La Maria viu al mateix pis des de fa disset anys. Ha pagat puntualment cada mes, ha pintat les parets més d'un cop i fins i tot ha arreglat una persiana que, segons la propietària, "ja venia així".
Ara ha rebut un WhatsApp:
—Bones notícies— li diu la propietària. —Hem decidit mantenir-te com a llogatera.
La Maria gairebé s'emociona.
—Ah, moltes gràcies!
—A canvi, actualitzarem una mica el preu.
"Una mica" resulta ser prou per convertir la seva sala d'estar en un article de luxe. Disset anys pagant i, pel que sembla, l'antiguitat no acumula descompte, acumula tarifa.
La Maria mira i calcula. Amb la nova renda i la seva pensió haurà de triar entre pagar el pis o continuar menjant. Decideix que, de moment, mantindrà les dues coses. Sempre que el mercat no ho consideri una extravagància.
Però un dia passa una cosa extraordinària. Un dels laterals de fusta massissa de la campana extractora cau de cop, trencant la vitroceràmica que hi ha a sota.
La noia envia fotos.
—Ha estat un accident. Sort que no tenia res al foc i no hi havia ningú a prop... Això no ho pot cobrir l'assegurança?
Uns dies després arriba la resposta.
—L'assegurança només cobreix les parets del pis.
Ni la vitroceràmica, què és l'únic electrodomèstics de la casa. Tret d'això no hi ha res que faci pensar que aquell pis és realment moblat, perquè tots els altres són de la Maria (precisament per evitar aquestes coses).
La Maria es queda sense paraules.
Després torna a mirar la pujada del lloguer...
—Quina tranquil·litat —pensa. —Almenys no m'han apujat el sostre, si algun dia cauen les parets, ja sabrem qui les paga.
