El temps passava lentament, mentre la Laia mirava el món des de la finestra, com si busqués una resposta a la seva existència, sense obtenir-ne cap que s'ajustés al que desitjava, deixà de fer preguntes i es va limitar a observar. Tot el cel blau es va presentar obert davant dels seus ulls i en veure un ocell, amb les grans ales esteses, es va sentir infinitament petita. Mirava el seu vol aparentment tranquil, quan se n'adonà que un altre ocell l'acompanyava en una deliciosa dansa que la va fer riure. Les seves preguntes desaparegueren quan tots els seus temors s'esvaïren. No tenia cap dubte, la vida era justament allò que veia per la seva finestra...
* Proposta de Sean Jeating, publicat a River
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada
Benvinguts al racó!