LA LLETRA iNCOMPLETA

La primera vegada que vaig veure la serp, només en vaig distingir un reflex entre un arbust verd. Va desaparèixer sense fer soroll, com si el vell mur se l'hagués empassada. Entre les branques s'obria una escletxa per on s'endevinava un tros de cel d'un blau impecable. Vaig deixar la jaqueta de lli sobre una pedra, el rasclet, un raspall de pues suaus i la motxilla, on duia un tros de pastís que havia sobrat del dia anterior. Amb unes tisores vaig retallar les branques seques que amagaven una part del mur. A poc a poc aparegué una lletra gravada a la pedra. M'hi vaig apropar per llegir-la, però l'erosió només en deixava entreveure el contorn. Em preguntava quina matèria podia conservar una inscripció durant tant de temps... Em sentia cansada i me vaig seure per menjar el tros de pastís i va ser com posar oli en un llum!  Abans de marxar, vaig passar el raspall per damunt de la molsa. La lletra continuava incompleta... 

—Qui sap si un altre dia!— vaig pensar quan guardava les eines.

Vaig tornar pel mateix camí, mentre l'heura tornava a ocupar el seu lloc. 

*Joc a River

 

Paraules: 1.serp  2.lli  3.pastís  4.cansat  5.lletra  6.retallar  7.raspall  8.matèria  9.rasclet  10.blau  11.arbust  12.llegir

Color: verd

CONVERSES ( II )

Les converses tenen una manera curiosa de fer que el temps passi sense adonar-te'n. De vegades comencen amb una frase qualsevol i, sense saber com, acaben portant-te ben lluny. 

Hi ha qui diu que una conversa és només un intercanvi de paraules. Però no és veritat. Les converses són ponts invisibles que uneixen dues ribes que, fins aquell instant, caminaven separades...

—Pensava que no vindries —va dir ella, recolzant-se a la paret amb la cervesa a la mà.

—Jo també ho pensava. 

Ella va riure.

—Sempre respons així?

—Només quan no tinc una resposta millor.

Durant uns instants van mirar la gent que passava. Algú reia al fons, un got va caure a terra i la música arribava esmorteïda des del bar.

—Encara treballes a la llibreria?

—Els dissabtes. La resta del temps intento acabar el projecte.

—Jo encara no sé ni com començar el meu... 

—Ja has acabat aquell llibre?— va preguntar ell.

—Sí... el final em va decebre.

—Ja t'ho havia dit.

—No! Tu vas dir que era diferent.

—Per a mi, "diferent" no vol dir "bo".

Ella va riure.

—Tens una manera curiosa de recomanar llibres.

—I tu una manera curiosa de donar-los una oportunitat.

Ella li va allargar la bossa de patates.

—En vols?

—Només si després em deixes tastar la teva cervesa.

—Ni parlar-ne!

Van riure tots dos. La conversa va continuar, saltant d'un tema a un altre, sense cap pressa i sense necessitat d'arribar enlloc. 

Les paraules tenen una estranya manera de quedar-se a viure dins nostre. Una pregunta feta en el moment oportú pot canviar el rumb d'una existència. Una resposta sincera pot alleugerir un pes que semblava impossible de suportar. Fins i tot els silencis, quan són compartits, poden arribar a dir més que els discursos més elaborats. 

Hi ha converses que neixen amb un "hola" tímid i acaben convertint-se en refugi. N'hi ha que s'acaben amb un "adéu" que ningú no havia previst.  N'hi ha que duren cinc minuts i deixen una empremta per a tota la vida. D'altres s'allarguen durant anys, amb silencis entremig, com si les paraules també necessitessin descansar...

EL PEGAT

(I)

Un detectiu ha estat avisat després que un alumne descobrís un estrany missatge mentre feia un treball sobre una nova espècia picant.  Segons li han explicat, el jove s'havia aturat a pensar com acabar la cartolina quan, en fer servir les tisores i la cola, va trobar un petit pegat amagat sota una fotografia. Al costat hi havia uns números escrits a mà que ningú no sabia interpretar. Tot i estar una mica trist perquè el treball havia quedat interromput, l'alumne va acompanyar el detectiu fins al pati, després d'haver-se menjat un plàtan... —Era més important no deixar l'esmorzar a mitges!— va pensar, mentre el mirava de reüll...

La investigació es va allargar fins al vespre. Amb la llum d'una làmpada, el detectiu va observar que l'ombra d'un arbre assenyalava un punt de la gespa verda, il·luminada pels últims reflexos daurats del sol.  De moment, la policia no ha volgut revelar què hi van trobar.

-  -  -  -  -  -  -  -  -  -  -  -  -  -  -

(II)

En una tarda ombrívola, la Marta es va asseure al seu escriptori sota la llum daurada de la làmpada. Pensar no era fàcil, els números als seus apunts semblaven un caos. Tenia tisores i cola a prop, intentant armar un collage d'espècies per oblidar la tristesa que la envaïa. Damunt la taula, un plàtan verd semblava l'únic toc de vida en aquell espai monòton. Mentre retallava trossos de paper, un pegat de tela va caure de la butxaca, recordant-li el pantaló trencat que encara no havia arreglat. El silenci era dens, però necessari. No hi havia respostes clares, només fragments dispersos que intentava ajuntar amb paciència. Va mirar la seva obra sense esperar que resolgués res, només va sentir un lleu alleujament. El vespre es colava per la finestra, il·luminant suaument aquella habitació grisa. Tot i que cansada, no cedia davant la malenconia, simplement continuava, concentrada en la seva tasca, fins a acabar allò que havia començat...

*Proposta a River

Paraules:  1.espècia 2.pensar 3.tisores 4.cola 5.números 6.trist 7.pegat 8.plàtan 9.vespre 10.làmpada 11.ombra (ombrívol) 12.daurat

Color: verd

LA SORRA

La sorra s'escapa entre les mans

com l'instant que no sabem retenir

i l'aigua, sense tenir forma,

de suavitat ens sap vestir.

La sorra escriu sobre el mar

paraules que el vent desfà.

Cada gra és un petit instant

que el temps no pot guardar.

Quan el vent la fa volar,

sembla que vulgui jugar.

Entre rialles i sal,

l'estiu hi deixa senyal. 

La sorra s'enganxa als peus 

com si em volgués fer quedar. 

Riu amb les ones del mar

i balla sota el cel clar.

Quan el sol la fa brillar,

sembla or damunt del mar.

I la lluna, amb dolç encís,

la vesteix de blanc i gris. 

La sorra dansa amb el vent

lleugera com un pensament.

El mar la torna a bressolar

i mai no deixa de somiar. 

[Juliol ~ 2026] 

EL VIATGE DEL VENT

Leuven. België. Abril 2026. Fujifilm X-H2 de Miquel Àngel Vich 

a   RELATS DE LA CARME

[ I ] 

Feia dies que el dent de lleó esperava. No sabia què, ni quan. Només notava com el vent passava de llarg, una vegada i una altra, sense endur-se res.  Fins que un matí, gairebé sense fer soroll, una alenada va desfer aquell petit univers blanc. Les llavors es van enlairar en direccions diferents, giravoltant entre la llum i l'aire. Només va quedar la tija, quieta, despentinada i lleugera... com si encara recordés el pes de tot allò que havia sostingut...

Ningú no va veure el moment exacte en què va començar. El vent només va acariciar la flor i les llavors van entendre que havia arribat l'hora. Van marxar sense pressa, com qui coneix el camí sense haver-lo recorregut mai. Algunes es van perdre entre la llum;  d'altres es van fondre amb l'horitzó, fins a esdevenir invisibles.

La tarda va continuar igual que sempre, en silenci. 

Només el prat sabia que alguna cosa havia canviat.

-  -  -  -  -  -  -  -  -  -  -  -  -  -  -  -  -  -  -  -  - 

[ II ] 

Un buf de vent, un dolç sospir,

i el món sencer es posa a riure.

Les llavors dansen sense por,

escampant vida i escalf al cor.

Quan el vent comença a bufar,

mil somnis es posen a volar.

Cada llavor porta un destí,

un nou camí per descobrir. 

No tinguis por de deixar anar,

que tot allò bo pot tornar.

La vida floreix amb il·lusió

quan hi ha esperança al cor. 

(Juliol ~ 2026] 

L'ESTRANY BOLET

El dia era ventós i les fulles del ginebró s'arrossegaven pel camí. Vam compartir una capsa de sushi asseguts sobre l'herba verda. La reunió del dissabte va començar de la manera més estranya possible, amb una gavina robant un tros de sushi que algú havia deixat sobre una taula i, a terra, unes formigues avançaven ordenadament cap el seu formiguer sense que s'entretinguessin per res...  Algú havia portat una miniatura de vidre en forma de bolet, però ningú sabia d'on havia sortit... No estava segur d'haver vist una ombra amagant-se entre els arbres, només hi estava d'una cosa, vaig adonar-me que del  jersei de la Neus penjava un punt desfet i quan vaig anar a tocar-lo, ella es quedà immòbil, mirant darrere meu. Quan vaig tornar a mirar-la, tenia el jersei perfectament... Al final, vam acabar rient mentre buscàvem la miniatura entre l'herba... tot i que semblava que el bosc ens observaba...

*Proposta a River

Paraules: formigues sushi, reunió, miniatura, ginebró, fulles, bolet, gavina, ventós, vidre, punt (teixit), segur. 

Color: verd

TEXTURES

Hi ha un llenguatge que no fa soroll

però viu sota els dits.

És la pell aspra de la pedra,

el vellut que acarona el silenci,

la fusta que guarda la memòria.

Amb les mans descobrim

un món ple de sensacions

que ens desperten emocions. 

Cada superfície és una veu,

cada relleu, una emoció.

I quan les mans aprenen a escoltar,

descobreixen que el món

no només es mira,

també es toca, 

se sent, 

s'estima.

(Juliol ~ 2026)

BROT NU

La flor s'insinua

a l'extrem del brot nu.

Ningú no ho sap,

tot encara calla,

però el silenci

ja en sap el nom. 

També les paraules

creixen a poc a poc, 

primer arrelen

en un lloc que ningú no veu

i després floreixen

abans de dir-les. 

(Juliol ~ 2026)

LA CASA DE L'ÀViA

Al mig del no-res hi havia una casa de fusta i pedra envoltada de flors. Feia anys que ningú no hi vivia, des que l'àvia Mercè havia mort. Tot havia quedat exactament igual, el vell calder penjat a la cuina, els plats al prestatge i el jardí que ella havia cuidat amb tanta estima.

Un matí de primavera, el seu nét Enric hi va tornar. Va esmorzar en silenci un bol de granola amb un préssec, tal com feia quan era petit i passava els estius amb ella.  Aquell gust li va despertar records que creia oblidats. Va sortir al jardí i l'herba havia crescut molt... però encara hi havia l'antic espantaocells... El temps l'havia desgastat i el seu barret gairebé no s'aguantava. L'Enric va somriure en recordar que l'havien construït junts i va tenir la idea de restaurar-lo.  Mentre li cordava la camisa, el vent va fer un suau gir i les flors es van balancejar com si saludessin algú.

Va tornar a entrar a la casa per guardar les eines. En apropar-se al calder, va posar-hi la mà a sobre. El metall era fred, però encara podia imaginar les sopes calentes que l'àvia preparava els dies de pluja. Va tancar els ulls i, per un instant, gairebé va sentir la seva veu. Quan els va obrir, una petita bombolla de sabó, va travessar la finestra oberta. Va surar lentament per la cuina, reflectint un món diminut de color verd i va esclatar sense fer soroll.

L'Enric va sentir una tristesa serena. No es sentia trist només per l'absència, sinó també per comprendre que hi ha llocs que ja no es poden recuperar tal com eren... Les persones marxen, les cases envelleixen i els records canvien amb nosaltres...

Abans de marxar, va deixar l'espantaocells dret, mirant cap als camps. No perquè espantés els ocells, sinó perquè d'alguna manera continués fent companyia a aquella casa que encara semblava esperar algú.

*Joc a River

Paraules:  1.préssec  2.granola  3.bol  4.idea  5.fusta  6.trist  7.gir  8.espantaocells  9.flors   10.calder  11.calent   12.bombolla

Color: verd

L'HOME DEL MUR

Hi ha un home

que mira des del mur.

No espera a ningú i tanmateix

conserva intacta la mirada. 

Els seus gossos vigilen el carrer.

El vell ha fet del silenci

la seva manera de viure.

Els gossos li fan costat,

coneixen la quietud

com només la coneixen

els qui no tenen pressa.

Passa un noi,

no deixa petjades

només una ombra

que el moviment dissol

en un rastre de llum i pressa,

com si el temps

no l'hagués pogut lligar.

No arriba.

No marxa.

Només passa,

com passen els núvols,

com passa el vent,

com passen els dies.

I durant un instant

sembla que sigui

la quietud

qui observa

el moviment.

L'home només mira.

Els gossos també.

Només els ulls

sostenen el pes

d'aquest migdia.

(Juliol ~ 2026) 

EL MiSTERi DE LA CAVERNA

Fa uns anys, en un poble rural, va córrer el rumor que algú s'amagava en una caverna prop dels camps. La gent deia que havien trobat múltiples petjades entre les franges dels sembrats, tot i que eren molt suaus però ningú gosava refutar-ho.  Alguns pensaven que era un home que vivia en la pobresa, amb un braç lligat d'una ferida de guerra i que encenia un vell forn per escalfar-se. El batlle va demanar suport als veïns per investigar. Mentrestant, els joves escoltaven música pop mentre fumaven i deien que tot era més vell que l'anar a peu i que no en féssim cas. L'avi em va explicar que cal madurar abans de donar opinions i què quan era jove fumar era molt popular, però que la cultura havia canviat i que en aquesta dècada el consum era molt inferior... Al final només van trobar una rosa seca i unes marques d'haver estirat una caixa, deixant el misteri sense resoldre...

*Proposta a River

Paraules: fumar, cultura, popular,  dècada, suau, consum, estirar, madurar, camps, caverna, múltiple, forn, refutar, suport, lligat, rural, franges, pobresa, pop

Color: rosa