n va,

silenci gris..

*

*

El meu cor, desert.

El teu riure, un ressò.

Adéu sense mots..

[Juny ~ 2025]

EL VELL LLUíS

El vell Lluís amb el seu almanac gairebé esfullat i tacat de suc de vegetals fermentats, era una llegenda al poble. Deien que predeia les marees amb la precisió d'un rellotge suís i endevinava si la collita seria bona o dolenta només olorant el fum de la llenya. Però el seu talent més peculiar era trobar bardisses de maduixes silvestres fins i tot als terrenys més rocosos.

Un dia en Lluís va descobrir, amagat entre les pàgines de l'almanac, un mapa antic. No era un mapa qualsevol, era un mapa que indicava la ubicació del llegendari Bloc d'Or Grog, un meteorit massís d'or pur que, segons les històries, havia caigut del cel feia segles.

La notícia va córrer com la pólvora, impulsada per la llengua viperina de la senyora Ermelinda, la xafardera oficial del poble. Aviat una torba de vilatans cobejosos, encapçalats per l'ambiciós Ramon, va iniciar una persecució frenètica d'en Lluís, que amb la camisa perlada i un bigoti ridícul, semblava un pallasso desesperat. 

En Lluís, àgil malgrat els seus anys, corria com un llebrer, esquivant gallines i carretes. Es va amagar darrere una tanca de rosers espinosos, rient-se per dins. Sabia que el mapa era una broma que el seu avi li havia gastat. El "Bloc d'Or Grog" era en realitat una gran roca pintada d'un groc cridaner, com el mateix avi.

La persecució el va portar fins a la costa. Les marees estaven altes, colpejant amb força les roques. En Ramon, amb el rostre envermellit per l'esforç, el va acorralar. 

— Lliura el mapa, vell brivall!, va cridar amb la veu tremolosa.

En Lluís va somriure. 

— Ja arribem a la meta, Ramon, mira!, va dir, assenyalant una roca particularment gran coberta d'algues. 

— És aquí, just a sota.

En Ramon, amb els ulls injectats en sang, es va llançar a l'aigua, seguit per la resta dels vilatans. Van remoure la roca i allà estava: un bloc gegant pintat d'un groc tan artificial que feia mal als ulls. 

El silenci va ser sepulcral, trencat només pel so de les onades. En Ramon, furiós i avergonyit, va intentar donar-li un cop de puny al Lluís,  però va relliscar amb una alga i va caure de cara a l'aigua.

En Lluís, entre rialles, va estendre la mà per ajudar-lo a aixecar-se.

— No tot el que brilla és or, Ramon. De vegades, és només pintura barata i un bon almanac.

Després, va treure un grapat de maduixes silvestres de la butxaca i se les va oferir als vilatans, compartint les dades per trobar els millors llocs. 

L'amargor de la derrota es va endolcir una mica, almenys fins que la senyora Ermelinda comencés a divulgar, un altre cop, la història del "meteorit groc"

[Joc a ca la Sue]

Sí, SÓC!

L'afirmació: Sí, sóc!

desperta les ganes de viure

l'endemà de la ferida...

Tal vegada sobreviure

sigui només això.

[Juny  ~ 2025]

TÈCNiQUES DE VENDA

 

Ahir al matí em van trucar d'una empresa, dient-me el meu nom amb una familiaritat com si em coneguessin de tota la vida. Quan vaig preguntar qui em trucava, em digué el seu nom i a qui representava.  Em vaig espantar que tinguessin les meves dades i amb una rialla em digué que estàvem TOTS controlats. 

La trucada, en principi, era per parlar de salut, de teràpies pel dolor i m'oferia que vingués una noia a casa per donar-me un tractament totalment gratuït. Quedàrem que a les 11:30 seria a casa. Una quart d'hora més tard em trucà de nou per dir-me el nom de la noia que venia, perquè em quedés tranquil·la.

Per començar, arribà tard. Quan vaig obrir, una noia d'uns trenta i pocs anys, ben vestida i perfumada es va presentar. Li vaig donar pas cap a la cadira i la primera pregunta va ser sobre els medicaments que prenia. Tragué d'una bossa de marca, un aparell que em col·locà a l'espatlla, arran de coll, dient-me que em trauria el dolor. No es cansava de repetir que no curava, però que ajudava molt... Després em preguntà si podia veure el llit on dormia. La vaig portar a l'habitació i s'assegué damunt del llit, comentant que era molt baix i que necessitava que el matalàs fos més dur. En sortir tragué de la bossa uns desplegables amb fotos de llits, matalassos i somiers. Tot això mentre jo la mirava sense dir res. Em digué totes les "meravelles" dels aparells, que em convenia canviar-ho tot pel meu benestar. Vaig començar a moure el cap d'una banda a l'altra i es va començar a posar nerviosa. 

Ella xerrava i xerrava fins que li vagi dir que em digués l'import de tot el que me mostrava. 

— Esperi que encara no li he mostrat tot, va seguir explicant-me que ella no era una venedora, que estava mostrant-me una oferta especial...  La vaig interrompre 

— Vull saber el preu final.

— Són 6.000 euros...

— No puc pagar aquesta quantitat.

— És que no em deixa xerrar... com a oferta li quedarà en un 40%...

— Tinc altres prioritats en aquests moments, com anar a les cites dels metges, intentar posar-me bé i arreglar-me la boca...

— Tothom es vol arreglar la boca ara... deixant de banda les coses importants...

— Escolti, per a mi ho és molt, perquè no menjo bé, ni tampoc digereixo els aliments com toca.

Cada cop s'anava posant més nerviosa i la seva amabilitat s'esfumava per segons.

— Vol dir que no pot pagar 40€ al mes?

— De vegades sí, d'altres no.

— El finançament ha de ser cada mes...

— Sí, ho sé, per això li dic que no puc.

S'aixecà de la cadira, recollí tota la paperassa i de mala manera em tragué l'aparell de l'espatlla. En dos segons va ser fora de casa.

Em direu dolenta, però en certa manera em vaig divertir una estona. Persona gran, de 67 anys, sense marit, prenent medicaments, possiblement ximple i bona candidata per ser condicionada.

Desprès vaig caure en que així em devien veure, perquè sinó, com no em va fer l'oferta la noia que em va trucar?,  ja li hagués dit que no estava interessada directament... Per què s'esverà tant, si jo només m'havia compromès a deixar entrar la noia, per fer-me un tractament gratuït?...

Encara avui em treu un somriure...

DiA MUNDiAL DEL MEDi AMBiENT

 

En la pols del dia, gris i incessant,

la rutina em lliga com un nus asfixiant.

Els carrers ressonen amb el mateix cant

i el cor, cansat, suplica un instant.

Els somnis s'esvaeixen com fum al vent

i l'ànima anhela un nou sentiment.

En la quietud, una veu s'alça latent,

crida cap a l'horitzó d'un cel ardent.

Un desig floreix com una flor salvatge, 

lliure de cadenes, lleuger de bagatge

amb l'esperança com a únic paisatge,

anhelo les muntanyes, l'aire, un altre onatge...

Deixar enrere el ritme fosc, el malviure,

trobar la pau i una nova vida reescriure.

Hi ha d'haver una altra manera de viure...

on la vida flueixi sent lliure.

[Juny ~ 2025]

EL PONT ASCENDENT

La pols fina s'assentava a les ulleres de sol de l'Helena, un recordatori constant de la terra seca que deixava enrere. Davant l'estructura s'alçava com una promesa impossible: un pont. No un pont qualsevol, sinó un que ascendia agosaradament cap al cel, desapareixent a la boira lletosa que sempre envoltava aquell poble.

— Estas segur d'això, Marc?, va preguntar l'Helena, la seva veu lleugerament més alta per contrarestar el brunzit del vent.

En Marc, amb el rostre rostit pel sol i els seus ulls plens d'una calma que l'Helena envejava, va assentir. 

— Absolutament!  Vaig escoltar la història massa vegades per ignorar-la.

La història era senzilla, el Pont Ascendent, construït per algú o una cosa desconeguda, conduïa a la Ciutat Ennigulada. Una utopia, alguns deien. Un parany mortal, altres xiuxiuejaven. Van començar a caminar. El pont, fet de pedra llisa i d'un color gris pàl·lid, era estranyament fresc al tacte. A mida que pujaven ja no hi havia baranes, només l'abisme a banda i banda. Com més pujaven, més silenci es feia, com si el món de baix -amb les seves preocupacions i sorolls- s'esvaís deliberadament. 

Després d'hores de pujada, el cansament va començar a clavar-se als ossos. La boira es va fer més densa, empassant-se la seva visibilitat a uns pocs metres. L'Helena sentia una pressió estranya a les orelles, un brunzit constant que la feia sentir irreal. 

— Veus alguna cosa?, va preguntar amb la veu tensa. 

En Marc va negar amb el cap. De sobte, es va aturar en sec. 

— Helena, espera...

Ella es va aturar, el cor bategant amb força. Un so sord, rítmic, emanava de la boira davant seu. Era com un batec profund i ressonant. 

— Què és això?,  va preguntar l'Helena, amb un fil de pànic a la seva veu.

En Marc no va respondre. Lentament, va estendre una mà cap a la boira. Els seus dits van desaparèixer abans que toqués res sòlid. 

— És... és una paret.

L'Helena s'apropà, sentint amb les pròpies mans una superfície llisa i freda que bloquejava el camí. El batec ressonava ara amb més força, com si la paret mateixa palpités. De sobte, la boira va començar a dissipar-se. No de manera gradual, sinó abruptament. Va revelar una porta colossal, feta del mateix material que el pont, integrada perfectament a la paret. I la porta, lentament, molt lentament començava a obrir-se. El batec es va intensificar, fent-los vibrar fins als ossos. A través de l'obertura, amb prou feines visible a la penombra, s'entreveia alguna cosa inexplicable. Una resplendor pàl·lida i polsant, formes geomètriques impossibles i un silenci absolut, diferent de qualsevol cosa que haguessin experimentat mai. En Marc va fer un pas endavant, amb la mà estesa...

— Marc, no!..., va xiuxiuejar, l'Helena, aterrida. 

Ell no la va escoltar. Just quan estava a punt de creuar el llindar, la porta es va tancar amb un cop ensordidor. La boira ho va tornar a embolicar tot, deixant l'Helena sola, en silenci, amb el ressò del batec encara retrunyint al seu crani i la pregunta que la consumiria per sempre... què havia vist en Marc a l'altra banda?...

JA NO EM SORPRÈN RES

Crec que no necessita traducció...

ni més paraules...

Ils ont partagé le monde

Plus rien ne m'étonne

Plus rien ne m'étonne

Plus rien ne m'étonne  

<Bis>

Si tu me laisses la Tchétchénie

Moi je te laisse l'Arménie

Si tu me laisses l'Afghanistan

Moi je te laisse le Pakistan

Si tu ne quittes pas Haïti

Moi je t'embarque pour Bangui

Si tu m'aides à bombarder l'Irak

Moi je t'arrange le Kurdistan

Ils ont partagé le monde

Plus rien ne m'étonne

Plus rien ne m'étonne

Plus rien ne m'étonne

<Bis>

Si tu me laisses l'uranium

Moi je te laisse l'aluminium

Si tu me laisses tes gisements

Moi je t'aide à chasser les Talibans 

Si tu me donnes beaucoup de blé

Moi je fais la guerre à tes côtés

Si tu me laisses extraire ton or

Moi je t'aide à mettre le général dehors

Ils ont partagé le monde

Plus rien ne m'étonne

Plus rien ne m'étonne

Plus rien ne m'étonne

<Bis>

Ils ont partagé Africa sans nous consulter

Ils s'étonnent que nous soyons désunis

Une partie de l'empire Mandingue se trouva chez les Wolofs

Une partie de l'empire Mossi se trouva dans le Ghana

Une partie de l'empire Soussou se trouva dans l'empire Mandingue

Une partie de l'empire Mandingue se trouva chez les Mossi

Ils ont partagé Africa sans nous consulter

Sans nous demander, aïe-aïe-aïe, sans nous aviser

Ils ont partagé le monde

Plus rien ne m'étonne

Plus rien ne m'étonne

Plus rien ne m'étonne 

<Bis>

L'ORiOL

A un poble on la primavera floria plena de colors, un villà anomenat Oriol es disposava a arruïnar-ho tot. Mentre tots gaudien dels somriures i les flors, ell planejava una visita inesperada. El seu objectiu: esborrar de la memòria col·lectiva l'alegria humana, deixant només tristesa impresa al cor dels vilatans. 

Però no comptava amb l'ajuda de Rosa, una cigonya fidel que coneixia la perversió dels seus plans. Amb un os al bec i un gran sentit de l'humor va decidir fer una broma al senyor Oriol, omplint casa seva d'herbes que el feien esternudar. Amb la seva al·lèrgia es va veure obligat a fugir mentre el poble reia lliurement. Junts van desentranyar els fils foscos del malvat, descobrint que la veritable força residia en la unió de les seves memòries. 

A l'alba, quan el sol va il·luminar el poble, el mal va ser esvaït i els seus ressons quedaren com un xiuxiueig a l'aire.  La felicitat estava fora de perill, una vegada més!

[Joc a ca la Sue]

RESCATATS . . . [ XXIX ]

A la natura

els seus colors són vida

com els poemes.

[Maig ~ 2025]

.  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  

Blutroter Klatschmohn

blüht nicht nur auf Schlachtfeldern

Er liebt das Leben

[Sean]

CONVERSA SiLENCiOSA

Era un matí assolellat a la ciutat, en Jaume travessava el carrer, la seva ombra dansant al seu costat semblava cobrar vida pròpia. De sobte, es va sentir obligat a parlar-li. 

— Alguna vegada has sentit que no t'escolten?. T'has preguntat què hi ha a l'altra banda? 

Era un hàbit estrany que havia cultivat des de feia mesos, però aquell dia les circumstàncies semblaven propícies per a una conversa. L'ombra es va allargar una mica més.

— On anem avui? 

— Enlloc, com sempre! (va respondre la seva ombra, amb un to burleta que ressonava a la seva ment). Sempre he estat aquí, però mai em preguntes el que penso. Només et segueixes a tu mateix, sense mirar enrere. 

— Tens raó! A vegades és més fàcil parlar amb tu que amb els altres. Per què serà?

— No ho sé, potser perquè jo no jutjo les teves pors ni els teus anhels. Aquí estic, sempre al teu costat, fins i tot en la foscor.

— I què és el que tems tu?

— Temo perdre'm a la llum. La gent creu que l'ombra és la representació del que és fosc, però oblida que també pertany a qui camina sota el sol. Sense llum, sóc només un ressò... Hauries de deixar de buscar respostes en llocs on només hi ha silenci.

— Hauríem de deixar d'amagar-nos...

— Potser el que busques és acceptar el que ets, no fugir

Aviat, les paraules van fluir entre ells. Cada resposta de la seva ombra ressonava en un lloc profund del seu ésser, revelant secrets que havia guardat per anys. En arribar a l'altra banda, en Jaume es va aturar. L'ombra havia deixat de parlar, però els ressons de la conversa el seguirien. Es va adonar que, de vegades, a les converses més inesperades es troben les respostes més profundes. Amb un somriure, va continuar el seu camí, sabent que la veritat sempre és a un pas, fins i tot a la penombra d'una ombra.

LA FLOR ROSA

El sol queia com a plom sobre la ciutat, una calor opressiva que feia suar a la GENT. Era el meu ANIVERSARI i la SITUACIÓ era estranya, per dir-ho d'una manera suau. SOLTERA, a la meva edat, amb una FEINA que absorbia cada minut del meu dia i amb una sensació creixent que la vida em prenia el pèl. Estava MOLT CONTENTA, aparentment. Almenys això deien les fotos que penjava a les xarxes socials. Somriures amplis, copes de vi, postureos diversos... Però la veritat era una altra des d'aquell incident… les coses ja no eren igual... Tenia un GOS, un pastor alemany anomenat Max. Sempre estava JUGANT donant voltes, era com un raig de llum en la meva existència. Però darrerament, ni tan sols ell aconseguia allunyar l'ombra que m'envoltava.

Tot va començar amb la BONICA FLOR ROSA, la vaig trobar al replà, davant la meva porta. Una rosa perfecta, d'un color intens, sense cap nota ni remitent. Al principi, vaig pensar que era d'un admirador secret. Què bonic! Què romàntic!. Però cada dia, durant una setmana, vaig trobar una altra rosa, exactament igual, en el mateix lloc. 

La cinquena rosa va començar a fer-me MALABARS amb el cervell. Vaig començar a sentir-me observada, instal·lades càmeres de seguretat, durant dues nits no vaig veure res. Només el corredor desert, la llum tènue i un silenci angoixant. La setena nit, vaig veure una figura borrosa, distorsionada, com un malson que s'arrossegava des del fons de la pantalla. Es quedà allà, davant la porta, durant uns minuts que em semblaren hores. Després, va deixar una rosa i desaparegué a la foscor.

Vaig avisar a la policia i se'n van riure. "Un admirador pesat", van dir. Però jo sabia que no era així. Hi havia alguna cosa més, una presència, una intenció. Vaig començar a tenir malsons. Somiava amb la figura borrosa, que s'acostava a mi, que em mirava amb ulls buits. Somiava amb un jardí ple de roses roses, on les flors sagnaven en lloc de exhalar perfum. 

L'última rosa va aparèixer en el meu aniversari, però aquesta vegada no estava sola. Hi havia una nota, una sola paraula escrita amb tinta vermella, tremolosa: "Vine!".  La por em va immobilitzar però la curiositat, una curiositat macabra, em va arrossegar fora de casa. Vaig seguir les indicacions de la nota, que em va portar a un parc abandonat als afores de la ciutat. I allà, a la llum tènue de la lluna, la vaig veure. No era un admirador, era una silueta femenina, vestida de blanc amb una corona de roses roses que li ocultava la cara. Em va somriure i... el somriure revelava fileres i fileres de dents afilades, brillants a la nit, com les d'un depredador a punt d'atacar... Max udolà baix, arrapant-se a les meves cames. Vaig intentar cridar, però la meva veu s'havia evaporat. Tota la VIDA em passava davant dels ulls... Començà a córrer cap a mi, lenta, inexorable, mentre les últimes espurnes de la meva raó, desesperades, encara intentaven entendre el que passava. La FEINA, les decepcions, la solitud… tot desapareixia sota el pes de l'horror. 

Finalment, la festa començà.

[Joc a ca la Sue]

LA CENTRALETA ☎

 

«Telephone Operator [A Weaver of Public Thought]»

(Gerrit Albertus Beneker – 1921)  a

RELATS CONJUNTS 

En un fred matí de novembre de 1965, la tènue il·luminació de la centraleta telefònica espurnejava amb el so dels telèfons que sonaven a tota hora. En aquest món en blanc i negre, on les veus s'entrellaçaven amb les vibracions elèctriques, n'Aina, una jove operadora dels anys seixanta, era al centre d'un laberint de connexions, amb la seva veu suau i una mica melodiosa va respondre: 

— Central, en què puc ajudar-lo?

Una trucada peculiar va interrompre la seva jornada. A l'altra banda de la línia, una veu greu i suau va sol·licitar parlar amb un número específic. Sempre curiosa per naturalesa, n'Aina va arrufar les celles al notar la manera com el desconegut pronunciava aquell número, com si amagués un secret.

— Podria donar-me el seu nom, si us plau? — va preguntar la seva alertada intuïció. Un silenci feixuc va seguir, com si ell ponderés la seva resposta.

— Només digui que sóc un amic... — va respondre i el to la va estremir d'una manera molt particular.  Sense poder-se contenir, va decidir escodrinyar una mica més. 

— Disculpi, però he de confirmar algunes dades.

— A vegades, allò inusual només és el que sembla —va contestar i un riure suau, gairebé ansiós, va il·luminar la tensió a l'aire.

Va ser just en aquell moment quan n'Aina va escoltar un lleu murmuri, com una ombra que passava fugaçment per darrera seu. La línia es va interrompre i la veu misteriosa es va esvair. Mentre penjava, el seu cor bategava amb força. Qui era realment aquell home? Quins secrets amagava?  No era comú rebre trucades d'aquesta mena i va notar que un lleuger calfred recorria la seva esquena. En aquell instant el silenci es va apoderar de la línia. En un món ple de connexions, alguns camins conduïen a misteris que ho podrien canviar tot. La intriga persistia i n'Aina sabia que el seu dia ja no seria igual...

RESCATATS . . . [ XXVIII ]

Discorre el temps 

entre el cor i el cap.

Tot plegat és un. 

[Maig ~ 2025]

QUÈ ÉS AiXÒ ?

Avui dematí, com cada matí, he obert les persianes del balcó per veure quin temps feia, s'estava ennigulant força i la gent caminava de pressa per no mullar-se, després me n'he anat a netejar-me la cara i a pentinar-me, he tornat a sortir quan ja havia obert els ulls...

QUÈ???

M'he tornat a fregar els ulls, perquè potser no ho hagi llegit bé... i això com és menja?... Quina llengua és?... I ara ho hauré de veure fins dia 19 de juliol o més, penjat davant de casa, com si tingués una busca dins un ull...

Desprès de fer una recerca, l'única cosa que he tret en clar és que potser que sigui la publicitat d'un concert on l'esperit d'Ossifar ens faci ballar... I tot i no estar-ne segura, perquè el codi QR que surt al cartell no et dóna més informació, vos deixo amb una cançó del grup que es va fer molt popular als anys 90.

PAPALLONES BALLARiNES

Dintre d'un sobre, 

com unes papallones 

ballarines,  van

les càlides paraules  

directes cap el teu cor.

[Maig ~2025]

NO PEGAR ULL . . .

Al meu poble l'apagada general de llum no ens va afectar, a casa tampoc, tret de que l'aparell d'assistència a domicili es va tornar boig (la veritat és que no sé encara perquè el tinc). A mitja tarda es va posar a repetir una frase, cada sis segons (perquè després d'escoltar-lo tantes hores, vaig tenir temps de comptar el temps): "Vodafone- El número marcado no está disponible en este momento. Inténtelo más tarde". I això que jo no havia marcat cap número!!!. Davant això, vaig desendollar l'aparell, però com té una bateria que dura un munt, doncs a les onze de la nit vaig optar per posar-hi una manta i un coixí a sobre. Les parets del pis on visc són com a paper de fumar i em sabia greu pels veïns que han d'anar a treballar. Doncs res, que a la nit i tot en silenci es sentia molt més fort i... cada sis segons!.  A les tres de la matinada, desesperada, vaig trucar a la policia local,  pensant que ells se'n portarien l'aparell o em donarien una solució: "Senyora, nosaltres no hi podem fer res. Ha trucat a la companyia?".  Amb què?, perquè estava clar que ni l'aparell ni el telèfon de la companyia tampoc anaven bé. Els hi vaig explicar la situació, que no hi havia qui dormís i que els veïns s'havien d'aixecar per anar a treballar... "Senyora, aquí no ha trucat ningú per denunciar-la"... A FER PUNYETES!!. Com podeu imaginar, no vaig pegar ull en tota la nit i l'aparell va acabar la bateria a les 13:30h del dia següent. 

A les nou del matí vaig trucar als Serveis Socials, preguntant per l'assistenta que em va dir que necessitava un servei com aquest (més una imposició que un suggeriment). Ui quina casualitat, estava reunida!!!.  La noia que em va atendre, em va dir que li deixava una nota i va ser quan li vagi explicar la situació. Es veu que va parlar amb ella per una altra línia interior i em va respondre que ja no ho portava ella i que truqués a la companyia, però que de totes maneres l'assistenta em trucaria en acabar la reunió. Esgotada i com una zombi vaig decidir no tornar a engegar l'aparell i fins avui ningú m'ha trucat, ni per saber què passa amb l'aparell, ni per saber si estic bé, tant per part dels Serveis Socials com per la companyia del maleït aparell. Avui m'ha dit una amiga que li havia d'haver tret la bateria, ha arribat tard!!... tot i que en aquells moments, angoixada, va ser en l'única solució que no vaig pensar.

CANTÓ FOSC

Els records la portaven a aquell cantó fosc, on no hi volia entrar de nou, com sempre imposant la força damunt la seva voluntat. Anava passant pel seu cap, minut a minut, segon a segon aquella trobada. Ni la presumpta saviesa del seu amic, ni les seves maneres pogueren fer-li oblidar aquelles espatlles nues fins on l'esquena perdia el seu bon nom, com el vestit verd i uns talons alts i prims que allargaven molt més aquelles impressionants cames... —Prou! No podia perdre la seva feminitat—  Mentre ell l'acaronava, ella pensava que aquell home era tan sols un extra a la seva vida... i es deixà estimar.

 

[Joc a ca la Sue]