ROMANí / FARiGOLA

 

Lletres i fils - Especial Setmana de la Natura

(I) 

En un petit poble, hi vivien dos nens anomenats Lluc i Marta. Cada tarda, després de l'escola, es trobaven al jardí de l'àvia de la Marta, on creixia un romaní aromàtic. Els encantava asseure's al costat de la planta, observant com les seves fulles verdes es bressolaven amb la brisa suau.

Un dia, mentre jugaven, en Lluc va notar que el romaní semblava més fràgil.  L'àvia els hi havia explicat que era important cuidar-lo i regar-lo perquè continués creixent fort.  Des de llavors, els dos amics van fer torns per cuidar la planta, aprenent sobre la responsabilitat i el valor de la natura.

El romaní esdevingué símbol de la seva amistat i compromís, recordant-los que, en cuidar alguna cosa junts, els llaços s'enfortien com les seves arrels a la terra.

 -  -  -  -  -  -  -  -  -  -  -  -  -  -  - 

(II)

A prop de la muntanya hi vivia la Laia, una noia que adorava la cuina de la seva àvia. Un dia, mentre buscava al jardí alguna cosa fresca per cuinar, va trobar una planta màgica. Va decidir provar-la a la seva recepta d'estofat i, per a sorpresa de tots, el sabor va canviar totalment. Cada vegada que feia servir la farigola, el menjar tenia un toc especial, com si l'aroma els emplenés les pupil·les olfactives. La  Laia no només va descobrir un nou ingredient, sinó també una passió que la connectava amb les seves arrels i amb l'alegria de compartir moments a taula. De llavors ençà, la farigola esdevingué el seu secret més ben guardat.

EL DESERT

Alguna vegada han estat en un desert? No parlo de veure'l en fotos o en pel·lícules, sinó de realment ser-hi, enmig del no-res. El sol cau implacable, fon l'horitzó en un miratge que ve i va, burleta. Camines i sents la sorra calenta sota els teus peus, gairebé cremant-te. El vent, ocasional i erràtic, bufa però en lloc de refrescar, aixeca pols i t'asseca la gola; xiuxiueja noms que mai has sentit, figures que treuen el cap entre les dunes i desapareixen quan parpelleges. És estrany, perquè alhora que tot sembla buit, hi ha alguna cosa viva. El silenci no és buit, és dens, gairebé palpable com si l'aire mateix conspirés en secret, és tan profund que pots escoltar la teva respiració, el teu cor bategant fort. No hi ha edificis, ni sons de cotxes, només tu i aquest vast mar de sorra que sembla no tenir fi. Cada gra sembla guardar històries oblidades, ressons de passos que ningú no recorda, però que encara ressonen sota la pell calenta del terra. La calor no només crema, sinó que desdibuixa el temps, minuts es dilueixen en hores inexistents. Els batecs ressonen amb força, com un tambor erràtic contra el silenci aclaparador. La vastitud de l'horitzó transmet una barreja de sorpresa i solitud, estàs sol, com un ésser diminut en un mar de res. I en aquesta solitud inquietant sents que alguna cosa observa des de la distància, invisible però sentit, una presència que no exigeix, però tampoc no es retira. Aquí, al desert, tot és present i res no és cert, només amb aquesta estranya sensació d'estar perdut i trobat alhora... és sentir la fragilitat humana davant del temps i l'espai... és estar al límit, on tot es dissol i només queda l'essència. 

CAMP DE BLAT

 

"Entre o milharal" Manuel Henrique Pinto -1907

a  RELATS CONJUNTS 

—Escolta, Josep!, has vist com ens mira l'amo darrerament?— va dir l'Anna, mentre acariciava les espigues daurades entre les mans.

—Sí, els seus ulls amaguen més que ordres— va respondre ell amb un somriure amb prou feines perceptible. —Sento que hi ha alguna cosa que ens vol dir, però té por.

L'Anna va abaixar la vista, nerviosa. —De vegades penso que ell també està atrapat en aquesta finca, com nosaltres, però per una raó diferent, que no li importa la feina dura, només els diners.

—Sí, sembla que està més rondinaire que mai. No sé si és per la collita o perquè l'estan pressionant del poble. Ahir ens va reprendre sense raó quan vam acabar abans la feina. Sembla que no li feia res el nostre esforç. Sempre tan estricte i comptant cada minut que triguem.

—Doncs jo crec que també té a veure que no para de supervisar-nos tot el dia. Ni un respir no ens dóna.

En Josep es va aturar un moment i la va mirar amb tendresa de reüll. —Avui gairebé em renya perquè anava una mica lent amb el blat. Però amb l'esquena que...

—Tranquil, que cap dels dos no aguanta aquest ritme molt de temps. Creus que ell sospita alguna cosa de nosaltres?— L'Anna va somriure nerviosa. —Tinc tanta por que ens descobreixin... Podrien acomiadar-nos sense dubtar-ho.

—Ho sé, però si seguim així, de ben segur trobarem un moment per estar tranquils, encara que sigui una estona. Aquí, entre les espigues, sembla que ningú no ens escolta.

—Les nostres trobades furtives entre els solcs, robant moments, són l'única cosa que em dóna forces per seguir. Ningú no ha de saber res. Només tu i jo, una estona per desconnectar.

—Necessito una mica d'aire fresc i amb tu seria millor. A més, si el cap se n'assabenta, segur que ens munta un ciri i...

Ella el va mirar fixament, el sol il·luminant la cara amb una brillantor especial. —Seria arriscat, però també alliberador. Aquí, on tot sembla rígid i fred, un secret així podria ser l'espurna que necessitem.

El vent va xiuxiuejar entre el blat, com a còmplice d'aquell silenci carregat de promeses i pors compartides.

LA CiUTAT DELS CARRERS EMPEDRATS

A una ciutat de carrers empedrats i arquitectura daurada, un grup de turistes recorria el casc històric sota un cel tempestuós. Havien recorregut museus i carrers durant hores i es trobaven visiblement cansats. S'estimaven més no semblar ovelles seguint el ramat més que viatgers curiosos, així que cercaren un banc on asseure's, sense caure a la categoria dels comuns visitants esgotats. Al seu voltant, botigues amb imatges i flors decoraven les vitrines, oferint un refugi visual que contrastava amb el gris del dia. Símbols antics de sants, llegendes dels quals eren mites coneguts per pocs. 

En silenci cadascú s'acomodà al banc, alleugerint la cara marcada per l'esforç. En aquest petit descans entengueren que no sempre cal estar en moviment, que simplement observant i descansant formava part essencial del viatge. Per un moment, deixant de banda l'esgotament, gaudiren d'un ambient únic. Sense pressa i sense ganes de córrer, simplement estant-hi, sentint-se part d'aquella ciutat. 

* Proposta a River 

LES FULLES MORTES

A l'arbre nu

vides que es guarden.

Fulles al vent.

En silenci,

la vida es renova.

Final de tardor.

Surten brots nous,

colors que il·luminen 

tombant paraules.

(Maig ~ 2026) 

PERDUDA

Sota un cel encapotat, una noia caminava precipitada sota la pluja que queia com un tapís gris sobre la ciutat. Perduda entre carrers que no reconeixia, els seus passos retrunyien contra el paviment mentre intentava desxifrar un rètol daurat que no la identificava. La pressa per arribar a casa era palpable, la seva ment repassava la recepta que havia deixat oblidada a la cuina, al costat d'una poma solitària sobre la taula.

Un llampec va il·luminar el cel gris reflectint en un toll la silueta d'una màquina expenedora trencada. La seva ment s'ennuvolà mentre intentava explicar la seva situació a algú invisible, com si una vespa brunzís dins del seu cap. "No m'imaginaria mai haver d'explicar això", va pensar.

En entrar a l'edifici, va buscar el bany per sacsejar les gotes d'aigua, recolzant-se momentàniament en un pal d'una escombra al costat de la porta. Mentre esperava l'ascensor, va intentar explicar-se a si mateixa com havia perdut el camí i el seu desconcert per no trobar ni un rètol en la seva pròpia llengua, sense imaginar que aquella comanda urgent l'havia portat a un lloc tan desconegut com a seu.

Finalment, amb determinació, va seguir endavant cap al seu destí, amb la jaqueta xopa i la motxilla a l'espatlla, només somiava arribar a casa seva, esperant-la, seca i càlida.

*Joc a River

Paraules: 

Tapís, màquina, poma, bany, pal d'escombra, llamp, il·luminació, recepta, comanda, vespa, explicació, mai, imaginació. 

Color: Daurat

ESTUPiDESA

La crueltat és una forma maldestre de relacionar-nos amb les persones que indica una involució com a espècie, tornar a actuar com a animals, és a dir, ser ineptes i ignorants. 

L'estupidesa és la qualitat de la persona que molesta per la manca d'oportunitat, de discreció, vanitat, etc. El gruix dels estúpids no són tan fàcils de detectar, poden amagar-se de manera intel·ligent en segons quins casos i aspectes. S'acomoden en un egocentrisme gairebé infantil... 

L'estupidesa s'encomana? 

L'estupidesa és com un virus, així que és millor allunyar-se'n o posar silenci pel mig, perquè és molt potent i cap estem fora de perill. 

Antídot: Silenci, pensament crític i reflexió.

EL FOTÒGRAF

El fotògraf caminava sense cap rumb, deixant que el vent jugués amb les fulles dels arbres al seu voltant. En arribar davant d'una casa vella, un punt de referència al mig del paisatge urbà, alguna cosa cridà la seva atenció: dos coloms reposaven junts a l'estructura daurada de la finestra, encara que desgastada, semblava cobrar vida en aquell instant. La mida reduïda dels ocells contrastava amb la majestuositat dels arbres, gairebé inútil pensar en la insignificança d'aquestes aus. Observà com, amb un mètode gairebé mecànic, un alçava el vol i tornava, com un mecanisme de rellotgeria perfecte. Pensà en com podia ser d'efervescent la vida, malgrat l'aparent quietud del lloc. Intentà capturar aquell instant, però aviat se n'adonà de com resultava d'inútil pretendre controlar cada detall amb la seva càmera, l'essència s'escapava entre els dits. L'estudi de la llum, l'enquadrament, tot semblava reduir-se a un zero absolut, convertint-se en or visual davant de la simple realitat d'aquests dos éssers. La mida d'aquella escena, diminuta però perfecta, li recordava que era inútil afanyar la mirada. No es tractava d'un estudi científic, sinó d'una reflexió personal sobre com de vegades el cervell s'entesta a complicar el que és senzill, quan l'única cosa necessària és observar i deixar que el moment parli per si mateix; que en allò que sembla trivial, resideix un univers sencer funcionant amb precisió i bellesa. Pensar que capturar aquesta imatge pugui ser insensat, seria desconèixer la poesia amagada en allò més insignificant.

*Joc a River

Paraules:

Inútil (insensat), arbres, vent, efervescent, punt de referència, mètode, zero, simple, mecanisme de rellotgeria, cervell, estudi, mida.

Color:  Daurat o d'or.

RESCATATS . . . [ XLV ]

El sol clar brilla,

finestres ben obertes,

olor a liles.

(Maig ~ 2026) 

.  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  . 

Mirant amunt

Claror de primavera.

Lilàs florits.

(Carme)

.  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  . 

L'olor de liles

a la llunyana Seanhenge

et va inspirar. 

(Sean) 

.  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  . 

Finestral d'or,

colors damunt la pols,

ombra que fuig. 

(McAbeu)

.  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  . 

Frega el vidre

del vell finestral tancat

l’olor del lilà.

(qui sap si...)

.  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  . 

Llum que enlluerna

fa més viva la flaire

del bell lilà.

(Núria) 

.  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  

A casa l'àvia

amb la ràdio engegada

la tarda s'allarga.

(Xavier) 

.  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .   

Llum que penetra

trencant la foscor

les flors es desperten.

(Risto)

GRAffiTi

 

De sobte et trobes un missatge a una paret que t'impacta d'alguna manera. 

I vas rumiant una bona estona, fins que et demanes: 

On puc trobar els meus colors a la vida?...