Aquell matí, la Júlia va sortir a passejar la seva gossa pel parc de sempre. Feia sol i no hi havia gaire gent, així que va deixar que l'animal anés una mica al seu aire. La gossa, però, semblava tenir altres plans. De sobte, va estirar la corretja i va començar a córrer cap a un arbre.
—Ei, espera!— va cridar la Júlia, intentant no caure.
Quan va arribar-hi, va veure que la gossa estava ensumant una roda de tractor mig enterrada entre l'herba. Va riure i es va ajupir per mirar-la de prop. Feia temps que no veia una cosa així al parc. La gossa va continuar ensumant com si hagués trobat un tresor. Finalment, va aixecar el cap, va mirar la Júlia i va moure la cua.
—Ja està? Ens podem anar?
Encara no... l'animal es va aturar. La corretja es va tensar i la gossa va quedar mirant cap a l'altra banda, darrere d'uns arbres.
—Què hi ha?
Va mirar, però no va veure res i va estirar de la corretja, però la gossa no es movia. Llavors va sentir un soroll, algú havia trepitjat una branca...
Va esperar.
Res.
Finalment, la gossa va deixar de mirar els arbres i va començar a caminar tranquil·lament. La Júlia va somriure i va continuar amb ella. Quan van arribar a casa, va obrir la porta i va deixar anar la corretja. A dins, damunt la taula, hi havia una nota que deia:
"Gràcies per haver-la trobat. La necessitava molt aquesta nit"
Es va mirar la gossa i per primera vegada la va veure amb un collar que no era el seu...
Un passeig quotidià que s'acaba com no s'espera la Júlia... ni nosaltres. :-)
ResponEliminaBon relat. Abraçades!
Saps com comença el dia, però mai com acabarà. ;-)
EliminaMoltes gràcies!
Aferradetes, Mac.
¿No era su collar? ¿No era su perra? ¿Julia no tenía perra?
ResponEliminaAy, dímelo!
Besitos
No llevaba su collar y sí era la perra de Julia.
Elimina¡Dicho queda! ;-)
Besos, Sara.
Por lo pronto, dejaste comentario si permite. :)
ResponEliminaA primera hora de esta mañana no me dejaba moderar vuestros comentarios, luego se solucionó y no sé cómo, ni cuando, ni porqué...
EliminaAferradetes, Sara.
A mí me está sucediendo que aumentan y disminuyen los seguidores en cuestión de horas. 😳.
EliminaAndan jugando a las escondidillas jajaja.
A eso le llamo yo, experimentos.🤔
EliminaAl final tendremos un blog diferente cada uno, no nos podemos quejar...
Ni Kafka ho hagués fet millor!!! Misteriós en majúscules. Et superes en cada relat.
ResponEliminaAferradetes, Paula!!
Agraïda per les teves paraules, Joan!
EliminaAferradetes!!
Aquest és per no dormir.
ResponEliminaTens la mà trencada amb aquests tipus de relats.
Tot és possible... però hi ha una inquietud latent darrere de cada paràgraf.
I al final el cor s'accelera.
Molt bo.
Petons.
M'he agafat uns dies per veure si el Sr. Blogger arreglava el desgavell que fa cada cop que soluciona un problema, fins i tot havia perdut una mica d'interès per tot el que em suposa anar cercant als meus seguidors. M'agrada escriure i m'agrada la vostra companyia, però en comptes de gaudir fent-ho, em posa molt nerviosa i ja no tinc edat per posar-m'hi per res...
EliminaMoltes gràcies!
Petonets, Xavi.
Deuria de ser el pagès !.... que se li va caure una roda del tractor i la gossa el va ajudar a trobar-la heheheh
ResponEliminaBon cap de setmana, Paula : )
I en aquell moment just, el pagès li va canviar el collaret. :-)))
EliminaBon vespre, Artur!
Aferradetes.
Seguramente sería la de algún tractor que llevaban para poner en alguna rotonda de adorno.
ResponEliminaBesos.
No l'acabo d'entendre gaire. Primer em pensava que s'havia equivocat de gossa, però em penso que en cap moment no l'ha arribat a deixar lliure. I la nota no acabo de lligar quin sentit té. Però és interessant.
ResponElimina